Cercar en aquest blog

dijous, 7 de setembre del 2017

L’INSÒLIT DESCOBRIMENT D’UN CARRER AMAGAT DE LA JUERIA MEDIEVAL DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del lloc on se situava el desaparegut call o barri jueu medieval de la ciutat de València.

El brutal assalt que va patir en 1391 (l’anomenat “pogrom”), continuant una sèrie d'assalts a jueries que van anar produint-se a les principals ciutats dels regnes hispànics d’aleshores, va decidir el seu destí, que no va ser un altres més que el seu abandonament i la seua progressiva desaparició. 
Malauradament, en el cas de València aquesta desaparició ha arribat, fins i tot, a la seua trama urbanística sencera, ben al contrari del que ha passat en altres ciutats de la península, a on aquesta trama ha pogut ser ben conservada al llarg dels segles i ara se'ns apareix com un magnífic testimoni històric del que van ser els calls a l'edat mitjana.

No va ser així en el cas de València. La trama urbana del barri jueu va anar diluint-se al llarg dels anys, esborrada per nous traçats de carrers i places, fins arribar al nostre temps en què pràcticament res queda que ens recorde la jueria medieval de València... o potser no siga totalment així!

Perquè no fa molt de temps Roberto Tortosa, investigador i divulgador infatigable de “La Valencia insólita", blog de referència a València i autor del llibre del mateix nom, va poder fotografiar al costat del carrer del Mar un carrer que va ser descobert l'any 2005 pels arqueòlegs municipals de València, quan estaven realitzant un estudi sobre el cementeri medieval de l'església de Sant Joan de l'Hospital. 

Un carrer que transcorria entre aquesta església i la jueria, que havia estat tancat i integrat dins del recinte del Palau de Valeriola i que havia romàs durant segles amagat, literalment “congelat” en el temps, i que aquests arqueòlegs van determinar que es corresponia amb l’històric carrer de Christòfol Soler, més tard anomenat del Fossar de Sant Joan, de la trama original de la jueria medieval de València. 
Aquests arqueòlegs van determinar també que el mur mitjaner que el separa del pati sud de l'església de Sant Joan es correspon amb el mur que tancava el barri jueu (convertint-lo així en una mena de “gueto”), després de la darrera ampliació que es va realitzar en ell l'any 1390, just un any abans del seu assalt i parcial destrucció.

Per tant, estem parlant d’un carrer que, miraculosament, ha sobreviscut a segles de destrucció d’aquella trama urbana original i que ara, gràcies a haver-se trobat a l'interior d'una illa de cases com a part d’un antic palau nobiliari, sense trànsit de vehicles ni de vianants, s’ens mostra com un “fossil” urbà d’aquella jueria que va començar a desaparèixer fa ara més de sis segles. 
Perpendicular a aquest carrer hi existeix també un altre, el carrer de les Penes (com el ròtula el Pare Tosca en el seu plànol de 1704), tancat en l'actualitat i convertit en pati interior d'un edifici d'habitatges anomenat del "Crist de les penes". 
Aquest carrer unia el cementeri de Sant Joan de l'Hospital amb el carrer de la carnisseria del barri jueu (a hores d’ara absorbit pel carrer del Mar). 

Com bé diu Roberto al seu bloc, aquest lloc "mereix ser considerat com un dels llocs més insòlits de València". Per gentilesa seua, hi adjunte sengles de fotografies de l'esmentat carrer de Christòfol Soler. En una d'elles (una vista aèria), he assenyalar en groc el seu traçat, per a la seua millor identificació. 
Per a una millor comprensió d’on es troben exactament aquests dos carrers, hi he adjuntat també una vista aèria d'aquell sector de la ciutat, on hi he assenyalat amb sengles rectangles grocs la posició dels dos carrers, i amb una fletxa groga l'església de Sant Joan de l'Hospital, per a facilitar la comprensió de la seua ubicació:







UNA PASSEJADA PEL DESAPAREGUT BARRI JUEU DE VALÈNCIA

Si passegem per llocs com el carrer de la Mar, el carrer de la Pau o per davant de la Universitat literària o del Col·legi del Patriarca, ho estarem fent, potser sense adonar-nos-en, per indrets on s'ubicava l'antiga jueria de València, l'anomenat "Call "o barri jueu.

Cap rastre físic ni record queda actualment d'aquella jueria, una de les més importants de la Corona d'Aragó fins a la seua desaparició el 1391.
Jaume I va assentar-la després de la seua entrada a València a la zona del carrer del Mar, carrer que històricament va ser el seu eix comercial. La seua extensió es corresponia amb la de la parròquia de Sant Tomàs, una de les tretze primeres parròquies cristianes de la ciutat.

El gran creixement demogràfic que va tindre el Cap i Casal durant el segle XIV va atreure noves famílies jueves procedents, tant del sud peninsular islàmic com d'altres territoris de la Corona d'Aragó. D'aquesta manera el Call va anar creixent, fins a arribar a comprendre part de l'actual carrer de Poeta Querol, el Col·legi del Patriarca i la Universitat de la Nau.
Va arribar a comptar fins amb 3 sinagogues, sent el seu carrer més important el carrer del Mar, com he esmentat adés.


El soc jueu s'ubicava on ara es troba la plaça de Margarida de Valldaura. Allà hi treballaven les persones dedicades a l'artesania, artesans dedicats a la sabateria i el tèxtil (sastres, teixidors, tintorers), als articles de luxe (metall, orfebreria), ubicats en obradors i botigues que sovint es donaven en lloguer.
La fi de la jueria a València es va produir el 9 de juliol de 1391, quan va ser assaltada per una multitud, dins d'una onada d'antisemitisme jueu generalitzat que es va produir en aquell temps per tota la Península. Aquell dia es coneix amb el nom del "Pogrom jueu".


Arran de l'assalt, el Call va resultar en bona part saquejat i destruït, i molts dels seus habitants van ser assassinats o obligats a convertir-se forçosament al cristianisme. Molts dels jueus supervivents d'aquella jornada van fugir a altres jueries del Regne de València, o a les d'altres parts de la Península.


Hi adjunte un plànol de la València actual, on es pot veure els límits de la primera jueria establerta a la ciutat l'any 1240 (en verd), i també l'extensió que arribà a tindre el Call el 1391 quan va ser assaltat i destruït (en blau):



UN ALTRE MAGNÍFIC PALAU BARROC I NEOCLÀSSIC QUE MAI MÉS TORNAREM A VEURE.

La plaça de Tetuan ha sigut històricament un dels llocs del Cap i Casal on l'alta burgesia capitalina dels segles XVIII i XIX ha construït tradicionalment les seues casones i palaus.

Aquestes casones i palaus, conjuntament amb l'històric Convent de Sant Domingo (durant molts anys Capitania General de València), formaven a la plaça un destacat conjunt arquitectònic de gran bellesa, per la riquesa i varietat que exhibien les seues façanes.
El Palau de Cervelló, el Palau dels Marquesos de Montortal, les Cases dels Oliag, la Casa de Manuel Gomez Fos o el Palau de Mustieles, són, entre altres, alguns destacats exemples del què acabe d'exposar.


No obstant això, si entrem passejant a la plaça des del riu, a mà dreta, en la seua confluència amb els carrers d'Espasa i Jovellanos, podrem observar un edifici que trenca completament l'estètica palatina que històricament ha tingut la plaça. I malauradament no és l'únic cas que s’hi dona, com exposaré en futurs apunts.


La manca de diners per a la conservació d'aquests edificis, els pocs o nuls beneficis que generaven als seus propietaris i també, cal dir-lo, un desig d'enriquiment ràpid immobiliari, malgrat la evident pèrdua de patrimoni històric i arquitectònic que els enderrocs d'aquests edificis suposaven per la ciutat, han estat les principals raons que ens han portat a aquesta lamentable situació.
En el solar existent entre els esmentats carrers d'Espasa i Jovellanos va existir, durant segles, un bell exemple de palau barroc i neoclàssic, el Palau dels Comtes d'Alcúdia i Gestalgar. Els seus últims propietaris van ser la família Moroder, una família que va desenvolupar importants projectes empresarials durant la València del segle XIX.


Aquest palau va tindre fins i tot una especial rellevància durant l'època en què València va ser capital de la República espanyola, ja que va ser seu del Ministeri d'Hisenda durant aquest període de temps.
Lamentablement, com tants altres edificis històrics de la ciutat, va ser enderrocat l'any 1965 per construir en el seu solar un edifici de disseny i línies avantguardistes, completament alienes al seu entorn.
El seu autor va ser un destacat arquitecte, Miguel Fisac, qui va batejar l’edifici, en honor a l'antiga família propietària del palau derruït, com edifici Moroder Gómez.


L'arquitecte, membre numerari de l'Opus Dei, va construir aquest edifici per a membres de l'Obra.
Només un trist record viu ens queda actualment d’aquell magnífic palau. Un record què podem trobar en un racó amagat dels Jardins de Vivers: la seua porta principal amb el seu escut nobiliari, parcialment destrossat, que va ser desmuntada i duta a la se
ua nova ubicació en aquests jardins, on s'hi troba completament desubicada... això és tot.

Adjunte a l’apunt una comparativa de fotografies del Palau i de l'edifici actual, preses des d'una perspectiva similar:



UN RECORREGUT PER LA VALÈNCIA DE JAVIER GOERLICH.

En els apunts anteriors havia parlat de l'anterior disseny que va tindre la plaça de l'Ajuntament de València, en concret el de la "tortada" dissenyada per Javier Goerlich, abans que fora remodelada en els anys 1960 per adoptar un disseny semblant al que presenta a hores d’ara.



Parlar de Javier Goerlich és parlar de l'evolució arquitectònica i urbanística que va tindre la València del segle XX. El seu llegat en la imatge i el traçat de la ciutat al llarg de més 50 anys és immens. És quasi impossible passejar per la València de Ciutat Vella o la de l'Eixample sense passar per la porta d'algun habitatge seu. Més de sis-cents edificis i algunes de les reformes urbanes més importants que s'han fet a la ciutat porten la seua empremta. La faç de València sense Javier Goerlich seria, sense cap dubte, diferent a la que és ara.







Vos recomane el visionat d'un documental de poc més de cinc minuts de durada, que fa un recorregut per algunes de les obres més importants de Goerlich. Per edificis i construccions que amb total seguretat vos seran familiars per haver-los vist en nombroses ocasions en passejar per la ciutat, però de les que potser desconeixíeu el seu autor. Ara ja ho sabeu: Javier Goerlich.

Vos adjunte l'enllaç a aquest interessant documental: https://www.youtube.com/watch?v=YKUVu4UO1Ww&feature=share
Gaudiu-lo!



Entrada destacada

L'ANY EN QUÈ EL SORTEIG DE LA LOTERIA DE NADAL ES VA FER A VALÈNCIA

En alguns apunts anteriors havia parlat del 80é. aniversari de València com a capital de la II República espanyola. Al novembre de 1936 tot...

Entrades populars