L'ENDERROCAMENT DE LES PORTES DE LA MURALLA MEDIEVAL DE VALÈNCIA

Continuant amb la sèrie d'apunts sobre el patrimoni arquitectònic de València que, la ignorància d’uns, l'avarícia d’altres i el menyspreu pel patrimoni comú de molts, han fet desaparèixer al llarg dels últims temps, vos vull exposar un parell de nous exemples dels que ja vaig parlar-ne fa algun temps, però que em sembla oportú recuperar-los ara per aquesta secció.

L'any 1864 es va derruir la muralla gòtica medieval de València. 
Tot just 3 anys abans d'aquest enderroc, el 1862, el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat del Cap i casal amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d'una bella llevadora, s'ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs, els cristians en la seua forma i extensió actuals, des del regnat d’En Pere IV d'Aragó en l'any 1356».

Aquell esdeveniment, l'enderrocament de les muralles, va transformar de manera irrevocable el panorama urbanístic configurat en l'ocàs medieval. No només el llenç defensiu va ser víctima d'aquella decisió, sinó que, a més a més, deu de les dotze portes que el jalonaven van sucumbir a la piqueta. No més es van lliurar les de Quart i Serrans.... i va ser per pur atzar del destí. 
Perquè aquestes dues meravelloses obres del gòtic valencià hagueren seguit el mateix destí que les altres deu portes contigues si no haguera estat per l'afortunat fet que ambdues eren utilitzades a l’època com a presons, com a conseqüència que l'anterior recinte penitenciari, l'antic Ajuntament de València (una altra joia del gòtic que es trobava situat al lloc on, a hores d’ara, estan els jardins que n'hi ha davant del Palau de la Generalitat), fora enderrocat com a conseqüència de la ruïna causada per un gran incendi... Atzars de la vida!
Aquell fet tan casual és el que fa que ara els valencians i els visitants de la nostra ciutat pugam gaudir de la presència majestuosa d'aquests emblemàtics monuments de la ciutat.

Una d'aquelles deu portes que va sucumbir en aquell enderroc va ser l'anomenat Portal Nou, que va estar situat a la plaça que actualment duu aquest nom, més coneguda per ser l'indret on cada any es planta la falla de la Na Jordana.
En origen d'aquest portal era una simple obertura en el mur, però cap a l'any 1419 el Rei va autoritzar la construcció d'un nou portal d'acord amb la necessitat del major trànsit de persones i de carros que, procedents fonamentalment de l’horta de Campanar, així ho demanaven. 
Així, es va construir un nou portal flanquejat per dues torres circulars que seria acabat en 1474, amb un aspecte bastant semblant al de les torres de Quart. Davant d'aquesta porta es construiria l'any 1606 el pont en pedra que porta per nom Pont de Sant Josep.
Vos presente una interessant comparativa d'imatges presses des del mateix punt de vista, de l’"abans" i el "després" de l'enderroc d'aquella meravellosa Porta gòtica que, malauradament, ja no hi podem gaudir:

Una altra d'aquelles deu portes que van ser enderrocades, juntament amb la resta de la muralla cristiana medieval, va ser la Porta del Real. 

Aquesta porta, situada just enfront de l'actual Pont del Real, conduïa al Palau Reial situat a l’altre costat del riu, extramurs de la ciutat. Un meravellós Palau destruït també absurdament durant la defensa de la ciutat contra les tropes de Napoleó Bonaparte, fet del qual en parlaré en un futur apunt.
En el seu origen es componia d'una embocadura amb un arc obert al mur, fins que en l'any 1599 va ser traslladada de lloc uns metres per fer-la coincidir amb el Pont del Real, amb la finalitat de realçar els fastos amb ocasió de les noces del rei Felip III que van tindre lloc a la Catedral de València. Es componia d'un buit en la muralla formada per un arc lleugerament apuntat amb un xicotet ressalt.

No obstant això l'any 1801 aquesta porta va ser substituïda per una altra de majors dimensions formada per tres obertures, les dues exteriors adintelades i la central més gran formada per un arc de mig punt. A la part superior es trobava coronada per les armes de la ciutat.

En un apunt anterior vos vaig explicar que una reconstrucció moderna d'aquella porta és la coneguda actualment com a Porta de la Mar, situada a la plaça del mateix nom i realitzada durant el franquisme com a monument als caiguts en la Guerra civil espanyola, d'ací la creu que hi figura en el seu centre i que, lògicament, en el seu model original no hi existia.

Com he fet adés amb el Portal Nou, vos hi adjunte una comparativa d'imatges presses també des del mateix punt de vista de l’"abans" i el "després" de l'enderroc d'aquesta porta neoclàssica:

UNA VILA INDIANA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Si passegem per l'Avinguda de Burjassot i anem més enllà del parc de Benicalap, ens sorprendrà veure una enorme finca tancada amb una atractiva mansió senyorial en el seu centre. I tot això, la finca i la mansió, en un lamentable estat d'abandonament.

Estarem en front del Casino de l'americà, una finca d'esplai construïda ja fa quasi segle i mig, concretament el 1869, per encàrrec de Joaquín Megía, un militar d’origen granadí destinat a Cuba i casat amb Mercedes González-Larrinaga, un potentada havanera d’una familia que va fer fortuna amb el negoci de la canya de sucre.
Possiblement per motius polítics, el matrimoni va deixar Cuba i es va establir a València, on Megía va comprar 30.000 metres quadrats d'horta a les afores de la ciutat. Allà es va fer construir una casa d'esplai amb un gran jardí on va intentar que la seua dona se sentira com a la seua terra natal.
Una autèntica vila indiana al costat de la mateixa ciutat.

La finca es va batejar com Quinta de Nuestra Señora de las Mercedes en homenatge a l'esposa de Megía, encara que molt prompte passaria a ser coneguda com el Casino (en la seua accepció com a finca d'esplai) de l'americà. Aquesta denominació, de fet, és la que amb el pas dels anys ha prevalgut fins i tot en documents oficials.
El Casino de l'americà va estar envoltat en el seu dia d'esplèndids jardins que recordaven l'exuberància vegetal de la Cuba tropical.

Després de la mort de Mercedes González-Larrinaga en 1880, Joaquín Megía va decidir tornar a la seua Granada natal, després de vendre la finca.
L'extraordinària finca ha passat des de llavors nombroses vicissituds fins que en 2011 va ser adquirida per l'ajuntament de València per 3,5 milions d'euros. Anava a ser la seu de la Universitat popular del Benicalap, però l'alt cost de la rehabilitació de l'immoble va malbaratar aquesta opció. Des de llavors aquest edifici, únic a València, no ha deixat de deteriorar-se fins a amenaçar ruïna.
L'actual administració municipal va anunciar la seua rehabilitació per esdevenir un centre de referència del cultiu d'horts urbans. Encara està pendent el seu destí definitiu.
Hi adjunte una fotografia d'aquesta sorprenent vila indiana de València:

ELS TRES XIQUETS DE SANT NICOLAU I LA FALÇ AL CAP DE SANT PERE MÀRTIR.

En els apunts anteriors vos he estat parlant de la restauració dels frescos de l'església de Sant Nicolau, una extraordinària obra que la converteix en una fita imprescindible de visitar per a valencians i turistes de la ciutat.

A més d'aquests magnífics frescos, paga la pena també fer una detinguda observació del seu Altar Major. Allà potser ens sorprendrà una "estranya" representació dels dos sants titulars de l'església, Sant Nicolau i Sant Pere Màrtir. 
Un d'ells, Sant Nicolau, apareix acompanyat per tres xiquets que semblen eixir d'una cubeta de fusta.
I l'altre, Sant Pere, apareix representat amb una mena de falç clavada a la part de dalt del seu cap. 
Doncs bé, a què es deuen aquestes curioses representacions? Una ullada a la "biografia" de cadascú dels dos sants ens aclareix aquesta curiositat. 
Sant Nicolau va ser bisbe de Mira (Turquia), i se li coneix per l'apel·latiu de Bari perquè, després de la seua mort en l'any 345, les seues restes van ser traslladades des de Mira a Bari (Itàlia), davant l'avanç musulmà sobre Turquia.

Conta la tradició que quan Nicolau anava de viatge cap a Nicea (Turquia) acompanyat d'Eudemo, bisbe de Pàtara, i de tres sacerdots més, on se celebrava el primer Concili ecumènic, es van aturar a poqueta nit a una fonda on van determinar passar la nit. 
En servir-se el sopar, l'hostaler va posar sobre la taula una font plena de carns. En disposar-se Nicolau a fer la benedicció del sopar, es va adonar que aquella carn era d'origen humà. 
Sant Nicolau ho va denunciar immediatament a les autoritats de la ciutat, descobrint-se llavors que l'hostaler era realment un assassí que matava alguns hostes i a altres persones de la ciutat, per procedir després a salar la seua carn per a conservar-la i oferir-la després de menjar en la seua fonda.

Les seues últimes víctimes havien estat tres xiquets que jeien ara trossejats en un barril. El sant va comminar a tots a que l'acompanyaren al celler o rebost de la fonda, on, ja en oració davant d’aquest barril, van eixir d’ell els tres xiquets ja vius, que després va retornar als seus pares. 
Aquest miracle, narrat en moltes versions, va fer de Sant Nicolau de Bari el protector dels xiquets i molt popular la seua imatge amb els tres xiquets eixint ressuscitats d'una cubeta. 
Val la pena dir que a Sant Vicent Ferrer si li atribueix un altre miracle molt semblant al de Sant Nicolau.
Per la seua banda Sant Pere Màrtir, nascut a Verona a 1205, va ser frare, sacerdot dominic i membre del Sant Ofici.

El sant va morir assassinat per una conjura heretge l'any 1252 en travessar el bosc de Barlassina quan tornava de Como cap a Milà. 
El seu assassí, un tal Pietro da Balsamo, li va donar un cop de falç al cap i després una punyalada al pit. El crim hauria estat ordit pel bisbe heretge Daniele da Giussano i alguns senyors milanesos. L'assassí va entrar posteriorment en l'ordre dels dominics pels remordiments que li va produir aquest acte. Per això la imatge d'aquest sant sol representar-se amb un falç clavat al cap.

D’ara endavant, quan veieu les imatges dels dos sants, ja entendreu el perquè de la seua peculiar representació.
Hi adjunte la fotografia amb detall de l'altar de l'església de Sant Nicolau i de Sant Pere Màrtir, on podeu veure-hi aquesta representació i amb les fletxes roges assenyale els tres xiquets i la falç al cap de Sant Pere:

COM S'HA FET LA REHABILITACIÓ DELS FRESCOS DE L'ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU?

Em sembla interessant proporcionar-vos aquest vídeo realitzat per la Fundació Hortensia Herrero sobre el procés que s'ha dut per realitzar aquesta impressionant rehabilitació al llarg de més de 3 anys i de més de 41.000 hores de treball.
La seua durada és d'uns 8 minuts, i explica el "abans" i el "desprès" de l'obra i les sofisticades tècniques emprades per recuperar uns frescos que es trobaven en un estat de deteriorament molt gran.

Ací el teniu, gaudiu-lo:
https://www.youtube.com/watch?v=gDwsBZb9KIo

FOTOGRAFIES DE SANT NICOLAU: UNA MERAVELLA DE FRESCOS BARROCS SOBRE CREUERIA GÒTICA

En l'apunt anterior ja vos havia parlat de la restauració dels frescos de l'església de Sant Nicolau, la que es coneix com la Capella Sixtina valenciana.
En aquest apunt només volia compartir amb tots els amics de Passejant València... unes quantes fotografies que vaig prendre allà fa un temps amb el meu mòbil:

Antonio Palomino va se qui va fer el disseny dels frescos de l'església de Sant Nicolau. En ells va voler narrar històries i al·legories referides a les vides de Sant Nicolau i de Sant Pere Màrtir. 
Aquestes històries les va descriure extensament en el capítol setè del seu llibre "Museo pictórico y escala óptica", on narra fil per randa les escenes dels frescos de l’església. 
Vos recomane la seua lectura per comprendre-les i així poder gaudir-les millor.

Si bé el disseny de la composició la va fer Antonio Palomino, la seua fantàstica execució va ser realitzada per Dionís Vidal.
Altres frescos de Dionís els podem admirar a València a les esglésies de Sant Bartomeu, a la de la Nostra Senyora del Remei i a la parròquia de la Mare de Déu de Campanar.
Dionís Vidal va morir a Tortosa el 1719, mentre es trobava pintant els frescos de la capella de la Mare de Déu de la Cinta de la Catedral de Tortosa.

LA CAPELLA SIXTINA DE VALÈNCIA

Si passegem pel històric carrer de Cavallers, potser no siguem conscients que probablement estarem passant per la porta d'una de les meravelles històriques i arquitectòniques que té la ciutat de València: l'església de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir, popularment coneguda com de Sant Nicolau.

Aquesta església és, amb total seguretat, el millor exemple de convivència que podem trobar al Cap i Casal d'un temple d'estructura gòtica del segle XV amb decoració barroca del segle XVII. 
Va ser edificada sobre una antiga mesquita musulmana, sent una de les primeres dotze parròquies cristianes constituïdes a la ciutat després de la restauració de la Diòcesi duta a terme pel rei En Jaume I l'any 1238.

Sant Nicolau, declarada en 1981 Monument Històric Artístic Nacional, va ser erigida com a parròquia cap a l’any 1242 sobre uns terrenys donats pel Rei als dominics que l'acompanyaven en la conquesta, sent així una de les primeres esglésies parroquials fundades després de la conquesta. 
Anys més tard els dominics van fundar el Convent de Sant Domènech (actual edifici de Capitania General), i el temple va quedar directament vinculat a la diòcesi de València i al clergat secular.
D'aquella primitiva església romànica lamentablement no ens hi ha arribat res. Va ser reconstruïda entre 1419 i 1455 ja en estil gòtic per iniciativa d'Alfons de Borja, futur bisbe de València i Papa Calixt III.

Sobre la seua restauració, en particular la dels magnífics frescos del seu interior, un personatge com Gianluigi Colalucci, el que va ser restaurador en cap dels museus vaticans i responsable de l'equip que va restaurar els frescs de la Capella Sixtina de la Basílica de Sant Pere al Vaticà, ha exclamat: "Visca la Capella Sixtina valenciana!”.
Perquè aquesta restauració diuen que ha sigut, tant per la magnitud de la seua obra com per les tècniques emprades, la més important realitzada fins ara a nivell internacional, sent fins i tot la superfície pictòrica restaurada molt més gran (1.900 metres quadrats) que la duta a terme a la Capella Sixtina (800 metres quadrats).

La intervenció arquitectònica i pictòrica ornamental ha estat realitzada durant tres anys, i ha estat duta a terme per la Universitat Politècnica de València i l'Arquebisbat de la ciutat, amb la col·laboració de la Fundació Hortensia Herrero.

La restauració ha estat realment impressionant tant en termes qualitatius i quantitatius, tant per les tècniques restauratòries utilitzades com per les més de 41.000 hores de treball emprades. L'impressionant mural pictòric, no només destaca per la seua bellesa, sinó també pel seu caràcter narratiu, ja que la nau està dividida conceptualment en dues parts: una d’elles explica la vida de Sant Nicolau, i l'altra la de Sant Pere Màrtir, els dos sants a qui està dedicada l'església.

Cal dir també que durant els treballs de restauració van ser descoberts frescos ocults per una paret, l'existència del quals es desconeixia.

A més a més d’aquestes pintures barroques pintades per Dionís Vidal a la fi del segle XVII, pintor que va ser deixeble d'Antonio Palomino (autor dels frescos de la cúpula de la Basílica de València), frescos d’una gran bellesa pictòrica i qualitat tècnica, s'han restaurat també les capelles, les façanes i els vitralls del temple.
Hi adjunte un parell de detalls del seu interior:

LA VALÈNCIA DERRUÏDA QUE NI PASSEJANT AMB ULLS CURIOSOS TORNAREM A VEURE

Fa unes setmanes vaig començar a publicar una sèrie d'apunts en què vull mostrar l'immens patrimoni arquitectònic i artístic que, malauradament i per diferents raons, ha estat destruït a València al llarg del temps.

Un patrimoni irrecuperable que ha estat fet desaparèixer per la ignorància dels governants de la ciutat o per l'avarícia d’alguns que van traure rèdit econòmic particular amb la destrucció d'edificis històrics o artístics que formaven part de l'acerb cultural i arquitectònic dels valencians.

Sense dubte un dels atemptats a la vista més notables que té la nostra ciutat es troba situat a la seua plaça més important, l’actual Plaça de l'Ajuntament. Es tracta de l'edifici Eurotodo, que fa cantonada amb el carrer Barques. Un horrible edifici de façana d'acer i vidre que va ser alçat en la dècada de 1960 a costa del que llavors era l'Hotel-fonda Espanya, un bonic edifici modernista construït l'any 1899.

Vos hi adjunte un parell de vistes aèries de la plaça presses amb la mateixa perspectiva, una antiga i una altra moderna, on s’hi pot apreciar aquesta aberració arquitectònica comesa al centre neuràlgic de València:

Què passaria si poguerem fer una reconstrucció virtual adaptada de l'antiga fonda Europa, a la plaça actual?
Probablement el seu aspecte seria aproximadament com el que mostre a continuació. 
Sense dubte, molt més digne que l'actual.

LA VALÈNCIA DE FA UN SEGLE DESCOBERTA EN UNA DESCONEGUDA PEL.LÍCULA ALEMANYA.

En aquest apunt vos vull delectar-vos amb el visionat d'un excepcional document gràfic, una pel·lícula alemanya de poc menys de 5 minuts de durada que ens permet contemplar la València just de fa un segle, concretament de 1915.
La pel.lícula, desconeguda durant molts anys, va aparèixer l’octubre de 2013 a l’Institut Eye del Cinema d’Holanda, a Amsterdam. De la filmoteca holandesa va arribar a la Filmoteca de València en desembre de 2013, on es va exhibir per primera volta davant del públic valencià durant una trobada al voltant de la digitalització de pel.lícules de la I Guerra Mundial.

No és el primer film estranger que es va filmar a València, ja que se sap que hi va haver algun a finals del segle XIX, però sí que és el més antic que es conserva a hores d’ara.
La pel.lícula que la filmoteca holandesa ha restaurat seria equiparable als documentals de ciutats que es fan actualment per a la televisió.
En ella la càmera, que es mou poc, va presentant diferents enclavaments històrics de València, per on transiten els ciutadans d’aquell moment. Tot això introduït per rètols en holandes: «València, la tercera ciutat d’Espanya», diu el rètol que obre la cinta.

La càmera comença mostrant l’estàtua eqüestre de Jaume I al Parterre, per passar després per les «portes antigues» (les de Serrans), on es pot veure un tramvia passant per la seua porta, i per «un portal a l’entrada d’un palau» (el del Marquès del Dos Aigües).
Després es veu «una de les portes de la ciutat des del segle XV» (les torres de Quart), la «estàtua del pintor Ribera», què ara està al costat del palau del Temple però què llavors era a la plaça d’Emilio Castelar, avui plaça de l’Ajuntament, i l’antic carrer de Saragossa amb el Miquelet al fons (on dècades després es va obrir la plaça de la Reina).
Quan la pel.lícula mostra la Catedral, s’observen encara les cases que tenia annexes al mur que dóna a l’actual carrer del Micalet.
La cinta inclou també una panoràmica del centre històric des de dalt de la torre del Miquelet, la qual permet tindre una vista aèria de part de la ciutat de fa un segle.
Xiquets que riuen al seu pas davant la càmera, dones de negre carregades amb fardells, homes de dens bigoti i barret, carros tirats per bous al costat dels primers vehicles, els carrers de llambordes solcades pels rails de l’inevitable tramvia del centre… és l’ambientació que acompanya els edificis històrics que mostra la cinta cinematogràfica.

La pel.lícula acaba amb una nota folklòrica: un home en saragüells i guitarra als braços canta la rondalla “Amparito, la filla del mestre”, flanquejat per dues somrients dones abillades de valencianes, encara que tot el so de la cinta -muda- és una producció actual. És la València exòtica als ulls d’un centreeuropeu.
El fet que una una productora estrangera vinguera a rodar a València al voltant de 1915, indica la rellevància que ja llavors tenia la nostra ciutat a nivell europeu.
Alguns experts han assenyalat que probablement la pel.lícula, tal com la podem veure ara, estiga tallada, i l’original tinguera uns minuts més, ja què l’absència de monuments importants, com per exemple la Llotja, porta a pensar que hi ha fragments perduts.

Sense dubte un document extraordinari que podeu veure en aquest enllaç. Gaudiu-lo!:
https://www.facebook.com/photo.php?v=792743867408863

PASSEJANT AMB ULLS CURIOSOS PER LA VALÈNCIA DELS GREMIS MEDIEVALS

Passejar pel centre històric de la ciutat València és passejar per la València gremial que, fins fa poques dècades encara, era palpable en barris com el Mercat, el Carme o Velluters.

En l'apunt anterior vos havia parlat de Pepe March, el darrer supervivent de les cases-obradors que poblaven la València medieval i moderna. L'empremta d'aquella València burgesa, artesana i comercial encara persisteix en l'ambient i en infinitat de noms de carrers i places.

València és la ciutat d'Espanya que té més carrers dedicats a oficis i professions artesans, i gràcies a conservar-los podem traçar a hores d’ara un mapa precís de les zones de la ciutat on desenvolupaven els seus treballs els gremis d'artesans des de fa segles.

La història gemial de València comença des de la mateixa entrada de Jaume I a la ciutat fa quasi vuit segles.
Va ser el propi Rei el que es va preocupar d'atorgar als diferents oficis de la ciutat un buit dins de l'administració municipal. Així, l'any 1278 hi havia 4 consellers per cada un dels 15 oficis reconeguts aleshores: drapers, homes de mar, carnissers, sastres, pellicers, freners, fusters, pellers, sabaters, notaris, brutaners, corretgers, ferrers, pescadors i barbers.
Aquella València medieval que va seguir a la conquesta es va beneficiar de la seua situació privilegiada a la confluència de dos mons, el cristià-occidental i el musulmà-oriental, que es van fusionar impulsant la industria artesanal i el comerç.

Als segles XV i XVI els gremis van aconseguir el seu major esplendor. Hui en dia, cinc segles després, podem passejar pel carrer dels Adreçadors, de Cadirers, de la Bosseria, dels Llibrers, de la Corretgeria, de Roteros... Desenes de carrers ens recordaran on van estar ubicats aquells gremis que durant segles van donar vida, orgull i prestigi fora de les nostre fronteres al Cap i Casal de l’antic Regne de València.
Vos adjunte l'enllaç a un interessant article publicat fa un temps a la pàgina web Valencia Bonita, on es fa un repàs de tots aquests carrers i s'explica breument el significat i activitat gremial amb què estaven relacionades.
Paga la pena llegir-ho
Ací teniu l'enllaç: http://valenciabonita.es/2016/01/19/valencia-la-ciudad-de-espana-que-mas-calles-tiene-dedicadas-a-los-oficios-y-profesiones/

L'ÚLTIMA CASA-OBRADOR GREMIAL DEL BARRI DEL CARME

Fa un temps el diari Las Provincias va publicar en la seua edició digital un interessant article en el qual parlava de la situació en què es troben les restes de la muralla musulmana de València a la zona del barri del Carme (de la qual he anat parlant en aquesta pàgina en anteriors apunts, i ho faré en futurs) i del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior que es va aprovar l'any 2002, suposadament realitzat per protegir aquestes restes i reordenar tota la zona.
Davant d’aquest Pla, l'oposició veïnal s’hi va oposar amb força en entendre que aquest Pla suposava més una amenaça que una oportunitat de rehabilitació i integració en el conjunt històric medieval del Carme, fins a aconseguir paralitzar-lo l'any 2006.

Des de llavors tot està pràcticament aturat i el barri segueix deteriorant-se sense que fins al moment ni l'antiga ni la nova Administració municipal i autonòmica hagen actuat per condicionar amb dignitat les restes d'una muralla mil·lenària que mereixen el màxim respecte i consideració, en tractar-se d'un patrimoni històric singular i únic, l'existència del qual ens ha d'enorgullir a tots els valencians.

Però l'article recull també l’amenaça que aquest Pla representa perquè podria fer desaparèixer el que podríem dir que és l'última casa-obrador del barri, un taller centenari paradigma del què va ser la València medieval en què centenars de tallers com el del seu propietari actual, Pepe March, poblaven aquest barri, i del què vos vaig a parlar a continuació.
Vos deixe, en primer lloc, l’enllaç a l’article de Las Provincias: a.ikea.com/es/ca/catalog/categories/departments/living_room/10382/
Paga la pena llegir-ho.

Si passegem per l’històric carrer de Marevella al Carme, podem trobar l'esmentat taller-obrador de Pepe March.
Jo he tingut el privilegi de conèixer-lo i de visitar la seua casa-taller varies voltes. les fotografies que veureu en aquest apunt són totes del seu interior.
Puc dir que entrar a sa casa és entrar en un túnel del temps que ens transporta a la València gremial, a una València en què centenars de tallers obradors com el seu poblaven els carrers d'aquest barri i d'altres d'aquella ciutat medieval.

El taller-obrador de Pepe March es troba complet i en un acceptable estat de conservació, comptant amb totes les seues eines, maquinària, utensilis i útils per al treball en perfecte estat d'ús perquè ha romàs en actiu com a habitatge i com a taller obrador al llarg de diverses generacions d'artesans que hi van viure i treballar fins a l'actualitat.

La raó per la qual els artesans es van instal·lar en l'entorn de l'actual barri del Carme era perquè ací tenien accés a aigua abundant, fonamental per realitzar els seus treballs.
El riu Túria, la séquia de Rovella i el valladar de la muralla, ara part del subsòl de la ciutat, estaven molt a prop. La seua aigua era molt necessària, ja que fins l'any 1856 no hi van haver instal.lacions d'aigua conduïda per canonades al barri, fet què no es va generalitzar fins ben entrat el segle XX.
Al llarg d'aquest apunt vos vaig a anar adjuntant algunes fotografies presses per mi d'aquesta meravellosa casa-obrador, malauradament encara amenaçada d'enderroc pel citat Pla Especial de Protecció i Reforma Interior que pretén fer una plaça en aquest lloc.

L'única explicació perquè els tècnics de l'Administració pretenguen destruir aquesta casa-taller no pot ser una altra que la ignorància històrica de l'origen artesà del Barri del Carme.

Entre el mercat de Mossèn Sorell fins a la muralla musulmana es trobava l’adoberia vella, que s’articulava al voltant de l’esmentada sèquia de Na Rovella i els seus ramals de Mare Vella.
Allà es trobaven els tintorers, els assaonadors que adobaven les pells i els aluders que feien guants i pergamins. Eren activitats molestes i per això, abans de fer-se l’ampliació de la muralla medieval cristiana, es trobaven fora dels límits de la ciutat.
I es ací, en l’actual carrer de la Mare Vella, on s’ubica la casa-taller de Pepe March, hereva d’aquella tradició medieval. És un taller familiar d’escultura, de talla d’imatges i d’orfebreria en diferents materials: bronze, fusta, alabastre.

El nom del carrer “Mare Vella” és probable que provinga del què es coneix com "sèquia mare", ja que a mitjans del segle XI discorria per aquest mateix lloc el col·lector que servia de fossat de la muralla àrab.

Les cases-taller que van estar ubicats al carrer de la Mare Vella, al costat de la muralla musulmana, com he explicat ades formaven part d'un extens assentament artesanal, l'activitat del qual es remunta al segle XIV vinculada a l'aprofitament hidràulic d'un dels braços de la sèquia de Na Rovella.
Aquell complex artesanal va marcar la configuració de la trama urbana del barri del Carme, què roman com a evidència fòssil del teixit productiu tradicional d’aleshores.

El taller de Pepe March encara conserva l'estructura d'habitatge d’obrador tradicional, ja que en no canviar d'ubicació i d'activitat al llarg de segles, ha mantingut pràcticament intacta la seua disposició espacial a causa de la memòria parcel·lària, preservant una tipologia que va mantindre la seua vigència i funcionalitat fins ben entrat el segle XX, però que a hores d’ara ja no existeix enlloc de la ciutat.
Per això podem afirmar que no hi ha un altre cas en tot el centre històric en què una tipologia arquitectònica fòssil romanga habitada i en ús en l'actualitat, extrem que Pepe March pot demostrar amb documents.

Però el més important és que al llarg dels últims quatre segles aquest taller-obrador no ha deixat de tindre el mateix ús artesanal, i durant els últims cent anys aproximadament ha pertangut a tres generacions de la mateixa família d'artesans. Aquest fet, lluny de ser casual, es deu exclusivament al privilegiat espai on es troba situat, ja que aquest espai va gaudir antigament de dos importants aportacions d'aigua que anaven al centre neuràlgic de la ciutat medieval: la sèquia de Na Rovella i la Vall Vell, amb una separació entre elles de tot just 15 metres, creant un enclavament on l'existència d'aigua abundant era necessària per a determinades activitats artesanes.

Aquell assentament productiu, que podria qualificar-se de veritable "polígon preindustrial", tenia el seu nucli delimitat pels carrers de la Mare Vella, d’en Borras, Tenerias, carrer de Baix i Portal de Valldigna.
El darrer taller de tractament del cuir va estar al carrer Adoberies i va estar en actiu fins a 1970. El 1980 va ser enderrocat.

Les sèquies de Na Rovella juntament amb la de Favara, al seu pas per la ciutat, podien considerar-se autèntiques sèquies urbanes. Els seus recorreguts, així com els de la multitud de canals i braços per tot arreu de València, van definir sense dubte la trama urbana del Cap i Casal i van condicionar la ubicació dels nombrosos assentaments productius artesans que va tindre el centre històric.
Peça essencial d’aquella xarxa de canalitzacions eren els valladars, en particular la Vall Vell o fossat de la Muralla islàmica. Aquest, perduda ja la seua utilitat defensiva, va passar a ser el gran col·lector urbà al qual s'abocaven desguassos i embornals, alhora que recollia els cabals sobrants de diversos ramals de la sèquia de Na Rovella. 

Amb aquest apunt vull reivindicar la extraordinària importància que té en l'urbanisme l'obra civil de les antigues canalitzacions d'aigua i de les restes arqueològiques d'instal·lacions preindustrials com a petjada fossilitzada que roman en el subsòl del origen de la ciutat. Un fet que forma part del DNI de la nostra ciutat respecte d'altres ciutats espanyoles i europees, per la seua particular aportació específica al desenvolupament històric urbà de València.

Per a finalitzar aquest apunt, i amb el desig de què la casa-obrador romanga en peu i continue sent testimoni paradigmàtic de l’activitat gremial de la València medieval i moderna, voldria exposar-vos el Plec d’al.legacions que va presentar en novembre del 2010 Pepe March a l’administració municipal de l’aleshores alcaldessa de València, Rita Barberà, per considerar d’interès l’argumentació expossada en ell en favor de la conservació d’aquest espai únic testimoni de la València gremial en ple segle XXI.

Encara que pot resultat una mica llarg, vos recomane la lectura de la seua acurada i argumentada exposició:

“Alegaciones al Plan General de Ordenación Urbana de Valencia PGOU cuyo trámite para su aprobación definitiva se encuentra en fase de información pública

Quien suscribe D. Jose Luis March Ramos mayor de edad con DNI 19448359 L, actuando en nombre propio y con domicilio en la calle Mare Vella Nº 19 de Valencia

EXPONE :

Que con motivo de encontrarse el PGOU de Valencia en fase de información pública, presento mediante esta instancia las siguientes alegaciones a la calificación urbanística de fuera de ordenación diferida del taller artesano tradicional de la calle Mare Vella 19 de Valencia.

Se da la circunstancia de que en el espacio que ocupa dicho taller no existe muralla, solamente restos de sus cimientos. En este edificio permanece el único taller artesano tradicional en activo (conserva la tipología histórica de vivienda-obrador) de toda la ciudad de Valencia, reutilizando las instalaciones de una antigua fábrica de sedas del siglo XVIII, con la particularidad de que este enclave tiene su origen en los primeros asentamientos artesanos musulmanes, y durante los últimos mil años aproximadamente, aunque en sucesivos edificios, no ha dejado de tener un aprovechamiento artesanal continuado de las más variadas especialidades debido sobre todo a la proximidad de la acequia de Na Rovella y el valladar de la muralla que proporcionaba el agua necesaria para las actividades que se ejercían en estos talleres.

Si este taller llegara a derribarse, además de la irreparable perdida patrimonial, tendría el triste privilegio de ser el único edificio que la Generalitat Valenciana pretende derribar en toda la historia de Valencia por causa de la muralla musulmana, precisamente en un espacio donde no existe muralla (solo restos de sus cimientos). Además el proyecto del PEPRI de la muralla musulmana redactado por la oficina RIVA tiene, entre otros, el objetivo de revitalizar la zona con TALLERES DE ARTESANIA en su ámbito de influencia como actividad tradicional del barrio del Carmen, no creemos que derribando el único taller artesano tradicional que queda en el entorno sea la mejor forma de cumplir dicho objetivo, en cambio si dicho taller se conservara tendría la posibilidad de actuar como “efecto llamada” para animar a otros artesanos a instalarse en este entorno, de esta manera los objetivos marcados por el PEPRI de la muralla musulmana .podrían cumplirse.

Ninguna de las intervenciones realizadas hasta la actualidad sobre la muralla musulmana han precisado del derribo de ningún edificio, y según el PEPRI de la muralla tampoco está previsto ningún derribo en el futuro, con la sola y única excepción del taller tradicional de Mare Vella 19.

Por otra parte este taller tradicional se ha convertido a lo largo de los años en el taller más antiguo del Barrio del Carmen no porque fuera el único, sino porque la infinidad de talleres artesanos que existieron en otras épocas han desaparecido gradualmente hasta convertirlo en la actualidad en la única preexistencia de la tradición artesana tradicional del Barrio del Carmen.

Si finalmente desaparece este taller, a la vez que la memoria histórica de la larga y rica tradición artesana de este barrio también se desvanece, tendremos que la actividad que le sucede es por derecho propio la hostelería y los locales de copas, las cuales ya se han ido convirtiendo en la actividad cultural tradicional mayoritaria del Barrio del Carmen, hay que tener en cuenta que algunos de estos locales ya van a cumplir 50 o 60 años de actividad ininterrumpida. Dentro de algunos años los historiadores al estudiar el centro histórico de Valencia y el Barrio del carmen en particular fijarán el origen del este barrio en la actividad hostelera y no en los talleres artesanos que desde la edad media hasta los años 60 del siglo XX, constituyeron, junto con el pequeño comercio tradicional, la actividad principal de sus vecinos.

Este taller artesano se encuentra completo, con todas sus herramientas maquinaria, utensilios y útiles de más de 150 años de antigüedad en perfecto estado de uso porqué ha permanecido en activo como vivienda y obrador de varias generaciones de artesanos que vivieron y trabajaron en el mismo hasta la actualidad, y se encuentra en un más que aceptable estado de conservación y en fase de rehabilitación integral para hacerlo visitable como casa museo y con las condiciones arquitectónicas idóneas para que los restos de la muralla que contiene queden visibles y visitables por el público en general, siendo compatibles con la actividad artesana que se realiza en este taller. Esta es al menos la solución que se ha dado sin excepción en todos los edificios donde ha aparecido muralla o cimientos de la misma en todas y cada una de las intervenciones que se han realizado a lo largo de la muralla musulmana de Valencia, ya sea por medio de ventanas arqueológicas o integración en los edificios, incluso en edificios de nueva construcción. Con la particularidad que el mismo PEPRI de la muralla no prevëe eliminar ningún edificio (excepto este taller) es más, plantea intervenir en los fragmentos de muralla que se encuentran en solares sin edificaciones, construyendo edificios adosados a los lienzos de la muralla que en la actualidad se encuentran exentos.

Si como pedimos en esta alegación, este taller no se derriba y se conserva en uso el visitante no se limitaría solamente a ver los restos de la muralla sino que a la vez podría admirar el trabajo de los artesanos de las más variadas disciplinas tales como cerámica, forja, orfebrería, joyería etc. actividades realizadas durante cientos de años en ese mismo espacio junto a la muralla musulmana dándose la posibilidad de ofertar un entorno cultural único que muchas ciudades les gustaría disfrutar y que en este entorno ya existe.

Con el derribo y destrucción de este taller, el Ayuntamiento destruiría la única posibilidad de que la ciudad de Valencia y el Barrio del Carmen cuente con un equipamiento cultural privado gestionado por una asociación cultural “Labor Art” cuyos objetivos fundacionales son la protección de la artesanía que sin ningún coste de mantenimiento para la administración, podría constituirse en una oferta turística y cultural única en la ciudad de Valencia, donde el público en general, colegios, visitantes, turistas, etc conocerían el trabajo de los artesanos y la artesanía tradicional de la Comunidad Valenciana en el mismo espacio donde se ha desarrollado tradicionalmente la artesanía autóctona desde tiempos inmemoriales, a la vez que visitaran los restos de la muralla. Y todo ello en un entorno que una vez puestos en valor , podría convertirse en un espacio privilegiado por sus recursos culturales potenciales, con la máxima autenticidad sin tener que recurrir a falsificaciones históricas.

El traslado del taller a otro edificio de nueva construcción tal como está previsto en en el PEPRI de la muralla solo lograría que dicho taller perdiese la característica única de taller histórico y perdería irremediablemente su carácter y valor patrimonial a la vez que desaparecería el interés histórico sobre el mismo.

La calificación urbanística de Fuera de Ordenación Diferida no ofrece las garantías suficientes de permanencia del taller, y ni tan siquiera como aval para obtener financiación a fin de conseguir la importante inversión privada necesaria para poder abordar la puesta en marcha de este proyecto, si la intención final del Ayuntamiento es la destrucción de este taller mediante su derribo. Por todo lo expuesto...

SOLICITA:

Sea modificada la calificación urbanística de fuera de ordenación diferida del taller tradicional de la calle de Mare Vella 19 de Valencia y quede dentro de ordenación en la UA. Nº 8 del PEPRI de la Muralla Musulmana y que pueda conservarse como taller histórico en el mismo edificio, como único exponente de los talleres artesanos del Barrio del Carmen, que una vez rehabilitado pueda ser disfrutado por los valencianos, visitantes y turistas como última oportunidad para que no desaparezca la memoria histórica del origen artesano del Barrio del Carmen y del centro histórico de Valencia.

Valencia 23 Noviembre 2010-
Fdo Jose Luis March Ramos”

Hi adjunte altre parell de fotografies d’aquesta casa-obrador: