UNA ESTRELA DELS REIS D’ORIENT GRAVADA EN LA PORTA ROMÀNICA DE LA CATEDRAL

Probablement haureu passat moltes vegades per davant de la Porta romànica que dóna a la plaça de la Almonia, i també entrat a la Catedral per aquesta magnífica porta.

Però potser per a molts de vosaltres haurà passat desapercebut un interessant i curiós "graffiti" d'una estrela gravada en un carreu que es troba just al costat de la porta esquerra (entrant a la Catedral), aproximadament a l'alçada del cap d'una persona, en el tros de paret existent entre els brancals (les columnes) i la pròpia porta.

En les fotografies que hi adjunte podeu veure aquesta estrela i localitzar-la sense cap dificultat.
Però, què és i que representa aquesta estrela?

Aquest gravat podria ser una marca feta per un dels picapedrers que va construir la Porta romànica allà pel segle XIII. Un pictograma d'una estella de cinc puntes, a la qual probablement amb posterioritat algú li va dibuixar una cua potser per voler representar l'estrela dels Reis d'Orient.
En estar el gravat en un costat del carreu, i no en el seu centre, a mi em sembla que, més que una marca per poder comptabilitzar el nombre de carreus treballats (per posteriorment poder cobrar-los), probablement el picapedrer va voler plasmar la seua pertinença a algun gremi o fer palès algun signe d'origen esotèric.

Probablement mai sabrem amb certesa el seu significat, però ací ens queda aquest curiós testimoni en forma de "graffiti" que ha perdurat al llarg de quasi vuit segles en la porta de la Catedral de València.

DOCUMENTAL SOBRE LA CERAMO, LA HISTÒRICA FÀBRICA DE REFLEX DAURAT DE VALÈNCIA

En apunts anteriors havia parlat de La Ceramo, la històrica fàbrica situada al barri de Benicalap de València, un referent patrimonial per la seua característica portada d'estil neomudejar, feta en homenatge a la seua ceràmica de reflex metàl·lic inspirada en tècniques musulmanes.
Una ceràmica que va vestir els principals edificis del Cap i Casal, i que va arribar fins i tot a estar de moda a diversos països europeus a les darreries del segle XIX i primeres dècades del XX.
Ara, després de romandre durant 23 anys tancada, La Ceramo tornarà a obrir les seues portes, però encara no sabem encara quan.

En aquest apunt vull presentar-vos una magnífic documental estrenat fa poc de tems, produït per BUHO FILMS, en què se'ns relata la història d'aquesta fabrica valenciana des dels seus orígens fins a l'actualitat. 
Una història rica i esplendorosa, plena d'originalitat, esforç, treball i sacrifici.
Podem veure en el documental com d'aquesta fàbrica de Benicalap va eixir la ceràmica que adorna edificis tan emblemàtics com ara el Mercat Central, el Mercat de Colom, el Mercat d’Abastos, l'Estació del Nord, la Finca Roja, els Tinglats del Port, els Jardins de Monforte, les cobertes de les cúpules de l'Ajuntament i altres més. I això va ser possible perquè aquesta ceràmica artesana, tan refinada i tan característica, era molt apreciada pels millors arquitectes modernistes valencians d'aquella època, com ara Mora, Ribes, Goerlich, Lucas Garcia Cardona i altres.

Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Y068piEZhIA&feature=youtu.be
Vos recomane el seu visionat. Gaudiu-lo!

LA PREDECESSORA DE LA LLOTJA DE LA SEDA DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del convent de Sant Domènec.
Si heu tingut la oportunitat de haver pogut visitar-lo en alguna ocasió, de segur vos haureu quedat bocabadats admirant la joia de la corona d'aquest excepcional conjunt arquitectònic: la seua Sala Capitular, sense cap dubte un dels espais més bells de l'arquitectura valenciana. 

La planta d’aquesta sala, coneguda també com “Sala de les palmeres”, és un espai de forma quadrada de 12 metres de costat, amb quatre finíssimes columnes elevades que suporten una volta de creueria simple de 9 panys.
La construcció d'aquest espai, cal dir que d'autor desconegut, es va realitzar entre els anys 1310 i 1320. És a dir, ara mateix fa 700 anys que estava construint-se. 

Els diners per a la seua construcció els va aportar el que va ser majordom del net de Jaume I, Jaume II, Pere Boïl d’Aragó, que volia ser soterrat en aquesta sala.
Però potser no siga tan conegut que aquesta magnífica sala va servir d'inspiració al picapedrer (nom amb què es coneixien els arquitectes durant l’Edat mitjana) mallorquí Guillem Sagrera per construir, al seu torn, la Llotja dels Mercaders de Palma entre 1426 i 1447. 

Sagrera la va fer més gran que la Sala de les palmeres de Sant Domènec, fent una Llotja de tres naus separades per sis columnes helicoïdals, en comptes de quatre que té la del Convent dels Dominics.
I cal dir que aquesta Llotja de Mallorca, al seu torn, va servir d'inspiració a Pere Comte, el millor picapedrer de València del Segle d’Or, per construir entre 1482 i 1548 l'obra mestra del gòtic civil europeu: la Llotja dels Mercaders, o de la Seda, de València.

Però en aquest cas la grandària del saló columnari superava amb escreix als de Palma i al de Sant Domènec, ja que estava format per tres naus longitudinals i cinc naus transversals de més grandària, amb vuit esveltes columnes helicoïdals d’onze metres d’alçada i setze pilastres del mateix tipus que sostenen les voltes.
Per tant, podem considerar la Sala Capitular del Convent de Sant Domènech com la font d'inspiració primigènia de la nostra Llotja de València que va ser construïda 170 anys més tard.

Hi adjunte fotografies d'aquestes tres meravelles del millor gòtic mediterrani, on es pot observar les seues extraordinàries semblances: 

EL CONVENT DE SANT DOMÈNEC, UNA JOIA ARQUITECTÒNICA AMAGADA I DESCONEGUDA A VALÈNCIA.

La ciutat de València té joies arquitectòniques medievals com el gòtic de la Llotja de la Seda, les Torres de Serrans, les de Quart, la Catedral o el Micalet, entre d’altres. 
Té palaus renaixentistes, barrocs i neoclàssics. Edificis i conjunts modernistes molt notables. 

Però probablement cap d’ells pot competir en importància històrica, grandiositat i art acumulat per metre quadrat amb un conjunt arquitectònic que té una extraordinària sala capitular gòtica predecessora de la mateixa Llotja de València, una capella gòtica amb una extraordinària volta de creueria estavellada única en el seu gènere (que es va construir per ser panteó real), un admirable Saló del tron i mausoleu renaixentista, i tres claustres, tres ni més ni menys, un gòtic, un altre renaixentista i un altre neoclàssic. I un d’ells, el claustre gòtic, una autèntica joia del gòtic flamíger del segle XIV.

I no obstant això, tot i estar situat al bell mig de la ciutat de València, aquesta meravella històrica i arquitectònica és una perfecta desconeguda per a visitants i per a la immensa majoria dels mateixos valencians. Estic parlant de l’antic Convent de Predicadors, ara conegut com Convent de Sant Domènec, seu de l’antiga Capitania General de València.

Aquest conjunt històric és, a hores d’ara, seu de l’Estat Major Nacional del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat, pertanyent al Ministeri de Defensa, per la qual cosa el seu accés al públic està completament vedat, excepte si es fa amb reserva prèvia i en dies i horaris molt concrets.
Un Convent la primera pedra del qual va ser col·locada pel mateix rei en Jaume l’any 1239, i que durant la seua llarga història ha estat lligat a personatges històrics tan importants per a València com ara Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Bertran, Joan de Joanes, el Papa Lluna o el Rei Alfons el Magnànim. S’hi van celebrar varies voltes Corts generals del Regne de València en presència de reis com Pere el Cerimoniós, Carles I d’Àustria i Felip III.
Però, perquè el convent de Sant Domènech és propietat del Ministeri de Defensa? 
Faig un rapidíssim repàs històric per a explicar-lo. 

L’edifici, que era propietat dels Dominics, passà a mans de l’Estat, en concret del Ministeri de la Guerra, arran de la Desamortització de Mendizabal en 1836. Aquell Ministeri va decidir l'any 1840 que aquest singular edifici històric devia ser seu de la Capitania General de València en 1840. 
I des d’aleshores ençà aquest extraordinari i únic conjunt històric i arquitectònic, testimoni d’excepció de la història de la ciutat i del Regne de València al llarg de més de vuit segles, ha estat amagat i és un perfecte desconegut fins i tot per als propis ciutadans de la ciutat de València.
Vos anime a visitar-lo quan es faça alguna jornada de portes obertes, o concertant visita prèvia.
No vos deixarà indiferents.
Ací teniu algunes fotografies del Convent:

EL CARRER DEL TRENCH, EL CARRER PER A VIANANTS MÉS ANTIC DE VALÈNCIA

Durant els darrers mesos s'està suscitant un intens debat entre l'opinió pública de València, com a conseqüència de la política de progressiva extensió de les zones de vianants al centre històric de la ciutat que està duent a cau l'actual govern municipal de la ciutat.

En referència a això, la versió digital del periòdic Las Provincias va publicar fa un tempsr un interessant article en què, fent història, ens assenyalava com allà per l'any 1756 el popular i comercial carrer del Trench va ser el primer a ser pavimentat a la ciutat amb grans lloses (fet que ja vaig assenyalar en un apunt que publiquí fa un temps), i també el primer a ser alliberada del "trànsit" de carruatges i cavalleries (únics elements de transport que existien en aquella època) i ser destinat a l'ús exclusiu de vianants.
És a dir, que aquesta via urbana que accedia a la zona del mercat, va esdevenir aquell 1756 el primer carrer de vianants de València. Fa ni més ni menys que 261 anys!

L'article del diari refereix, a més a més, un altre interessant detall que també vaig tractar en aquesta pàgina fa algun temps: l'origen del seu nom.
La paraula "Trench" procedeix del verb "trenchar" en valencià antic, "trencar" en valencià actual.
Un "trench" era un forat.

L'any 1408 el carrer del Trench estava tancat per un dels seus costats, el més pròxim al mercat, per l'antiga muralla musulmana que envoltava la ciutat. Com que unes dècades abans ja havia sigut construïda la muralla gòtica de València, les autoritats van decidir fer un forat, es a dir un "trench", en aquella muralla musulmana, per tal de facilitar l'ingent pas de persones i carruatges que anaven o venien del mercat.
Aquella vella muralla construïda pels musulmans estava ja desproveïda de tot valor defensiu en estar construïda la muralla cristiana, per tant no hi suposava cap problema fer-li un forat, un "trench".
Per tant, el carrer, que aleshores s'anomenava de la Pelleria, passà a ser conegut popularment com "carrer del trench", pel pas o forat que es va obrir a la muralla. 
I des de llavors fins ara, per més de 600 anys, es coneix aquest carrer, primer popularment i després ja oficialment, amb el nom de Carrer del Trench.

Vos deixe l’enllaç a la noticia. Vos recomane la seua lectura: http://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/201605/16/calle-trench-primera-exclusiva-20160516000539-v.html

L’ESTRANYA DIÀSPORA DE LES COLUMNES DE L'ANTIC HOSPITAL GENERAL DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat de les dues columnes medievals de l'antic Hospital General que podem trobar desubicades en dos diferents llocs del centre històric de València.
També hi havia comentat que aquesta desubicació no era exclusiva de la ciutat, sinó que fins i tot havia arribat a algunes localitats de fora de València, com ara l’Eliana i Montcada. 

La història d'aquest espoli del patrimoni històric i arquitectònic medieval i renaixentista de la ciutat és tan curiosa (alhora que indignant), que m'he resistit a no explicar-la en algú dels meus apunts. Ho vaig a fer ara, i ho faré també amb més detall en un proper apunt que seguirà a aquest que ara publique.
Com estava comentant, a la localitat de l’Eliana podem trobar una altra de les columnes de l'antic hospital. Concretament en un jardí de la urbanització Montesol, davant d'una església. I la trobarem rematada per una imatge del Sagrat Cor de Jesús.

La columna va arribar a l'Eliana just després que el 1974 s’enderrocara part de l’antic complex hospitalari medieval, institució que aleshores ja s'havia mudat al seu actual emplaçament a l'avinguda del Cid.
La història, que segons tinc entès va ser reconstruïda per un sacerdot de l’Eliana, diu que a mitjans dels anys 1970 un veí de la urbanització que tenia a la seua dona malalta, va fer la promesa de pagar l'escultura d'una imatge religiosa si la seua dona es recuperava. I així va succeir finalment, per la qual cosa el veí va pagar una imatge del Sagrat Cor de Jesús.
Però, clar, a la imatge li calia una peanya digna. I per això va recórrer a una influent amistat, la del llavors batlle de l'Eliana, Enrique Daries (que va governar el poble entre 1958 i 1979), que aleshores era, a més a més, diputat provincial.
L'alcalde va recórrer a les seues "influències" en la Diputació, propietària dels terrenys on s’havia ubicat l’Hospital, i va possibilitar que, d'alguna manera que desconeguem, una de les seues columnes medievals fora furtada i transportada fins a l’Eliana per servir de peanya a la imatge religiosa que el seu amic havia comprat. Estem davant d'un espoli d’un patrimoni de gran valor històric que és de tots els valencians, i que es va fer servir per satisfer interessos particulars.
Però ací no acaba tota la història, encara n'hi ha més ...

Adjunte a l'apunt una fotografia actual d'aquesta columna i del seu remat de la imatge religiosa que es troba a l’Eliana:

Després de la demolició de part de l'antic Hospital, l'any 1979 es va inaugurar la Biblioteca municipal de València sobre una les seues naus que, sortosament, no va caure sota els colps de la piqueta.
Tres anys després es va realitzar la primera intervenció en els jardins de l'antic hospital i es van reorganitzar les restes arqueològiques existents, bàsicament capitells, fusts i bases de les columnes.
Just en aquell temps, concretament el 1981, una plaça de la localitat de Montcada, la plaça del Quadrat, va ser remodelada. Però un bon dia, de manera completament misteriosa, van aparèixer allà quatre columnes antigues que no figuraven enlloc en els plànols originals de la remodelació.
Uns arqueòlegs de la localitat les van analitzar, i van dictaminar amb seguretat que aquelles quatre columnes no eren del poble. 

Quin era el seu origen i com van arribar fins a Montcada?, es preguntaven els veïns del poble.
A hores d’ara ningú no té una resposta certa a aquestes preguntes. Però la similitud d’aquestes columnes en les seues característiques en quant a forma, mida, tipus de pedra, volutes del capitell, longitud i circumferència dels tambors dels fusts, amb les que es conserven a l'antic Hospital General de València, pareix confirmar que aquest era el seu origen.
Aquesta va ser també la conclusió d'un treball de recerca que va ser realitzat per alumnes d'un Institut d'Educació Secundària de Montcada amb motiu del 30é. aniversari de la remodelació de la plaça del Quadrat.

El 1981 el llavors batlle del poble, Leonardo Margareto, també era diputat provincial. I recordarem de nou que la Diputació de València era la propietària dels terrenys de l’Hospital.
Podem endevinar que les influències de l’alcalde en la Diputació Provincial, igual que va succeir amb les de l'alcalde de l'Eliana del què hem parlat adés, van aconseguir d'alguna manera que es desconeix que quatre de les columnes de l'Hospital de València foren robades i acabaren servint per a completar la remodelació d’una plaça de la seua localitat. Una vergonya...

Hi adjunte una fotografia de la plaça on es poden observar aquestes columnes. I també un detall del treball realitzat pels estudiants de l'institut de Moncada sobre les “estranyes” columnes aparegudes en la plaça del seu poble, i la seua sorprenent "similitud" amb les de l'Hospital General de València:

UNES COLUMNES MEDIEVALS MISTERIOSAMENT APAREGUDES ARREU DE VALÈNCIA

Si donem un passeig per la Plaça de Manises de València, una preciosa plaça envoltada per nobles i històrics edificis com ara el Palau de la Generalitat o el Palau del Marquès de l'Scala, entre d'altres, potser ens cridarà l’atenció trobar en la seua part central, just al costat d'un xicotet jardí, una curiosa columna toscana d’aspecte antic sobre la qual es troba una estàtua de bronze de Francisco Pizarro.
Potser més d'una volta ens hem preguntat al passar per allà què fa aquella columna medieval solitària desubicada en aqueixa plaça que fa de peanya a l'estàtua de Pizarro.

Però si passegem també per una altra de les places del centre històric de València, la del Portal Nou, ben coneguda per ser el lloc on es planta la falla de Na Jordana, possiblement ens farem la mateixa pregunta en trobar-ne una altra pràcticament idèntica a la de la Plaça de Manises, sobre la qual se situa en aquest cas la imatge de la Mare de Déu del Carme.

Però no acaba ací la història. 
Perquè fora de València podem trobar una altra columna idèntica perduda a l'Eliana, i quatre més similars, però d'estil jònic, a Montcada. I totes elles d'una procedència que sembla ser la mateixa.
La pregunta que ens ve al cap, òbviament, no pot ser una altra més que la següent: què fan totes aquestes antigues columnes desubicades per diferents indrets de València i dels seus voltants?

Hi adjunte sengles fotos de les columnes esmentades situades a les places de Manises i del Portal Nou:

La resposta a la pregunta anterior la podem trobar, curiosament, en una resolució que va fer el Consell Valencià de Cultura en novembre del 2010.
Aquella resolució, que parlava de la remodelació dels jardins de l'Hospital de València, deia, entre d’altres coses, el següent: "Com és sabut, el conjunt arquitectònic, mèdic i hospitalari que incloïa les dues institucions va ser demolit en la seua major part a principis dels anys seixanta, en el si d'una vasta operació especulativa, duta a terme malgrat el rebuig públic i els dictamens de la Comissió Provincial de Monuments. L'operació especulativa es va aturar, i la Diputació de València va ser obligada a crear un jardí arqueològic on es van conservar les restes. Les columnes del creuer derruït van ser disseminades pel jardí o repartides per la ciutat".

En un apunt anterior ja havia parlat de l’Hospital General de València, perquè va ser el primer hospital psiquiàtric fundat en el món.
L'enderroc d’aquest històric hospital durant els que podriem anomenar “anys de la piqueta”, els 1960 i següents (que anomene així per la gran quantitat de patrimoni històric i arquitectònic que va ser enderrocat per satisfer determinats interessos relacionats amb l’especulació urbanística), és la crònica de l’espoli d'un dels conjunts més destacats de l'arquitectura renaixentista valenciana, i del què en parlaré més detingudament en un pròxim apunt.

Algunes de les columnes "desaparegudes" d'aquell espoli han seguit curiosos i inexplicats camins, fins arribar a les places de Manises i del Portal Nou a València, i a l'Eliana i Montcada, on ens les trobem a hores d'ara.

Hi adjunte una fotografia de les columnes “ubicades” en l’actual Jardí de l’Hospital, germanes de les que trobem “desubicades” a les esmentades places i indrets dels voltants de València:

PASSEJANT PER L'AVINGUDA DE L'OEST, UNA CICATRIU AL BELL MIG DE VALÈNCIA.

Quan passegem per l'Avinguda de l'Oest ho estem fent, tal i com assenyale a l’encapçalament d’aquest apunt, per una vertadera cicatriu urbana que va ser oberta en el centre històric de la ciutat fa tan sols 70 anys.
Aquesta intervenció urbanística, molt traumàtica per al conjunt urbanístic i arquitectònic medieval del Cap i Casal, va suposar efectivament la desaparició d'alguns dels seus edificis històrics i d'una part important de la seua trama urbana medieval.

Seguint el model de ciutats com París i Roma, a València es van projectar a finals del segle XIX i principis del XX diverses operacions d'obertura de grans i modernes avingudes en els nuclis antics. 
Operacions que responien a una visió higienista de l'urbanisme, però que també tenien un alt component especulatiu que beneficiava fonamentalment els interessos econòmics d'una part de la burgesia local. 
Una d'aquestes operacions va ser la de l'Avinguda de l'Oest. 

Un dels arguments que ja en el primer projecte de Federico Aymaní de 1911 es van esgrimir per a realitzar-la, va ser el de millorar l'accés dels carruatges dels venedors i comerciants que aplegaven de fora de València per arribar al Mercat Central, i que havien transitar forçadament pels estrets carrerons retorçats del barri del Carme fins a arribar al mercat.
El que va ser arquitecte major de la ciutat durant diverses dècades, Javier Goerlich, va redefinir i mamprendre aquell projecte inicial de Aymani en 1929, convertint l'Avinguda de l’Oest en «la porta a la ciutat des de Madrid».
Seguint l'esquema de la Gran Via madrilenya, Goerlich va projectar una avinguda amb edificis alts i moderns, alguns d'estil racionalista i acabats arrodonits, imitant l'estil "vaixell" que feia furor al Madrid d'aquella època. Hi podem veure’n alguns exemples en els cantons de l'Avinguda amb els carrers En Sanz o Sant Vicent.

Les obres de demolició per obrir el primer tram de l'avinguda fins a l'església dels Sants Joans van fer desaparèixer 600 cases, i no van arrencar fins a 1940, durant l'alcaldia de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, el títol nobiliari del qual va servir per donar-li nom a l’avinguda, encara que per la denominació del projecte inicial se segueix utilitzant popularment i amb molta freqüència el nom d'Avinguda de l'Oest.
Després de la riuada de 1957 hi va haver un intent de donar continuïtat a l'avinguda i acabar el projecte inicial que arribava fins al plaça del Portal Nou, si bé no es va dur a terme, en part per l'oposició dels veïns del barri del Carme.

Els plans especials del centre històric que es van aprovar en els anys 90 del segle passat van donar sortosament carpetada definitiva al projecte d'obrir grans avingudes a través del centre històric.
Vos deixe l'enllaç a un interessant documental sobre aquest projecte i sobre el que ha suposat la realització de l'esmentada avinguda per a la ciutat. Un documental que descobreix moltes claus i aspectes inèdits o desconeguts del mateix: https://www.youtube.com/watch?v=5q86IuTbDIE
Gaudiu-lo!

EL "VELL MIQUELET” DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat de les troballes que s'havien produït en el subsòl de la Catedral de València com a conseqüència de la reforma que s'ha estat realitzant en el darrer any i mig al museu catedralici.
Les troballes, datades en diverses èpoques de la llarga història de 22 segles que té la ciutat, han resultat ser principalment romanes, però també de la primera època de la construcció de la Catedral, com ara algunes restes de la seua antiga torre campanar.

La Catedral de València, construïda sobre la que era la Mesquita major de la València islàmica, va ser consagrada al cristianisme pel Rei Jaume I el mateix dia de la presa de la ciutat als musulmans per part de les tropes cristianes el 9 de octubre de 1238. Però no va ser fins l'any 1262 quan van començar les obres de construcció d'una Catedral de nova planta.
La Catedral es va construir bàsicament entre els anys 1262 i 1356. Originalment es composava de tres naus amb tres trams, amb una nau central més ampla i alta que les laterals.

Però l'actual torre de la Catedral, el Miquelet, no va ser començat a construir fins a l'any 1381, finalitzant la seua obra en 1429. Perquè anteriorment la Catedral havia tingut un altre campanar, un "antic" Miquelet que fou construït a cavall dels segles XIII i XIV, i que tenia forma quadrangular, a l'estil dels campanars tardorománics d'aquella època.
La seua localització exacta se situaria adossada al cos de la Catedral a l'actual carrer Barcella, just al costat del pont construït al s.XVIII que uneix el Palau Arquebisbal amb la Catedral. 

Però aquell campanar no reunia les condicions òptimes que desitjaven els Jurats de la ciutat, per la qual cosa van decidir encetar la construcció d'un nou campanar que s’ubicaria a la propera plaça de les Cols.
L'any 1419, ja quasi acabada l'actual torre del Miquelet, es van traslladar les campanes del vell campanar al nou (per això a la torre del Miquelet se la coneixia també com "el campanar nou"), i es a partir de 1438 quan s'enceta l’enderrocament del vell campanar per poder abastir de pedra a les obres que s'estaven duent a terme en aquella època per ampliar la Catedral. 

Com que el Miquelet va quedar acabat en 1429, durant quasi deu anys la Catedral de València va tindre dos "miquelets" de diferents estils arquitectònics, un tardorománic adossat a ella, i un altre gòtic aïllat, ja que quan es va construir el Miquelet encara no es trobava adossat al cos de la Catedral, sinó que era una torre solitària.

Hi adjunte una maqueta de l'antiga Catedral, abans de ser construït el Miquelet, en la qual s'observa l'antiga torre. Adjunte també a l’apunt una fotografia del carrer Barcella, on he assenyalat amb una fletxa groga el lloc aproximat que ocuparia aquell “vell" Miquelet, per poder fer-vos una idea de la seua antiga ubicació:

LES TROBALLES DE LA VALÈNCIA ROMANA I GÒTICA EN ELS FONAMENTS DE LA CATEDRAL

Els disset mesos que van durar les obres de restauració i ampliació del museu de la Catedral de València, van permetre el descobriment d’una part del entramat urbà de la València romana datat entre els segles I i II D.C., és a dir, de l'època monàrquica.
Concretament, isqueren a la llum les estructures de tres cases alineades al llarg d'uns 50 metres, què conserven les seues entrades, llindes i dipòsits d'aigua per al subministrament dels seus habitants. 
A més també ha estat descoberta una reixa romana de ferros entrecreuats, i el que sembla ser un cementeri de la mateixa època.
Però això no ha estat tot el que va ser trobat durant aquestes obres.

Perquè es varen trobar també restes òssies que podrien correspondre als orígens d'una de les tretze parròquies fundacionals de la ciutat, la parròquia de Sant Pere, ja desapareguda però que es trobaria annexa a la Catedral. Aquestes restes estarien datades al segle XIII, i serien contemporanis a Jaume I, que va ser qui va dotar econòmicament aquestes tretzes parròquies, la majoria establertes sobre antigues mesquites de la València musulmana, perquè iniciaren el culte cristià a la ciutat.
Però tampoc ací acaba tot. 

Perquè també van ser trobats elements gòtics corresponents als inicis de la Catedral, concretament una columna helicoïdal semblant a les del saló columnari de la Llotja, però més antiga, així com traces de l'antic campanar quadrangular que tenia la Seu abans de ser construït el Miquelet.
I també van eixir la llum restes de l'antiga aula capitular del segle XIV i d'un atri o claustre construït en l'època en què la torre del Miquelet encara no estava integrada dins el conjunt catedralici.

Vos deixe l'enllaç a la notícia que va aparèixer a la publicació de l'Arquebisbat de València "Paraula", on podreu llegir l'article complet i veure algunes fotografies de les restes trobades: 

EL “TIMBRE” DEL MIQUELET.

Existeix una antiga tradició que diu que a la base del Miquelet existia un punt precís, ubicat en una de les seues parets a prop del sol, que colpejant-lo amb una pedra transmetia nítidament el so fins a la "casa del campaner", una mena de "timbre" que, de ser certa la tradició, tindria quasi sis segles d'antiguitat. els mateixos que la pròpia torre campanar.

Els campaners, que com el seu nom indica eren els encarregats de tocar les campanes de la torre de la Catedral, vivien al propi Miquelet, concretament al tercer cos de la torre. De fet hi van viure allà durant segles fins ben entrat el segle XX.
Al sostre de la sala on vivien hi ha un forat per a on pujaven unes cordes fins a les campanes, que tant diàriament com en celebracions especials, el campaner havia de fer sonar.
Aquesta tradició diu que la finalitat d'aquest “timbre” era la d'avisar-los des del carrer del moment en què havien de fer replicar les campanes en celebracions o festivitats religioses especials, coincidint per exemple amb l'entrada o l'eixida de la Catedral dels seguicis religiosos.
Òbviament al campaner, donada la manca de finestres àmplies cap al carrer que tenia la sala on vivia en la torre, li era impossible de veure tot allò que esdevenia a la superfície.
Doncs bé, aquesta tradició s’ha provat com a certa. 

Si ens fixem bé quan passem per davant del campanar, just a la paret que s'enfronta amb la cantonada de la plaça de la Reina amb el carrer dels brodadors, i aproximadament a uns dos metres d'alçada sobre el sol, podem observar una depressió en un dels carreus. Aquesta depressió és l’autèntic "timbre" del Miquelet del què parla la tradició.

La "prova" del seu funcionament es va fer durant el rodatge d'un interessant documental anomenat "Del subsòl al cel, els tresors de la Catedral", que tracta sobre la història de la Catedral de València. Vos recomane el seu visionat. En el minut 15’ podreu observar com funciona aquest "timbre" de més de cinc-cents anys d'antiguitat.
Ací teniu l'enllaç al documental: https://docs.google.com/file/d/0B47TiV1yC3LccDZYZUlYT2Q1V1E/edit?pref=2&pli=1

Adjunte a l'apunt un parell de fotografies de l'esmentat "timbre", que vos permetran localitzar-lo amb facilitat quan passeu pel costat del Miquelet. En una d'elles he assenyalat amb una quadrat groc la seua ubicació exacta:

VALÈNCIA, UNA CIUTAT SENSE MEMÒRIA.

Imagineu-vos un antic país que haguera tingut l'honor de tindre entre els seus llinatges una de les famílies més poderoses d'Europa, en temps en què el vell continent cavalcava entre l'edat mitjana i l'època moderna.

Una família amb un immens poder que es va estendre durant diverses dècades en les esferes religiosa, econòmica, política i cultural arreu del continent.

Una família que va ser modesta en els seus orígens, però que va arribar a tindre dos Papes al Vaticà, el màxim poder religiós en el món cristià, i mes d'una dotzena de Cardenals en poques dècades. I que, a més a més, un altre dels seus membres va arribar a ser canonitzat un temps desprès.
Una família que un dels seus membres va ser clau per resoldre el famós Cisma d'Occident, un conflicte que va tindre el món cristià angoixat i dividit durant molts anys.

Una família que va mamprendre un mecenatge artístic que va abastar a alguns del artistes més universals que ah tingut la humanitat, com ara Leonardo da Vinci, Miquel Àngel o El Bosco, entre d'altres.

Una família que va transformar Roma, què va passar gràcies a la seua influència de ser una ciutat anodina i poc important en italia en una de les ciutats més importants del Renaixement italià.
Una família que va propiciar l’entrada de l'Humanisme a la Península Ibérica a través de la seua ciutat, i que va construir en ella el Palau nobiliari d'estil renaixentista més important de la ciutat.
Una familia sobre la que veus autoritzades han dit que “L’Europa moderna no s’entén sense les seues aportacions”.

Una família sobre la que es va crear per part dels seus enemics i detractors una llegenda negra que investigacions històriques recents han demostrat falses moltes de les acusacions que sobre ella es van formular interessadament.

En qualsevol país normal aquesta família i els seus membres més destacats donarien nom a alguns dels seus edificis més emblemàtics, a la principal plaça de la seua capital o a la més important de les avingudes de la ciutat.
Però parlem de València i de l'antic Regne de València. 

Tota la dedicatòria que li ha donat la nostra ciutat al més poderós i rellevant dels nostres llinatges en tota la nostra història és un xicotet carrer tot just transitat del barri del Carme.
Aquest és tot el reconeixement que la València ha donat a la família més poderosa i influent de la seua història: la família dels Borja.

Una família que va passar ràpidament del context de la història a la de la llegenda negra i d'ací al mite, però que les investigacions històriques més recents que s'estan duent a terme han de tractar de situar en el seu just lloc en la història, alliberant-la d'una vegada i per sempre de la visió interessada que sobre ella ha prevalgut durant segles.
Ací teniu una fotografia del carrer que aquesta insigne familia valenciana té a València. 
Sobren comentaris...

EL MERCAT CENTRAL DE VALÈNCIA, ASSENYALAT COM UN DELS MES BELLS DEL MÓN

Fa un temps la publicació digital de la BBC, la prestigiosa cadena pública de ràdio, televisió i internet del Regne Unit, publicava en la seua secció de "Cultura" un interessant article en què assenyalava quins eren, al seu parer, els mercats més bells del món.

A la llista havien dos mercats nord-americans (El Gran Central Market de Los Angeles, construït el 1917, i el Pike Place Market de Seattle, de 1907). Un d'Orient mitjà, que jo personalment vaig tindre ocasió de visitar fa uns anys, l'Al-Madina Souq d'Alepo a Síria, un mercat cobert medieval de l'any 1450, una joia històrica ara parcialment destruïda pel conflcite bèl·lic que afecta actualment a aquest país. I tres mercats europeus: el Marché La Chapelle de París, el Laurens Market de Rotterdam i la nostra joia modernista, el Mercat Central de València.

Vaig a traduir a continuació de l'anglès el contingut que l'article dedica al nostre meravellosos mercat:
“ (...) Això no es pot dir del Mercat Central de València, una apoteosi de mercat cobert com una obra d'art urbà. Feliçment, el menjar a la venda en aquest exquisit edifici construït en estil Art Nouveau espanyol, és tan deliciós com tota l'arquitectura que li envolta. Dissenyat pels arquitectes catalans Francesc Guàrdia i Alejandro Soler, el mercat, amb les seues espectaculars cúpules, la ceràmica plena de colors, els mosaics i les vidrieres, es va acabar de construir el 1928. Actualment compta amb un miler de llocs on es pot gaudir d’esplèndid menjar. Aquells que compren en els supermercats només poden quedar meravellats, i menjar admirats; això és el que pot ser el menjar fresc, i és per a tothom, tots els dies i sense cost addicional”.

Vos deixe l’enllaç a l’article, per si vos abelleix llegir-lo complet en anglès: http://www.bbc.com/culture/story/20150201-worlds-most-beautiful-markets?ocid=ww.social.link.facebook

UNA INTERESSANT PEL.LÍCULA DE LA VALÈNCIA DE FA 80 ANYS AMB ACCENT FRANCÈS.

Fa poques setmanes publicava un apunt en què mostrava un documental sobre la ciutat de València realitzat fa quasi 60 anys per la Televisió pública alemanya.
Ara vull mostrar-vos una breu seqüència d'un altre documental rodat a la nostra ciutat en francès el 1936, en vigílies de la Guerra Civil, titulat "Voyage" ("Viatge per Espanya"), rodat pel famós cameràman alemany Enrique Gaertner.

Molt interessant veure-hi la nostra ciutat fa 80 anys: les teulades i campanars des de la torre del Miquelet, els seus monuments més emblemàtics, els seus ponts i el Túria i fins al desaparegut Palau de Ripalda, un palau eclèctic de somni situat al costat dels Jardins de Vivers destruït en la dècada de 1960 pels interessos subjacents darrere de l'especulació immobiliària.
Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=MZepRgqUeYA
Gaudiu-lo!

LA CURIOSA HISTÒRIA DE LA FALSA FAÇANA DE EL CORTE INGLÉS

Si passegem per davant de la façana dels grans magatzems d'El Corte Inglés, a la confluència del carrer Pintor Sorolla amb el Parterre, i mirem amb atenció una façana que la separa d'un edifici que hi ha al seu costat, potser ens sorprenguem en veure una cosa que en castellà té un nom curiós i molt específic: "Trampantojo".
Però, què és un "Trampantojo"?

El diccionari defineix aquesta paraula com "una tècnica pictòrica que intenta enganyar la vista jugant amb l'entorn arquitectònic, la perspectiva, l'ombrejat i altres efectes òptics i de fingiment, aconseguint una "realitat intensificada" o una "substitució de la realitat". També s'utilitza el terme "il·lusionisme".
De què n’estem parlant exactament?
Ara a continuació explique ràpidament la història. 

En l'apunt anterior, en parlar de l'històric Convent de Santa Caterina que va haver de ser enderrocar per construir aquests grans magatzems en l'any 1970, no vaig esmentar que al costat d’aquell Convent hi havia un altre edifici que completava l'illa de cases sencera a on El Corte Inglès anava a establir-se per primera volta a València: el palau del Marqués de Castellfort.
Aquest palau era un edifici amb una fàbrica original datada en el segle XVI. En el seu interior, tot i les grans modificacions realitzades durant les primeres dècades del passat segle, encara es conserven uns arcs renaixentistes originals de la seua primera època.

Afortunadament el Palau es va salvar de la piqueta, malgrat les ofertes i les pressions que van a haver de suportar els seus propietaris, que de cap manera volien que aquest històric palau fora enderrocat. La seua permanència obligà a canviar el projecte original del centre comercial, què tingue que realitzar obligatòriament un “trampantojo”, un “fake”, es a dir una "falsa" façana que uneix la seua amb la del Palau.
En la falsa façana es van pintar dues finestrals similars als que té el Palau mirant al Parterre, així com també unes motllures decoratives a la part superior i al costat de la cantonada del propi Palau.
Segur que aquesta “falsa” façana, què mostre a la fotografia adjunta, la haureu vist moltíssimes vegades, però potser alguns de vosaltres no havíeu endevinat el seu origen i la seua veritable funció:

EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DESAPAREGUT EN EL “WALL STREET” DE VALÈNCIA

Tal com vaig esmentar en un anterior apunt, la desafortunada transformació arquitectònica que van patir els cèntrics carrers de les Barques i de Pintor Sorolla, via coneguda com el "Wall Street" valencià, ha suposat una pèrdua patrimonial arquitectònica molt important per la ciutat.

Continuant amb aquell apunt, vos hi exposaré a continuació sis exemples concrets de les aberracions arquitectòniques que es van mamprendre en aquesta via en les dècades de l’urbanisme salvatge, les dels anys 1960 i 1970 principalment.
Aquests exemples vos ajudaran a entendre la magnitud del patrimoni arquitectònic que es va destruir durant aquell periode de temps.

I per començar ho farem en la mateixa cantonada del carrer de les Barques amb la plaça de l'Ajuntament: l'Hotel-fonda Espanya, un bell edifici modernista del què vaig parlar també en un apunt anterior, edificat en 1899, que va ser enderrocat per construir l'actual Edifici Eurotodo.
Vos hi adjunte un parell de fotos preses exactament des del mateix punt d'observació, una al costat de l'altra, per a poder apreciar millor l'abans i el desprès de la "intervenció" arquitectònica. Sobren els comentaris:

A principis del segle passat Francisco Mora Berenguer, un dels arquitectes més representatius del modernisme valencià, autor del Mercat de Colom o de la façana central de l'Ajuntament de València, entre altres destacades obres, va realitzar aquest bell edifici per encàrrec de Banc Hispano-Americano, just enfront del Teatre Principal.
Un edifici inspirat en el barroc valencià, construït en silleria fins al pis principal i que comptava amb unes grans arcades i reixes de ferro forjat. La façana continuava feta de maó vist cap a dalt i estava rematada amb un ràfec i dues torres miramar.
A l'interior de l'edifici destacava un bell hall central amb una gran claraboia. Va ser destruït per edificar l'impersonal edifici que hi podeu veure, sent actualment la seu del Banc de Santander.
Les dues fotografies estan preses també des de la mateixa posició:

El següent exemple el trobem a la cantonada del carrer Pintor Sorolla amb el carrer Comèdies.
Allà es trobava un bonic edifici de tocs modernistes que albergava la seu del Banc Espanyol de Crèdit..
Les fotografies, preses des de la mateixa posició, parlen per si mateixes:

L'actual edifici seu de Bankia (Bancaixa) al carrer Pintor Sorolla s'assenta actualment sobre un altre d'estil modernista que va ser enderrocat per construir la mola anodina i impersonal que n'hi ha ara.
No tinc més informació sobre aquell vell edifici, del què he pogut rescatar una fotografia frontal presa durant la riuada de 1957, que manifesta una bella façana modernista semblant a altres existents en el mateix carrer i al de les Barques:

En el xamfrà de la confluència dels carrers Pintor Sorolla, la Nau i Salvà es trobava un bell edifici propietat de la Diòcesi de València edificat al segle XIX, el Col·legi Major de la Presentació, una institució catòlica fundada per l'arquebisbe de València Tomàs de Villanueva al segle XVI com a seminari diocesà per a la formació de sacerdots.
La foto que hi adjunte és original de Luis Vidal Corella dels anys 1930, fotògraf valencià corresponsal de l'agència EFR.
La piqueta va reduir a enderrocs d'aquest bell edifici en la dècada de 1960.
Sobre els seus fonaments va sorgir l'horrorós edifici que hi podeu contemplar, fotografiat des de la mateixa posició en què ho va fer Vidal Corella fa 80 anys:

I per finalitzar aquesta sèrie de despropòsits arquitectònics que han caracteritzat els carrers de les Barques i Pintor Sorolla, ja en la confluència amb el Parterre ens troben l’edifici d’uns coneguts gran magatzems.
La construcció d'aquests grans magatzems va originar a principis dels 1970 una gran pèrdua patrimonial a la ciutat de València. Perquè no solament es va enderrocar un antic palau del segle XVIII, sinó també el Convent de Santa Caterina de Siena, edificat en temps del rei Ferran el Catòlic a l'actual carrer de Pintor Sorolla.
Els soterranis i fonaments del nou edifici es van excavar sobre el fossar de l'antiga jueria medieval de València, sense que es fera cap intervenció arqueològica prèvia, el que va suposar amb total seguretat una altra pèrdua patrimonial important.
Aquests grans magatzems van comprar el Convent en 1968 i van traslladar pedra a pedra l'església fins a un nou emplaçament al barri d'Orriols, on va quedar completament desubicat. Però la part del Convent annex a l'església va ser enderrocat sense més contemplacions, incloent-hi un bonic claustre gòtic que va perdre's per a sempre del nostre patrimoni monumental.
Hi adjunte una vista de la façana d'aquests magatzems a Pintor Sorolla, i una vista aèria de finals dels anys 1960 on s'aprecia el vell Palau i el Convent medieval que van ser enderrocats per construir aquest edifici: