HA SOBREVISCUT ALGUNA COSA DE L'ANTIGA "TORTADA" DE LA PLAÇA DE L'AJUNTAMENT?

En l'apunt anterior havia parlat del disseny que va tindre la plaça de l'Ajuntament de València entre els anys 1933 i 1961, aquella famosa "tortada" dissenyada per qui va ser durant molts anys arquitecte municipal de la ciutat, Javier Goerlich.
Aquell disseny va ser eliminat completament en la reforma que es va realitzar a principis de la dècada de 1960. Una pregunta que ens podriem plantejar és la de què va ser de les seues fonts i de les seues columnes, de tots els abundants elements decoratius que l'adornaven en superfície i en subterrani Mercat de les Flors.

Res es va saber d'ells durant molts anys després de conclosa aquella reforma que els va eliminar. Però amb el pas del anys alguns d’aquells elements han anat apareixent de manera "misteriosa" en diferents i dispersos indrets de la ciutat.
Fins ara, i que jo tinga coneixement, no ha aparegut cap d'ells en els Jardins de Vivers, tradicional receptor d'elements arquitectònics que s'han anant desmuntant de diferents immobles històrics que han anat desapareixent de la ciutat.
No obstant això, per exemple la font que ocupava el centre de l'òcul del seu Mercat de les Flors la podem trobar a hores d'ara situada en un xicotet jardinet situat al Pla de Saïdia. En un apunt anterior que vaig publicar fa uns mesos parlava d'ell.

En un altre apunt vaig parlar també d'un fragment d'una de les columnes de la columnata que envoltava aquesta font que va ser descoberta en un altre jardinet que es troba a l'Avinguda del Cid, en el límit de València amb Mislata.

Però si passegem per l'Avinguda del Regne de València podrem trobar-nos la sorpresa de localitzar altres cinc columnes més, ara completes, de l’esmentada columnata que es trobava al subterrani Mercat de les Flors, formant part d'un monument fet als Maulets instal·lat l'any 1994.
Pel que es veu, aquella famosa "tortada" de Goerlich se la va “menjar” aquell ajuntament el 1961, però sembla que algunes de les seues "molles" van poder sobreviure i ara les podem trobar disperses arreu de la ciutat.
Qui sap, potser encara puguem trobar-ne algunes més...

Adjunte a l’apunt un parell de fotografies, una de l’antiga columnata de la “tortada”, i l’altra del monument als Maulets, on s’hi poden apreciar aquelles antigues columnes de la plaça de Goerlich:

UNA “TORTADA” EN LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

Si passegem per la plaça de l'Ajuntament de València, probablement molts dels més joves "passejants" i amics d'aquesta pàgina desconeixeran que aquesta plaça, la principal actualment de la ciutat, ha sofert profundes i radicals modificacions de mida i disseny al llarg de la seua història.
El propòsit d'aquest apunt és parlar de la penúltima d'aquestes modificacions, què va tindre lloc en la dècada de 1960, quan l'ajuntament d'aquella època va decidir acabar amb el disseny que existia fins llavors.
Un disseny que havia estat realitzat per qui, probablement, ha sigut l'arquitecte i urbanista més important que va tindre la València del segle XX, per la gran empremta personal que va deixar a la ciutat. Parle de Javier Goerlich.

Goerlich va realitzar entre 1927 i 1933 una singular reforma de la plaça, aleshores anomenada plaça d’Emilio Castelar, què va consistir bàsicament en elevar uns quatre metres el centre de la plaça per construir un espai subterrani a on es va instal·lar el Mercat de Flors, que fins aleshores havia estat en superfície.
Al centre d'aquell mercat es va col·locar una font que, a més de embellir, servia per dotar d'aigua potable als llocs de flors. La font es trobava al centre d'una columnata circular, que l'envoltava.
Aquest espai sobreelevat al centre de la plaça li donava un aspecte de "tortada", per la qual cosa es va popularitzar aquest nom entre la població. A ell s'hi accedia mitjançant unes escalinates que l'envoltaven per tot el seu perímetre, i sobre ell es van col·locar tres grans fonts que es corresponien a les tres províncies valencianes.
El centre de la "tortada" l'ocupava un gran òcul envoltat per una balustrada que s'obria a l'interior del subterrani, en el centre del qual hi havia l’esmentada font subterrània. Aquest òcul permetia la ventilació i lluminositat del Mercat de les Flors.

Aquest disseny, tan criticat per alguns com lloat per molts altres, concebia la plaça com un gran espai per a vianants i de trobada ciutadana. Precisament la mentalitat política dels anys 1960, més be oposada a aquest concepte, va ser la responsable de què es derruira completament aquella "tortada" per a crear al seu lloc un gran aparcament en superfície per a cotxes que ocupava tot el centre de la plaça.
L'automòbil privat i les seues necessitats de mobilitat i aparcament per tota la ciutat, incloent-hi el seu centre històric, havia passat a estar en el centre de les prioritats de qualsevol reforma urbanística que es plantejara en l'època.
El Mercat de Flors subterrani va passar a ocupar les vores d'aquell gran aparcament de cotxes, físicament ubicat al mateix lloc que ocupa en l'actualitat.

Hi adjunte una fotografia d’aquella gran plaça, ja en el record, dissenyada per Javier Goerlich:

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA. A ON VAN INSTAL.LAR-SE ELS MINISTERIS DEL GOVERN?

Continue amb el segon de la sèrie d'apunts dedicats a relatar fets curiosos i en bona part desconeguts relacionats amb la capitalitat de la República espanyola que fa ara 80 anys va recaure a València.
La decisió del llavors president del govern de la República Francisco Largo Caballero de triar València com la nova capital de la República va suposar traslladar des de Madrid totes les institucions i dependències de l'Estat.

A l'hora d'instal·lar els diferents ministeris i organismes del govern, es va recórrer a l'ocupació de diversos palaus nobiliaris o de gent adinerada de la societat valenciana, que o bé van ser confiscats als propietaris que s’en havien anat per posar fora de perill les seues vides, o bé van cedir les seues propietats per a aquest fi.
Possiblement, sense saber-ho, en nombroses ocasions passejant per València haurem passat per davant de la que va ser seu d'algú dels ministeris de la II República espanyola, testimonis ara muts d'una extraordinària activitat de govern que es va produir a València entre novembre de 1936 i octubre de 1937, mentre el Cap i Casal va ser el centre de l'activitat política, institucional, administrativa i cultural de l'Estat espanyol.
Però, on van estar ubicats els ministeris a València?

El Ministeri de la Presidència va estar a l'actual Palau dels Borja, l'actual seu de les Corts Valencianes.
El Ministeri de la Guerra al carrer Pintor Sorolla, en els Palaus de Penalba i de Pescara.
El Ministeri d'Hisenda en el desaparegut Palau de Moróder, a la plaça de Tetuan.
El Ministeri de Governació al carrer Samaniego, al Palau del Baró de Llaurí.
El Ministeri de Telecomunicacions a l'edifici de Correus de la plaça de l'Ajuntament.
El Ministeri de Treball al Palau de la Caixa de Previsió Social, el conegut com "Casa del chavo".
Els Ministeri d'Agricultura i de Justícia s’ubicaren en sengles palaus del carrer Cavallers, llavors carrer Metal.lúrgia, 
El Ministeri d'Instrucció Pública va estar a la Plaça d'Alfons el Magnànim, aleshores plaça d’Ausiàs March.

En les fotografies que adjunte a l'apunt, una correspon a un dels edificis on va estar ubicat el Ministeri de Sanitat i Assistència Pública, el Palau de Marquès de Campo, a la plaça de l’Arquebisbe. la seua titular durant uns mesos va ser Federica Montseny, que quan va ocupar el ministeri en aquest edifici va esdevenir la primera ministre femenina que hi va haver a Espanya i a Europa, fet poc conegut i que cal destacar. Després d'ella, van haver de transcórrer altres 47 anys perquè una altra dona fora la titular d'un altre Ministeri a Espanya. Va ser concretament l'any 1981, quan Soledad Becerril va ser nomenada ministra de Cultura del govern d'UCD de Calvo Sotelo.

La segona de les fotografies correspon a un ministeri de nova factura que es va crear durant la guerra: el Ministeri de Propaganda. Va ser el Govern de Largo Caballero el que va substituir l'antiga Oficina de Propaganda per un nou Ministeri de Propaganda. La seua ubicació va ser la de l'edifici de la Caixa d'Estalvis. En la curiosa composició fotogràfica que hi adjunte es pot veure des d'una mateixa perspectiva aquest edifici en l'actualitat i quan va ser Ministeri:

LA CURIOSA HISTÒRIA DEL RELLOTGE DE LA TORRE DE L’ESGLÉSIA DE BENIMACLET

En l'apunt anterior havia parlat de l'antiga "Casa de les Penedides" situada en el Convent de Sant Gregori, que durant segles va estar ubicat al carrer de Sant Vicente Màrtir, just a on ara es troba el Teatre Olympia de València.

Com havia comentat en aquest apunt, després de la desamortització de Mendizábal l'esmentat convent va passar a ser presó, però desprès de la construcció de la Presó Model va perdre la seua funció. L'any 1911 el convent va ser derruït, quedant només en el record de la ciutat.
Però hi ha una cosa que es va salvar d'aquell enderroc: el seu rellotge de façana, què després de l'enderrocament va ser traslladat l'any 1913 a l'església parroquial de Benimaclet, en la qual es va fer a posta l'afegit d'una torre en la seua façana principal per a donar-li cabuda. I allà es on es troba a hores d’ara.

Adjunte a l'apunt una fotografia de l'antiga façana del Convent de Sant Gregori, i una altra de la de parroquial de Benimaclet. En ambdues fotografies he assenyalat amb un quadrat roig el rellotge, únic element que es conserva d’aquell convent que va fer funció de Casa de les Penedides del famós bordell medieval i modern de València:

QUÈ HI HAVIA ABANS, ON ARA ESTÀ EL TEATRE OLYMPIA DE VALÈNCIA?

En novembre de 2016 es van celebrar els actes que han commemorat el centenari d'un dels teatres més emblemàtics que ha tingut València: el Teatre Olympia, situat al carrer de Sant Vicent Màrtir, ja dins de Ciutat Vella. Per això he cregut oportú explicar en aquest apunt una cosa que potser molts desconeixen sobre el lloc en què des de fa 100 anys s'assenta aquest teatre.
Que hi havia en aquest lloc, abans que es construira l'Olympia?

La resposta a aquesta pregunta té molt a veure amb l'antiga mancebia de València, un lloc que fou considerat durant diversos segles com la ciutat-bordell més famosa i de més "prestigi" de l’Europa medieval i també moderna, fins que va desaparèixer.
Era l’anomenada "Pobla de les Fembres Pecadrius", una mena de "barri roig” de la València medieval (per traçar una analogia amb el famós barri roig d'Amsterdam), reconegut com a tal fins i tot per nombrosos viatgers que van conèixer la ciutat durant aquells segles.
En un futur article tractaré amb més detall aquest interessant tema, el de la famosa antiga mancebia de València.

Aquell bordell va ser fundat l'any 1321 pel Rei Jaume II el just, i uns anys més tard, el 1345, el Consell General de la Ciutat de València va acordar la construcció d'una casa per albergar a les prostitutes que volgueren abandonar la professió.
Va ser una dama devota de l'Ordre Tercera de Sant Francesc la que va fundar una casa per a les prostitutes, que en primera instància va ser coneguda com "Casa de les Penedides", i que desprès va acabar sent el Convent de Sant Gregori regit per religioses, tenint com a funció l'acolliment de les dones "penedides" del bordell.
Però la puritana societat d'aquella època seguia escandalitzada per la libèrrima vida d'aquelles pecadores, per la qual cosa a mitjans del segle XVI va ser costum que les arreplegaren amb motiu de les festivitats santes.
Primer va ser per Setmana Santa, i després amb cada festa relacionada amb la Mare de Déu. El dia abans de la festivitat les dones eren reunides en el bordell, per conduir-les ordenadament en processó pels carrers de la ciutat al lloc de la retirada, que era precisament el Convent de penedides de Sant Gregori.

Com podreu imaginar, l’espectacle que s’organitzava pels carrers per a on passava la processó de les prostitutes era digne de ser vist, per la qual cosa molts ciutadans, sobretot homes, es citaven per no perdre’s el trasllat de les dones, un autèntic "espectacle". Una volta arribaven al Convent, situat on ara està l'Olympia, a les dones se'ls impedia eixir al carrer, i per mitigar el seu oci durant les hores o dies que duraven les festivitats, se les s'entretenia amb xarrades religioses, buscant a través de l'oració el seu penediment de la vida que portaven.

Amb la desamortització de Mendizábal el Convent de Sant Gregori va ser convertit en presó. Com a curiositat cal dir que en aquesta presó va estar reclòs dues vegades l'escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez. Cada vegada que tenia problemes amb la Justícia, arran dels seus insolents articles periodístics, Blasco Ibáñez era enviat a Sant Gregori, encara que sempre va quedar en llibertat pocs dies desprès.
Amb la construcció de la presó Model l'any 1903, la funció de Sant Gregori com a presó deixà de tindre sentit, per la qual cosa uns anys mes tard el famós convent va ser enderrocat i al seu lloc va sorgir el 1915 el magnífic edifici postmodernista actual de l'arquitecte Vicente Rodríguez Martín, on a hores d’ara s’ubica el Teatre Olympia.

Adjunte a l’apunt una vista de l'antiga façana del Convent de Sant Gregori desaparegut, i una altra de l’actual edifici on es troba el Teatre Olympia:

EL TEMPS EN QUÈ LA PLATJA DE VALÈNCIA ARRIBAVA A L'AVINGUDA DE BLASCO IBÁÑEZ

En l'apunt anterior havia parlat de l'aspecte tan diferent al de ara que degué de tindre el lloc que van triar els romans per fundar València fa ja 22 segles.
Havia comentat que en aquella època el Túria envoltava una illa fluvial sobre la qual es van assentar el nucli primitiu de la ciutat, alhora que un altre xicotet braç del riu travessaria l'actual plaça de Tetuan i el carrer Navarro Reverter.
El riu Túria era navegable en aquells dies per a vaixells no massa grans, però potser el que ens puga sorprendre és que llavors la costa no es trobava en el lloc on actualment la coneixem, sinó molt més pròxima a la ciutat, uns dos quilòmetres terra endins d’on es troba a hores d’ara, en un lloc que passaria aproximadament per l’actual plaça d'Hondures.
També el llac de l'Albufera es trobaria molt més proper a la ciutat, no massa lluny d'on es troba actualment el barri de Russafa.

Hi adjunte un mapa on s’ha simulat la ubicació de la ciutat romana de València (que he assenyalat amb un cercle roig), i hi adjunte també un mapa actual de la ciutat, on hi he assenyalat la posició aproximada que tindria la línia de costa i la mar d'aquella Valentia Edetanorum de fa dos mil·lennis:

EL TEMPS EN QUÈ EL RIU TURIA PASSAVA PER LA PLAÇA DE TETUÁN DE VALÈNCIA

La ciutat de València s'assenta sobre una faixa costanera que ha estat modelada a través del temps per l’acumulació de sediments aportats pel riu Túria en la seua desembocadura al mar. 

La València sobre la qual es van assentar els primers romans fa 22 segles es trobava sobre una terrassa fluvial, les vores de la qual han estat fixades pels arqueòlegs després d'analitzar la posició de sengles embarcadors, un tardoromà situat al costat de la Porta de Serrans, i altre probablement islàmic situat al costat del Convent de Sant Domingo.
Aquest fet, juntament amb els anàlisis fets del registre sedimentari, ha permès suposar que l'eix definit per la plaça de Tetuan i el carrer Navarro Reverter era un llit de riu conegut històricament com Rambla de Predicadors, per la qual circulava un xicotet braç del riu Túria en l'època romana. Al centre de la menuda illa que formaria aquest braç se situaria l'actual Convent de Sant Domingo, l’antiga Capitania General de València. Una mena d’ “Îlé le la Cité” de Paris, on es troba l’església de Notre Dame.

Adjunte a l’apunt un plànol on s'observa la posició de la ciutat romana, situada al centre d'una illa fluvial del Túria, i a on he marcat amb un quadrat roig la situació de l’esmentat braç i illa del Túria, on a hores d'ara es situarien la plaça de Tetuan i el Convent de Sant Domingo:

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA. A ON ES TROBAVA EL DESPATX DEL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA?

Tal com he esmentat en l’apunt anterior, encete hui una curta sèrie d'apunts en què relataré alguns fets curiosos, de segur poc coneguts per a molts, relacionats amb la capitalitat espanyola de la ciutat de València.
El primer d'ells és el referit a la seu de la Presidència de la República, el lloc on es trobava el despatx oficial del President de la Republica espanyola, Manuel Azaña.
On es trobava el despatx d’Azaña a València?

La Presidència de la República es va instal·lar a l'edifici de Capitania General, a la plaça de Tetuan. Doncs bé, el despatx del President Azaña es trobava en aquest edifici, just damunt de l'entrada principal de l’edifici, a on assenyale amb una fletxa blanca a la fotografia que adjunte en aquest apunt:

1937-2017: 80é. ANIVERSARI DE VALÈNCIA COM A CAPITAL DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA

En novembre de 1937 València esdevenia “de facto” capital de la II República Espanyola.
Fugint d’un Madrid que es trobava envoltat per les forces revoltades, el Govern de la II República espanyola es traslladava a València, convertint a València en la seua nova capital.

Durant la nit del 6 al 7 de novembre de 1936 els primers soldats republicans arribaven a València. Indalecio Prieto, llavors ministre de la Marina i de l'Aire, va ser el primer a arribar. I Francisco Largo Caballero, President del Govern i ministre de Guerra, va ser l'últim.
Amb ells arribava una legió de buròcrates i d’administratius, tots els que formaven la maquinaria de l'Estat. En les següents setmanes, "l'Espanya oficial" va anar prenent possessió dels millors edificis vacants de la ciutat per convertir-los en ministeris i en seus de multitud d'organitzacions.
Precisament per instal.lar els diferents ministeris i serveis de l'Estat, es va recórrer a l'ocupació de palaus d'aristòcrates o de gent adinerada, que o bé s'havien donat a la fuga per posar fora de perill les seues vides, o bé van cedir les seues propietats per a aquest fi.

L'afluència de refugiats, intel·lectuals, buròcrates, polítics, assessors soviètics, brigadistes internacionals, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers, va transformar inevitablement la ciutat de València en una urbs supersaturada i cosmopolita, amb uns carrers abarrotats de gent on es podien sentir tots els accents d'Espanya i un gran nombre de llengües estrangeres.
La vida transcorria als cafès literaris, als teatres, cinemes i seus socials, que romanien oberts molts d’ells les 24 hores del dia.

En pròxims apunts aniré publicant diferents entrades, en què relataré alguns fets interessants, curiosos i cridaners, segurament desconeguts per a molts, relacionats amb la capitalitat espanyola que durant quasi un any va ostentar la ciutat de València.

UN ANTIC BARRI DE PESCADORS SITUAT AL CENTRE HISTÒRIC DE VALÈNCIA

Si passegem pels voltants del bell edifici modernista de Correus, probablement molta gent desconeix que ho estarem fent per un indret en què, des de poc desprès de l'entrada a la ciutat de les tropes del rei En Jaume I en el segle XIII, i durant més de set segles, va estar situat el barri de pescadors de la ciutat de València.

Un dels carrers de la zona, precisament una de les artèries més importants del centre de la ciutat, ens dóna una pista sobre això només amb esmentar el seu nom: el carrer de les Barques.

Perquè, malgrat les diverses i dispars interpretacions que n'hi ha sobre el origen del seu nom, el nom de "les Barques" es deu al fet que era el carrer per a on els pescadors de la ciutat traien les seues barques en direcció al mar, travessant desprès l'antiga porta de la Mar de la muralla medieval.

El barri de pescadors del Cap i Casal es va crear com un barri "ex novo", és a dir, de nova planta, sobre uns terrenys que el propi Jaume I va concedir a 500 mariners després de la seua entrada a València.
Allà vivien, construïen les seues barques i preparaven les seues xarxes de pescar els pescadors de la ciutat, tant per a la pesca a la mar com a l'Albufera, a la qual llavors hi accedien pels canals que la comunicaven des del raval de Russafa.
Però el major desenvolupament posterior d’aquesta activitat en els poblats marítims, i la degeneració progressiva que va sofrir el barri per l'aparició de la prostitució que es va produir als seus carrers des de què es va tancar la mancebia de València (situada durant diversos segles en les proximitats del carrer Corona del Carme), van fer que les autoritats municipals prengueren la decisió de procedir a la seua total demolició l'any 1907.
Amb el pas del temps, sobre el seu solar aquesta zona ha esdevingut una zona bancària i comercial de primer ordre amb bells edificis modernistes, que és el que podem trobar actualment.

El nom de "carrer de les Barques" és el mut testimoni de tot els que ens queda ara d'aquell barri.

Adjunte a l'apunt un plànol antic, on s'hi pot veure l'antic barri de pescadors complet, i una fotografia de principis del segle passat, presa des de la plaça d’Emilio Castelar (actual plaça de l'Ajuntament), on hi he enquadrat en roig la façana de cases d'aquest barri que donaven a la plaça. I per poder situar-vos millor, he marcat amb una fletxa groga la confluència del carrer de les Barques amb la plaça:

UNA SORPRENENT PORTA BARROCA BESSONA A LA DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA, A LA CIUTAT DE ROMA

En un apunt anterior havia parlat de l'estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.

Aquesta portada, la més "valenciana" de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l'antic Regne de València i per a bona part d'Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l'any 1703 a l'arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l'Arxiduc Carles d'Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l'any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d'interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s'havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d'aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València. 

Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l'església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d'aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l'ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València. 
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.

Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l'obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d'aquesta església d'on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d'Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.

Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on es pot observar la seua extraordinària semblança:

TOTS SANTS: UNA PASSEJADA PEL CEMENTERI DE VALÈNCIA, UN MUSEU A L’AIRE LLIURE

“Un cementeri no hauria de ser només un lloc de recolliment i record, sinó també un museu a l'aire lliure, ja que forma part de la història d'una societat”. Aquestes paraules, pronunciades pel secretari del Consell Valencià de Cultura Jesús Huguet, el vespre d'un dia com el de Tots Sants, ens fan reflexionar sobre les nombroses mostres d'arquitectura i escultura funeràries que podem trobar en molts cementeris valencians, i en particular en el de València, i que hem de saber apreciar i conservar com el reflex d'una època i pel seu valor artístic intrínsec.
El Cementeri General de València, una obra del neoclàssic, està considerat com un dels més antics i més bells d'Espanya. 

Va nàixer un diumenge 7 de juny de l'any 1807, després d'haver-se segut encetada la seua construcció en 1805 amb motiu de la Reial Ordre expedida pel Carles III un 3 abril de 1787, en què es deia que es "desterraba los cementerios extramuros de la ciudad.... o fuera de las poblaciones siempre que no hubiere dificultad invencible o grandes anchuras dentro de ellas, en sitios ventilados e inmediatos a las Parroquias y distantes de las casas de los vecinos y se aprovecharán para capillas de los mismos cementerios las ermitas que existan fuera de los pueblos"
Fins llavors els cementeris eren parroquials i es trobaven dins de la ciutat de València, just al costat o a les rodalies de les seues respectives parròquies.

Si vos agrada l'escultura artística, fer un recorregut per algunes zones del cementeri del Cap i Casal és un plaer per a la vista. Mariano Benlliure, per exemple, signa una de les seues joies: el panteó de la família Moroder. Construit el 1907, aquest panteó està ple de simbolismes com cascalls, mussols o cadenes de corones i espines.

Vivelli Benedetto Sant Verini, un prestigiosos escultor italià, signa el que va ser el segon panteó més antic construït, el de la família Dotres, l'any 1853, d'estil hel·lenístic i amb peces portades d'Itàlia. El més antic de tot el recinte és obra de l'arquitecte Sebastià Monleón i l'escultor Antonio Març, de l'any 1846, i va ser realitzat per al marquès de Sant Joan.
José María Manuel Cortina, arquitecte municipal del cementeri i el màxim exponent de l’arquitectura modernista fantàstica, que va realitzar edificis tan coneguts a València com el de la Casa dels Dracs al carrer Sorní, va fer-hi més de 30 obres.

Per a la vostra informació, el Museu del Silenci ofereix un recorregut guiat pel patrimoni funerari, cultural, artístic i històric del Cementeri de València de forma totalment gratuïta, un dissabte al mes. Una excel·lent oportunitat per poder conèixer-lo i gaudir-lo.

Hi adjunte sengles fotografies dels panteons de la familia Moroder i de la familia Burgos, la primera d’elles feta per Mariano Benlliure:

PERQUÈ LA PORTA BARROCA DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA ESTÀ GIRADA?

Si passegem per davant de la Portada barroca de la Catedral de València, i ens allunyem una mica per poder observar-la amb mes perspectiva, possiblement ens cridarà l'atenció el fet de què es trobe com "girada" o "torta" respecte al camp visual que s'obté mirant-la des de la plaça de la Reina.
Els ciutadans de València ja estem acostumats a veure-la així des de sempre, però és aquest un detall que crida poderosament l'atenció d’alguns dels turistes i visitants de la ciutat. 

Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig poder escoltar a uns turistes estrangers, italians per més senyes, que es trobaven davant d’aquesta Portada, admirats per la seua bellesa però sorpresos perquè els resultava incomprensible la manera en què s’hi trobava orientada. Amablement, i desprès de demanar-les permís, em vaig ficar en la seua conversa per donar-les una explicació sobre el perquè d'aquesta peculiar orientació, la qual cosa em van agrair quan finalment van entendre-ho.
Però, perquè la Porta dels ferros de la Catedral està girada respecte a la perspectiva que s’obté vista des de la plaça?

Aquesta portada, la darrera construïda de les tres que té la Catedral, va ser acabada de construir l'any 1738.
En aquella època l'actual plaça de la Reina no existia amb les dimensions en què ara la coneguem, ja que l'aspecte que té a hores d’ara es va acabar de configurar ja ben entrat el segle XX.
Aquella Portada es va construir en l'antiga plaça del Miquelet, en un espai físic molt reduït encotillat entre la torre del Miquelet i la Sala Capitular.
La seua construcció va constituir tot un exercici de virtuosisme per poder aconseguir l’efecte de grandiositat que es cercava, però que només s’apreciava en tota la seua magnitud quan s'arribava a la fi d’un carrer que encarava frontalment aquesta Portada, el carrer Saragossa, actualment ja inexistent, en haver estat enderrocades les illes de cases que es situaven davant de la façana de la Catedral. El seu nom, Saragossa, va donar durant un temps, com a record, nom a l'actualment coneguda com a plaça de la Reina.

Així doncs, aquell magnífic efecte visual que s’aconseguia en arribar a la Portada des d’aquell carrer, va desaparèixer totalment quan es va completar la configuració actual de la plaça, quedant la seua orientació com un anacronisme que es advertit per alguns visitants de la ciutat.

Hi adjunte sengles fotografies tretes del magnífic bloc de “La Valencia desaparecida”, on s’hi pot apreciar molt bé aquesta diferència de perspectiva de la Porta dels ferros entre el “abans” i el “desprès” de la desaparició del carrer Saragossa:

UN AQUELARRE EN LA PORTA DE LA LLOTJA

Si passegem per la plaça del Mercat, seguint per la vorera de la Llotja, podrem admirar la seua magnífica façana gòtica i la seua porta principal. Una porta per la qual, amb seguretat, molts de vosaltres haureu entrat a l'edifici moltes voltes, però en la que, probablement, vos haurà passat desapercebut un curiós detall: l'escena d'un aquelarre.

En el timpà d'aquesta porta, a la qual s'hi accedeix pujant per una escala, es pot veure la talla en pedra d'una Mare de Déu amb el xiquet, envoltada de dos àngels. Però si ens fixem just baix de la imatge de la Verge, trobarem un conjunt escultòric que representa una estranya escena que a primera vista ofereix una difícil interpretació.
Si ens fixem bé en aquesta conjunt, hi veurem bruixes amb graneres en un ritual que clarament podríem identificar amb un aquelarre. 

Des del segle XIV es té constància de l'existència de la bruixeria a València, com s'aprecia en alguns dels sermons de Sant Vicent Ferrer i en les actuacions de la Inquisició. És interessant assenyalar el detall que les bruixes es troben sota la Verge, la qual cosa vol simbolitzar el fet que només ella és l'única dona que, amb la seua puresa i intercessió, pot salvar-les.

Adjunte a l’apunt un parell de fotografies on podeu localitzar fàcilment l'escena de l’aquelarre de la Llotja:

PASSEJANT VALÈNCIA A CINC METRES DE PROFUNDITAT

València. L'antiga Valentia Edetanorum romana. L'antiga capital de la Taifa musulmana de Balansiya. Cap i Casal de l'antic regne cristià de València i capital de la segona República Espanyola des de novembre de 1936 a octubre de 1937. 

El seu passat romà, visigòtic, islàmic, cristià… i romànic, gòtic, renaixentista, barroc, modernista i republicà, que apareix reflectit en les seues cases nobiliàries i els seus edificis històrics públics, en els seus monuments religiosos, en molts dels seus carrers i de les seues recollides places, convida a conèixer aquesta magnífica ciutat passejant-la amb interès i "ulls curiosos".

Però els vint-i-dos segles de vida de València l'han fet molt més rica i interessant del que podem simplement veure en la seua superfície, que ja n’és molt. Perquè en els seus fonaments, en els seus estrats formats al llarg de segles i segles d'història, des d’uns cinc metres de profunditat cap a la superfície, podem descobrir el cor de la Valentia romana a l’Almoina, a Sant Joan de l’Hospital amb l'espina del Circ romà o al recent restaurat Museu de la Catedral. 
O la València visigòtica de la plaça de l'Arquebisbe, la Balansiya islàmica de la plaça del Tossal, els cellers medievals del carrer de Baix o el del recent descobert de Bombes Gens o els refugis de la València republicana, públic i privats, distribuïts arreu de la ciutat...

Així doncs, València és molt més del que podem descobrir passejant els seus carrers. Per això vos recomane la lectura d’un interessant article que va publicar fa un temps la versió digital del diari Las Provincias, titulat “La València sepultada”, d’Óscar Calvé.
En ell Óscar realitza una bona semblança de la ciutat que hi ha sota els nostres peus, una ciutat que diàriament recorrem sense adonar-nos d'aqueixa "altra" València que existeix a diversos metres de profunditat. 

Ací teniu l’enllaç a l’article: http://www.lasprovincias.es/fiestas-tradiciones/201610/23/valencia-sepultada-20161022234304-v.html
Gaudiu-lo!

PERQUÈ ÉS DIFERENT EL COLOR DEL REMAT DE LA TORRE DE LA LLOTJA?

Si passegem per davant de la Llotja de la Seda, i ens fixem en el remat de la seua torre (mirant-la "amb ulls curiosos"), de segur ens cridarà l'atenció el fet de veure una tonalitat de la pedra bastant diferent de la de la resta del monument, molt més fosca.
A què és degut això?

La torre de la Llotja va ser finalitzada a finals del segle XV. 
Però el seu disseny original, encara que ens puga semblar sorprenent, no comptava ni amb els merlets ni amb les tres gàrgoles que podem observar actualment en el seu remat.
La raó és que aquest remat emmerletat va ser afegit per l'arquitecte Antoni Ferrer i l'escultor Jose Aixá Iñigo quatre segles després de què la torre estiguera acabada, entre els anys 1896 i 1900, ja que originalment la seua terrassa era plana, sense afegits.
De fet, la magnífica escala de cargol que puja a la terrassa de la torre, realitzada per Pere Conte, tenia inicialment 110 graons, però durant aquesta reforma de finals del XIX es va elevar fins als 142.
Els nous blocs de pedra col.locats apareixen més clars que els de la resta de l'obra antiga, en ser molt més nous.

En endavant, quan ens mostren una fotografia o un gravat antic de la Llotja, podrem endevinar si és anterior o no a l'any 1900 simplement observant el color del remat de la seua torre.

Hi adjunte un parell de fotografies de la Llotja, presses abans i desprès de l’any 1900, on s'hi poden evidenciar la diferència de tonalitat esmentada i la manca del remat en el disseny original de la torre:

ALGUNES CURIOSITATS D’UNA EXTRAORDINÀRIA CAPELLA GÒTICA QUE HA ROMÀS INALTERABLE AL LLARG DELS SEGLES

En l'apunt anterior havia parlat del Convent de Sant Domènec de València, sense dubte un dels millors conjunts històrics e arquitectònics valencians.

Són molts i diferents els elements arquitectònics que es poden admirar en aquest Conjunt. Però entre tots ells n'hi ha un que impressiona vivament al visitant per la seua senzillesa, sobrietat i tècnica constructiva, esdevingut un emocionant espai interior un molt valorat ja des d'antic: la Capella dels Reis, obra cabdal de l'arquitectura valenciana del quatre-cents. 
Es tracta d'una autèntica obra mestra de l'arquitectura tardogòtica, clau fins i tot per comprendre l'estereotomia moderna. 

Aquesta Capella té una altra característica que la fa diferent de la resta de capelles valencianes: es tracta de l'única peça medieval de la ciutat que no ha patit cap recobriment en èpoques posteriors. Com a conjunt arquitectònic no ha sofert cap repristinació, es conserva exactament tal com va ser concebuda, ja que no han fet efecte en ella ni el temps, ni les guerres, ni les revolucions, ni les desamortitzacions. "Toda ella respira antigüedad y grandeza" va dir d'ella Francisco Diago en 1599. El cronista Sala indicà, en 1608, que per veure-la "de propósito vienen maestros muy afamados". I el pintor i escritor il.lustrat Antoni Ponz, en el segle XVIII va dir d'ella: "Es toda de piedra picada, y aunque gótica, es la cosa mas grandiosa y bien construida de todo este recinto".
El segle XV, època en què va ser construïda, és un temps en què l'arquitectura valenciana arriba a nivells d'excel·lència. Hi ha una renovació en els sistemes constructius, i una nova organització dels obradors. 
Les intenses relacions amb els centres italians, flamencs i germànics, fan d'aquesta nova arquitectura un centre d'estudi cap a les noves tendències que es realitzaran en la construcció europea durant tot aquest període. 

Ens trobem en un període de gran importància i rellevància històrica. En aquesta època València es caracteritza per la seua prosperitat econòmica i per un alt nivell artístic i cultural. La construcció valenciana desenvoluparà en aquest període el modern art de tall de pedres, fins a aconseguir una gran perfecció. 
El rei Alfons el Magnànim, que governava des de Nàpols, des de la distància va patrocinar algunes de les grans obres arquitectòniques del gòtic que han deixat empremta arreu del Cap i Casal.
Les obres de la Capella Reial de Sant Domènec es van inaugurar amb gran solemnitat el 15 d'abril de 1439, segons figura en els documents de "Los Libres d´obra de la capella del rei". 
Francesc Baldomar va ser el director d'obra i l'autor de la seua traça. Pere Conte, l’arquitecte de la Llotja dels Mercaders, va ser el seu deixeble i també va treballar a la Capella, desenvolupant un sistema fàcilment descriptible i transmissible: la geometria de l'esfera, que podem també observar en la volta de la torre de la Llotja.
Si ens trobem dins d'aquest espai, i la observem detingudament "amb ulls curiosos", podrem descobrir dos curiosos detalls.

Un d’ells és l'existència de dues xicotetes estades, a manera de capelles, que hi ha a cadascun dels murs de les seues parets laterals. Guarden peces d'orfebreria i litúrgia a manera d'un minúscul museu. Aquestes dues xicotetes estances, protegides per un vidre, són en realitat dues capelles que van ser fetes per albergar les restes mortals del rei de la Corona d'Aragó, Alfons el Magnànim, i de la seua dona, la reina Maria de Castella. 
Perquè la Capella Reial, en realitat, és una capella funerària. 

Les voltes arestoses de pedra negra, treta d’una cantera de Morvedre, així ho corroboren, ja que les seues penitències decoratives recorden els dossers, draps mortuoris o pavellons que es construïen per a personalitats importants. Així ho testifica el cronista Sala, que en el seu manuscrit autobiogràfic i inèdit sobre la història del convent indicava que "un poquito más abaxo del altar están dos capillas a los dos lados derecho e izquierdo y como tenemos por tradición dicen que fueron hechas para ellas poner los cuerpos de dos personas de los dos Reyes y como mudaron de parecer pusieron dos retablos".
Els llibres de fàbrica precisen qui eren les persones reals per a qui es van construir els sepulcres. El 22 desembre 1446 s'anota el pagament corresponent a la clavaó necessària per els "cindres que fasen fetes per paredar los retrets del Senyor rey y de la Senyora Reyna". La qualitat dels destinataris dels nínxols queda assenyalada per l'escut reial situat a les claus de cadascuna de les fornícules d'aquestes capelles. 
Però Alfons i la seua muller Maria mai es van portar bé en vida, i tampoc no van voler estar un al costat de l’altre desprès de la mort. Per això aquesta Capella mai va ser ocupada pels reis a la qual anava destinada.

I la segona de les curiositats a la que vull fer esment és la de la existència d'una xicoteta finestra oberta al sòlid mur, situada just a l'esquerra del Retaule Major. 
Quina funció tenia aquesta finestra? 
Doncs era la finestreta per la qual l'arquitecte, Francesc Baldomar, s'apostava per seguir l'evolució de les obres de la seua capella. No tenia cap altra funció.

Adjunte a l'apunt una fotografia a on he assenyalat amb una fletxa groga la dita finestra des de la qual Baldomar observava l'evolució de la construcció de la capella. I una altra fotografia a on he assenyalat també amb sengles fletxes grogues les dues capelles què es van construir per albergar les restes dels reis de la Corona d'Aragó, però que mai van arribar a fer la seua funció:

EL CONVENT DE SANT DOMÈNEC, UNA JOIA HISTÒRICA I ARQUITECTÒNICA MOLT DESCONEGUDA

Passejar pel centre històric de València, i fer-ho “amb ulls curiosos”, visitant els nombrosos edificis històrics, civils i religiosos, que omplin la ciutat, resulta sense dubte una experiència altament gratificant per a qualsevol persona ansiosa de conèixer l'arquitectura i l'art d'aquesta ciutat.
La raó d'això és perquè en el nostre deambular pels seus carrers i places trobarem mostres arquitectòniques excepcionals de tots els estils esdevinguts en els últims set segles, com ara en claustres, en salons, en capelles, en patis senyorials, en façanes, etc... de nombrosos edificis. 
Però, sense cap dubte, en cap d'ells trobarem una concentració d'elements arquitectònics i de història tan valuosa i impressionant com la que podrem trobar en el Convent de Sant Domènec, l’antic Convent de Predicadors, un conjunt situat a la plaça de Tetuan. Un edifici militar que antigament era seu de la Capitania General de València.
I perquè dic això?

Perquè aquest conjunt arquitectònic compta amb elements tan excepcionals com una extraordinària Sala capitular gòtica, predecessora de la mateixa Llotja de València, una Capella gòtica amb una excepcional volta de creueria estavellada única en el seu gènere, un admirable Saló del tron i mausoleu renaixentista, i tres claustres, tres ni més ni menys, un gòtic, un altre renaixentista i un altre neoclàssic. I un d’ells, el claustre gòtic, una autèntica joia del gòtic flamíger del segle XIV.

Però si la seua importància artística i arquitectònica realment impressiona, no impressiona menys la seua transcendència històrica. Perquè la primera pedra d'aquest Convent va ser col·locada pel mateix rei en Jaume I l’any 1.239. 
Però és que, a més a més, al llarg de la seua història personatges transcendentals en la història de l'antic Regne de València van estar molt relacionats amb ell, com ara Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Bertran, Joan de Joanes, el Papa Lluna o el Rei Alfons el Magnànim. I també s'hi van celebrar vàries vegades Corts generals del Regne de València en presencia de reis com Pere el Cerimoniós, Carles I d'Àustria i Felip III.

Hi adjunte fotografies de la seua Sala Capitular, del seu Claustre gòtic i de la seua Capella Reial, potser les tres joies més representatives d'aquest magnífic conjunt històric valencià: