L'ANY EN QUÈ EL SORTEIG DE LA LOTERIA DE NADAL ES VA FER A VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del 80é. aniversari de València com a capital de la II República espanyola. Al novembre de 1936 totes les institucions de l'Estat, incloent-hi el govern i el Parlament, van buscar refugi a València davant d’un Madrid cercat per les tropes de Franco, convertint-la durant quasi un any en la capital de l'Estat.

En arribar el Nadal d'aquell any 1936, per motius de seguretat i per estar a València les institucions estatals, es va decidir que es sorteig de la loteria no es faria a Madrid, sinó a València.
I que, conseqüentment, no serien els xiquets de Sant Ildefonso els que cantarien els números que isqueren del bombo, sinó que ho farien els xiquets del Col·legi Imperial de Sant Vicente Ferrer, una institució que té l'honor de ser la institució benèfica més antiga del món en actiu. 

El que també es va decidir es que els bombos que anaven a contenir les boles dels números sí que haurien de ser els històrics, per la qual cosa es van portar expressament des de Madrid a València. Els bombos que han sigut utilitzats hui per al sorteig de Nada han estat els mateixos que es van utilitzar a València fa 80 anys.

Però, quan es va celebrar aquell sorteig? 
Va ser el 22 de desembre, precisament hui fa tot just 80 anys d’aquell esdeveniment.

I a on es va celebrar?
Si passegem pel carrer de Sant Vicent, molt a prop de la confluència amb la plaça d'Espanya, trobarem un xicotet carrer que uneix aquest carrer amb la Gran Via de Ramon i Cajal. És el Carrer de Troia. En ell es va habilitar un magatzem de fustes confiscat, actualment ja desaparegut, per a fer el sorteig.

Com a curiositat cal assenyalar que l’Espanya que estava sota el poder de les tropes rebels també van celebrar el seu propi sorteig a Sevilla, un dia abans que el de València.
Per als aficionats a la loteria, assenyalaré que el que el Premi Gros de Nadal de 30 milions de pessetes, va correspondre al número 5.287, que es va vendre en el Madrid envoltat per les tropes franquistes.

Hi adjunte una fotografia del carrer de Troia, en què es va celebrar aquell sorteig, vist des del carrer de Sant Vicent. I algunes fotografies d'aquells xiquets del Col·legi Imperial de Sant Vicent, que van cantar els números de la loteria a València aquell any de 1936:

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA. LES TORRES DE SERRANS I EL PATRIARCA ESDEVINGUTS REFUGIS DEL MUSEU DEL PRADO

Continue amb el tercer de la sèrie d'apunts dedicats a relatar fets curiosos i en bona part desconeguts relacionats amb la capitalitat de la República espanyola que fa ara 80 anys va recaure a València.

En novembre de 1936 Madrid era una ciutat assetjada i sotmesa a constants bombardejos per l'exèrcit de Franco. El patrimoni cultural de la capital es trobava en risc de ser destruït per les bombes, de manera que el dia 5 de novembre d'aquell any la direcció del Museu del Prado va rebre una ordre ministerial de la Direcció General de Belles Arts per a què procedira al trasllat de les seues obres mestres a València, ciutat en la que anava a instal.lar-se el Govern espanyol.
A partir d'aquell 5 de novembre es van realitzar vint expedicions per carretera de Madrid a València amb les millors obres del Museu del Prado (i d'altres museus), durant les quals es van traslladar tapissos, 391 pintures i 181 dibuixos.

La Junta Central, amb la col·laboració de la delegada de València, va disposar de dos dipòsits a la nostra ciutat que haurien de ser especialment condicionats per a la conservació i refugi d'aquestes valuoses obres.

Quins van ser aquests refugis?: les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca.

Des de novembre de 1936 fins a abril de 1938, ambdós edificis van ser l'alberg i refugi temporal de les obres d'art evacuades del Museu del Prado.

Adjunte a l’apunt una fotografia on s'observa una reparació dels tapissos del Prado realitzada en els dipòsits del Col·legi del Patriarca. També hi adjunte un dibuix on es pot apreciar el reforçament especial del que van ser objecte les Torres de Serrans per a poder albergar aquestes obres:

EL TEMPS EN QUÈ LA LLOTJA VA ESTAR A PUNT D’ESDEVENIR UNA CASERNA MILITAR

Quan visitem alguna ciutat important o històrica de qualsevol part del món, normalment sempre trobarem algun element distintiu, normalment arquitectònic, que fa d'aqueixa ciutat única i diferent de la resta de les ciutats del món.
Col.loquialment parlant, podríem dir que hi ha determinats elements culturals o arquitectònics que formen part de l’"ADN" d’una ciutat, alguna cosa intrínseca que la distingeix radicalment de les altres ciutats. A València, per exemple, podríem dir que La Llotja de la Seda és un d'ells.

Precisament en el documental que vaig mostrar en el apunt anterior, es pot veure com aquest edifici, per les seues particularitats específiques històriques, culturals i arquitectòniques que atresora, podem dir que és únic en el món i, per això, forma part de l’ADN del Cap i Casal. Realment seria impossible entendre i explicar la historia de la ciutat sense la Llotja de la Seda.
La seua meravellosa arquitectura i el seu arrelament en la història de València, transcorreguts ja quasi cinc segles des de què va ser completament acabada, continua admirant als valencians i als visitants de la ciutat que vénen a conèixer-la.

Però potser el que és prou desconegut per a molta gent, fins i tot per a molts valencians, és que aquest edifici únic i singular va estar a punt desaparèixer, almenys en la seua concepció original, la que podem gaudir ara.
Perquè l'any 1724, en una època en què l'estil gòtic era considerat un estil decadent i "bàrbar" (de fet la paraula gòtic prové del mot "got", es a dir, "bàrbar"), es va plantejar un projecte per transformar-la, ni més ni menys, que en una caserna militar.
Aquell projecte, redactat pel Brigadier francès del Cos d'enginyers militars Antoni de Montaigú de la Perille, pretenia habilitar la Llotja per allotjar un batalló de 13 companyies i 620 soldats, amb els seus respectius oficials.

El projecte contemplava la desaparició completa del Saló de columnes, així com de totes les seues portes i finestres gòtiques, per tal d’adaptar-lo a la seua nova funció. 
Només es preveia deixar dues portes de nova factura a la façana principal que dóna a la plaça del Mercat. L'hort de tarongers del seu pati interior també anava a desaparèixer, per convertir-lo en un pati d'armes.

Afortunadament la proposta no va ser acceptada, potser perquè la intervenció arquitectònica es va considerar massa radical. Per això uns anys més tard, concretament el 1749, un altre enginyer militar, Carlos Denaux, va presentar una nova proposta més "molla" en la intervenció arquitectònica, amb la intenció de què fora per fi acceptada. Sortosament tampoc aquesta segona proposta va ser acceptada.
Per tant podem veure com la Llotja es va lliurar dues voltes d'una probable desaparició com a tal i com a element icònic de València, la qual cosa ha possibilitat que valencians i visitants de la ciutat puguem seguir gaudint de la seua encisadora bellesa.

A efectes comparatius, hi adjunte una fotografia de la seua façana principal i un dibuix del primer projecte de l'any 1724 mostrant el que es pretenia fer amb ella, des d'una perspectiva similar. Sobren els comentaris...

LA LLOTJA DE LA SEDA: CINC SEGLES D’ESPLENDOR I MÉS DE VINT ANYS DE PATRIMONI DE LA HUMANITAT

L'any passat es va complir el 20é. aniversari del que està considerat per molts com un dels monuments del gòtic civil més impressionants d'Europa: la Llotja de la Seda de València. Monument icònic del Cap i Casal, símbol de l'esplendor comercial i cultural que va adquirir la ciutat durant el Segle d'Or.

La seua construcció, seguint el model de la Llotja de Palma de Guillem Sagrera, es va iniciar a finals del segle XV i es va estendre al llarg de la primera meitat del XVI, convertint-se en el primer centre de contractació mercantil de València. 

Entre els seus murs, en les diferents sales que l'edifici alberga, es tancaven tractes comercials d'allò més variat, entre d'arrossaires, ramaders, comerciants de pinsos, industrials fariners, comerciants de llavors, llegums, sabons, xocolates... provinents de la ciutat i dels seus pobles del voltant, i també d’altres comarques riques del Regne, com ara de la Plana, la Ribera o la Marina.
Per això al principi va ser coneguda amb el nom de Llotja dels Mercaders, fins que l'activitat de la confecció de la seda que es va fer a centenars de xicotets tallers artesanals va destacar a València, anys més tard, molt per sobre de la resta d'activitats comercials. A partir de llavors va començar a ser coneguda amb el nom actual, Llotja de la Seda.
Tal va ser la importància de la seda a la ciutat que fins i tot la Capella de la Llotja, situada a la planta baixa sota la seua torre, va estar dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia, la patrona de la confraria dels seders.

Per tal que poder aprofundir en la història, curiositat i secrets d'aquest magnífic edifici, vos recomane el visionat d'aquest documental "La Llotja, temple de Mercaders", d'uns 30 minuts de durada, un dels més complets i documentats que he pot veure sobre el monument.

Ací teniu l'enllaç: https://docs.google.com/…/0B47TiV1yC3LcaHJMczQ3anRJQ2c/edit…
Gaudiu-lo!

L’INSÒLIT DESCOBRIMENT D’UN CARRER AMAGAT DE LA JUERIA MEDIEVAL DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del lloc on se situava el desaparegut call o barri jueu medieval de la ciutat de València.

El brutal assalt que va patir en 1391 (l’anomenat “pogrom”), continuant una sèrie d'assalts a jueries que van anar produint-se a les principals ciutats dels regnes hispànics d’aleshores, va decidir el seu destí, que no va ser un altres més que el seu abandonament i la seua progressiva desaparició. 
Malauradament, en el cas de València aquesta desaparició ha arribat, fins i tot, a la seua trama urbanística sencera, ben al contrari del que ha passat en altres ciutats de la península, a on aquesta trama ha pogut ser ben conservada al llarg dels segles i ara se'ns apareix com un magnífic testimoni històric del que van ser els calls a l'edat mitjana.

No va ser així en el cas de València. La trama urbana del barri jueu va anar diluint-se al llarg dels anys, esborrada per nous traçats de carrers i places, fins arribar al nostre temps en què pràcticament res queda que ens recorde la jueria medieval de València... o potser no siga totalment així!

Perquè no fa molt de temps Roberto Tortosa, investigador i divulgador infatigable de “La Valencia insólita", blog de referència a València i autor del llibre del mateix nom, va poder fotografiar al costat del carrer del Mar un carrer que va ser descobert l'any 2005 pels arqueòlegs municipals de València, quan estaven realitzant un estudi sobre el cementeri medieval de l'església de Sant Joan de l'Hospital. 

Un carrer que transcorria entre aquesta església i la jueria, que havia estat tancat i integrat dins del recinte del Palau de Valeriola i que havia romàs durant segles amagat, literalment “congelat” en el temps, i que aquests arqueòlegs van determinar que es corresponia amb l’històric carrer de Christòfol Soler, més tard anomenat del Fossar de Sant Joan, de la trama original de la jueria medieval de València. 
Aquests arqueòlegs van determinar també que el mur mitjaner que el separa del pati sud de l'església de Sant Joan es correspon amb el mur que tancava el barri jueu (convertint-lo així en una mena de “gueto”), després de la darrera ampliació que es va realitzar en ell l'any 1390, just un any abans del seu assalt i parcial destrucció.

Per tant, estem parlant d’un carrer que, miraculosament, ha sobreviscut a segles de destrucció d’aquella trama urbana original i que ara, gràcies a haver-se trobat a l'interior d'una illa de cases com a part d’un antic palau nobiliari, sense trànsit de vehicles ni de vianants, s’ens mostra com un “fossil” urbà d’aquella jueria que va començar a desaparèixer fa ara més de sis segles. 
Perpendicular a aquest carrer hi existeix també un altre, el carrer de les Penes (com el ròtula el Pare Tosca en el seu plànol de 1704), tancat en l'actualitat i convertit en pati interior d'un edifici d'habitatges anomenat del "Crist de les penes". 
Aquest carrer unia el cementeri de Sant Joan de l'Hospital amb el carrer de la carnisseria del barri jueu (a hores d’ara absorbit pel carrer del Mar). 

Com bé diu Roberto al seu bloc, aquest lloc "mereix ser considerat com un dels llocs més insòlits de València". Per gentilesa seua, hi adjunte sengles de fotografies de l'esmentat carrer de Christòfol Soler. En una d'elles (una vista aèria), he assenyalar en groc el seu traçat, per a la seua millor identificació. 
Per a una millor comprensió d’on es troben exactament aquests dos carrers, hi he adjuntat també una vista aèria d'aquell sector de la ciutat, on hi he assenyalat amb sengles rectangles grocs la posició dels dos carrers, i amb una fletxa groga l'església de Sant Joan de l'Hospital, per a facilitar la comprensió de la seua ubicació:

UNA PASSEJADA PEL DESAPAREGUT BARRI JUEU DE VALÈNCIA

Si passegem per llocs com el carrer de la Mar, el carrer de la Pau o per davant de la Universitat literària o del Col·legi del Patriarca, ho estarem fent, potser sense adonar-nos-en, per indrets on s'ubicava l'antiga jueria de València, l'anomenat "Call "o barri jueu.

Cap rastre físic ni record queda actualment d'aquella jueria, una de les més importants de la Corona d'Aragó fins a la seua desaparició el 1391.
Jaume I va assentar-la després de la seua entrada a València a la zona del carrer del Mar, carrer que històricament va ser el seu eix comercial. La seua extensió es corresponia amb la de la parròquia de Sant Tomàs, una de les tretze primeres parròquies cristianes de la ciutat.

El gran creixement demogràfic que va tindre el Cap i Casal durant el segle XIV va atreure noves famílies jueves procedents, tant del sud peninsular islàmic com d'altres territoris de la Corona d'Aragó. D'aquesta manera el Call va anar creixent, fins a arribar a comprendre part de l'actual carrer de Poeta Querol, el Col·legi del Patriarca i la Universitat de la Nau.
Va arribar a comptar fins amb 3 sinagogues, sent el seu carrer més important el carrer del Mar, com he esmentat adés.

El soc jueu s'ubicava on ara es troba la plaça de Margarida de Valldaura. Allà hi treballaven les persones dedicades a l'artesania, artesans dedicats a la sabateria i el tèxtil (sastres, teixidors, tintorers), als articles de luxe (metall, orfebreria), ubicats en obradors i botigues que sovint es donaven en lloguer.
La fi de la jueria a València es va produir el 9 de juliol de 1391, quan va ser assaltada per una multitud, dins d'una onada d'antisemitisme jueu generalitzat que es va produir en aquell temps per tota la Península. Aquell dia es coneix amb el nom del "Pogrom jueu".

Arran de l'assalt, el Call va resultar en bona part saquejat i destruït, i molts dels seus habitants van ser assassinats o obligats a convertir-se forçosament al cristianisme. Molts dels jueus supervivents d'aquella jornada van fugir a altres jueries del Regne de València, o a les d'altres parts de la Península.

Hi adjunte un plànol de la València actual, on es pot veure els límits de la primera jueria establerta a la ciutat l'any 1240 (en verd), i també l'extensió que arribà a tindre el Call el 1391 quan va ser assaltat i destruït (en blau):

UN ALTRE MAGNÍFIC PALAU BARROC I NEOCLÀSSIC QUE MAI MÉS TORNAREM A VEURE.

La plaça de Tetuan ha sigut històricament un dels llocs del Cap i Casal on l'alta burgesia capitalina dels segles XVIII i XIX ha construït tradicionalment les seues casones i palaus.

Aquestes casones i palaus, conjuntament amb l'històric Convent de Sant Domingo (durant molts anys Capitania General de València), formaven a la plaça un destacat conjunt arquitectònic de gran bellesa, per la riquesa i varietat que exhibien les seues façanes.
El Palau de Cervelló, el Palau dels Marquesos de Montortal, les Cases dels Oliag, la Casa de Manuel Gomez Fos o el Palau de Mustieles, són, entre altres, alguns destacats exemples del què acabe d'exposar.

No obstant això, si entrem passejant a la plaça des del riu, a mà dreta, en la seua confluència amb els carrers d'Espasa i Jovellanos, podrem observar un edifici que trenca completament l'estètica palatina que històricament ha tingut la plaça. I malauradament no és l'únic cas que s’hi dona, com exposaré en futurs apunts.

La manca de diners per a la conservació d'aquests edificis, els pocs o nuls beneficis que generaven als seus propietaris i també, cal dir-lo, un desig d'enriquiment ràpid immobiliari, malgrat la evident pèrdua de patrimoni històric i arquitectònic que els enderrocs d'aquests edificis suposaven per la ciutat, han estat les principals raons que ens han portat a aquesta lamentable situació.
En el solar existent entre els esmentats carrers d'Espasa i Jovellanos va existir, durant segles, un bell exemple de palau barroc i neoclàssic, el Palau dels Comtes d'Alcúdia i Gestalgar. Els seus últims propietaris van ser la família Moroder, una família que va desenvolupar importants projectes empresarials durant la València del segle XIX.

Aquest palau va tindre fins i tot una especial rellevància durant l'època en què València va ser capital de la República espanyola, ja que va ser seu del Ministeri d'Hisenda durant aquest període de temps.
Lamentablement, com tants altres edificis històrics de la ciutat, va ser enderrocat l'any 1965 per construir en el seu solar un edifici de disseny i línies avantguardistes, completament alienes al seu entorn.
El seu autor va ser un destacat arquitecte, Miguel Fisac, qui va batejar l’edifici, en honor a l'antiga família propietària del palau derruït, com edifici Moroder Gómez.

L'arquitecte, membre numerari de l'Opus Dei, va construir aquest edifici per a membres de l'Obra.
Només un trist record viu ens queda actualment d’aquell magnífic palau. Un record què podem trobar en un racó amagat dels Jardins de Vivers: la seua porta principal amb el seu escut nobiliari, parcialment destrossat, que va ser desmuntada i duta a la seua nova ubicació en aquests jardins, on s'hi troba completament desubicada... això és tot.

Adjunte a l’apunt una comparativa de fotografies del Palau i de l'edifici actual, preses des d'una perspectiva similar:

UN RECORREGUT PER LA VALÈNCIA DE JAVIER GOERLICH.

En els apunts anteriors havia parlat de l'anterior disseny que va tindre la plaça de l'Ajuntament de València, en concret el de la "tortada" dissenyada per Javier Goerlich, abans que fora remodelada en els anys 1960 per adoptar un disseny semblant al que presenta a hores d’ara.

Parlar de Javier Goerlich és parlar de l'evolució arquitectònica i urbanística que va tindre la València del segle XX. El seu llegat en la imatge i el traçat de la ciutat al llarg de més 50 anys és immens. És quasi impossible passejar per la València de Ciutat Vella o la de l'Eixample sense passar per la porta d'algun habitatge seu. Més de sis-cents edificis i algunes de les reformes urbanes més importants que s'han fet a la ciutat porten la seua empremta. La faç de València sense Javier Goerlich seria, sense cap dubte, diferent a la que és ara.

Vos recomane el visionat d'un documental de poc més de cinc minuts de durada, que fa un recorregut per algunes de les obres més importants de Goerlich. Per edificis i construccions que amb total seguretat vos seran familiars per haver-los vist en nombroses ocasions en passejar per la ciutat, però de les que potser desconeixíeu el seu autor. Ara ja ho sabeu: Javier Goerlich.

Vos adjunte l'enllaç a aquest interessant documental: https://www.youtube.com/watch?v=YKUVu4UO1Ww&feature=share
Gaudiu-lo!