Quan visitem alguna ciutat important o històrica de qualsevol part del món, normalment sempre trobarem algun element distintiu, normalment arquitectònic, que fa d'aqueixa ciutat única i diferent de la resta de les ciutats del món.
Col.loquialment parlant, podríem dir que hi ha determinats elements culturals o arquitectònics que formen part de l’"ADN" d’una ciutat, alguna cosa intrínseca que la distingeix radicalment de les altres ciutats. A València, per exemple, podríem dir que La Llotja de la Seda és un d'ells.
Precisament en el documental que vaig mostrar en el apunt anterior, es pot veure com aquest edifici, per les seues particularitats específiques històriques, culturals i arquitectòniques que atresora, podem dir que és únic en el món i, per això, forma part de l’ADN del Cap i Casal. Realment seria impossible entendre i explicar la historia de la ciutat sense la Llotja de la Seda.
La seua meravellosa arquitectura i el seu arrelament en la història de València, transcorreguts ja quasi cinc segles des de què va ser completament acabada, continua admirant als valencians i als visitants de la ciutat que vénen a conèixer-la.
Però potser el que és prou desconegut per a molta gent, fins i tot per a molts valencians, és que aquest edifici únic i singular va estar a punt desaparèixer, almenys en la seua concepció original, la que podem gaudir ara.
Perquè l'any 1724, en una època en què l'estil gòtic era considerat un estil decadent i "bàrbar" (de fet la paraula gòtic prové del mot "got", es a dir, "bàrbar"), es va plantejar un projecte per transformar-la, ni més ni menys, que en una caserna militar.
Aquell projecte, redactat pel Brigadier francès del Cos d'enginyers militars Antoni de Montaigú de la Perille, pretenia habilitar la Llotja per allotjar un batalló de 13 companyies i 620 soldats, amb els seus respectius oficials.
El projecte contemplava la desaparició completa del Saló de columnes, així com de totes les seues portes i finestres gòtiques, per tal d’adaptar-lo a la seua nova funció.
Només es preveia deixar dues portes de nova factura a la façana principal que dóna a la plaça del Mercat. L'hort de tarongers del seu pati interior també anava a desaparèixer, per convertir-lo en un pati d'armes.
Afortunadament la proposta no va ser acceptada, potser perquè la intervenció arquitectònica es va considerar massa radical. Per això uns anys més tard, concretament el 1749, un altre enginyer militar, Carlos Denaux, va presentar una nova proposta més "molla" en la intervenció arquitectònica, amb la intenció de què fora per fi acceptada. Sortosament tampoc aquesta segona proposta va ser acceptada.
Per tant podem veure com la Llotja es va lliurar dues voltes d'una probable desaparició com a tal i com a element icònic de València, la qual cosa ha possibilitat que valencians i visitants de la ciutat puguem seguir gaudint de la seua encisadora bellesa.
A efectes comparatius, hi adjunte una fotografia de la seua façana principal i un dibuix del primer projecte de l'any 1724 mostrant el que es pretenia fer amb ella, des d'una perspectiva similar. Sobren els comentaris...
Col.loquialment parlant, podríem dir que hi ha determinats elements culturals o arquitectònics que formen part de l’"ADN" d’una ciutat, alguna cosa intrínseca que la distingeix radicalment de les altres ciutats. A València, per exemple, podríem dir que La Llotja de la Seda és un d'ells.
Precisament en el documental que vaig mostrar en el apunt anterior, es pot veure com aquest edifici, per les seues particularitats específiques històriques, culturals i arquitectòniques que atresora, podem dir que és únic en el món i, per això, forma part de l’ADN del Cap i Casal. Realment seria impossible entendre i explicar la historia de la ciutat sense la Llotja de la Seda.
La seua meravellosa arquitectura i el seu arrelament en la història de València, transcorreguts ja quasi cinc segles des de què va ser completament acabada, continua admirant als valencians i als visitants de la ciutat que vénen a conèixer-la.
Però potser el que és prou desconegut per a molta gent, fins i tot per a molts valencians, és que aquest edifici únic i singular va estar a punt desaparèixer, almenys en la seua concepció original, la que podem gaudir ara.
Perquè l'any 1724, en una època en què l'estil gòtic era considerat un estil decadent i "bàrbar" (de fet la paraula gòtic prové del mot "got", es a dir, "bàrbar"), es va plantejar un projecte per transformar-la, ni més ni menys, que en una caserna militar.
Aquell projecte, redactat pel Brigadier francès del Cos d'enginyers militars Antoni de Montaigú de la Perille, pretenia habilitar la Llotja per allotjar un batalló de 13 companyies i 620 soldats, amb els seus respectius oficials.
El projecte contemplava la desaparició completa del Saló de columnes, així com de totes les seues portes i finestres gòtiques, per tal d’adaptar-lo a la seua nova funció.
Només es preveia deixar dues portes de nova factura a la façana principal que dóna a la plaça del Mercat. L'hort de tarongers del seu pati interior també anava a desaparèixer, per convertir-lo en un pati d'armes.
Afortunadament la proposta no va ser acceptada, potser perquè la intervenció arquitectònica es va considerar massa radical. Per això uns anys més tard, concretament el 1749, un altre enginyer militar, Carlos Denaux, va presentar una nova proposta més "molla" en la intervenció arquitectònica, amb la intenció de què fora per fi acceptada. Sortosament tampoc aquesta segona proposta va ser acceptada.
Per tant podem veure com la Llotja es va lliurar dues voltes d'una probable desaparició com a tal i com a element icònic de València, la qual cosa ha possibilitat que valencians i visitants de la ciutat puguem seguir gaudint de la seua encisadora bellesa.
A efectes comparatius, hi adjunte una fotografia de la seua façana principal i un dibuix del primer projecte de l'any 1724 mostrant el que es pretenia fer amb ella, des d'una perspectiva similar. Sobren els comentaris...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada