Cercar en aquest blog

dijous, 3 d’agost del 2017

EL DIA EN QUÈ EL MIQUELET PODIA HAVER DESAPAREGUT SOTA LES BOMBES

A València tenim diversos magnífics edificis medievals, com ara les Torres de Serrans, les de Quart, la Llotja de la Seda o el Miquelet, que encara que no ho sapiguem o creem, els atzars històrics podrien haver fet que hagueren desaparegut per sempre de la memòria visual dels valencians.

Les magnífiques Portes gòtiques de Serrans i de Quart romanen a hores d’ara dempeus simplement per atzar històric, ja que quan es va enderrocar la muralla gòtica de la ciutat ambdues portes servien de presó, perquè l'antiga presó principal de la ciutat, que es trobava en el seu antic ajuntament, s'havia calat foc i va caldre traslladar els presos a aquests monuments.
De no haver sigut per aquest atzar històric, les portes de Serrans i de Quart hagueren corregut exactament el mateix destí que les restants deu portes de la muralla, o que la mateixa muralla, és a dir, el seu enderroc i desaparició.


I si parlem de la Llotja de la Seda, aquesta podria haver perdut tot el seu esplendor gòtic si s’haguera dut a terme una sèrie de transformacions arquitectòniques molt radicals que volien fer en ella enginyers militars en el segle XVIII, ja que pretenien convertir-la en una caserna per l'exèrcit.
Però ara parlarem del Miquelet.


En un apunt anterior havia parlat de les quatre làpides que van ser col·locades a la torre per protegir-lo dels raigs i les tempestes. Però sortosament aquestes làpides sembla que també ho van protegir d'un enemic molt més perillós i destructiu: les bombes que queien des del cel.




Durant la Guerra Civil espanyola, València es trobava sotmesa a la pressió constant de les bombes de l'aviació italiana aliada de les tropes de Franco que, amb base a Mallorca, efectuava raids de càstig sobre la ciutat i sobre bona part del litoral mediterrani.
Per això, el Govern de la República, a través de les Juntes de Defensa Passiva i de les Xarxes d'Escolta de la DECA, va organitzar una xarxa defensiva per protegir la població dels atacs aeris, donant avisos públics previs en cas d'atac.


El sistema consistia en la instal·lació de fonolocalitzadors (que eren bàsicament amplificadors de so orientats cap al cel, què permetien sentir amb antelació l'arribada dels bombarders) i projectors instal·lats en diferents barris de València, des dels quals es donava l'avís al lloc de comandament central d'observació antiaèria situat precisament a la terrassa de la torre del Miquelet.
Des d’allà, i mitjançant ràdio i telèfon, es donava l'alarma per fer sonar les sirenes antiaèries instal·lades per tot arreu de la ciutat, i s'avisava a les bateries antiaèries perquè encetaren el foc defensiu contra els avions enemics.

Per aquesta raó, el bàndol franquista va convertir el Miquelet en un objectiu estratègic que calia destruir, per tal de debilitar les defenses de València.

Adjunte a l'apunt la imatge d'un fotograma d'un noticiari rodat a l'any 1937 titulat “València en la rereguarda”, on he assenyalat l'antena antiaèria instal·lada a la part de dalt de la torre:




I, malauradament, aquell atac es va produir.
Va ser el 1938 quan l'aviació italiana procedent de Mallorca va atacar el Miquelet deixant caure una bomba que, afortunadament, va fallar per tan sols uns metres.
Aquella bomba, però, va caure al costat d'un tramvia ple de gent que en aquell moment circulava per la plaça del Miquelet, just al costat de la torre, produint-se malauradament nombroses víctimes.
Les empremtes de la metralla d'aquella bomba són encara ben visibles per bona part de la façana de la Catedral i del mur d'entrada de la Porta dels ferros.


Hi adjunte una fotografia presa per famós fotògraf valencià Finezas d'aquell tramvia destrossat per la bomba, on pot observar-se la proximitat existent amb la torre, que hi apareix darrere a uns 25 metres de distància.
Hi adjunte també la fotografia d'un dels nombrosos cràters produïts per la metralla d'aquella bomba i que encara son ben visibles al muret d'entrada de la porta barroca de la Catedral:




LA DESAPARICIÓ DEL MILLOR CLAUSTRE RENAIXENTISTA QUE HA TINGUT VALÈNCIA

En anteriors apunts publicats en aquesta pàgina, he anat exposant l'enorme pèrdua de patrimoni artístic, cultural i històric que malauradament ha anat patint la ciutat de València al llarg dels últims temps.
Si passegem per les proximitats del Palau del Marques de Dos Aigües, concretament per un estret carrer anomenat de l'Ambaixador Vich, probablement no serem conscients que allà on ara s'ubica un edifici modern i totalment impersonal, va estar situat durant diversos segles un dels millors palaus renaixentistes que va tindre la ciutat, símbol del poder d'una de les persones més influents de la València d'aquell temps: Jeroni Vich i Vallterra.

Jeroni Vich provenia d'una família aristocràtica allunyada dels arquetips medievals, ja que eren servidors de l'Estat. Exercien càrrecs governamentals, diplomàtics i militars.
Jeroni Vich va ser designat per la Corona ambaixador a Roma des del any 1507 al 1521, primer de Fernando el Catòlic i després de l'emperador Carlos I d'Espanya i V d'Alemanya. Va representar a la Corona durant els pontificats de Juli II i Lleó X, sent testimoni dels importants esdeveniments històrics i artístics del renaixement italià. 


Va ser precisament al seu retorn a València en 1521 quan va manar construir la seua casa senyorial, al més pur estil del Cinquecento italià. Jeroni Vich va jugar a partir d'aquell moment un paper determinant en la introducció del gust renaixentista a la València de començaments del segle XVI, contribuint, al costat del creixement econòmic i demogràfic de la ciutat i del seu desenvolupament artístic i literari, a convertir-la en una de les principals capitals culturals i de difusió del Renaixement a la Península.


Adjunte a l'apunt una representació virtual de la façana d’aquell palau (realitzada amb tecnologia digital per diverses universitats de València, Cartagena i Múrcia), i una vista de l'edifici que a hores d'ara ocupa el seu lloc:





El Palau dels Vich va ser dotat de la bellesa renaixentista que l'ambaixador havia conegut a Itàlia.
En ell destacava sobretot el pati, amb elegants columnes clàssiques, capitells, arcs, cornises i frontons. Estava construït en marbre blanc “antic” de Carrara, amb vuit columnes amb capitells d'estil corinti de fina talla. Les columnes situades a cadascun dels quatre angles del pati eren triples. El cos de finestres de la planta noble que donava al pati era d'un estil conegut com "coronella a la romana", és a dir, gòtic amb elements renaixentistes, que només va florèixer en l'àmbit valencià, tenint el seu origen en el Palau Comtal d'Oliva.


Pocs palaus en la història de la ciutat van aportar al seu propietari tanta estima social com aquest de Vich, suscitant gran admiració pels seus marbres genovesos repartits en columnes, arcs i finestres, en el medi urbà de la València del segle XVI.
Va ser, sense dubte, una de les joies arquitectòniques de l'època.
Amb el pas dels segles l'edifici es va anar deteriorant i canviant de propietaris i d'usos, fins que en 1859 es va prendre la trista decisió d'enderrocar-lo. 


L'Acadèmia de Sant Carles, conscient de la seua immediata demolició, va començar les gestions per conservar els seus objectes artístics més notoris com ara les columnes, brancals, llindes, arcs, timpans, que van ser desmuntats, i els enteixinats. D'aquests últims només es conserven els esbossos de la disposició dels seus cassetons i cornises. Probablement es vengueren a baix preu a altres palaus en construcció d’aquells anys.


Els elements que es van poder salvar de l'enderroc van passar pel Convent del Carme i posteriorment al Museu de Belles Arts de València, on l'any 1998 es va començar a plantejar la possibilitat de reconstruir el seu pati, únic en l'arquitectura civil renaixentista valenciana.
Després d'anys d'investigació, el pati del Palau de l'Ambaixador Vich es va reconstruir de manera fidel a com era al Museu de Belles Arts, comptant amb 86 peces originals de marbre genovès, i altres reproduïdes seguint els models arquitectònics de l'època.


Hi adjunte unes vistes de la reconstrucció del pati que actualment es troba al Museu de Belles Arts de València, tal com era en aquell magnífic palau de la València del renaixement:






UN RECORREGUT HISTÒRIC PER VALÈNCIA A TRAVÉS DELS SEUS RÈTOLS JA DESAPAREGUTS

La retolació en parets, carrers i edificis de botigues, magatzems i productes de venda, ha format part durant segles del paisatge urbà de la nostra ciutat i de la nostra quotidianitat en els carrers, igual que ho eren els propis carrers, places i edificis de la ciutat.

"La sombra de las letras" és un excel·lent vídeo concebut com un fotomuntatge recopilatori d'aquests rètols i anuncis que històricament han format part dels nostres carrers al llarg dels anys, i que ara ja formen part del record.

Vos recomane el seu visionat. Ací teniu l’enllaç: https://vimeo.com/45803562?ref=fb-share&1
Gaudiu-lo!




LA INCREÏBLE HISTÒRIA DEL RUC QUE UN DIA VA APARÈIXER DALT DEL MIQUELET

En moltes ocasions, quan passegem per les proximitats del Miquelet i mirem cap a la seua terrassa i la seua característica espadanya, haurem observat a sovint algunes persones que hi han pujat segurament amb la intenció de gaudir de la magnífica vista que des d'allà s'albira de la ciutat.
Però, que passaria si un dia alçarem la vista i trobarem a la terrassa del Miquelet un ruc en comptes de persones?

Per increïble que puga semblar aquesta aparentment absurda possibilitat, un dia de fa ara 555 anys va ser realitat, concretament l'any 1461.
Aquesta curiosa i estranya història va ser descoberta pel canonge i historiador valencià Jose Sanchis Sivera, mentre treballava en la preparació de la que va ser la seua obra principal "La Catedral de València. Guia Histórica i Artística".

Inicialment la torre del Miquelet, alçada entre 1381 i 1425, es va construir separada de la resta de la Catedral. No va ser fins l'any 1459 quan es van encetar les obres per ampliar la Catedral i integrar en ella tant el Miquelet com l'Aula Capitular, què també romania separada de ella.
La direcció de l'obra, és a dir, la figura del pedrapiquer major, li va ser encomanada en aquell moment a Francesc Baldomar, reconegut per molts com el millor arquitecte del gòtic que va tindre la València del Segle d'Or, amb el permís de Pere Comte, qui va ser precisament el seu deixeble i que va ser nomenat també mestre d'obres d'aquesta obra quan Baldomar va morir.
Pel que expliquen els relats de l'època, Francesc Baldomar era un home de caràcter tranquil, confiat i bonàs, la qual cosa li feia objecte de nombroses bromes per part dels seus treballadors i obrers.
Baldomar tenia un cobert de la seua propietat a les proximitats de la torre, a on guardava coses pròpies i un ruc al que tenia en molta estima.

Una nit, a l'empara de la foscor, alguns van decidir fer-li una pesada broma. Ni més ni menys que fer pujar l’animal dalt del Miquelet i deixar-ho allà abandonat. 
I així va ser. Imaginem el gran esforç que va haver de suposar per als bromistes fer pujar al ruc de Baldomar els 207 estrets graons i els 51 metres d'altura que hi ha des del carrer a la terrassa de la torre. Però finalment ho varen aconseguir.
L’animal va romandre a soles a la terrassa tota aquella nit, fins que al dia següent els sagristans que hi van pujar per fer el toc de campanes ho van descobrir. 
La seua reacció en veure el ruc allà dalt va ser inicialment de gran sorpresa, però a continuació de pànic i desconcert, ja que van considerar inexplicable com aquell animal hauria pogut pujar sol fins allà. L'única explicació que van trobar és que allò havia estat "cosa del dimoni", de manera que alguns d'ells van caure per terra esglaiats mentre no paraven de senyar-se, i altres van anar correguent sense parar a amagar-se a les seues cases i van caure malalts o en depressió durant diversos dies.
Quan Francesc Baldomar va arribar a treballar pel matí i li van explicar el que havia passat, també va pensar que el fet hauria estat cosa de màgia i de bruixeria. Però aviat es va saber que tot havia estat una pesada broma. 

De res li va servir posar una denúncia davant el jutge del cabildo contra el canonge Guillem de Vich, amb el qual tenia una manifesta enemistat i al què va considerar inspirador de la broma. A Baldomar li varen ordenar que fera baixar immediatament al seu animal d'allà dalt.
Però el ruc es negava a baixar les empinades escales, pres supose de la por. Tots els intents de fer-lo baixar van fracassar. Finalment Baldomar va haver de contractar i pagar de la seua butxaca a mariners experts en el moviment de grans pesos amb politges i contractar-los per fer baixar al seu animal utilitzant aquesta tècnica.
La baixada del ruc des de dalt del Miquelet per l’aire va ser complicada, ja que segons es relata quan l’animal es va veure suspès en el buit es va posar molt nerviós i va començar a moure’s, de manera que posava en perill el seu propi descens. Finalment van haver de procedir a tapar-li el cap amb un sac per poder-lo baixar amb èxit.

El relat d'aquest succés s'havia estès com la pólvora per tot arreu de la ciutat, de manera que al voltant del Miquelet es van congregar pel matí nombrosos ciutadans atents a no perdre’s el descens del ruc des de dalt del campanar fins al carrer. La seua arribada a terra sembla que va ser celebrada amb grans aplaudiments i aclamacions pels allà presents.

I fins ací aquesta hilarant història, pròpia d'una pel.licula de Luis Berlanga. De segur que molts de vosaltres la recordareu quan passegeu pel costat del Miquelet.



LES LÀPIDES PROTECTORES DEL MIQUELET

La construcció de la torre del Miquelet va constituir en el seu temps, sense dubte, tota una fita per a aquella València encara ancorada en l'edat mitjana.
La Catedral de València s'havia construït entre els anys 1262 i 1356, incloent-hi un campanar quadrangular d'estil tardo-romànic, del què ja vaig parlar en un anterior apunt. 
Però les successives ampliacions que es van realitzar a la Catedral la van anar fent cada volta més bella i grandiosa, la qual cosa va fer desmerèixer el seu modes campanar, al parer dels Jurats de la ciutat.
Per aquesta raó el Jurats de València van decidir construir una nova torre campanar molt més alta, bella i majestuosa que fera honor a la gran Catedral que ja a finals del segle XIV tenia el Cap i Casal.
El "Campanar nou", com es coneixia el Miquelet durant la seua construcció, en contraposició a l'antic existent, es va iniciar l'any 1381. 


La descomunal altura del seu cos principal, de 51 metres, suposava tota una fita en el "skyline" d'aquella ciutat, ja que destacava molt per sobre de tots els campanars existents i a més era ben visible en un radi de diversos quilòmetres des de tots els pobles de l'horta que envoltaven València.
L'extraordinària alçada de la seua estructura va fer témer a les autoritats civils i religioses de la ciutat que poguera ser danyat pels raigs durant alguna gran tempesta. Per això l'any 1419, quan s'estava construint el quart cos de la torre, el de les campanes, es va ordenar traslladar la primera d’elles del vell campanar al nou precisament el dia de Sant Miquel Arcàngel, el sant protector de la ciutat contra tempestes i catàstrofes. 

D'ací precisament el nom amb què, a partir de llavors, es va començar a conèixer el nou campanar: el Miquelet



Però el fet de dur aquella campana no va ser prou per a esvair els temors de les autoritats religioses. I sembla que no va ser així perquè quatre anys abans, el 1415, s’havia encarregat a Jacme Matheu fer quatre làpides en pedra que deurien d’incloure versicles i oracions de les Sagrades Escriptures, amb la fi de protegir el nou campanar.
Tot açò està perfectament documentat en el Llibre d'obres de la Catedral d’aquell any, en què a més s'assenyala que Jacme Matheu va cobrar la quantitat de 20 sòls per aquestes làpides: “Item doní an Jacme Matheu pintor de fer uns versos de letres cavades fetes de megre en les pedres del campanar nou les quals son contra lo lamp e costaren de pintar entre toto vint sol”.


Les quatre inscripcions van ser col·locades en els quatre punts cardinals de la torre, a la part inferior de les finestres del cos de campanes on encara, sis-cents anys més tard, hi romanen.
Aquestes làpides amb prou feines són visibles des del carrer per l'altura i el desgast que, amb el pas del temps, han sofert. No obstant això, amb uns xicotets prismàtics es poden observar molt bé.
La inscripció de la façana nord no es conserva ja pel desgast de la pedra, que l'ha convertit en il·legible. Aquesta inscripció es trobava en dues pedres, una damunt d'una altra.
La làpida de la façana sud, escrita també sobre dues pedres una damunt de l'altra, diu: “Barbara nos / serva Christi sanc / tisima serva”. Santa Bàrbara. segons l'església catòlica, és la protectora contra les tempestes, llamps i tempestes, pel què no és d'estranyar que es faça al·lusió a ella en aquesta inscripció.
La de la façana est està feta sobre tres pedres i diu el següent: “Christus vincit, Christus regnat, Christus / imperat Christus / ab omni malo / nos defendat”. Com es pot veure, s'hi fa al·lusió a Crist Rei com a protector.
I la inscripció de la façana oest es va realitzar també en dues pedres, també una damunt de l'altra, i diu: “Ipse (Christus) autem tran / siens per medium / illorum ibat”. En aquesta ocasió es fa al·lusió també a Jesucrist, encara que el seu significat és molt més ambigu.


La col·locació de les quatre làpides es va realitzar mentre es construïa el darrer cos de la torre, el de les campanes, deu anys abans que el Miquelet quedara acabat, a excepció del seu remat.


Adjunte a l’apunt sengles fotografies on he assenyalat amb una fletxa i un quadrat grocs la posició d’algunes d’aquestes làpides protectores de la torre:




L’ESTRANY “PASTICHE” DE SOROLLA I EL BANC HISPANO-AMERICÀ

Fa uns dies, passejant per la Marina Real del Port de València, em va cridar vivament l'atenció un monument què es trobava situat a la plaça de l'Armada Espanyola. 
Allà, enmig d'un xicotet estany, hi havia un bust que immediatement vaig reconèixer com el de Joaquin Sorolla, i darrere d'ell una portada de difícil definició estilística, també situada allà al mig d'aquell estany. Un quadre de difícil encaix que em va semblar immediatament com un estrany "pastiche" del qual em vaig prometre investigar quant tinguera ocasió.
Uns dies desprès, les investigacions que vaig fer van confirmar les meues sospites. 


El bust en bronze de Sorolla, que segons vaig poder esbrinar va ser esculpit pel seu gran amic Mariano Benlliure, corresponia al que es trobava en el monument que va erigir-se al pintor valencià l'any 1933 a la platja de la Malva-rosa.
Aquell magnífic monument, projectat i executat pel famós arquitecte valencià Francisco Mora (autor, entre altres grans edificis, del Mercat de Colom), va ser destruït per la riuada de 1957.
Potser aquell monument podria haver sigut reconstruït, però les autoritats municipals del moment van considerar que devia de ser enderrocat i només van decidir salvar el bust, el qual va ser portat fins al seu actual emplaçament en 1963, l'any del centenari del naixement de Sorolla.
Però, i la portada que hi ha darrere del bust?
D’on procedia aquella portada completament desubicada en aquell estany urbà? 


La història de la portada de pedra situada darrere del bust de Sorolla em va resultar realment tan curiosa com rocambolesca.
A principis del segle passat, el propi Francisco Mora Berenguer, el mateix arquitecte que va construir el monument a Joaquin Sorolla a la Malva-Rosa, va construir un magnífic edifici al carrer de les Barques, davant del Teatre Principal. Aquell edifici li va ser encarregat pel Banc Hispano-Americà, per ubicar la seua seu central a València.
Aquell edifici, inspirat en el barroc valencià, estava construït en maçoneria fins al pis principal i comptava amb unes grans arcades i reixes de ferro forjat. La seua façana continuava feta de maó vist fins a dalt i estava rematada amb un ràfec i dues torres miramar. Al seu interior destacava un bell hall central amb una gran claraboia.

Malauradament, aquest magnífic edifici va ser enderrocat en la dècada de 1970 per alçar sobre els seus fonaments un altre edifici que ara és la seu del Banc de Santander a València, un edifici impersonal i indigne de formar part d'un carrer tan rellevant situat al bell mig de la ciutat i de haver substituït al magnífic edifici d'estil eclèctic de Mora Berenguer.
Però dels enderrocs d’aquell edifici es va lliurar només una cosa: la seua portada. Una portada d'estil neorenaixentista amb deixos barroquitzants, decorada amb columnes faixades, entaulament ondulat, volutes i vessaments de fruites.

Aquella portada va ser desmuntada pedra a pedra d'aquell edifici, i algú va decidir en 1974 posar-la al mig de l'estany de la plaça de l’Armada Espanyola acompanyant al bust de Sorolla.
Casualitats de la vida... com hem vist aquesta portada va ser també realitzada per Mora Berenguer, el mateix que va realitzar el monument original a Sorolla a la Malva-rosa.
Dos monuments originals magnífics, desapareguts per esdevenir ara un de sol transformat en un estrany “pastiche”.

Adjunte a continuació la fotografia del monument actual, amb l’estranya portada darrere del bust de Sorolla, i una altra fotografia del monument original a Sorolla quan es trobava a la Malva-rosa, on he encerclat en groc el bust que ara es troba en el monument de la Marina Real:




Seguidament hi adjunte primerament una fotografia del edifici original ubicat al carrer de les Barques, en què he assenyalat amb un quadrat groc la portada que ara acompanya al monument a Sorolla. Hi adjunte també una fotografia del lamentable edifici que va substituir al de Mora Berenguer (del què vaig parlar també en un apunt anterior en aquesta pàgina):



EL CARRER DE VALÈNCIA AMB EL PAVIMENT MÉS ANTIC DE LA CIUTAT, DE FA SIS SEGLES

Si passegem pel costat del Palau de l'Almodí, ho estarem fent per un edifici construït l'any 1307. Un edifici que va ser edificat sobre l'antic alcàsser de la Balansiya musulmana.

La funció de l'Almodí no era una altra més que la d'emmagatzemar el blat i altres grans per a la seua venda i distribució en la ciutat. Cal tindre en compte que la manca de gra podia representar un dels majors problemes amb què es podien enfrontar les autoritats municipals en l'Edat Mitjana, de manera que tindre un edifici ampli i en condicions per a aquesta emmagatzemament era una qüestió de vital importància per a la ciutat.
La seua configuració actual data de principis del segle XV, quan l'edifici va ser àmpliament reformat, intervenint en la seua reforma els picapedrers més il·lustres de l'època.
Més recentment, entre els anys 1993 i 1996, es va dur a terme una profunda rehabilitació que va recuperar elements originals de l'edifici gòtic. En aquesta rehabilitació el seu paviment interior de lloses de pedra del segle XV va ser arrencat del sol a fi de mostrar l'original de còdols de principis del segle XIV.
Però aquest paviment de lloses de pedra no va ser afortunadament tirat, sinó que va ser reutilitzat en el pavimentat d'un carrer situat just al seu costat, el de l'Estret de l'Almodí, el conegut antigament com "carrer de les bruixes".
Per tant, si decidim recórrer aquest carrer, ho estarem fent xafant un sòl de fa 600 anys, sense cap dubte el més antic de València.


Hi adjunte un parell de fotografies d'aquest paviment, originalment ubicat a l'Almodi des del segle XV:




LA VALÈNCIA DEL SEGLE XIX A VOL D'OCELL

Alfred Guesdon va ser un arquitecte, dibuixant i litògraf francès nascut el 1808.
El seu extraordinari talent li va fer famós per haver retratat des de l'aire més d'un centenar de ciutats de tot Europa, entre elles diverses espanyoles com ara València, de la què va fer dues extraordinàries litografies. Una d'elles, la més coneguda, la he fet servir de capçalera de "Passejant València amb ulls curiosos".

Però el més sorprenent de tot és que Guesdon en realitat mai va pujar a un globus, o almenys no ho va fer per a prendre dibuixos o fotografies (en aquella època la fotografia feia els seus primers passos) de les ciutats que va retratar des de l'aire “à vol d'oiseau”.
Va ser la seua intuïció innata, intel·ligència i genialitat, acompanyades de molta feina de camp, el que va fer que aquest litògraf francès s'atrevira a fer aquestes magnífiques litografies.
Guesdon va fer les seues dues icòniques litografies de València l'any 1853, la qual cosa ens ha permès tindre uns documents visuals valuosíssims de com era la nostra ciutat pocs anys abans de què la muralla medieval fora enderrocada.


Fa un temps el diari digital Valencia Plaza publicava un interesantíssim article de l'historiador valencià Vicent Baydal sobre Alfred Guesdon i les seues litografies, del què recomane molt la seua lectura per poder conèixer l'obra d'aquest extraordinari historiador, però sobretot litògraf.


Adjunte a l’apunt precisament els dos retrats que va fer Alfred Guesdon de València “des de l’aire”.

Ací teniu l'enllaç: http://www.valenciaplaza.com/guesdon-el-mite-de-dedal-en-la-valencia-de-1853
Gaudiu-lo!




EL PRIMER SEMÀFOR DE VALÈNCIA

La estadística diu que València és la ciutat més "semaforitzada" d'Espanya per habitant, amb un miler d'encreuaments regulats per semàfors. Tres vegades més, per exemple, del que ho estan Madrid o Barcelona, dues vegades més que Saragossa o cinc voltes més que Bilbao.
Però no sempre va ser així, perquè fins a l'any 1930 la ciutat no va tindre el seu primer semàfor.
I on es va col.locar aquell primer semàfor a València? 

En un encreuament que llavors era emblemàtic, ja que representa el kilòmetre zero de tota la xarxa de carreteres dels nostre territori, i a més a més marcava la numeració de tots els carrers que allà hi confluïen, a banda de ser un indret de molt trànsit per a l'època: a la plaça de la Reina, just en la seua confluència amb el carrer de Sant Vicent.
Quatre anys abans s'havia instal·lat a Madrid el primer semàfor d’Espanya, i setze anys abans el primer del món a la ciutat nord-americana de Clevelan.
Però aquell semàfor necessitava imperiosament d'un guàrdia urbà que canviara manualment els seus colors, ja que no existia l’actual automatització.


Aquest tema va ser un dels primers dels que vaig parlar quan obrí aquest bloc històric a Facebook, però m'ha semblat oportú tornar-lo a exposar en poder haver localitzat una excel·lent fotografia històrica d'aquell semàfor, que adjunte a l'apunt. 


Hi adjunte també una vista actual del mateix lloc pressa amb una mateixa perspectiva, en què he assenyalat amb una fletxa groga el lloc exacte on va estar ubicat aquell històric primer semàfor de València:




ELS LLEONS DEL CONGRES DELS DIPUTATS, DE MADRID ALS JARDINS DE MONFORT

En l'apunt anterior havia parlat del jardins de Monfort, en esmentar que el seu mur exterior es correspon amb el que tenia el derruït Palau de Ripalda, situat fins a la seua desaparició precisament al seu costat.
Però no és l'única sorpresa que ens proporciona aquest bonic jardí neoclàssic.

La majoria de nosaltres estem familiaritzats amb la imatge dels lleons de bronze que es troben a l'entrada del Congrés dels Diputats a Madrid. Uns lleons que, originalment, no estaven en el disseny original de l'edifici, que havia previst col·locar uns fanals al seu lloc. 
Però els fanals, un cop van ser col.locats, no van resultar ser del grat dels Diputats, perquè no donaven la imatge de "solemnitat" que requeria aquest indret. 
Així que es va pensar a col·locar en el seu lloc uns lleons, animals que sí complien amb la imatge que era requerida per a l'entrada del Congres espanyol.
La realització dels lleons es van encarregar a un escultor aragonès, que els va fer de guix pintat de bronze. Com que aquest material no va a ser el més òptim per a aquesta ubicació, va ocórrer que al cap d'un any aproximadament els lleons van presentar un estat de conservació deplorable, degut a la seua exposició a les inclemències meteorològiques.

Per això es va fer un segon encàrrec. La segona parella de lleons es van encarregar a un altre escultor, Jose Bellver, que va dissenyar dos lleons de pedra, però d’una mida molt més xicoteta. 
Quan es van col.locar una altra volta a la porta del Congres, degut a la seua mida i al seu aspecte, no van agradar als Diputats, ja que van dir d'ells que la seua aparença recordava més a "gossos rabiosos" que a "lleons felins". De manera que, novament, els lleons s’hi van retirar. Per tant va ser necessari fer un tercer encàrrec de lleons.

Finalment la tercera parella va ser encarregada a l'escultor Pinciano Ponzano, que utilitzant el bronze d'uns canons enemics capturats en la Guerra d'Àfrica, va realitzar els lleons que a hores d’ara podem veure a l'entrada a les Corts Espanyoles.
Però, quin va ser el destí de la segona parella de lleons que donaven aquella aparença de "gossos rabiosos", en paraules del Diputats espanyols?

Joan Baptista Romero, marquès de Sant Joan, amo d'un hort situat en el Pla del Reial que va transformar finalment en els actuals jardins de Monfort, va invertir molts diners en fer una finca d'esbarjo, estanys, galeries, arbres exòtics i conjunts escultòrics mitològics, tot per a embellir els jardins.
Joan Baptista va ser diputat del Partit Moderat a Madrid. I allà, quan la segona parella de lleons per al Congrés va ser retirada, va aprofitar l'avinentesa per comprar-los i portar-los... als seus jardins de València, als Jardins de Monfort. I tot just allà els va col·locar, i ahi els podem veure en una de les seues entrades.

Adjunte a l’apunt una fotografia de la parella de lleons actuals del Congrés dels Diputats, i la parella a la qual va substituir, actualment ubicada als jardins de Monfort de València:



VA QUEDAR ALGUNA COSA DEL DESAPAREGUT PALAU ROMÀNTIC DE RIPALDA?

En l'apunt anterior havia parlat de l'enderroc del què va ser el cridaner Palau de Ripalda, un edifici d'estil eclèctic-romàntic construït al segle XIX que va desaparèixer per sempre del patrimoni de la ciutat a finals de la dècada de 1960, com a conseqüència d'una operació d'especulació urbanística forjada entre el govern de l'ajuntament de la ciutat i els hereus de la comtessa de Ripalda.

Sobre aquell desaparegut palau s'han generat al llarg dels anys nombrosos remors i especulacions, com ara que va servir a Walt Dysney d'inspiració per dissenyar el seu famós Castell de la Bella Dorment, o el més estès i popular de tots que és el de què un milionari nord-americà es va encapritxar d'ell, fins a tal punt que el va comprar als seus propietaris per desmuntar-lo pedra a pedra i tornar-lo a construir en un terreny de la seua propietat, situat a Califòrnia. Una remor aquest que sembla tindre molt més de “llegenda urbana” que versemblança, perquè la dura realitat, malauradament, és la què aquell deliciós edifici va ser enderrocat completament per desapareix per sempre de la memòria de la ciutat.
No obstant això, no és del tot així. O al menys en la seua totalitat.


Perquè encara podem contemplar actualment una mica d'ell, si aixó podem dir-ho, i a més molt a prop de la seua antiga ubicació. Perquè si passegem pel costat del Jardí de Monfort, un magnífic jardí d'estil neoclàssic construït a mitjans del segle XIX, i observem part del seu mur exterior, estarem observant en realitat el mateix mur que encerclava el Palau de Ripalda.
Un mur emmerletat que va estar a punt de desaparèixer, seguint el mateix destí que el seu palau, quan l’any 2009 es va dir que calia enderrocar-lo, al menys en part, argumentant que escanyava l'arbrat del jardí. Afortunadament aquell enderroc es va paralitzar, salvant-se així l'únic i mínim vestigi que ens queda d'aquell edifici.


Adjunte a l'apunt una fotografia del Palau i del seu mur emmerletat (enquadrat en roig), el mateix que ara podem contemplar als jardins de Monfort, que apareix a l’altra fotografia adjuntada:




DE PALAU A PAGODA. LA DESTRUCCIÓ DE L'ÚLTIM PALAU ROMÀNTIC DE VALÈNCIA

Si anem passejant per l'Albereda, en arribar tot just enfront del jardí de Vivers veurem un edifici que va esdevenir una de les icones de l'arquitectura dels anys 1970 a València: l'edifici Ripalda, conegut popularment com "la Pagoda".
L'arquitectura d'aquest edifici no deixa indiferent a ningú. A alguns els agrada, a altres no, però de segur el que molts desconeixen és que els seus fonaments s'assenten sobre els d'un original palau construït en estil eclèctic a finals de la dècada dels 1880 per a residència de Josefa Paulín de la Penya, comtessa vídua de Ripalda. 

Aquella dona va tindre el capritx de construir-se en un dels horts que la seua família posseïa entre els Jardins del Real i l'Albereda un palau amb aparença de castell romàntic, amb torres i mansardes.
Aquell original palau, que va encarregar-lo a l'arquitecte valencià Joaquín María Arnau Miramón, ha sigut considerat com el màxim referent de l'eclecticisme romàntic valencià. En el seu peculiar aspecte destacava una elegant torre rodona rematada per un capitell, que li donava l'aspecte d'un palau de conte de fades.
La seua elegant i romàntica figura entroncava perfectament amb el paisatge de la València de finals del XIX. Un paisatge d'aspecte cortesà, envoltat de jardins enfront d'una ciutat que feia uns pocs anys que havia enderrocat les seues muralles medievals.
Hauria de resultar impressionant la vista del palau des de la marge dreta del Túria, on la seua torre circular destacaria sobre el paisatge circumdant.
Amb el pas dels anys el palau va quedar temporalment desocupat, sent utilitzat com a seu del Ministeri de Comerç de la II República, mentre València va ser capital d'Espanya entre novembre de 1936 i octubre de 1937.


La famila Marichalar, emparentada amb la Casa Reial espanyola, va ser des de l'any 1959 una de les propietàries d'aquell magnífic castell-palau.
Però en 1966 els hereus de la comtessa de Ripalda van decidir que els resultava molt més lucratiu enderrocar-lo que costejar el seu manteniment. Aquella operació preveia la requalificació sencera de l’illa de l'antiga Fira de Mostres, ubicada tot just al seus costat. Ara se sap ben be que aquella va constituir una de les operacions especulatives més opaques i lucratives per als seus promotors de la història recent de l'urbanisme valencià.


En una de les escenes del reportatge que vaig mostrar en l'apunt anterior, es poden veure les imatges d'aquest palau que va esdevenir desprès del seu enderrocament la Pagoda.
L'any 1969 la Pagoda va començar a alçar-se sobre les restes d'aquell castell-palau que, de existir a hores d’ara, seria sense cap dubte una de les icones arquitectòniques de la nostra ciutat.


Hi adjunte sengles fotografies d’ambdós edificis, presses des d’un punt de perspectiva molt paregut. Així resultarà molt més senzill fer la valoració d'allò que n'hi havia abans, i del que n'hi ha ara:







RECORDS D’UNA VALÈNCIA CANVIANT.

Com era la València de fa 30, 50 o 100 anys, i com és ara?

Prenent com a base les fotografies del bloc "La Valencia desaparecida” de Angel Martínez, es va realitzar un magnífic fotomuntatge en què podem veure i gaudir de com era aquella València de fa anys i comparar-la amb la València actual, en fotografies realitzades des de perspectives idèntiques.
Molts racons i indrets de barris com ara el Cabanyal-Canyamelar, l'Eixample i sobretot Ciutat Vella mostren les seues respectives cares "abans i ara", i en algunes d’elles podem observar atònits i frustrats com magnífics edificis antics han sigut enderrocats per donar pas a anodines i impersonals construccions que, malauradament, han empobrit el nostre sempre ric patrimoni històric i arquitectònic.

Vos deixe l'enllaç a aquest gran treball, del què vos recomane el seu visionat: https://www.youtube.com/watch?v=EOMI9UKA4Vc&feature=youtu.be
Gaudiu-lo!


En les fotografies, l'abans i el ara de la plaça de Sant Agustí de València:






UNA TORRE DE LA MURALLA ISLÀMICA DE VALÈNCIA UTILITZADA DE BÚSTIA DE CARTES EN UN PATI DE VEÏNS

En l'apunt anterior havia parlat de la troballa d'un tros de la muralla islàmica de València a l'interior d'una tenda de lloguer i reparació de bicicletes, situada a l'illa de cases contigua a la Porta de Serrans. 
La muralla feia precisament en aquest lloc un canvi brusc de direcció cap al sud, per a desprès creuar l'actual carrer de Roters i continuar seguint exactament el traçat del carrer de Palomino, però per dins dels edificis que estan a la seua part dreta, mirant-lo des del carrer Roters.
Tal i com vaig esmentar en l'apunt anterior, la muralla islàmica de València s'ha "fusionat" literalment amb molts edificis actuals en una bona part del seu traçat per la ciutat.
En aquest indret del què estic parlant, la muralla i un tros de torre són ben visibles i visitables en un forn de pa de molta tradició en el carrer de Roters, el Forn Muntaner, que fa cantonada amb el carrer Palomino.
D'aquest forn i del seu tros de muralla situat al seu interior, que es troba en un admirable estat de conservació, vaig parlar en un apunt anterior que publiqui fa ja uns mesos.


El fet que en aquest forn siga visible una torre de la muralla, em va fer deduir que en algun dels edificis de l’esmentat carrer de Palomino hauria de situar-se, almenys, una altra de les torres d'aquesta muralla, ja que la distància entre torres, en la majoria del seu traçat, era d'uns 25-30 metres aproximadament.
I efectivament, així va ser. 


Perquè a poc més de 30 metres de distància del forn es troba l'entrada a una escala d'una finca de veïns. La porta, de vidre i ferro, normalment tancada, deixa entreveure en el seu pati interior des del carrer una majestuosa i perfectament ben conservada torre de la muralla, que vaig poder fotografiar des de fora.
Com a fet anecdòtic puc dir que les vegades que he passat per aquest carrer i m'he parat per tornar a observar la impressionant torre de la muralla, sempre he vist cartes i fullets de propaganda incrustats en algun dels buits de la seua maçoneria, que segurament el carter de correus deixarà allà.


Adjunte al apunt sengles fotografies que mostren la situació de la porta de l’esmentada finca en el carrer Palomino amb una fletxa groga, així com la base de la torre que es pot observar al seu pati:




UN TROS DE MURALLA ÀRAB A L'INTERIOR D'UNA TENDA DE BICICLETES

En alguns apunts anteriors havia parlat de les restes encara existents de la muralla musulmana de València, "la més perfecta i bella de Al-Andalus" segons el cronista Al-Udri.
Aquella magnífica muralla va ser construïda durant el regnat d'Abd-al-Aziz, nét de Almanzor, ara fa ja mil anys.
I hi havia explicat que bona part d’ella s’havia anat integrant, diguem-ne "fusionant-se", al llarg del segles amb alguns edificis de la ciutat. 

Així, podem trobar-la en llocs tan dispars com a l'edifici d'una Fundació universitària nord-americana, a l'interior d'un forn de pa o dins d'una tenda de tatuatges. D'aquests tres casos vaig parlar-ne en tres apunts anteriors publicats fa uns mesos.
Aquests tres indrets es troben en les proximitats de la Porta de Serrans. I dos d'ells, els de la Fundació universitària i la tenda de tatuatges, es troben a la mateixa illa de cases, que ha resultat ser extraordinàriament prolífica, ja que. a més a més. en ella els arqueòlegs han trobat, entre d'altres restes de diverses èpoques, el que sembla ser un moll d'atracada de vaixells de l’època tardo-romana, en una època en què el Túria era navegable.


Fa uns dies vaig poder parlar amb l'encarregat d'una tenda de lloguer, reparació i restauració de bicicletes noves i antigues, situada precisament en aquesta mateixa illa de cases, l'entrada de la qual està al carrer de les Roques.
L'encarregat, molt amablement, em va permetre entrar a la tenda, on vaig poder veure i fotografiar un llenç de la muralla islàmica que es troba al fons de la mateixa, i que també es perllonga per una xicoteta cambra annexa de la mateixa tenda i que és utilitzada per guardar eines i recanvis de les bicicletes.
El tros de llenç de muralla que vaig observar en aquesta botiga és exactament el mateix que es pot observar a la botiga de tatuatges situada a la plaça dels Furs. En tots dos casos estem veient el mateix mur, però el de la tenda de tatuatges correspon a la part d’intramurs (la qual donava a l'interior de la ciutat), i el de la tenda de bicicletes correspon a la seua part exterior, què donaria al raval de Roters situat extramurs de la ciutat islàmica.
Sense dubte, tota una curiosa i interessant troballa.


Hi adjunte un parell de fotografies que mostren la localització exterior d'aquesta tenda, i la muralla que vaig poder fotografiar al seu interior:




LA SORPRENENT PROCEDÈNCIA D’UNA MISTERIOSA COLUMNA APAREGUDA A L’AVINGUDA DEL CID DE VALÈNCIA

Si caminem per l'Avinguda del Cid, a l'altura de l'encreuament amb el carrer Dos de Maig, just al límit municipal amb Mislata i Xirivella, ens podem trobar amb una columna solitària d'aspecte hel.lènic situada en un minúscul jardí. 
Aquesta columna, malgrat el seu aspecte clàssic, i a diferència de les què vaig parlar en apunts anteriors que tenien la seua procedència en l’antic Hospital General, no és antiga, sino més bé recent.
Ningú coneixia d'on procedia i com hi havia arribat fins a aqueix indret, fins que Tono Gimenez, infatigable caminant de València i fotògraf, va trobar-la i descobrir el seu probable origen, després de comparar el seu aspecte amb algunes fotografies antigues.


La columna, parcialment mutilada en alçada, hauria pertangut al columnari circular de l'antic Mercat de les Flors subterrani que es va construir en temps de la II República a la Plaça Emilio Castelar (actual Plaça de l’Ajuntament), segons projecte del llavors arquitecte municipal, Javier Goerlich.
Aquell disseny de plaça fet per Goerlich, conegut popularment pel seu aspecte com "la tortada", va ser inaugurat el 1933 i destruït el 1961 per construir-hi un aparcament.
En un apunt anterior vaig assenyalar que la font que es trobava al centre d'aquell preciós mercat de flors, precisament envoltada del columnari al qual pertanyia la columna ara trobada a l'avinguda del Cid, va ser localitzada també en un minúscul jardí del Pla de la Saïdia.


Adjunte a l'apunt una foto de la columna trobada a l'avinguda del Cid. i una altra d'aquell Mercat de les flors, en què he assenyalat una de les seues columnes. Una d'elles serà la que apareix a la foto presa pel seu "descobridor",Tono Gimenez:




Entrada destacada

L'ANY EN QUÈ EL SORTEIG DE LA LOTERIA DE NADAL ES VA FER A VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del 80é. aniversari de València com a capital de la II República espanyola. Al novembre de 1936 tot...

Entrades populars