LA MAJOR NEVADA QUE HA CAIGUT MAI SOBRE VALÈNCIA

Vull passar-vos un enllaç d'un article publicat a la versió digital de Las Provincias, en què parla d'una històrica nevada que va succeir a València fa 131 anys, potser la més important de la nostra història: la del 17 de gener de 1885.
Aquell dia la temperatura mínima a València va arribar als set graus sota zero i es van mesurar fins a 25 centímetres de neu als carrers.
El comunicat de l'observador meteorològic va ser molt explícit: "Forta nevada de l'una de la nit a les 6 de la matinada. Lleugers flocs de 8 a 10 del matí. Lleugeríssims flocs de 3 a 3.30 hores. Neu 25 cm".

Ací teniu l'enllaç a l'article: http://www.lasprovincias.es/fiestas-tradiciones/201601/17/nieve-sobre-valencia-20160117000627-v.html

I una fotografia de la plaça de bous de la ciutat, amb uns trns circulant cap a l'antiga estació que es trobava ubicada a l'actual plaça de l'Ajuntament:

LA PRIMERA GRAN NEVADA DEL SEGLE XX A VALÈNCIA

Fa un parell d'apunts vaig parlar de l'històrica nevada que va patir València en gener de l'any 1960.

València va sofrir diverses i importants nevades al llarg del passat segle, però sense dubte la primera gran nevada d'aquella centúria i una de les més importants per la quantitat de neu que caigué sobre la ciutat va ser la que demà es compliran ni més ni menys que 70 anys: la del 1946.

En primer lloc m'agradaria deixar-vos un curt però valuós vídeo recuperat de la Filmoteca Nacional a través de TVE, en què podem veure l'insòlit aspecte d'una València coberta per la neu al llit del riu Túria, a l'estàtua del Rei En Jaume al Parterre, a les teulades de les barraques de l'horta que l'envolta i en la infinitat de teulats del centre històric de la ciutat (…)
https://www.youtube.com/watch?v=Rt4Sx_1uQ5Q

Aquell any 1946 havia començat amb molt bons auguris. 
Les restriccions del fluid elèctric a la ciutat s'havien suprimit gràcies al fet que les pluges del mes de desembre de 1945 garantien la tornada a la normalitat, però el temps no acompanyava a la ciutat; els xàfecs i les baixes temperatures s'hi repetien.

I va arribar el dia 16 de gener. Abans del migdia, cap a les onze del matí, la ciutat va començar a veure caure els primers flocs de neu sobre els seus carrers i teulats.
La nevada va anar refermant-se fins a tal punt que la neu es va començar a acumular de manera ostensible per tota la ciutat. Alguns van decidir fer ninots de neu enmig de les voreres, i les batalles de boles de neu eren habituals per tota la ciutat. 

Aquell espectacle era insòlit en una ciutat com València, malgrat que durant el que es portava de segle XX no era la primera vegada que la neu tenyia de blanc el Cap i Casal.
La temperatura aquell dia va arribar als sis graus sota zero, i la càlida València canviava la seua faç a semblança de les fredes ciutats del centre peninsular, encara que només fora per unes poques hores per a sorpresa i delit dels valencians. I encara que per als tarongerars, altres fruiters i l'horta en general suposara un desastre que va obligar a demanar ajuda econòmica al Govern, que va atendre la petició.

L'endemà el diari Levante va obrir les notícies amb la gran nevada que havia caigut sobre la ciutat el dia anterior.
El diari explicava en la seua crònica que quan va fosquejar aquell dia "tota la ciutat estava coberta per un mantell blanc i els cotxes i els tramvies oferien un aspecte tan pintoresc com alegre". També donava compte que a causa de les relliscades, onze persones van haver de ser ateses a les Cases de Socors per caigudes a la calçada.

Per acabar amb aquest apunt commemoratiu d'aquella nevada, hi adjunte altres altres dues estampes de la ciutat d'aquell dia: una de la Plaça de Marquès d'Estella, encara sense edificar la Porta de la Mar realitzada per Javier Goerlich (que es va construir aquell mateix any de 1946), i una altra amb una vista cap a la Catedral i la Torre del Miquelet presa des del Palau del Marqués de Campo, hui seu del Museu de la Ciutat, també conegut com Palau dels Comtes de Berbedel.
Gaudiu-les!

LA MURALLA ISLÀMICA DE VALÈNCIA DINS D'UNA TENDA DE TATUATGES

En un anterior apunt vos havia parlat de la muralla que defensava la València musulmana, i del lloc on els seus habitants havien penjat el senyal del Rei En Jaume I en senyal de rendició.

Aquella extraordinària muralla s'havia construït al segle XI sota el regnat d'Abd al-Aziz, i per fer-nos una idea de com era puc dir-vos que va ser descrita pel geògraf al-Udri com una de les més perfectes d'al-Andalus.

El seu traçat discorria des de la plaça del Temple (al costat es trobava la torre d'Ali Bufat on es penjà el Penó) fins a les torres de Serrans, a on la muralla girava cap al sud pels actuals carrers de les Roques, plaça dels Furs i creuant el carrer Roteros es dirigia cap a la plaça de l'Àngel.

Actualment es conserven encara bastants restes d'aquella muralla embeguts en el parcel·lari i dins d'edificis en ús al llarg d’aquests carrers esmentats, i també per tot el seu perímetre arreu de la ciutat.
Hi adjunte un plànol actual de la ciutat en què podeu veure marcades en roig les zones en què s'han trobat i catalogat restes d'aquella muralla. Al llarg de successius apunts futurs vos aniré informant a on i com podeu localitzar-los, contemplar-los i gaudir d'ells.

En el següent mapa de Ciutat Vella podeu veure marcats en roig el punts de la muralla en què s'han trobat restes:

Doncs bé, si passegem pel costat de les Torres de Serrans per la plaça dels Furs, trobarem una tenda de tatuatges i piercings anomenada TATUARTE. 
Si entrem en aquesta botiga, o simplement mirem al seu interior a través del seu aparador, probablement ens sorprendrem en veure al fons de la tenda el que sembla ser un llenç de muralla antiga. 

I efectivament així n’és. És un llenç de la muralla islàmica defensiva de Balansiya, una prolongació del mateix llenç que hi ha en una finca en el número 2 del carrer Blanqueries, i que continua cap al carrer Palomino per l'interior d'un forn.

La part de la muralla que podem contemplar en TATUARTE és la seua cara interna, és a dir, la que mirava cap a l'interior de la ciutat islàmica.
Els amics de la cooperativa CaminArt (Camins de Cultura i Art) van tindre accés a fotografiar la muralla a l'interior de la botiga.
Hi adjunte una fotografia exterior de la tenda i un parell de fotografies preses a l’interior per CaminArt:

LA GRAN NEVADA SOBRE VALÈNCIA DE GENER DE 1960.

Al llarg de l'historia a la ciutat de València, s'han documentat grans nevades el 18 gener 1543 (amb un pam de neu), el 23 de febrer de 1592, el 22 de desembre de 1594, el 3 de febrer de 1600, el 4 de febrer de 1603 o el 30 gener de 1624.

No obstant això, des de què en 1859 es comencen a registrar les dades meteorològiques de manera oficial, hi ha tres nevades que van quallar fortament als carrers de València i que sobreïxen d’altres que també ha tingut la ciutat, però que no tingueren tant de ressò.
Van ser les del 15 i 17 de gener de 1885, amb una temperatura mínima registrada de -7ºC i un gruix de neu acumulat a la ciutat de 25 cm. 

La del 16 de gener de 1946, que va ser la primera gran nevada del segle XX. 
Segons recull una crònica publicada el dia següent pel diari Levante, els flocs de neu ja havien quallat a terra a les sis de la vesprada. I quan va fosquejar "tota la ciutat estava coberta per un mantell blanc i els cotxes i els tramvies oferien un aspecte tan pintoresc com alegre", deia el diari. Aquella crònica recull també que aquell dia, per culpa de les relliscades, onze persones van haver d'ingressar "pel seu peu o en camines" a les Cases de Socors de València

Però l'última gran nevada va caure sobre la ciutat el 11 de gener 1960. 
Vos vaig a mostrar un parell de vídeos de la nevada d’aquell dia.
El primer dels vídeos, de 4 minuts i mig de durada, és propietat d’en Manuel Jordà, qui va cedir els drets al grup de Facebook VALÈNCIA ANTIGA: HISTÒRIA GRÀFICA. Malgrat la seua escassa qualitat tècnica, resulta molt interessant visualitzar llocs nevats tan emblemàtics com el Mercat Central, la Llotja, l'Església dels Sants Joans, l'actual avinguda Maria Cristina o les Torres de Quart.
Ací teniu l'enllaç: https://docs.google.com/open?id=0B4OByrv7L8deS0hCbkxUdllzVE0

La gran nevada d'aquell 11 de gener va durar unes vuit hores, fet que va provocar la interrupció dels serveis d'aigua, gas, electricitat i telefonia al llarg de tota aquella jornada. 
La neu obligà a suspendre la línia d'autobús amb Madrid i la de tren amb Saragossa, i els tramvies de la ciutat van patir greus retards i alteracions en els seus horaris.
Sobre les 10 del matí van començar a caure els primers flocs sobre la ciutat, i a mig dia la nevada era ja intensa i abundant, arribant-se a acumular uns deu centímetres de neu sobre els carrers.

Com a curiositat puc explicar que les tres màximes autoritats polítiques de la ciutat en aquell moment, el batlle, el governador civil i el president de la Diputació, es trobaven aquell mateix dia a Madrid, on havien viatjat per comunicar oficialment al Palau del Pardo que la néta del general Franco, Mari Carmen Martínez-Bordiu Franco, havia estat nomenada fallera major infantil per a les falles de 1960.
Complerta la seua missió, el difícil per a tots ells va ser tornar als seus despatxos a València amb unes carreteres saturades de neu gelada. Uns ho van aconseguir desviant-se per Aragó i Tarragona, i altres ho van fer després de diversos dies fent una llarga volta per Múrcia.

El segon dels vídeos que vos vull mostrar, d'uns 30 segons de durada, correspon al NO-DO, en el seu número 890 de data 25 de gener de 1960.
Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=cxV3nOLo_6w.
Gaudiu-lo!

ON VA ESTAR PENJAT EL PENÓ DE LA CONQUESTA EL NOU D’OCTUBRE DE 1238?

Algunes voltes amics meus m'han fet arribar la seua creença que el Penó de la conquesta, la bandera que el rei musulmà de València Zayyan manà penjar visible a la part alta de la muralla defensiva de la ciutat el 28 de setembre de 1238, com a senyal pactada que acceptaven les condicions de rendició de l'exèrcit cristià de Jaume I, s'havia penjat dalt de la porta de la muralla que existia on actualment s'ubiquen les Torres de Serrans, potser per ser l'entrada més representativa que tenia llavors la ciutat.

Però no va ser així. 

El Penó de la conquesta no es va penjar allà, sinó en l'anomenada torre d'Ali Bufat, què se situava aproximadament a l'actual plaça del Poeta Llorente, just al costat de la plaça del Temple. 

Aquesta torre defensava la porta d'Ibn Sajar de la muralla musulmana de Balensiya (València).
Així ho diu el mateix monarca en el seu Libre dels Feyts, quan relata aquest fet de la següent manera: “E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al Rey [Zahén, rei de Valéncia] e a rais Abhalmalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valéntia, e que nengun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en aquella torre que ara és del Temple; e ells dixeren que·ls playa. E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quant vim nostra senyera sus en la torre descavalcam e dreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls besant la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta.”

Hi adjunte una foto aèria del centre històric de la ciutat, on he marcat en roig el traçat de la muralla islàmica i amb una fletxa groga el lloc on es situava la torre d’Ali Bufat on es penjà el Penó:

UNA AGRADABLE SORPRESA PASSEJANT PEL CARRER DEL TRENCH

En els dos apunts anteriors vos he estat parlat del concorregut carrer del Trench. 
El seu traçat i estretor, característic dels carrers de la València medieval, probablement ens impediran fixar-nos en una preciosa façana que hi podem trobar ja prop del seu encreuament amb l'avinguda Maria Cristina. 
Es tracta d'una façana completament decorada de rajola de dalt a baix en blanc i blau, amb mencions al tema de farmàcia: "Centro de especialidades” i “Sueros y Vacunas”, podem llegir en grans lletres en la seua façana de rajoles.

Sense dubtes una agradable sorpresa que fins ara ens pot haver passat desapercebuda i de la que podrem gaudir a partir d'ara.

Adjunte a l’apunt una fotografia d'aquesta façana:

No obstant això, aquesta casa del carrer del Trench té (o tenia) la seua germana bessona a una casa construïda en 1917 que, a pocs metres de distància, dóna la seua façana al carrer de Sant Ferran, els baixos de la qual ocupava un comerç històric a la ciutat de València: la farmàcia Jose Ros Abascal.
En aquesta farmàcia es venien preparats farmacèutics ja preelaborats, on la preparació de medicaments es feia al moment. A més aquesta botiga venia també productes químics per al seu ús en farmacopea i productes de neteja i higiene propis d'una drogueria.
Després de la Guerra Civil va quedar reconvertida definitivament en farmàcia, fent honor a la antiga vocació farmacèutica del comerç per donar lloc a la coneguda farmàcia Rubio Abascal del carrer de Sant Ferran.

Com he dit, la façana d'aquesta finca en què se situava la farmàcia era idèntica a la que acabe d'esmentar que podem trobar a hores d'ara al carrer del Trench, però de més amplada.
Malauradament, la darrera rehabilitació que es va fer de la seua façana no va respectar la rajola original i aquesta va ser arrencada, quedant-se la façana coberta d'un arrebossat llis.
Actualment la casa està ocupada per una entitat bancària, i la històrica farmàcia Abascal exerceix el seu negoci en una finca contigua.

En aquesta vista aèria podeu observar la posició de les dues cases:

Hi adjunte també una fotografia antiga d'aquesta finca amb la seua façana original, en què podem observar la seua similitud amb la què trobem al carrer del Trench. I una altra foto presa des del mateix lloc que l'anterior amb el seu aspecte actual, ja desposseïda de la seua rajola original i també del remat superior que l’embellia:

D’A ON LI VE EL NOM AL CARRER DEL TRENCH?

En l'apunt anterior vos havia parlat del carrer del Trench. 
Potser alguna vegada, al passar per aquest popular carrer del centre històric de València, vos heu preguntat d'a on ve el seu nom. Doncs bé, el seu propi nom ja ens proporciona una pista important: “trench” es un mot que prové del verb "trencar". Així doncs, un trench és un trencat, un forat podem dir-ne.
Però un trencat o un forat a on? Com havia assenyalat en l'apunt anterior, el carrer del Trench històricament ha estat un carrer ple de comerços, de fet era l’eix del soc islàmic de la València musulmana. 

En aquella època aquell soc tenia la seua continuïtat extramurs, en la gran esplanada que a hores d’ara constitueix la nostra plaça del Mercat. L'accés a aquesta zona es realitzava en l'època musulmana per la porta Bab Al-Qaysariya (Porta de la Alcaicería).
Possiblement aquesta porta va quedar encegada, per raons que desconeixem ja en època cristiana, en algun moment desprès de construir-se la muralla gòtica de la ciutat al segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós.

A la València cristiana la muralla musulmana constituïa un seriós obstacle de comunicació amb els nous barris que havien anat sorgint entre el seu perímetre exterior i la nova muralla cristiana. Per fer una analogia, podem pensar en una mena de "mur de Berlín" que dividia la ciutat en dos anells, un contingut dins de l’altre. La solució que van idear les autoritats de la ciutat va ser la de "trencar" la muralla, es a dir, fer "portes" o "trenchs" d'accés a la part exterior. 
Al carrer del Trench es va fer una d'elles, per tal que la zona comercial intramurs quedara millor comunicada amb la zona exterior situada a la zona de la plaça del Mercat. 

La plaça del Mercat va ser, durant molts segles, el veritable centre neuràlgic de la ciutat, ja que a banda de fer-se el mercat, es celebraven altres tipus d'activitats lúdiques i no tan lúdiques, com eren els penjaments i incineracions dels reus condemnats pel Sant Ofici. L'afluència de públic a aquests espectacles era molt nombrosa, per la qual cosa es feia necessari habilitar passos a través de l'antiga muralla musulmana de la ciutat.

Adjunte a l’apunt un plànol on es veu el traçat de la muralla musulmana, i amb una fletxa blau assenyale la posició d’aquell “trench” que va donar nom a l'actual carrer del Trench:

QUIN VA SER EL PRIMER CARRER EMPEDRAT A LA CIUTAT DE VALÈNCIA?

Pràcticament tots els carrers dels nostres pobles i ciutats, com València, compten a hores d’ara amb un asfaltat. Una cosa que no va ser així durant molts segles, fins que l'arribada de temps més moderns va aconsellar, primer empedrar, i més tard asfaltar tots els nostres carrers i places.

A la València del segle XVIII tots els carrers eren de terra piconada. Els fangars quan plovia eren habituals, i les polsegueres que s'aixecaven en èpoques d'estiu i en dies de vent també, la qual cosa feia incòmode per als ciutadans la circulació per ells.
Però en aquella València antiga si hi havia un carrer molt transitat era el carrer del Trench. I ho era perquè en ell, des de temps immemorials en què cal remuntar-se fins a l'època musulmana, s'establia la zona del mercat, del soc islàmic.
És presumible que per aquesta raó, per ser un dels carrers més transitats de la ciutat, tant per persones com per carruatges, va ser el primer carrer de la ciutat a ser empedrat allà pel segle XVIII.
Posteriorment, ja en 1863, en època de govern de la ciutat de Jose Campo (després reconegut com Marqués de Campo), va ser de nou empedrat ja com molts altres de la ciutat.

Vos adjunte un parell de fotografies del carrer del Trench de dues èpoques diferents, presses exactament des del mateix punt (de la plaça Lope de Vega); una és de finals del XIX i l’altra actual:

A ON ES TROBA L’ÚNICA OBRA D’ANTONI GAUDÍ A VALÈNCIA?

Si passegem pel passatge de Ripalda, entrant en ell des del carrer de Sant Vicent, prompte hi trobarem a la nostra esquerra una de les botigues històriques de la ciutat, la que va ser la botiga Oltra, un local comercial que, com el seu nom indica, va pertànyer a la família Oltra.
Aquest establiment, que era una botiga de venda de camises, va obrir les seues portes al públic l'any 1905. 
Però el que potser no és tan conegut és que Álvaro Oltra va encarregar el disseny dels aparadors de la seua nova tenda al què ha sigut l'arquitecte modernista més important del segle XX al nostre país: Antoni Gaudí.

En un apunt anterior, quan vaig parlar de l'arquitecte modernista valencià Jose Manuel Cortina, vos havia explicat l'auge que va tindre el modernisme adaptat a les peculiaritats de València entre la burgesia valenciana de finals del XIX i principis del XX. I Álvaro Oltra no en va ser una excepció.
Álvaro era amic de l'escultor valencià Manuel Benedito, el qual era amic personal de l'arquitecte, de manera que aprofitant aquesta relació li va demanar que dissenyara els aparadors de la seua botiga. I així hi va ser.
La botiga Oltra va tindre el privilegi de comptar amb tres vidrieres i tres cúpules de disseny modernista, les úniques obres existents a València del genial arquitecte català. Álvaro Oltra va pagar 22.000 pessetes de llavors a Gaudi per aquell treball.

Hi adjunte una fotografia d’època on es pot contemplar una d’aquelles meravelloses vidrieres de Gaudí:

Per a aquell encàrrec Gaudí va dissenyar tres cúpules d'aparador de vidre de Bohèmia bisellat i 3 vidrieres inspirades en la forma de la cua d'un paó. Les cúpules i la vidriera grafiada amb el nom de l'establiment, que podeu veure en la fotografia anterior, es van retirar en 1998 durant la primera reforma que es va fer al local.
Aquell any la família Oltra va vendre el local, que va ser reconvertit en diferents negocis al llarg dels anys. Abans de la seua venda, l'immoble va ser ampliat i Vicente Oltra va encarregar dues rèpliques de les vidrieres en forma d'arc originals per no trencar l'estètica de les façanes.

El 2004 es va realitzar una nova reforma del local, i amb ella es van desmantellar les dues vidrieres que hi quedaven, que donen al passatge. Anteriorment ja s'havia desmantellat una peculiar escala, obra de Benedito, fabricada amb fusta i ferro que només tenia dos punts d'ancoratge.
Les vidrieres i les cúpules de Gaudí, així com l'escala de Manuel Benedito, pertanyen a la família de Gulliermo Miralles, empresari que va comprar l'immoble on es troba la botiga. Estan guardades en baixos de la seua propietat.
Els veïns i comerciants del Passatge Ripalda han demanat moltes vegades a l'administració que adquirisquen i es facen responsables de les obres, que els actuals propietaris estarien disposats a vendre.

Actualment el que podem veure a la botiga són dues rèpliques d'aquelles magnífiques vidrieres de Gaudí, probablement les que Oltra va encarregar fer quan va fer l’ampliació de la tenda.

Adjunte a l'apunt una vista de les vidreres actuals que podeu contemplar si passegeu per davant de la tenda: