Cercar en aquest blog

dimarts, 1 d’agost del 2017

LA SORPRENENT TROBALLA D’UN GRAFFITI MEDIEVAL A VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del possible descobriment de la Porta de la Moreria de la València medieval.
A poca distància d'on es situava aquella porta podem passejar per un altre dels carrers més representatius del nucli antic de la nostra ciutat, el carrer de la Bosseria, que connecta dos espais històrics emblemàtics, les places del Tossal i del Mercat.

Entre el números 33 i 37 de l'esmentat carrer podrem observar un estret espai buidat com a conseqüència de l'enderroc d'un antic edifici. Aquest espai ha estat aprofitat per importants artistes valencians d'art urbà per plasmar les seues obres, com ara LUCE i Raquel Rodrigo, de la qual podem veure una original obra brodada penjada del què s'ha donat en anomenar "arquicostura".
Doncs be, si ens fixem amb molta atenció a la paret que hi ha just al darrere d'aquestes obres, concretament a la del primer pis, just baix del bigam de fusta del sostre, podrem descobrir una cosa molt sorprenent: el dibuix d'un vaixell de mercaderies medieval. 


Els traços d’aquest dibuix i el to de color utilitzat, roig almagra, semblant en composició, tècnica i materials emprats en altres llocs com ara l'interior de les Torres de Quart de l’època gòtica, pareixen revelar que podria tractar-se d'una representació pictòrica possiblement del segle XV, el Segle d'Or valencià, en què la nostra ciutat va esdevenir un empori comercial i cultural de primer ordre a tota Europa, a on les mercaderies partien i arribaven al nostre port cap a tot i des de tota la mediterrània en vaixells com precisament el representat en aquest "grafitti" medieval, vaixells coneguts amb el nom de "Coques".
La seua miraculosa conservació fins als nostres dies podria haver sigut deguda al fet d’haver estat "protegit" per les successives capes de pintura aplicades a la paret de l’habitació pels habitants d'aquesta casa, capes que en comptes d'haver-lo destruït han servit més be per protegir-lo de la seua deterioració al llarg d'aquests segles.


L’enderrocament de la casa ha fet que la paret haja estat exposada directament a les inclemències de l’oratge, per la qual cosa la pintura de la paret ha anant saltant a poc a poc saltant fins a posar al descobert aquest dibuix realitzat probablement fa més de cinc segles.
I ara a continuació parlaré del que eren aquelles "coques" valencianes que solcaven la nostra mediterrània, i del possible origen d'aquest dibuix.


Hi adjunte ara unes fotografies a on podeu veure aquest dibuix i l'espai precís on es troba, perquè vos permeta fàcilment la seua localització si passegeu per la Bosseria:





Què era una coca?
La coca era un vaixell que s'utilitzava per al transport de mercaderies i de tropes.
Apareix a l'Atlàntic en els segles X i XI, emprat principalment per anglesos i normands, i el seu ús s'estén a la Mediterrània a partir del segle XIII.

Aquells vaixells comptaven amb una tripulació d'entre cent i cent cinquanta homes. Tenien una gran "pancha" a on podien emmagatzemar abundant càrrega i provisions, i solien tindre un sol pal en el cim del qual hi havia una gàbia.
Les coques presentaven un disseny millorat respecte dels primitius vaixells que navegaven en paral·lel a la costa, davant la necessitat d'endinsar-se en la mar i d'augmentar les seues dimensions per poder portar més càrrega.

Va ser un vaixell molt utilitzat durant els segles XIV i XV en la Corona d’Aragó, i en particular pels valencians degut a la gran puixança comercial que va tindre València durant tot el segle XV.

Adjunte a continuació la maqueta d'un d'aquells vaixells i el dibuix trobat al carrer de la Bosseria, on es pot veure la seua gran similitud:





Els pocs exemples d'aquest tipus de pintures que encara es conserven a la ciutat solen estar relacionats amb la decoració de parets de palaus gòtics, bé municipals o bé privats, d'esglésies i de portes i torres defensives com ara les de Quart.
Per tant, la pregunta que cal fer-se és la de què fa un dibuix del segle XV a la paret d'una casa del carrer Bosseria. La resposta crec haver-la trobat en consultar algunes representacions cartogràfiques antigues de la ciutat, com ara les del Pare Tosca de 1704 o la de José Fortea de l'any 1745.


Així, per exemple, el plànol de Fortea ens mostra com la paret en què s'ha trobat aquest grafitti medieval es correspon exactament amb la d’un antic convent: el Convent de la Puritat.
Adjunte a l’apunt una fotografia aèria actual on he marcat amb una fletxa roja el lloc on es troba aquesta paret amb el dibuix, i el mateix lloc en el plànol de 1745 també indicat amb una fletxa roja. El quadrat groc assenyala la posició i extensió del convent.


La història del Convent de la Puritat s'inicia en 1239, només un any després de l'entrada del Rei en Jaume I a València, quan el Rei va lliurar a Ximén Pérez d'Arenós una ermita extramurs de la ciutat amb l'obligació d'ampliar-la i construir sobre ella un convent per a les religioses de l'Ordre de Santa Clara.
Aquest monestir se situava en el poblat de Roteros, en una àmplia zona ocupada actualment pels carrers de la Bosseria, Rei En Jaume, Conquesta, Murillo i Monges, llavors extramurs de la ciutat en quedar fora del recinte islàmic de l'època.
A partir d'aquell moment i fins al segle XIX el monestir va anant ampliant-se i adquirint major importància, arribant a ser un dels mes importants de l'antic Regne i un dels mes grans dels situats intramurs de la ciutat, un cop ampliades les muralles al segle XIV. Disposava de cementeri, horts, claustre i dormitoris per a albergar tres-centes monges, i a més estava envoltat per una alta muralla que l'aïllava del món exterior.


L'estructura del convent és fàcilment identificable en el plànol de la ciutat de José Fortea de l'any 1745. A hores d’ara d'aquest gran monestir només queda un tros de llenç de la seua muralla de 24 metres de llarg i 10 metres d'altura, dos dels seus contraforts i un tros d'hort de 300 metres quadrats.
Observant aquest plànol podem veure que el monestir tenia la seua entrada precisament pel carrer de la Bosseria.


En 1836, amb la desamortització de Mendizábal, el convent va haver de ser abandonat, i en 1846 va ser enderrocat. Sobre el seu solar es van construir noves cases, moltes de les quals encara subsisteixen. Una d'elles, que va aprofitar per a la seua construcció una de les parets de l'antic convent en què es trobava precisament la representació pictòrica del vaixell medieval, és la que es va enderrocar al carrer Bosseria i en la qual s'ha descobert el grafitti medieval.


La troballa del vaixell la va fer un dels propietaris de la Casa Insa, que va avisar al Círculo por la Defensa y Difusión del Patrimonio Cultural d'aquest sorprenent descobriment. Aquesta associació, quan es va adonar de la possible importància del descobriment, va dirigir un escrit a l'Ajuntament de València per advertir-los de la troballa i del perill que corre si no es protegeix adequadament, ja que es troba a la intempèrie. Segons tinc entès, els tràmits per al seu estudi i catalogació s'han iniciat. Esperem que molt prompte es puga confirmar la seua autenticitat i s'encete de seguit la seua protecció i adequada identificació.





RETROBADA DESPRÈS DE SEGLES LA PORTA DE LA MORERIA DE LA MURALLA ISLÀMICA DE VALÈNCIA

En un apunts anterior havia estat parlant d'on s'havia ubicat la Moreria de València després de l'entrada de les tropes cristianes l'any 1238. 
A partir d'aquell any els cristians (i també els jueus) van passar a ocupar completament l'interior del recinte emmurallat de la ciutat, sent obligats els musulmans a instal·lar-se extramurs en virtut dels acords assolits entre musulmans i cristians després de la presa de València per aquests últims. 

Assenyalava també en l'apunt que la porta de la muralla que comunicava la ciutat amb la moreria era la de Bab Al-Hanax (que traduït vol dir Porta de la Culebra), que per això va passar a ser coneguda com "Porta de la Moreria". Aquesta porta, que es va donar com a desapareguda durant segles, se situaria entre els actuals carrers Salines i de Cavallers, a tocar de la plaça del Tossal.


I ara anem a fer un salt en el temps i ens situem en l'any 1925. Jose Rodrigo de Pertegás va ser un metge i historiador valencià que aquell any va escriure un treball titulat precisament "La Moreria de València", en què assegurava que la porta de Bab al-Hanax es trobava a l'interior d'un habitatge situat al número cinc del carrer Salines. 


Textualment Pertegás va dir en el seu treball el següent: "A l'interior de la casa número 5 del carrer de Salines, que ocupa el fons de l'angle d'aquest carrer, que abans s'ha esmentat, es troben els detalls següents: al pati de entrada, que està al fons i en direcció divergent de la línia de la façana de la casa, la robusta muralla antiga de la ciutat que s'interna a l'habitació immediata en la qual, a 3,76 metres de la porta d'entrada, es troba un arc o portal de 2,83 metres de llum i 3,19 d'alçada, a comptar des del sol de la casa. Aquest antic arc desconegut, que gràcies a estar ocult a l'interior d'una casa particular es troba en condicions bastant favorables per a un detingut estudi és, sense dubte, la porta àrab Bab Al-Hanax que, segons el llibre del Repartiment, limitava per aquesta part les donacions fetes a la ciutat als homes de Terol i que en temps cristians es diu de la Moreria per conduir i estar immediata a aquest llavors nou barri extramurs".


Vos hi adjunte un plànol medieval de la ciutat on hi assenyale amb un cercle groc la posició de l'esmentada porta en la muralla musulmana:




Doncs bé, fa tan sols uns mesos l'enderroc d'una finca en un solar del carrer Salines sembla haver tret a la llum aquesta porta revelada per Pertegás, però que havia romàs oculta en una casa particular durant segles. Perquè la descripció que feia l'historiador és la descripció exacta de l'arc que ara ha quedat a la vista.

Les obres a la zona, molt a prop del llenç de la muralla àrab existent en aquest carrer (declarat Bé d'Interès Cultural), i de la torrassa que dóna al carrer Cavallers, han permès analitzar l'entorn i identificar, en la visió vertical de l'edifici a mitjà derruir, els diferents elements de l'antiga entrada a la moreria. 


Així ho va fer el nostre amic César Guardeño, president del Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural. Tant ell com Pertegás coincideixen que l'arc no pot ser l'original, ja que el seu aspecte és més modern i reformat segurament per a un ús domèstic, però el que sí es pot veure pot ser la construcció d'aqueix arc sobre un va o obertura anterior, donades les dimensions excessivament àmplies pel que fa a les diferents obertures que hi han obertes en altres trams del tàpia de formigó que conformen la muralla musulmana.
En aquest cas, gràcies a la insistència d’aquesta associació en denunciar davant el Síndic de Greuges la lamentable situació d'abandonament i deteriorament dels elements de la muralla islàmica ades esmentats, van fer que al gener de 2015 el Síndic recomanara a l'Ajuntament de València i a la Conselleria de Cultura l'enderroc de l'edifici en estat de ruïna, què ha permès traure a la llum la famosa porta, que portava molts segles a l'interior de l'habitatge.


Hi adjunte un parell de fotos, una d’elles propietat de l'associació, on es pot veure assenyalat amb una fletxa i un cercle l’arc on es trobava la porta de la Moreria medieval del Cap i Casal:




UN DETALL SORPRENENT ENS DESCOBREIX LA MORERIA DE VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del Portal de Valldigna, un "trench" fet a l'antiga muralla islàmica per comunicar els barris cristians de la ciutat amb el barri islàmic que van construir els musulmans que van decidir quedar-se a la que era la seua ciutat, Madinat al-Balansiya, rebatejada com València arran de la conquesta cristiana
Però, on se situava aquell barri islàmic, la Moreria?

Si caminem per la plaça de Mossèn Sorell al costat del seu actual mercat i alcem amb curiositat la vista cap a la façana d'un dels edificis que donen al propi mercat, descobrirem a l'altura d'un tercer pis una cosa sorprenent: un rellotge solar fet de rajoles . Però el més cridaner del mateix és que els números de les hores estan representats en grafia àrab. El fet no és casual. L'actual plaça de Mossèn Sorell era una de les artèries principals de la Moreria valenciana.

Hi adjunte un parell de fotografies de l'immoble i del rellotge solar. Hi podem veure una cantonada del mercat de Mossen Sorell, què vos ajudarà a situar-vos i assabentar-vos d’on està aquest edifici:




LA DESAPARICIÓ D’UN VALUÓS PATRIMONI ARQUITECTÒNIC AL “WALL STREET” DE VALÈNCIA

Si des de la plaça de l'Ajuntament passegem cap al Parterre, a través dels carrers de les Barques i de Pintor Sorolla, travessarem per la via que en les darreres dècades s’ha conegut com el "Wall Street" de València.

Aquest mot, en analogia amb el del cor financer de la ciutat de Nova York, Wall Street, fa al·lusió a la concentració d'entitats financeres i d'assegurances que s'ha produït en aquests dos històrics carrers del cor de la ciutat de València des de les primeres dècades del passat segle.

Els dos carrers, arran fonamentalment de les profundes reformes urbanes que es van produir a la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX (com ara la demolició de l'antic barri de Pescadors, i la seua substitució per edificis senyorials de la burgesia valenciana), van arribar a tindre un destacat patrimoni arquitectònic, majoritàriament d'estils eclèctic i modernista, els predominants en aquella època.
Un patrimoni que podia fins i tot competir en importància amb el que tenien altres dos històrics carrers del Cap i casal: el carrer de Cavallers i el carrer de la Pau. Tal era la successió de palaus i de bells edificis modernistes i eclèctics que tenien (i encara hi tenen, en part) ambdós carrers. 


En la composició fotogràfica que vos hi expose a continuació, podeu veure algunes de les belles façanes que encara hi romanen:



No obstant això, durant les que podríem anomenar "dècades de la piqueta", les dels anys 1960-70, malauradament van tirar-se avall alguns d'aquests bells edificis modernistes i eclèctics per a què, en nom d'una mala entesa "modernitat" (que per altra banda també va tindre molt a veure amb l'especulació urbanística), s'alçaren sobre els seus enderrocs uns anodins i impersonals edificis que van ser construïts per esdevenir seus d'alguns importants bancs, caixes d’estalvis i companyies d'assegurances.

En un futur apunt vos detallaré fil per randa, de manera concreta i amb una bona documentació gràfica, la pèrdua de fins a sis immobles d'indubtable valor arquitectònic dels què he pogut aconseguir evidència fotogràfica en el traçat dels carrers de les Barques i de Pintor Sorolla.


En la composició fotogràfica que vos hi expose a continuació podeu veure alguns d'aquests nous edificis. Unes façanes absolutament indignes de tindre presència en dos dels carrers més cèntrics i històrics de la ciutat de València:



UN SORPRENENT DETALL EN ELS FRESCOS DE L'ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU.

En alguns apunts previs havia parlat de la restauració dels frescos de l'església de Sant Nicolau.
Fent història cal dir que l'autor d’aquests frescos anava a ser el pintor cordovès Antonio Palomino, pintor de cambra de Carlos II que va visitar València en 1697, on va romandre per pintar dos dels frescos més impressionants que té la pintura religiosa de la ciutat: els de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i els de l'església dels Sants Joans.

En terminar aquestes obres se li va encarregar també que fera els de l'església de Sant Nicolau.
Però Palomino era en aquella època un pintor molt prestigiós i tenia ja molts encàrrecs que li va fer impossible poder atendre la petició. Per això, i donada la seua gran experiència en aquest tipus de frescos, va fer el seu disseny però va encarregar la seua execució a uns dels seus deixebles valencians: Dionis Vidal.
Vidal, format com pintor a Madrid amb Palomino, va estar al seu costat quan aquest va vindre a València per pintar la Basílica i l'església dels Sants Joans. Probablement en aquells moments Palomino va veure el talent pictòric que tenia el seu deixeble i va decidir que seria ell qui pintaria en el seu lloc els frescos de Sant Nicolau.

Palomino, que com he esmentat adés va dissenyar les pintures, va voler immortalitzar-se juntament amb Vidal en una de les pintures de l'església, de la mateixa manera que ho va fer el genial Velázquez en uns dels seus quadres més famosos: les Menines. I per això va voler incloure un autoretrat dels dos en el seu disseny. 
Efectivament, si alcem la vista cap a la part posterior de l'església, els veurem a tots dos just al costat de la seua rosassa gòtica.

L'escena denota un Dionís Vidal amb un aspecte una mica espantadís mirant al seu mestre i assenyalant amb la seua mà dreta un pergamí que porta Palomino, actitud què contrasta precisament amb un posat altiu i solemne del pintor andalús que mira a l'espectador i duu a les mans l'esmentat pergamí què també assenyala amb el seu dit i en el qual sembla observar-se parcialment el disseny dels frescos de l’església que ell mateix va realitzar. 
Mirant els autoretrats, a mi em suggereix que Palomino va voler deixar molt clar per a la posteritat que, encara que va ser Vidal qui els va pintar, va ser seu el disseny dels frescos i ell qui va tindre tota l'autoritat en l'obra.

Hi adjunte sengles imatges d'aquesta pintura. En una d'elles he assenyalat amb un cercle groc el lloc on s'hi pot trobar aquesta representació, perquè pugueu localitzar-la amb facilitat quan visiteu l'església. 

Postdata: València dedica desenes de carrers del seu nomenclàtor a pintors famosos. Palomino és un d'ells, té un carrer al barri d'El Carmen a prop de les Torres de Serrans. No obstant això, del valencià Dionís Vidal no existeix ni un sol racó a tota la ciutat que li recorde. Tenim carrers dedicats a la canoa o a la fragata, per exemple, però ni un d'ells al pintor dels frescos de Sant Nicolau. Hi deixe el comentari per a la reflexió.



LA SETMANA SANTA MARINERA DE VALÈNCIA, SIS-CENTS ANYS DE TRADICIÓ.

La Setmana Santa Marinera de València, pròpia dels Poblats Marítims (el Grau, el Cabanyal i el Canyamelar), té l'apel·latiu de "Marinera" per la seua íntima relació amb la mar. 
Des de temps immemorials se celebra en aquests barris, i els iniciadors d'aquestes manifestacions públiques van ser el seus pescadors i mariners.

Alguns historiadors situen el seu inici cap a l’any 1400, ja que està documentada l'existència d'una agrupació anomenada «la Concòrdia», de la qual Sant Vicent Ferrer va ocupar el càrrec de Prior. Es diu estava composta per «piadoses persones que es dedicaven per Setmana Santa a santificar aquestes festes".

La Setmana Santa Marinera manté tradicions que testifiquen el seu origen mariner, les quals la singularitzen respecte a la resta de les que se celebren arreu d’Espanya, com ara la Desfilada de Resurrecció (es tracta d'una desfilada en què participen la totalitat de confraries, corporacions i germandats, i en la que la solemnitat dels dies de la Passió ha desaparegut, donant pas a una explosió d'alegria i colorit que succeeix al llarg de l'itinerari oficial), o el Toc de Gloria (a les 12 de la nit del Dissabte de Glòria, el Marítim celebra fragorosament la Resurrecció de Jesucrist. Es tiren traques, petards i es produeix el llançament d'aigua i pisa antiga des dels balcons de les cases, complint un costum ancestral pel qual s'eradica "el vell" per donar la benvinguda "al nou"), entre d’altres.
Però la principal característica diferenciadora de la Setmana Santa Marinera és la desfilada de personatges bíblics. 


La seua presència en aquestes processons data del segle XVIII, i els seus orígens poden ser deguts a les escasses imatges que participaven en els actes. Per suplir aquesta escassesa, els veins del barri es vestien per complementar la processó i oferir una catequesi plàstica dels últims moments de la vida pública de Jesucrist.


Els principals personatges bíblics que apareixen a la processó, i els símbols que els representen, són els següents:


• Marta: porta una safata amb unes claus o en una cistella duu productes propis de Palestina, com dàtils, figues ...
• Natzarè: porta la creu a costes i corona al cap.
• Nicodem: porta l’escala.
• Patricia romana o Longina: porta benes en la safata o a les mans.
• Pere: porta claus o el gall.
• Ponç Pilat: porta el manuscrit de la sentència.
• Portera sanedrí: porta un manat de claus penjant de la cintura
• Ressuscitat: porta el lábar amb creu i mostra les nafres.
• Rosa mística: porta un ram de roses.
• Rut: porta les espigues.
• Salomé: porta un cap en una safata, tapada amb un vel.
• Samaritana: porta un pitxer de metall, argila ...
• Simó de Cirene: porta una creu a coll.
• Verónica: porta un drap de la faç de Crist després de la VI estació de la Via Crucis.


Hi adjunte unes fotografies de fotos antigues d’alguns d’aquests personatges bíblics que participen en aquestes processions:





LA VALÈNCIA DE 1957 A LA TELEVISIÓ ALEMANYA

Die Welt von Valencia (El món de València). Amb aquest títol la televisió BRD d'Alemanya mostrava la València de fa quasi 60 anys en un excepcional document gràfic recuperat pel Catedràtic d'història audiovisual, Germán Ramirez, i subtitulat en castellà en 2014 amb l’ajuda d’un grup d'alemanys molt lligats a la ciutat.

El documental, filmat poc abans de la devastadora riuada d'octubre de 1957, mostra aquella València dels netejabotes, de les criades de la gent benestant, de la forma "primitiva" de recollir el fem, del pagament de l'impost de consums en els fielatos, de l'afició a la loteria i els "cecs", de la presència de tramvies però també de rucs i carros tirats per animals de càrrega en els carrers, de l’horta que l’envoltava i de la que en bona part menjaben els seus habitants, etc... No vos conte més.

És un document irrepetible que paga la pena que veieu amb atenció. Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=3--8f16fn2Q&feature=youtu.be
Gaudiu-lo!







CAYETANO BORSO DI CARMINATI: EL MINIMALISME EN L’ARQUITECTURA RACIONALISTA A VALÈNCIA DURANT LA II REPÚBLICA ESPANYOLA.

Cayetano Borso di Carminati va ser un dels principals arquitectes que van construir a València durant la primera meitat del segle XX.
Però, qui va ser aquest arquitecte? 

Cayetano Borso va nàixer a València en una família acomodada. Es va titular en arquitectura el 1925 a la prestigiosa Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Les seues primeres obres realitzades encara durant l'època de la dictadura de Primo de Rivera tenen un estil decoratiu clàssic, folklòric i casticista, encara que ja combina elements del innovador Art Decó. D'aquesta època és l'edifici industrial de de Bombes Gens, obra seua.

Va entrar a formar part de l'equip d'arquitectes que col.laboren amb Javier Goerlich, llavors arquitecte municipal de València, la qual cosa li va valdre per rebre encàrrecs de projectes a les zones nobles de la ciutat.

Ja en període republicà canvia a un estil arquitectònic racionalista, imperant durant la II República, denotant en els seus edificis l'èmfasi a la utilització de masses i volums escalonats combinats amb terrasses i miradors, tendint al minimalisme. 

En aquest període construeix destacats edificis al centre de València, en què és fàcilment recognoscible el seu estil racionalista lleuger i escalonat.

Durant la guerra va ser empresonat, i durant el règim franquista la seua arquitectura va haver de adaptar-se forçadament a l'estil oficial imperant, el casticisme.


Adjunte a l'apunt fotografies de les seues tres obres més destacades i recognoscibles realitzades durant la II República: l'Edifici Rialto, l'edifici Dasí i l'Edifici Vizcaino. De segur que molts de vosaltres les reconeixereu:




VALÈNCIA EN FALLES... FA MÉS DE 80 ANYS

Com eren les falles i com vivien la festa valencians i visitants fa més de 80 anys?
La Filmoteca de la Generalitat Valenciana va rescatar i va restaurar el 1992 dues joies cinematogràfiques, dos dels fims més antics que es coneixen de les falles. Un d'ells filmat en 1928-29, i l'altre el 1931.

El més antic del que es té coneixement és un documental francès de 1917 anomenat “Valence: Fête traditionnelle des Falles”, de Pathé-Gaumont. Després d'aquest, aquests dos documentals propietat de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana són els més antics que es coneixen.
Aquestes pel.lícules, a més de permetre'ns veure com eren les festes falleres en aquesta època, ens deixen també veure els carrers i les places de la València pre-republicana. Els seus monuments més emblemàtics, com ara el Micalet, la Llotja, l'Estació del Nord, les Torres de Serrans, el Mercat Central, la Plaça de Bous, la plaça d'Emilio Castelar (actual de l'Ajuntament) són protagonistes circumstancials quan la càmera passa per ells, bé filmant les falles properes, o bé mostrant l'enorme gentada passejant pels carrers durant les festes.


Vos deixe amb ells. Gaudiu-los!
https://vimeo.com/84018346
https://vimeo.com/109379296




"EL BRILLO DE LA CERAMO". UN RELAT DE LA HISTÒRICA FÀBRICA DE MAJÒLICA DE REFLEX METÀL.LIC.

"El brillo de la Ceramo" es un conjunt de quatre documentals sobre la Ceramo, la històrica fàbrica de ceràmica que va posar a València en el mapa fa més de 100 anys.
La sèrie està orientada a explicar la història sobre la tècnica del reflex metàl·lic, l'empremta de la seua producció ceràmica en els edificis eclèctics i modernistes de València, els testimonis vius de la gent que va treballar allà i la tasca de les associacions per instar a la seua recuperació i integració en la vida de Benicalap, el seu barri.

La seua ceràmica de reflex metàl·lic, hereva de les tècniques emprades pels musulmans i única en aquells moments, va vestir els edificis més nobles del modernisme valencià, com ara el Mercat Central, el Mercat de Colom, L’Estació del Nord o les cúpules de l'Ajuntament de València, entre altres edificis rellevants de la ciutat.


"El brillo de la Ceramo” pretén posar en valor aquesta emblemàtica fàbrica, gràcies al treball fet per diferents col·lectius, com ara CaminArt, la Asociación de Patrimonio Industrial Valenciano (APIVA) y Círculo por la Defensa y Difusión del Patrimonio.


Ací teniu els enllaços als quatre capítols de “El brillo de la Ceramo”. Gaudiu-los!:
Capitol 1: https://www.youtube.com/watch?v=DFAdZqSXmBs
Capítol 2: https://www.youtube.com/watch?v=95_5EIcR_R0
Capítol 3: https://www.youtube.com/watch?v=xCebkzYzgwo
Capítol 4: https://www.youtube.com/watch?v=k99h6YHXQqM



UN SENYAL DE TRÀNSIT DEL SEGLE XVII A VALÈNCIA.

En l'apunt anterior havia parlat de la retolació de carrer més antiga que tenim a València. Ara vull parlar del senyal de trànsit més antic que es conserva a la ciutat.

Si passem per les rodalies del Pont del Nou d'Octubre en direcció a Mislata, ens trobarem amb un curiós banc de pedra. El seu aspecte vell i neoclàssic ens descobreix immediatament la seua possible antiguitat. I, efectivament, aquest banc va ser manat construir al segle XVII
 per la "Junta de murs i valls", l'entitat que en aquells dies s'ocupava del manteniment de les obres públiques del Cap i casal.
Si ens acostem a aquest banc encara podrem llegir una inscripció en llatí que diu: "Floribus et roseis formosus Turia ripis sempe ...", que traduït vol dir: "Sempre esmaltes amb belles flors i roses les belles riberes del Túria...”. Damunt d'aquesta inscripció hi ha un oval en què s'ha llaurat la banya de l'abundància amb els raigs de Júpiter, que va ser el primer escut que va tindre la ciutat en l'època romana. En la seua part més alta es veu una Corona amb el rat penat, el símbol del Cap i casal al segle XVII.
Però la Junta de murs i valls va pensar en donar a aquest banc una altra funció més important: la de senyalització de direccions.

Perquè aquest banc-senyal estava situat en un lloc estratègic: en el camí que venia de Castella i que, després de passar per Quart de Poblet i Mislata, entrava al terme municipal de València.
La seua missió, a més de proporcionar descans als caminants, era la d'indicar-los que cap a l'esquerra el camí anava cap a la Porta de Serrans, seguint l'ampit del riu. I que cap a la dreta el camí portava a una altra de les grans portes de la ciutat: la Porta de Quart.
Les respectives inscripcions encara són visibles si ens fixem amb atenció en tots dos costats del senyal de trànsit més antic que té València.

Adjunte a l’apunt sengles fotos d'aquest senyal, on podeu situar-vos per trobar-la fàcilment:




A ON ES TROBA LA RETOLACIÓ DE CARRER MÉS ANTIGA DE VALÈNCIA?

En els dos apunts anteriors havia parlat del carrer i del Portal de Valldigna, sense dubte un dels espais més característics de la València medieval.

Vos havia parlat de la seua íntima relació amb la muralla islàmica del s.XI, així com de la seua proximitat a l’impremta on es va imprimir la primera obra literària en la Península Ibèrica en el s.XV. Però no havia parlat del perquè del seu nom: Portal de la Valldigna.
Diuen les cròniques de l'època que Jaume II el Just, nét del rei fundador del Regne de València, Jaume I, quan anava de tornada a València de les seues lluites contra els musulmans, va passar per una vall fèrtil i bella de la qual va quedar enamorat.
El rei, dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vila-seca, abat de Santes Creus, li digué: "Vall digna per un monestir de la vostra religió". I el capellà li respongué: "Vall digna!". 

El nom amb què es va començar a conèixer aquella vall a partir d'aquell moment, nom que ha perdurat fins als nostres dies, es va correspondre amb aquell qualificatiu: "Vall digna" = Valldigna.
El 15 de març de 1298 Jaume II va promulgar l'ordre concedint les terres de la Valldigna a l'abat de Santes Creus per a construir una nova fundació cistercenca. 

Jaume II va triar la ciutat de València per establir la casa Procura del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna com a centre on s’exercira la seua administració, i com a lloc de residència ocasional de les estades dels seus monjos a la nostra ciutat. L’indret triat per ubicar aquella casa va ser un lloc molt proper a on s'obriria en la muralla islàmica el Portal de Valldigna. Recordem que en aquell moment la muralla cristiana encara no existia, i que el cèrcol defensiu de la ciutat seguia sent la muralla que havia estat construïda dos segles abans pels musulmans.
Un cop construïda la muralla gòtica sota el regnat de Pere el Cerimoniós l'any 1400, es va obrir l'esmentat portal a la muralla islàmica, què per la seua proximitat a la casa Procura del Monestir se li va donar precisament el nom de Portal de Valldigna.
Aquella casa Procura es trobava situada a l'actual carrer Landerer, que llavors i per motius obvis es deia carrer de la Valldigna. 

Entre els anys 1760 i 1770 es van enderrocar en aquell carrer unes cases per obrir una xicoteta plaça, just al costat de la casa Procura. La plaça es va anomenar “Plaça de la Valldigna”. Actualment aquesta plaça ja no figura com a tal en la guia de carrers, ja que forma part del mateix carrer Landerer. Però el nom d'aquella plaça ara ja desapareguda perdura vivament en la memòria de la ciutat perquè va ser gravat en un carreu d'una de les seues cantonades l'any 1799. 
En aqueix carreu podem encara llegir clarament el nom d'aquella plaça: "Año 1799. Plaza de Valdigna", en el que a hores d'ara constitueix la retolació de carrer més antiga que existeix al Cap i casal, una retolació amb més de dos segles d'antiguitat.

Hi adjunte una foto del carrer de Landerer amb una fletxa groga indicant el lloc on es troba aquesta antiga retolació, i una altra on podeu observar-la:



SABEU QUE LA PRIMERA OBRA LITERÀRIA IMPRESA A LA PENÍNSULA IBÈRICA VA SER FETA A VALÈNCIA? VOLEU SABER A ON ESTAVA L'IMPREMTA?

En l'apunt anterior vos havia parlat del Portal de Valldigna, un bell portal de la València medieval que servia per travessar l'anell que suposava l'antiga muralla musulmana i passar al barri de la moreria.
Però si passegem pel carrer que alberga aquest preciós portal, el carrer del Porta de Valldigna, ens trobarem a pocs metres del mateix portal amb un indret on va tindre lloc un gran esdeveniment històric cultural per a la nostra ciutat. 

En una de les seues cases, la que actualment es troba al número 15, es va imprimir l'any 1474 el primer llibre de caràcter literari del què es té constància a la Península Ibèrica: "Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria", un llibre que conté 45 poesies escrites en valencià corresponents a un certamen literari celebrat a la nostra ciutat al febrer d'aquell any.
Una placa commemorativa de l'any 1874 incrustada a la façana d'aquesta casa, a una alçada que amb prou feines la fa visible per als vianants (any en què va complir-se el quart centenari d'aquella edició), ens recorda aquell fet.

Encara que sembla provat que la primera impremta que va funcionar a la Península va ser a la ciutat de Segòvia l'any 1472, la de l'impressor Juan Párix procedent de Heilderberg (Alemanya), de la qual va eixir el primer incunable anomenat "Sinodal de Aguilafuente" escrit en castellà, aquest llibre no era una obra literària pròpiament dita, ja que es tractava de 48 fulls impresos que recollia les actes d'un sínode que la diòcesi de Segòvia havia celebrat el juny d’aquell any.
“Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria” van eixir de la impremta propietat de Lambert Palmart, un impressor d'origen alemany, i de l'argenter Alfonso Fernández de Còrdova. 

En aquells anys els impressors, carregats amb la seua premsa, viatjaven per diferents ciutats europees buscant feina; eren autèntics professionals ambulants, el principal client dels quals era l'Església. 
La gran notorietat que havia arribat a tindre la ciutat de València arreu d’Europa durant el segle XV com a focus intel·lectual, artístic i econòmic de primera magnitud al mediterrani, va cridar l'atenció de Lambert Palmart i li va fer establir el seu taller de forma definitiva a la nostra ciutat. A més a més en aquells anys a la propera ciutat de Xàtiva ja es produïa un paper d'impressió d'alta qualitat, ideal per als impressors.
Documentalment se sap que en aquell terç final del segle XV els negocis d'impressió, edició i venda de llibres a València eren bastant habituals. 
La producció valenciana de llibres era constant i considerable, mentre que la de la resta dels regnes peninsulars presentava tot just uns pocs títols dispersos i irregulars, produïts majoritàriament des d’impremtes mòbils, no estables. Per tant es pot afirmar que l'origen de la impremta peninsular (i subsidiàriament americana, ja que els primers impressors en aquell continent procedien de València) és valencià. Fins a ben entrat el segle XVI podem dir que la impremta valenciana és sinònim d'impremta espanyola.

Hi adjunte un parell de fotos de la casa i del lloc del carrer del Portal de Valldigna, en què podeu veure la placa commemorativa que he esmentat adés:



QUIN ERA EL GRUIX DE LA MURALLA MUSULMANA DE VALÈNCIA?

Si decidim donar una passejada pel barri del Carme de València, és probable que ens trobem amb un dels llocs més pintorescs i de major significat històric de la ciutat: el Portal de la Valldigna.

Aquest portal no era en realitat “un portal” pròpiament dit. De fet no va ser construït com a tal, sinó que era el que a l'edat mitjana es coneixia a València com un "trench", que vol dir textualment "un trencat” o “un forat”. A l’igual que el que existia a l’actual carrer del Trench, i del què ja vos vaig parlar en un apunt anterior.
Aquest portal va ser un pas que es va obrir a la muralla musulmana de València l'any 1400 per comunicar la zona "cristiana" de la ciutat amb el barri islàmic, el qual es coneixia amb el nom de la "moreria". 


La moreria havia quedat originalment extramurs en compliment dels acords que van signar el Rei En Jaume I i el governant musulmà de la ciutat Zayyan, en els què es permetia als musulmans quedar-se a la ciutat, però fora del recinte enmurallat, que quedava reservat exclusivament per a cristians i també jueus. 

Els musulmans que van decidir romandre-hi, van construir el barri extramurs de la moreria
Així, quan passem per baix del Portal de la Valldigna estem realment travessant l'antiga muralla islàmica construïda al segle XI. El seu gruix es correspon, per tant, amb el gruix d'aquella meravellosa muralla, qualificada pels cronistes de l'època com la més robusta i bella de tot Al-Andalús.


Adjunte a l’apunt un parell de fotografies de l’esmentat Portal, en què podem observar el seu gruix:





VALÈNCIA, CAPITAL DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA. UN PARELL D’INTERESSANTS DOCUMENTALS

En dos dels apunts anteriors vos havia parlat de dos tràgics esdeveniments que havien succeït a València durant el període de la II República i la Guerra Civil.
Vull mostrar-vos ara dos curts documentals en què podem veure i viure una mica l’ambient que es respirava als carrers de la València en aquella època.

És important recordar que durant aquesta guerra València va ser capital de la República espanyola durant quasi un any. El setge al qual les tropes de Franco estaven sotmetent a Madrid, i les grans dificultats de tota índole propiciades per la proximitat del front, van aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de l'Estat i les seues polítiques a una ciutat lluny dels rigors de la guerra, a València. 

Així el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l'aparell polític i administratiu de l'Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, els sindicats i la premsa, es van traslladar a la nostra ciutat fins a finals d'octubre de 1937, quan el que semblava imminent ruptura del front des de Terol cap al mediterrani per part de les tropes nacionals va obligar a realitzar una altra mudança i instal·lar la capital de la República a Barcelona.
Aquest curt fragment de documental que hi adjunte de poc més de dos minuts de durada, descriu els primers dies desprès del colp d’estat del general Franco i com València esdevé capital de la República espanyola. Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=t233W3qDkUM
Gaudiu-lo!



Aquest segon documental que vos propose veure ara, de poc més de nou minuts de durada, va ser filmat durant la capitalitat de la ciutat durant la II República.
És un noticiari del Ministeri d'Instrucció Pública que recorre els carrers de la ciutat de València amb motiu d’una manifestació de recolzament al Govern de la República celebrada el 14 de febrer de 1937. Aquella manifestació va passar per davant del Palau de Benicarló, actualment edifici de les Corts Valencianes, des d’on el president de la República, Largo Caballero, va fer un discurs a la multitud des d’una de les seues finestres. 


Poques hores després de celebrar-se aquesta manifestació, la ciutat va patir un dels primers atacs de la guerra realitzat des de vaixells italians situats davant de la costa, atac en què van morir 22 persones. En el documental podrem veure també alguns dels danys produïts per aquell bombardeig en edificis tan emblemàtics com l'Hospital Provincial del carrer de l'Hospital, malauradament ja desaparegut.
A partir del minut 07:30 les imatges ja es traslladen a la ciutat de Barcelona.

Ací teniu l'enllaç: http://www.rtve.es/alacarta/videos/archivo-historico/noticiario-cifesa-1/2833929/



Entrada destacada

L'ANY EN QUÈ EL SORTEIG DE LA LOTERIA DE NADAL ES VA FER A VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del 80é. aniversari de València com a capital de la II República espanyola. Al novembre de 1936 tot...

Entrades populars