A València tenim diversos magnífics edificis medievals, com ara les Torres de Serrans, les de Quart, la Llotja de la Seda o el Miquelet, que encara que no ho sapiguem o creem, els atzars històrics podrien haver fet que hagueren desaparegut per sempre de la memòria visual dels valencians.
Les magnífiques Portes gòtiques de Serrans i de Quart romanen a hores d’ara dempeus simplement per atzar històric, ja que quan es va enderrocar la muralla gòtica de la ciutat ambdues portes servien de presó, perquè l'antiga presó principal de la ciutat, que es trobava en el seu antic ajuntament, s'havia calat foc i va caldre traslladar els presos a aquests monuments.
De no haver sigut per aquest atzar històric, les portes de Serrans i de Quart hagueren corregut exactament el mateix destí que les restants deu portes de la muralla, o que la mateixa muralla, és a dir, el seu enderroc i desaparició.
I si parlem de la Llotja de la Seda, aquesta podria haver perdut tot el seu esplendor gòtic si s’haguera dut a terme una sèrie de transformacions arquitectòniques molt radicals que volien fer en ella enginyers militars en el segle XVIII, ja que pretenien convertir-la en una caserna per l'exèrcit.
Però ara parlarem del Miquelet.
En un apunt anterior havia parlat de les quatre làpides que van ser col·locades a la torre per protegir-lo dels raigs i les tempestes. Però sortosament aquestes làpides sembla que també ho van protegir d'un enemic molt més perillós i destructiu: les bombes que queien des del cel.
Durant la Guerra Civil espanyola, València es trobava sotmesa a la pressió constant de les bombes de l'aviació italiana aliada de les tropes de Franco que, amb base a Mallorca, efectuava raids de càstig sobre la ciutat i sobre bona part del litoral mediterrani.
Per això, el Govern de la República, a través de les Juntes de Defensa Passiva i de les Xarxes d'Escolta de la DECA, va organitzar una xarxa defensiva per protegir la població dels atacs aeris, donant avisos públics previs en cas d'atac.
El sistema consistia en la instal·lació de fonolocalitzadors (que eren bàsicament amplificadors de so orientats cap al cel, què permetien sentir amb antelació l'arribada dels bombarders) i projectors instal·lats en diferents barris de València, des dels quals es donava l'avís al lloc de comandament central d'observació antiaèria situat precisament a la terrassa de la torre del Miquelet.
Des d’allà, i mitjançant ràdio i telèfon, es donava l'alarma per fer sonar les sirenes antiaèries instal·lades per tot arreu de la ciutat, i s'avisava a les bateries antiaèries perquè encetaren el foc defensiu contra els avions enemics.
Per aquesta raó, el bàndol franquista va convertir el Miquelet en un objectiu estratègic que calia destruir, per tal de debilitar les defenses de València.
Adjunte a l'apunt la imatge d'un fotograma d'un noticiari rodat a l'any 1937 titulat “València en la rereguarda”, on he assenyalat l'antena antiaèria instal·lada a la part de dalt de la torre:
I, malauradament, aquell atac es va produir.
Va ser el 1938 quan l'aviació italiana procedent de Mallorca va atacar el Miquelet deixant caure una bomba que, afortunadament, va fallar per tan sols uns metres.
Aquella bomba, però, va caure al costat d'un tramvia ple de gent que en aquell moment circulava per la plaça del Miquelet, just al costat de la torre, produint-se malauradament nombroses víctimes.
Les empremtes de la metralla d'aquella bomba són encara ben visibles per bona part de la façana de la Catedral i del mur d'entrada de la Porta dels ferros.
Hi adjunte una fotografia presa per famós fotògraf valencià Finezas d'aquell tramvia destrossat per la bomba, on pot observar-se la proximitat existent amb la torre, que hi apareix darrere a uns 25 metres de distància.
Hi adjunte també la fotografia d'un dels nombrosos cràters produïts per la metralla d'aquella bomba i que encara son ben visibles al muret d'entrada de la porta barroca de la Catedral:
Les magnífiques Portes gòtiques de Serrans i de Quart romanen a hores d’ara dempeus simplement per atzar històric, ja que quan es va enderrocar la muralla gòtica de la ciutat ambdues portes servien de presó, perquè l'antiga presó principal de la ciutat, que es trobava en el seu antic ajuntament, s'havia calat foc i va caldre traslladar els presos a aquests monuments.
De no haver sigut per aquest atzar històric, les portes de Serrans i de Quart hagueren corregut exactament el mateix destí que les restants deu portes de la muralla, o que la mateixa muralla, és a dir, el seu enderroc i desaparició.
I si parlem de la Llotja de la Seda, aquesta podria haver perdut tot el seu esplendor gòtic si s’haguera dut a terme una sèrie de transformacions arquitectòniques molt radicals que volien fer en ella enginyers militars en el segle XVIII, ja que pretenien convertir-la en una caserna per l'exèrcit.
Però ara parlarem del Miquelet.
En un apunt anterior havia parlat de les quatre làpides que van ser col·locades a la torre per protegir-lo dels raigs i les tempestes. Però sortosament aquestes làpides sembla que també ho van protegir d'un enemic molt més perillós i destructiu: les bombes que queien des del cel.
Durant la Guerra Civil espanyola, València es trobava sotmesa a la pressió constant de les bombes de l'aviació italiana aliada de les tropes de Franco que, amb base a Mallorca, efectuava raids de càstig sobre la ciutat i sobre bona part del litoral mediterrani.
Per això, el Govern de la República, a través de les Juntes de Defensa Passiva i de les Xarxes d'Escolta de la DECA, va organitzar una xarxa defensiva per protegir la població dels atacs aeris, donant avisos públics previs en cas d'atac.
El sistema consistia en la instal·lació de fonolocalitzadors (que eren bàsicament amplificadors de so orientats cap al cel, què permetien sentir amb antelació l'arribada dels bombarders) i projectors instal·lats en diferents barris de València, des dels quals es donava l'avís al lloc de comandament central d'observació antiaèria situat precisament a la terrassa de la torre del Miquelet.
Des d’allà, i mitjançant ràdio i telèfon, es donava l'alarma per fer sonar les sirenes antiaèries instal·lades per tot arreu de la ciutat, i s'avisava a les bateries antiaèries perquè encetaren el foc defensiu contra els avions enemics.
Per aquesta raó, el bàndol franquista va convertir el Miquelet en un objectiu estratègic que calia destruir, per tal de debilitar les defenses de València.
Adjunte a l'apunt la imatge d'un fotograma d'un noticiari rodat a l'any 1937 titulat “València en la rereguarda”, on he assenyalat l'antena antiaèria instal·lada a la part de dalt de la torre:
I, malauradament, aquell atac es va produir.
Va ser el 1938 quan l'aviació italiana procedent de Mallorca va atacar el Miquelet deixant caure una bomba que, afortunadament, va fallar per tan sols uns metres.
Aquella bomba, però, va caure al costat d'un tramvia ple de gent que en aquell moment circulava per la plaça del Miquelet, just al costat de la torre, produint-se malauradament nombroses víctimes.
Les empremtes de la metralla d'aquella bomba són encara ben visibles per bona part de la façana de la Catedral i del mur d'entrada de la Porta dels ferros.
Hi adjunte una fotografia presa per famós fotògraf valencià Finezas d'aquell tramvia destrossat per la bomba, on pot observar-se la proximitat existent amb la torre, que hi apareix darrere a uns 25 metres de distància.
Hi adjunte també la fotografia d'un dels nombrosos cràters produïts per la metralla d'aquella bomba i que encara son ben visibles al muret d'entrada de la porta barroca de la Catedral:
