UNA PORTA DE LA MAR QUE ABANS MIRAVA AL REAL

Potser vos sorprenga el títol que he triat per a aquest apunt. És curiós i pot resultar una mica confús, però a la fi del mateix hi entendreu el perquè.

En l'apunt anterior vos havia parlat de les dotze portes que tenia la muralla gòtica de València. Doncs bé, quan passem per la plaça del Marquès d'Estella segurament a molts ens resulta difícil no fixar la nostra atenció precisament en la monumental porta que es troba al centre de la seua rotonda: la Porta del Mar. 
Una porta que, inevitablement, potser alguna vegada ens haja recordat a la Porta d'Alcalá de Madrid, però amb la qual no té absolutament res a veure. I de la que alguna vegada ens haurem preguntat pel seu origen i funció, a part de la d'estètica i embellidora de la plaça.

Doncs bé, d'ella assenyalaria d’entrada dues coses importants: la seua ubicació i la seua simbologia.
De la seua ubicació vull dir que es correspon exactament amb la Porta que amb el mateix nom (Porta del Mar) obria en aquest punt l'antiga muralla cristiana en direcció al Pont del Mar. Una porta que es trobava en una indubtable posició estratègica, atès que es situava just al costat de la antiga Ciutadella de la ciutat (de la qual ja vaig parlar en un apunt anterior), i a més donava pas a l'edifici de Duanes (actualment Palau de Justícia), ja que per ella entraven a la ciutat les mercaderies que desembarcaven al port i que devien pagar els corresponents aranzels.
Però la porta d'aquella muralla no és l'actual porta que es troba ara a la plaça. Ni tampoc se li sembla. I després explicaré el perquè.

Sobre la seua simbologia podreu endevinar-la per l'enorme creu de marbre que es troba en el seu va central, i per l'any en què va ser construïda: 1946. Efectivament, aquesta Porta va ser construïda durant el règim del General Franco com un homenatge als "caidos por Dios y la Patria" durant la Guerra Civil espanyola. El seu autor va ser Javier Goerlich Lleó, potser l'arquitecte més determinant que ha tingut la ciutat de València durant el passat segle XX. En un futur apunt explicaré el perquè.
En el cos central del monument trobem dues inscripcions.
La que mira cap als Jardins de la Glorieta diu: "Este monvmento emplazado sobre la cimentación / de la antigva mvralla y pverta del mar es reprodvcción / exacta de la pverta llamada del Real que estuvo / sitvuada frente al pvente de sv nombre y que fve construida / en el año 1801 y demolida en el año 1868."
I la que mirava cap a Navarro Reverter deia: "Francisco Franco Bahamonde Hispanium moderante senatus valentinus ad perpetuam memoriam qui ed patria vitam deo devoverint hoc monumentum erexitanno", què es pot traduir per: "El Senat Valencià va erigir aquest monument a Francisco Franco Bahamonde regidor de les Espanyes per perpetuar la memòria del que va oferir la seua vida per Déu i per la Pàtria.”. Aquesta inscripció va ser ocultada en aplicació de la llei de la memòria històrica.
La primera inscripció esmentada aclareix definitivament el perquè del seu disseny: es tracta d'una còpia historicista idèntica a la Porta del Real de la muralla cristiana, que es trobava tan sols a uns pocs centenars de metres de la Porta del Mar.

Hi adjunte un gravat d’època on hi assenyale amb un cercle roig la Porta de la Mar, i amb un cercle groc la Porta del Real:

Al remat, cal dir que aquesta porta es troba a la posició exacta on es trobava la Porta del Mar, però es una còpia de la que era la Porta del Real.
Hi adjunte una fotografia d’època de l’antiga Porta del Real (on podem veure el Pont del Real), i de l’actual còpia historicista de la Porta del Mar, on podeu comprovar la seua pràctica total similitud.
Enteneu ara el perquè del títol de l'apunt?

COM VEURE FÀCILMENT QUINES DIMENSIONS TENIA L’ANTIGA MURALLA GÒTICA DE VALÈNCIA

L'any 2015 es van complir el 140 é. aniversari de l'enderrocament de l'antiga muralla gòtica de València, una extraordinària muralla medieval de cinc segles d'antiguitat.
Els artífexs d'aquell enderroc van ser Ciril Amorós, en aquells dies Governador Civil de València, i el Marquès de Campo, batlle de la ciutat.

Va ser aquella potser una de les poques ocasions en què la ciutadania en general i la burgesia capitalina hi van estar d'acord. Els primers perquè veien en les muralles un cinturó que constrenyia la ciutat, amb tots els inconvenients que això comportava com la falta de mobilitat, de ventilació, de salubritat, etc. 
I els segons perquè en prendre aquella decisió van veure una oportunitat de revaloritzar els seus terrenys situats a les afores de les muralles, i de fer un suculent negoci amb la construcció de nous barris i la venda de les noves cases que s’hi anaven a construir. L'especulació immobiliària no és un invent del segle XX, com molts pogueren pensar...
Aquella magnífica muralla de més de quatre quilòmetres de longitud tenia 4 grans portes d'entrada a la ciutat, i vuit de menors. 
Cap d'elles es va salvar de la piqueta, excepte les de Quart i la de Serrans. 
I no va ser per consideració històrica o artística, sinó per un afortunat atzar: perquè en aquell moment les dues funcionaven com presons, i el seu enderroc haguera obligat a la ciutat a construir un nou recinte carcerari per al que no hi havia diners. De fet no va ser fins a 34 anys més tard quan es va iniciar la construcció de la presó Model de València, que fou inaugurada el 1903, sent els primers en estrenar-la precisament els presos que estaven en les Torres de Quart.

Tot i que tan sols un xicotet llenç d'aquella muralla s'ha conservat a l'aire lliure al costat de les torres de Quart, la empremta que la mateixa ha deixat, per exemple sobre les pròpies Torres de Serrans, és ben visible i ens fa veure quines eren els seus dimensions en alçada i amplada, com es pot apreciar a la foto que adjunte en aquest apunt:

UNES ESTRANYES ESQUERDES A LA FAÇANA DEL PALAU DE LA GENERALITAT

Quan passejem pel costat de la façana del magnífic Palau de la Generalitat Valenciana, bé siga per la que dóna al carrer Cavallers o a la plaça de Manises, si ens fixem bé i aproximadament a meitat de façana, una mica més a prop de la torre que dóna a l’esmentada plaça, observarem unes curioses esquerdes què les recorren de dalt a baix.
Abans d'explicar-ne el seu probable origen, crec necessari fer primer un brevíssim esment a la construcció de l'edifici. 

El Palau s'inicià l’any 1421 amb la fi d'albergar la mateixa entitat que avui acull i li dóna nom, la Diputació General o Generalitat del Regne de València, la màxima institució foral dels valencians des del 1418. Aviat es compliran sis segles, una de les institucions polítiques més antigues d’Europa.
Construït en estil gòtic tardà per Pere Comte i Joan Guivarró, la part més antiga és la portada del carrer de Cavallers (1481), i la més moderna, però encara gòtica, són els arcs de la galeria superior (1541). És distribueix com un Palau gòtic mediterrani típic, amb pati descobert, escala d'honor, semisoterrani i tres pisos: entresòl, pis principal i galeria.

La torre que mira a la plaça de la Mare de Déu va construir-se entre 1518 i 1585. Tants anys en fer-se la seua construcció van influir en la seua diversitat d'estils, ja que fou encetada amb estil gòtic, continuada en el Renaixement i rematada en Herrerià.

I ara vaig a explicar-vos l'origen de les estranyes esquerdes.

L'edifici original era més xicotet que l'actual, i només tenia una torre. Part de l'edifici i la torre quasi bessona que dóna a la plaça de Manises van ser construïts per l’arquitecte Luis Alberto Ballesteros entre els anys 1940 i 1952. És a dir, és una còpia historicista de la torre antiga i de la resta de l'edifici original. 
La zona d’unió entre la part vella i l’esmentada part nova de l’edifici es manifesta per les esmentades esquerdes a les seues dues façanes. És precisament aquesta la zona més feble de la façana, la conjunció entre la part construïda fa diversos segles i la més recent. 

La situació de les esquerdes, segons he pogut comprovar en fotos i plànols antics i recents, hi coincideix molt aproximadament amb la zona d'aquesta conjunció, pel la qual cosa el seu probable origen ha de tindre relació amb l'ampliació del Palau.

Hi adjunte unes fotografies de les mateixes:

Va ser a partir del 1940 quan la Diputació de València va començar a expropiar totes les cases allà existents per alçar el nou cos de l’edifici i la nova torre. 

Per a la nova construcció és va utilitzar la mateixa pedra que havia estat emprada per a fer-ne la primera (pedra original de les canteres de Godella i Rocafort), a fi d'igualar-ne l'estètica. 

No va ser tasca gens fàcil aquesta, ja que si bé es coneixia la procedència exacta de les pedreres de les que es va extraure la pedra per a la construcció de l'antic edifici, per diverses raons no tota ella es podia utilitzar, pel què va ser necessari recórrer a carreus de pedra porosa tosca procedent de l'enderroc d'antigues construccions, i fins i tot d'alguns vells carreus dels ampits del riu Túria, per tal de donar a l'exterior la uniformitat desitjada en l'ampliació de l'edifici amb relació a la part antiga.
El resultat final ha estat realment molt satisfactori, ja que resulta pràcticament impossible distingir la part vella de l'edifici de la nova. Solament unes esquerdes ho delaten...

Hi adjunte un parell de fotos del Palau presses des del mateix lloc. En la fotografia antiga, anterior a la seua ampliació recent, hi assenyale amb una fletxa l’absència de la nova torre construïda fa només set dècades:

LUCAS GARCIA CARDONA, PARADIGMA DE L’ARQUITECTURA ECLÈCTICA DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del bell edifici Monforte, antiga seu dels magatzems de La Isla de Cuba situats a la plaça de la Reina, edifici representatiu de l'arquitectura eclèctica de l'arquitecte Lucas García Cardona, nascut a València l'any 1847.
M’agradaria parlar-vos una mica d’aquesta arquitecte i de la destacada empremta que la seua obra ha deixat als carrers de la nostra ciutat.

La posició acomodada de la seua família li va permetre emprendre els seus estudis d'arquitectura a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.

El seu estil arquitectònic es va desenvolupar dins de l’ecleticisme característic de finals del segle XIX. No obstant això, dins d'aquest estil García Cardona destacà per la diversitat dels seus edificis. La seua imaginació fou molt àmplia i això el porta a utilitzar columnes de ferro colat, ceràmica vidriada, enrajolat, pedra o guixeries policromades. Ressenyables són així mateix els cubrepersianes de ferro colat que es poden observar en la major part dels seus immobles. La combinació de materials a les façanes li va resultar espectacular per a la classe burgesa valenciana d’aleshores que li encarregava els projectes.
Aquests edificis eren construïts en ple centre de la ciutat i pretenien ser reflex de les ànsies distintives dels seus amos, sense perdre per això un sentit popular de l'obra que va gaudir de molta acceptació. Visualment els seus edificis són molt atractius i avui dia podem dir que es troben entre els més bells de València.

Seu és, per exemple, l'actual Centre Cultural Bancaixa a la plaça de Tetuan construït el 1891, un bell edifici al qual incorporà elements barrocs en la seua decoració. Posteriorment va ser completament buidat en la seua restauració, però es van conservar en la seua integritat les façanes i els elements artístics de les teulades.

En 1895 arribà a la seua plenitud artística amb l'esmentat edifici Monforte, amb el què va construir al carrer Sant Vicent 20-24 just davant de l'església de Sant Martí, i amb l'edifici Casa Pedro Sánchez de León situat just enfront de l'edifici Monforte, que també vaig esmentar en el meu anterior apunt.
Lucas García va morir a Godella (València) en 1899. Després de la seua mort serien finalitzades algunes de les obres per ell projectades. La major part dels seus edificis es conserven en peu i han estat restaurats en la dècada passada.

Segur que passejant per València ens han cridat l'atenció moltes vegades alguns dels seus edificis, però dels quals desconeixíem el seu autor. En els apunts que segueixen vos mostraré alguns d'ells, potser els més representatius, que de segur molts de vosaltres sou capaços de reconèixer.
Ací teniu el seu retrat:

Edifici Monforte (seu dels magatzens La Isla de Cuba) (any 1895). Plaça de la Reina 4 i carrer Sant Vicent 1.
Estil eclèctic. Un dels millors edificis de Lucas García que destaca per les seues columnes de ferro colat i les ceràmiques de la seua façana que representen figures de bacants dansant. Va albergar els populars magatzems de La Isla de Cuba, sent avui dia seu d'una entitat bancària. L'edifici va ser un encàrrec de Josefa Sancho.

Casa Pedro Sánchez de León (any 1897). Carrer Sant Vicent, 2 i plaça Sta. Caterina.
Estil eclèctic amb elements ornamentals d'inspiració francesa. Té doble entresòl, columnes de ferro fos i cupulí amb òculs al xamfrà. Va ser dissenyat a sol·licitud de Pedro Sánchez de León:

Edificis Sancho (any 1881). Carrer Cavallers, 14, 16 i 18 i carrer Mare Vella.
Estil eclèctic-neoromàntic. Edifici d'habitatges situat sobre el que va ser Palau dels ducs de Villahermosa. Consta de tres edificis amb una composició unitària de la façana.
Destaca per les baranes dels balcons i els cubrepersianes, tot realitzat en ferro fos. Té detalls decoratius d'inspiració oriental:

Casa de les Religioses Oblates (any 1884). Carrer Pascual i Genis, 23.
Edifici de tall palatí i d’estil eclèctic i neoromàntic amb influències del manierisme italià. Destaca la seua escala i els cubrepersianes de fosa.
Va ser construït per a habitatge de Manuel Candela, passant la seua propietat a les Religioses Oblates amb posterioritat (fotografia sup.)

Casa Mercedes Sánchez de León (any 1895). Carrer Sant Vicent, 8 (davant Sant Martí) i carrer Drets, 2.
Estil eclèctic amb inspiració neogrega i elements decoratius de ferro fos. Va ser encarregat per Mercedes Sánchez de León (fotogarfia inf.):

Casa Blasco (any 1886). Passeig de l'Albereda, 11 i carrer Pintor Peiró.
Estil eclèctic amb influència academicista i de neorenaixentista.
Igual que en altres obres de García Cardona, es destaca la seua reixeria i els cubrepersianes molt característics. 
És l'únic edifici d’aquest arquitecte situat fora del centre de la ciutat, en una zona d'expansió urbana a la fi del segle XIX:

Casa de la Vídua i fills de Ylario (any 1889) Carrer Colon, 25 i carrer Roger de Llúria.
Estil eclèctic d'inspiració neogrega. Edifici d'habitatges en què destaca el mirador situat al xamfrà i l'original frontó que corona l'edifici. Com a curiositat es pot ressenyar que Lucas García va situar l'habitatge principal en el segon pis i no en el primer com era norma en aquesta època.
Segur que molts de vosaltres el reconeixeu ara per ser la seu de la companyia d’ordinadors Apple a València:

Centre Cultural Bancaixa (any 1891). Plaça Tetuan, 23 i carrer General Tovar, 4
Estil eclèctic d'inspiració barroca. Construït com habitatge urbà per a Manuel Gómez Fos, té una aparença luxosa amb torres en els cantons coronades per sengles cúpules, tot això d'aspecte palatí amb elements barrocs en la seua decoració.
L'edifici té sis plantes i doble ingrés. Va ser remodelat en 1980, sent eliminat en la dita remodelació la part interior de l'edifici, conservant-se únicament la façana.
Actualment alberga el Centre cultural de Bancaixa:

Casa Moroder (any 1891). Carrer Pau, 10 i carrer Lluís Vives, 7.
Edifici d’estil eclèctic amb elements renaixentistes. Al xamfrà Garcia Cardona va col·locar una sèrie de miradors rematats per un cupulí apuntat. Va ser un encàrrec de José Moroder:

Casino d'Agricultura (any 1899). Carrer de la Pau, carrer Sant Joan de Ribera i carrer Comèdies, 12.
Edifici d’estil eclèctic amb motius renaixentistes i rica decoració en què de nou destaquen els cubrepersianes i els balcons.
Va ser el seu ek darrer projecte de García Cardona que va deixar inacabat. L'obra va ser acabada per Juan Bautista Martínez i Vicente Alcayde amb algunes modificacions. Va ser un encàrrec de José Espí.
Posteriorment es va instal.lar en aquest edifici el Casino d'Agricultura:

EL CRIDANER EDIFICI ECLÈCTIC QUE VA SER SEU DELS MAGATZEMS DE LA ISLA DE CUBA.

En l’apunt anterior vaig parlar de l’edifici seu dels magatzems de la Isla de Cuba, anomenat Edifici Monforte, construcció d’estil modernista eclèctic que potser va ser l’obra més coneguda de l’arquitecte valencià Lucas García Cardona. 
He de dir que des de sempre m’ha cridat l’atenció aquest edifici quan he passat per la plaça de la Reina. Les columnes de ferro fos i les ceràmiques de la seua façana que representen figures de bacants dansant li donen una aparença i una bellesa especials. 

Responent d'alguna manera al situat just enfront d'ell, obra també del mateix García Cardona (Casa Pedro Sánchez de León, propietat de la família de la que va ser la Delegada del Govern espanyol a València, Paula Sanchez de León), aquest edifici forma juntament amb l'anterior el punt d’arrencada del carrer de Sant Vicent. Dos edificis que dignifiquen la plaça per la seua elegància modernista.

Construït en 1895, l'Edifici Monforte consta de planta baixa, entresòl i quatre pisos. 
La solució que va proposar Garcia Cardona en el seu baix, on la estructura és un esquelet de pilars i columnes, li va permetre obrir amplis vans per als aparadors. 
L’edifici presenta unes façanes molt cridaneres per la seua decoració de motius ornamentals: columnes corínties amb motius hel·lenístics, amb figures dansant, frisos amb palmetes i ovas (Ovas o ous: s'utilitzaven en les bandes, en les rematades del fris a la unió amb la cornisa i en les vores de els frontons), i uns impressionants miradors de fusta amb columnetes tornejades en els extrems de la façana. I tot amb un gran ràfec de fusta rematant tot. No li manca detall.

Hi adjunte algunes fotografies i detalls de l'edifici, així com una presentació feta per l'arquitecte tècnic i professor Roberto Villalvilla Herrero, que paga la pena veure perquè mostra alguns d’aquests detalls arquitectònics que caracteritzen la singularitat de l’edifici: https://prezi.com/i7k5by-7wy1r/edificio-monforte-antiguos-almacenes-la-isla-de-cuba/