Cercar en aquest blog

dilluns, 31 de juliol del 2017

L'ENDERROCAMENT DE LES PORTES DE LA MURALLA MEDIEVAL DE VALÈNCIA

Continuant amb la sèrie d'apunts sobre el patrimoni arquitectònic de València que, la ignorància d’uns, l'avarícia d’altres i el menyspreu pel patrimoni comú de molts, han fet desaparèixer al llarg dels últims temps, vos vull exposar un parell de nous exemples dels que ja vaig parlar-ne fa algun temps, però que em sembla oportú recuperar-los ara per aquesta secció.

L'any 1864 es va derruir la muralla gòtica medieval de València. 
Tot just 3 anys abans d'aquest enderroc, el 1862, el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat del Cap i casal amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d'una bella llevadora, s'ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs, els cristians en la seua forma i extensió actuals, des del regnat d’En Pere IV d'Aragó en l'any 1356».

Aquell esdeveniment, l'enderrocament de les muralles, va transformar de manera irrevocable el panorama urbanístic configurat en l'ocàs medieval. No només el llenç defensiu va ser víctima d'aquella decisió, sinó que, a més a més, deu de les dotze portes que el jalonaven van sucumbir a la piqueta. No més es van lliurar les de Quart i Serrans.... i va ser per pur atzar del destí. 
Perquè aquestes dues meravelloses obres del gòtic valencià hagueren seguit el mateix destí que les altres deu portes contigues si no haguera estat per l'afortunat fet que ambdues eren utilitzades a l’època com a presons, com a conseqüència que l'anterior recinte penitenciari, l'antic Ajuntament de València (una altra joia del gòtic que es trobava situat al lloc on, a hores d’ara, estan els jardins que n'hi ha davant del Palau de la Generalitat), fora enderrocat com a conseqüència de la ruïna causada per un gran incendi... Atzars de la vida!
Aquell fet tan casual és el que fa que ara els valencians i els visitants de la nostra ciutat pugam gaudir de la presència majestuosa d'aquests emblemàtics monuments de la ciutat.

Una d'aquelles deu portes que va sucumbir en aquell enderroc va ser l'anomenat Portal Nou, que va estar situat a la plaça que actualment duu aquest nom, més coneguda per ser l'indret on cada any es planta la falla de la Na Jordana.
En origen d'aquest portal era una simple obertura en el mur, però cap a l'any 1419 el Rei va autoritzar la construcció d'un nou portal d'acord amb la necessitat del major trànsit de persones i de carros que, procedents fonamentalment de l’horta de Campanar, així ho demanaven. 
Així, es va construir un nou portal flanquejat per dues torres circulars que seria acabat en 1474, amb un aspecte bastant semblant al de les torres de Quart. Davant d'aquesta porta es construiria l'any 1606 el pont en pedra que porta per nom Pont de Sant Josep.
Vos presente una interessant comparativa d'imatges presses des del mateix punt de vista, de l’"abans" i el "després" de l'enderroc d'aquella meravellosa Porta gòtica que, malauradament, ja no hi podem gaudir:



Una altra d'aquelles deu portes que van ser enderrocades, juntament amb la resta de la muralla cristiana medieval, va ser la Porta del Real. 

Aquesta porta, situada just enfront de l'actual Pont del Real, conduïa al Palau Reial situat a l’altre costat del riu, extramurs de la ciutat. Un meravellós Palau destruït també absurdament durant la defensa de la ciutat contra les tropes de Napoleó Bonaparte, fet del qual en parlaré en un futur apunt.
En el seu origen es componia d'una embocadura amb un arc obert al mur, fins que en l'any 1599 va ser traslladada de lloc uns metres per fer-la coincidir amb el Pont del Real, amb la finalitat de realçar els fastos amb ocasió de les noces del rei Felip III que van tindre lloc a la Catedral de València. Es componia d'un buit en la muralla formada per un arc lleugerament apuntat amb un xicotet ressalt.


No obstant això l'any 1801 aquesta porta va ser substituïda per una altra de majors dimensions formada per tres obertures, les dues exteriors adintelades i la central més gran formada per un arc de mig punt. A la part superior es trobava coronada per les armes de la ciutat.


En un apunt anterior vos vaig explicar que una reconstrucció moderna d'aquella porta és la coneguda actualment com a Porta de la Mar, situada a la plaça del mateix nom i realitzada durant el franquisme com a monument als caiguts en la Guerra civil espanyola, d'ací la creu que hi figura en el seu centre i que, lògicament, en el seu model original no hi existia.


Com he fet adés amb el Portal Nou, vos hi adjunte una comparativa d'imatges presses també des del mateix punt de vista de l’"abans" i el "després" de l'enderroc d'aquesta porta neoclàssica:





UNA VILA INDIANA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Si passegem per l'Avinguda de Burjassot i anem més enllà del parc de Benicalap, ens sorprendrà veure una enorme finca tancada amb una atractiva mansió senyorial en el seu centre. I tot això, la finca i la mansió, en un lamentable estat d'abandonament.

Estarem en front del Casino de l'americà, una finca d'esplai construïda ja fa quasi segle i mig, concretament el 1869, per encàrrec de Joaquín Megía, un militar d’origen granadí destinat a Cuba i casat amb Mercedes González-Larrinaga, un potentada havanera d’una familia que va fer fortuna amb el negoci de la canya de sucre.
Possiblement per motius polítics, el matrimoni va deixar Cuba i es va establir a València, on Megía va comprar 30.000 metres quadrats d'horta a les afores de la ciutat. Allà es va fer construir una casa d'esplai amb un gran jardí on va intentar que la seua dona se sentira com a la seua terra natal.
Una autèntica vila indiana al costat de la mateixa ciutat.


La finca es va batejar com Quinta de Nuestra Señora de las Mercedes en homenatge a l'esposa de Megía, encara que molt prompte passaria a ser coneguda com el Casino (en la seua accepció com a finca d'esplai) de l'americà. Aquesta denominació, de fet, és la que amb el pas dels anys ha prevalgut fins i tot en documents oficials.
El Casino de l'americà va estar envoltat en el seu dia d'esplèndids jardins que recordaven l'exuberància vegetal de la Cuba tropical.


Després de la mort de Mercedes González-Larrinaga en 1880, Joaquín Megía va decidir tornar a la seua Granada natal, després de vendre la finca.
L'extraordinària finca ha passat des de llavors nombroses vicissituds fins que en 2011 va ser adquirida per l'ajuntament de València per 3,5 milions d'euros. Anava a ser la seu de la Universitat popular del Benicalap, però l'alt cost de la rehabilitació de l'immoble va malbaratar aquesta opció. Des de llavors aquest edifici, únic a València, no ha deixat de deteriorar-se fins a amenaçar ruïna.
L'actual administració municipal va anunciar la seua rehabilitació per esdevenir un centre de referència del cultiu d'horts urbans. Encara està pendent el seu destí definitiu.

Hi adjunte una fotografia d'aquesta sorprenent vila indiana de València:



ELS TRES XIQUETS DE SANT NICOLAU I LA FALÇ AL CAP DE SANT PERE MÀRTIR.

En els apunts anteriors vos he estat parlant de la restauració dels frescos de l'església de Sant Nicolau, una extraordinària obra que la converteix en una fita imprescindible de visitar per a valencians i turistes de la ciutat.

A més d'aquests magnífics frescos, paga la pena també fer una detinguda observació del seu Altar Major. Allà potser ens sorprendrà una "estranya" representació dels dos sants titulars de l'església, Sant Nicolau i Sant Pere Màrtir. 
Un d'ells, Sant Nicolau, apareix acompanyat per tres xiquets que semblen eixir d'una cubeta de fusta.
I l'altre, Sant Pere, apareix representat amb una mena de falç clavada a la part de dalt del seu cap. 
Doncs bé, a què es deuen aquestes curioses representacions? Una ullada a la "biografia" de cadascú dels dos sants ens aclareix aquesta curiositat. 
Sant Nicolau va ser bisbe de Mira (Turquia), i se li coneix per l'apel·latiu de Bari perquè, després de la seua mort en l'any 345, les seues restes van ser traslladades des de Mira a Bari (Itàlia), davant l'avanç musulmà sobre Turquia.

Conta la tradició que quan Nicolau anava de viatge cap a Nicea (Turquia) acompanyat d'Eudemo, bisbe de Pàtara, i de tres sacerdots més, on se celebrava el primer Concili ecumènic, es van aturar a poqueta nit a una fonda on van determinar passar la nit. 
En servir-se el sopar, l'hostaler va posar sobre la taula una font plena de carns. En disposar-se Nicolau a fer la benedicció del sopar, es va adonar que aquella carn era d'origen humà. 
Sant Nicolau ho va denunciar immediatament a les autoritats de la ciutat, descobrint-se llavors que l'hostaler era realment un assassí que matava alguns hostes i a altres persones de la ciutat, per procedir després a salar la seua carn per a conservar-la i oferir-la després de menjar en la seua fonda.

Les seues últimes víctimes havien estat tres xiquets que jeien ara trossejats en un barril. El sant va comminar a tots a que l'acompanyaren al celler o rebost de la fonda, on, ja en oració davant d’aquest barril, van eixir d’ell els tres xiquets ja vius, que després va retornar als seus pares. 
Aquest miracle, narrat en moltes versions, va fer de Sant Nicolau de Bari el protector dels xiquets i molt popular la seua imatge amb els tres xiquets eixint ressuscitats d'una cubeta. 
Val la pena dir que a Sant Vicent Ferrer si li atribueix un altre miracle molt semblant al de Sant Nicolau.
Per la seua banda Sant Pere Màrtir, nascut a Verona a 1205, va ser frare, sacerdot dominic i membre del Sant Ofici.

El sant va morir assassinat per una conjura heretge l'any 1252 en travessar el bosc de Barlassina quan tornava de Como cap a Milà. 
El seu assassí, un tal Pietro da Balsamo, li va donar un cop de falç al cap i després una punyalada al pit. El crim hauria estat ordit pel bisbe heretge Daniele da Giussano i alguns senyors milanesos. L'assassí va entrar posteriorment en l'ordre dels dominics pels remordiments que li va produir aquest acte. Per això la imatge d'aquest sant sol representar-se amb un falç clavat al cap.

D’ara endavant, quan veieu les imatges dels dos sants, ja entendreu el perquè de la seua peculiar representació.
Hi adjunte la fotografia amb detall de l'altar de l'església de Sant Nicolau i de Sant Pere Màrtir, on podeu veure-hi aquesta representació i amb les fletxes roges assenyale els tres xiquets i la falç al cap de Sant Pere:



COM S'HA FET LA REHABILITACIÓ DELS FRESCOS DE L'ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU?

Em sembla interessant proporcionar-vos aquest vídeo realitzat per la Fundació Hortensia Herrero sobre el procés que s'ha dut per realitzar aquesta impressionant rehabilitació al llarg de més de 3 anys i de més de 41.000 hores de treball.
La seua durada és d'uns 8 minuts, i explica el "abans" i el "desprès" de l'obra i les sofisticades tècniques emprades per recuperar uns frescos que es trobaven en un estat de deteriorament molt gran.

Ací el teniu, gaudiu-lo:
https://www.youtube.com/watch?v=gDwsBZb9KIo




FOTOGRAFIES DE SANT NICOLAU: UNA MERAVELLA DE FRESCOS BARROCS SOBRE CREUERIA GÒTICA

En l'apunt anterior ja vos havia parlat de la restauració dels frescos de l'església de Sant Nicolau, la que es coneix com la Capella Sixtina valenciana.
En aquest apunt només volia compartir amb tots els amics de Passejant València... unes quantes fotografies que vaig prendre allà fa un temps amb el meu mòbil:






Antonio Palomino va se qui va fer el disseny dels frescos de l'església de Sant Nicolau. En ells va voler narrar històries i al·legories referides a les vides de Sant Nicolau i de Sant Pere Màrtir. 
Aquestes històries les va descriure extensament en el capítol setè del seu llibre "Museo pictórico y escala óptica", on narra fil per randa les escenes dels frescos de l’església. 
Vos recomane la seua lectura per comprendre-les i així poder gaudir-les millor.



Si bé el disseny de la composició la va fer Antonio Palomino, la seua fantàstica execució va ser realitzada per Dionís Vidal.
Altres frescos de Dionís els podem admirar a València a les esglésies de Sant Bartomeu, a la de la Nostra Senyora del Remei i a la parròquia de la Mare de Déu de Campanar.
Dionís Vidal va morir a Tortosa el 1719, mentre es trobava pintant els frescos de la capella de la Mare de Déu de la Cinta de la Catedral de Tortosa.





LA CAPELLA SIXTINA DE VALÈNCIA

Si passegem pel històric carrer de Cavallers, potser no siguem conscients que probablement estarem passant per la porta d'una de les meravelles històriques i arquitectòniques que té la ciutat de València: l'església de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir, popularment coneguda com de Sant Nicolau.

Aquesta església és, amb total seguretat, el millor exemple de convivència que podem trobar al Cap i Casal d'un temple d'estructura gòtica del segle XV amb decoració barroca del segle XVII. 
Va ser edificada sobre una antiga mesquita musulmana, sent una de les primeres dotze parròquies cristianes constituïdes a la ciutat després de la restauració de la Diòcesi duta a terme pel rei En Jaume I l'any 1238.

Sant Nicolau, declarada en 1981 Monument Històric Artístic Nacional, va ser erigida com a parròquia cap a l’any 1242 sobre uns terrenys donats pel Rei als dominics que l'acompanyaven en la conquesta, sent així una de les primeres esglésies parroquials fundades després de la conquesta. 
Anys més tard els dominics van fundar el Convent de Sant Domènech (actual edifici de Capitania General), i el temple va quedar directament vinculat a la diòcesi de València i al clergat secular.
D'aquella primitiva església romànica lamentablement no ens hi ha arribat res. Va ser reconstruïda entre 1419 i 1455 ja en estil gòtic per iniciativa d'Alfons de Borja, futur bisbe de València i Papa Calixt III.

Sobre la seua restauració, en particular la dels magnífics frescos del seu interior, un personatge com Gianluigi Colalucci, el que va ser restaurador en cap dels museus vaticans i responsable de l'equip que va restaurar els frescs de la Capella Sixtina de la Basílica de Sant Pere al Vaticà, ha exclamat: "Visca la Capella Sixtina valenciana!”.
Perquè aquesta restauració diuen que ha sigut, tant per la magnitud de la seua obra com per les tècniques emprades, la més important realitzada fins ara a nivell internacional, sent fins i tot la superfície pictòrica restaurada molt més gran (1.900 metres quadrats) que la duta a terme a la Capella Sixtina (800 metres quadrats).




La intervenció arquitectònica i pictòrica ornamental ha estat realitzada durant tres anys, i ha estat duta a terme per la Universitat Politècnica de València i l'Arquebisbat de la ciutat, amb la col·laboració de la Fundació Hortensia Herrero.

La restauració ha estat realment impressionant tant en termes qualitatius i quantitatius, tant per les tècniques restauratòries utilitzades com per les més de 41.000 hores de treball emprades. L'impressionant mural pictòric, no només destaca per la seua bellesa, sinó també pel seu caràcter narratiu, ja que la nau està dividida conceptualment en dues parts: una d’elles explica la vida de Sant Nicolau, i l'altra la de Sant Pere Màrtir, els dos sants a qui està dedicada l'església.

Cal dir també que durant els treballs de restauració van ser descoberts frescos ocults per una paret, l'existència del quals es desconeixia.

A més a més d’aquestes pintures barroques pintades per Dionís Vidal a la fi del segle XVII, pintor que va ser deixeble d'Antonio Palomino (autor dels frescos de la cúpula de la Basílica de València), frescos d’una gran bellesa pictòrica i qualitat tècnica, s'han restaurat també les capelles, les façanes i els vitralls del temple.
Hi adjunte un parell de detalls del seu interior:





LA VALÈNCIA DERRUÏDA QUE NI PASSEJANT AMB ULLS CURIOSOS TORNAREM A VEURE

Fa unes setmanes vaig començar a publicar una sèrie d'apunts en què vull mostrar l'immens patrimoni arquitectònic i artístic que, malauradament i per diferents raons, ha estat destruït a València al llarg del temps.

Un patrimoni irrecuperable que ha estat fet desaparèixer per la ignorància dels governants de la ciutat o per l'avarícia d’alguns que van traure rèdit econòmic particular amb la destrucció d'edificis històrics o artístics que formaven part de l'acerb cultural i arquitectònic dels valencians.

Sense dubte un dels atemptats a la vista més notables que té la nostra ciutat es troba situat a la seua plaça més important, l’actual Plaça de l'Ajuntament. Es tracta de l'edifici Eurotodo, que fa cantonada amb el carrer Barques. Un horrible edifici de façana d'acer i vidre que va ser alçat en la dècada de 1960 a costa del que llavors era l'Hotel-fonda Espanya, un bonic edifici modernista construït l'any 1899.


Vos hi adjunte un parell de vistes aèries de la plaça presses amb la mateixa perspectiva, una antiga i una altra moderna, on s’hi pot apreciar aquesta aberració arquitectònica comesa al centre neuràlgic de València:





Què passaria si poguerem fer una reconstrucció virtual adaptada de l'antiga fonda Europa, a la plaça actual?
Probablement el seu aspecte seria aproximadament com el que mostre a continuació. 
Sense dubte, molt més digne que l'actual.


Entrada destacada

L'ANY EN QUÈ EL SORTEIG DE LA LOTERIA DE NADAL ES VA FER A VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del 80é. aniversari de València com a capital de la II República espanyola. Al novembre de 1936 tot...

Entrades populars