EL DESAPAREGUT CASTELL DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat de la construcció i enderrocament de l'antiga muralla medieval de València, què durant més de cinc segles havia circumdat la ciutat de València.

L'any 1865 la pràctica totalitat de la muralla va ser enderrocada, obrint València a allò que llavors eufemísticament es deia "la modernitat". El concepte d'allò "antic" no existia, sent utilitzat en el seu lloc el concepte de "vell" com a sinònim de vetust, inservible i molest, quelcom que calia fer desaparèixer i substituir per "el nou".
No obstant això, un cantó del traçat d'aquella muralla va sobreviure quasi 100 anys després d'aquella data. Una part de la muralla, la funció de la qual era protegir la Ciutadella de València, el que podiem considerar com el Castell de la ciutat.

El Castell, o la Casa d'Armes com va ser anomenada durant molts anys, va ser construïda l'any 1574 per temor als atacs turcs. Des de 1544 ja existia allà una xicoteta fortificació defensiva que es va considerar insuficient per protegir convenientment la ciutat.
Ocupava el vèrtex nord-oriental del recinte emmurallat de València, al costat de l'històric Convent de Sant Domènech, precisament en el cantó de la ciutat més proper a la costa del mar, lloc d'on podia procedir el major perill militar per a la ciutat. 

Va constituir, des dels seus orígens, un dels enclavaments fortificats de major rellevància de la ciutat, ja que va esdevenir un espai que va ser destinat en principi a la custòdia de les armes de la Generalitat.

Hi adjunte a continuació una litografia de la ciutat, on assenyale amb un quadrat roig la Ciutadela, així com una fotografia de la mateixa de principis del segle XX:

En el segle XVIII, amb l'adveniment de la dinastia borbònica, l'edifici es va transformar per ser utilitzat com caserna. A partir d'aquell moment l'antiga Casa d'Armes passa a ser anomenada La Ciutadella.
L'arsenal que s’hi conservava va causar sempre l'admiració dels ciutadans i dels estrangers que la visitaven i va ser considerada una de les grandeses del Regne de València. Aquesta fama explica l'obligada visita dels reis quan venien a la ciutat.

Quan Felip V va entrar sense oposició a 1707 València i va prendre possessió de la fortificació, va trobar en la mateixa, segons les cròniques, 26 canons de bronze, amb piques, arcabussos i mosquets suficients per armar deu mil homes.
Felip V va ordenar que en la part que dóna a la ciutat es construira un bastió amb el seu fossat i una torrassa amb una gran flor de Lys per rematada (símbol de les reialeses franceses), per assegurar la seua defensa i seguretat en cas de rebel·lions ciutadanes. A la part frontal, el rei va voler col·locar una placa de pedra negra en inscripció llatina majúscula que deia:
"Felipe V, rey de las Españas, vencidos los enemigos en Almansa, ocupada Valencia y perdonados sus habitantes por su clemencia, hizo esta obra para la seguridad de la ciudad y del reino. Año 1707. "
Aquest text, tan vexatori i humiliant per a la ciutat i els seus habitants, va ser arrencat el 14 novembre de 1808.

Hi adjunte a continuació un dibuix d'època de la Ciutadella:

Però no va ser fins a principis del segle XX, el 1901, quan l'Ajuntament de València va ordenar la demolició de la torrassa de la Ciutadella, considerant que era una "millora urbana" de la ciutat. El matí de l'enderroc van ser molts els valencians els que van acompanyar la corporació municipal en la solemnitat d’aquell acte.

I no va ser fins ben entrat el segle XX, l'any 1958, quan el Capità General de València, Joaquín Rius Capapé, va ordenar la voladura completa del recinte i de la seua muralla.
Hi ajunte la noticia apareguda en un diari de l'época de quan es va enderrocar la torrassa del Castell l'any 1901:

Sembla ser que darrere d'aquesta decisió hi va haver una important operació d'especulació urbanística, ja que el fill de l'esmentat Capità es va casar amb la filla d'un conegut constructor de València que va fer negoci amb els terrenys que, amb l’enderrocament, van quedar disponibles per edificar. 
D'aquesta manera van desaparèixer més de quatre-cents anys d’història del Castell de la ciutat i van sorgir sobre les seues ruïnes els alts i impersonals edificis que tots coneguem dels voltants del carrer Cronista Carreres, què fan façana al llit del riu Túria i a la Glorieta.

Hi adjunte a continuació sengles fotografies dels edificis que ara s'alcen sobre el lloc on va estar el Castell de València. Mirant-les podem adonar-nos del patrimoni que vam perdre els valencians amb aquesta decisió.

LA MURALLA GÒTICA DE VALÈNCIA

En u dels anteriors apunts vaig parlar de les diferents muralles que havien protegit la ciutat de València al llarg dels seus vint-i-dos segles d'existència.
L'última a construir-se havia estat la muralla cristiana. Una muralla construïda al segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós va plantejar 'als Jurats' de la ciutat (l’equivalent a l'ajuntament actual) la conveniència d'aixecar una nova fortificació que superara les limitacions de la vella muralla de l'època àrab i poguera englobar als nous barris que havien crescut extramurs. 
La constant hostilitat existent llavors amb el Regne de Castella, i en particular amb el seu Rei Pere de Castella, aconsellaven que l'empresa es realitzara en el menor temps possible.

A partir de l'any 1356 es va fer càrrec de les obres una junta que es va denominar de 'Murs i Valls'. El tancament sencer de la ciutat per la nova muralla, d’uns aproximadament 4 quilòmetres de perímetre lineal, es va produir 14 anys desprès dels seu inici, el 1370.
Fins a la segona meitat del segle XIX l'asfíxia en què vivien els ciutadans del Cap i casal pel cinturó de muralla que envoltava completament la ciutat s'havia fet insuportable en els últims anys. 

L'amuntegament i una creixent sensibilitat per la higiene avalaven la bondat del projecte d'enderrocament de les muralles: "Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell o millor encara en una presó", deia un anònim redactor d'un diari local de l’època.
I potser també raons d'especulació urbanística per la segura revaloració del nou espai urbà que s’anava a produir amb el creixement de la ciutat extramurs, i que afectava a algunes de les famílies més poderoses de la burgesia capitalina, van decantar inexorablement la decisió final del seu enderrocament.
L'ordre la va donar l’aleshores governador civil, Cirilo Amorós, qui va obtindre permís de la reina, Isabel II, perquè hi va haver de vèncer l'oposició dels militars, que no volien que es traguera la protecció defensiva de la ciutat.

Hi adjunte sengles litografies d'època on s'aprecia com la muralla gòtica envoltava la ciutat:

I així finalment, el 20 de febrer de 1865, a les 16:30 hora local, autoritats i poble pla es van agrupar davant del pont del Real per presenciar l'inici de l'enderroc de les muralles de València. El governador interí En Cirilo Amorós i Pastor va ser qui va impulsar la idea, com he dit adés, llargament sol·licitada també per bona part de la ciutadania, i que el govern de Madrid intentava impedir.

La tremenda crisi de la indústria de la seda que patia la ciutat havia deixat a l'atur a més de mil cinc cents obrers només a València, els quals van ser emprats en l'enderrocament de la muralla. La conflictivitat social que això estava provocant va ser un bon argument per convèncer al govern de Madrid de la necessitat del projecte.
Per tant, després de 511 anys de emmurallament, la ciutat s'obria definitivament a l'horta que l'envoltava.

Vist amb la nostra perspectiva del temps ja descorregut, podem dir que la ciutat perdia una vertadera joia històrica i arquitectònica: la seua muralla gòtica.

Hi adjunte un gravat d'època què mostra el moment en què va començar l'enderrocament de la muralla, esdeveniment presenciat per una multitud de gent:

UNA VISIÓ ARTÍSTICA i MONUMENTAL DEL CEMENTERI DE VALÈNCIA

Des de la conquesta cristiana de la ciutat de València per Jaume I, els difunts eren sempre soterrats en els voltants de les parròquies. Així van nàixer els cementeris parroquials, cada parròquia o església tenia el seu propi cementeri i en ella eren soterrats els difunts que pertanyien a l'esmentada parròquia. 

Però en 1787, mitjançant una Real Ordre expedida pel rei Carles III el 3 d'abril, es va manar que a partir de llavors els difunts foren soterrats en cementeris generals allunyats de la ciutat, ja que es considerava que el costum de soterrar als morts a l'interior de la ciutat era antihigiènic i insalubre.
Però no serà fins a principis del segle XIX quan la Reial ordre es va complir a la nostra ciutat. Els terrenys dels cementiris parroquials són venuts i amb el producte de la venda es construeix el Cementeri General, llavors allunyat de la ciutat en el conegut com a Camí Vell de Picassent.

El cementeri va ser construït entre 1805 i 1807 per l'arquitecte municipal Cristóbal Sales, i va ser inaugurat el 7 de juny de 1807. El sistema d'enterrament al principi es feia en fosses comunes, però ben aviat es van començar a construir nínxols, considerant aquest sistema com el més idoni per economitzar espai i individualitzar al difunt perquè poguera ser recordat pels seus familiars.

A mitjan segle XIX van començar a construir-se els primers panteons per part de la burgesia i noblesa local.
Els primers a ser construïts van ser els de la família Romero, marquesos de Sant Joan (1848), família Dotres (1851) i la família White-Llano a 1853.
Alguns d'ells han esdevingut autèntiques obres d'art que paga la pena visitar solament per contemplar la seua vàlua artística i escultòrica, i que han convertit al cementiri en un autèntic museu a l'aire lliure amb mostres d’un patrimoni artístic divers que abasta des del neoclassicisme fins l'art Decó.

L'ajuntament el va declarar en 2010 Ben de Rellevància Local. 
A continuació vos oferisc algunes fotografies d'alguns exemples destacables.

Panteó de la família Moroder de 1907.
D'estil modernista i amb escultures de Mariano Benlliure, destaca en ell la figura nua de l'àngel realitzada en marbre blanc de Carrara que obre la porta de bronze del panteó. A la part superior dues figures desconsolades oculten la cara, mentre subjecten el Sentíssim Sagrament. La inscripció del frontal diu: "Vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora de la mort".
La figura d'aquest Àngel va guanyar el tercer premi a nivell nacional del I Concurs de Cementeris organitzat per la revista especialitzada Adios Cultural, desprès de la impressionant escultura que va realitzar Mariano Benlliure dedicada al tenor Julain Gayarre del cementiri de Roncal (Navarra) i de la de El petó de la mort del cementeri del Poblenou, de Joan Bonbernat, a Barcelona.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:

Panteó de Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923), el pintor valencià universal. 
Un fèretre de marbre amb un senzill escut de la ciutat. En la seua base una corona de llorer i en el seu centre un nom: SOROLLA.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:

L'estil neogòtic, possiblement el preferit dins del cementeri, va deixar mostres de gran interès fins ben entrat el segle XX, per exemple al panteó dels Bertran de Lis, de l'arquitecte Ramon Maria Ximénez, basat en les llanternes funeràries medievals franceses.
Una estructura de planta triangular, amb un cos superior quallat de florons en el que s'aixopluguen les al.legories de les tres virtuts teologals: la Fe (amb una creu), l'Esperança (amb una àncora de vaixell) i la Caritat (amb un xiquet en braços).
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:

D'inspiració completament diferent és el panteó de la família Llovera, expressió d'aquella egiptomania viscuda al s. XVIII, de l'arquitecte Antoni Martorell de 1883.
Aquesta interpretació neoegípcia ens presenta una piràmide perfecta, encara que perforada en els seus quatre fronts per robusts pòrtics de columnes amb capitell palmiforme, rematats tots ells amb una creu a la cornisa.
Hi adjunte foto d'aquest panteó:

Panteó de la família Risueño Ortiz, de 1909, dissenyat pel arquitecte Vicente Sancho i fet pel escultor Josep Carreras. En ell un àngel apocalíptic toca la trompeta i diversos difunts s'afanyen a eixirr de la tomba per ser jutjats.
És possiblement un dels panteons més tètrics de tots el cementeri.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:

Panteó de la família Romero (Joan Baptista Romero Conches, marquès de Sant Joan). 
Data de l’any 1846 i està considerat el primer panteó i per tant el més antic de tots els construïts al cementeri.
En 1845 un dels burgesos més rics de València dedicat al comerç de la seda perdia el seu fill primogènit, el seu únic hereu Joan Baptista Romero Conches. En el seu honor es va alçar aquest primer monument funerari.
Realitzat per l'arquitecte Sebastià Monleón i l'escultor acadèmic Antonio Mall. Al front les al·legories de la Joventut i l'Esperança Perduda es reclinen sobre un gran sarcòfag d'estil imperial, i en els timpans del gran ara classicista s'insereixen els més variats símbols funeraris al·ludint a la brevetat de la vida i la confiança en la vida eterna.
Cal destacar en ell l'emotiu epitafi que va compondre el poeta i cronista de la ciutat Vicente Boix:
”El amor paternal le preparaba un brillante porvenir y la esperanza y felicidad sonreían a sus padres por la vida de su hijo único bien amado. La providencia en sus altos juicios probó su virtud arrebatando al hijo en medio de su juventud. Consagrado a su memoria, este monumento conservará los restos del hijo y de los padres, por amor, por consuelo, por no separarse jamás.”
Dominant el conjunt s’alça un gran obelisc en què s'insereix en lletres de bronze la màxima:
"Beati MORTUI QUI IN DOMINO MORIVUNTUR."
Un complet disseny que uneix arquitectura, escultura, iconografia i poesia.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:

Panteó de la família Dotres. Va ser erigit en memòria de Virgínia Dotres Guix, morta en 1851 als quinze anys d'edat.
De nou la mort prematura d'una jove pertanyent a la burgesia financera valenciana motiva la construcció del segon monument funerari al cementeri.
El panteó és una reproducció en miniatura d'un temple grec perípter d'ordre dòric, compost per deu columnes estriades que alberguen en el seu interior un sarcòfag decorat amb símbols en relleu.
L'ordre arquitectònic emprat, dòric amb columnes de fust estriat sense basa, va ser únic a la ciutat de València en aquell moment.
Però la importància d'aquesta obra no rau només en la seua innovació, sinó també en la seua autoria i procedència, ja que el monument va ser dut peça a peça des d'Itàlia, i va ser realitzat pel famós escultor genovès Sant Varni.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:

 A finals del segle XIX la varietat estilística es multiplica. En aquell moment l'eclecticisme arriba al seu punt culminant amb les obres de José Manuel Cortina, l’arquitecte valencià considerat com un dels més importants del modernisme valencià, caracteritzat per una arquitectura imaginativa i de gran fantasia. Així tenim el gran panteó construït per als Monterde Tejada l’any 1896 en què desenvolupa el que s'ha qualificat com "medievalisme fantàstic", un nou llenguatge que uneix elements tan heterogenis com l'eclecticisme medievalista, la il·lustració de les novel·les romàntiques, el bestiari heràldic i l'arquitectura gòtica i oriental.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:

Amb el canvi de segle es produeix un canvi estructural en els dissenys funeraris, preferint ara panteons de menor grandària però ricament decorats amb escultures a la moda
Un dels millors artistes que va aprofitar aquest canvi va ser Eugenio Carbonell Mir, format en el classicisme de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però influït també per l'estètica Liberty i simbolista italiana de finals de segle.
El seu llenguatge va encaixar a la perfecció amb el gust de l'alta societat de principis de segle XX per la qual cosa va acaparar gran part dels encàrrecs funeraris durant quasi tres dècades, arribant a fer aproximadament un centenar de panteons.
La gran influència italiana en les seues obres es poden apreciar per exemple en el panteó per a la Família Suay, potser basat en la tomba de Giuseppe Mazzini en el Cementiri de Staglieno, obra de Gaetano Vittorio Grasso.
Hi adjunte fotografies del panteó de la Familia Suay i del panteó de Giuseppe Mazzini, on s'hi pot apreciar la seua semblança:

Treballant en la mateixa època trobem a l'escultor Vicente Navarro Romero. 
De la seua producció a cavall entre el modernisme i l'art decó, conservem dues grans obres al cementeri de València: el panteó per Amparo Moragues i el conjunt per a la Família Giner.
El primer, de caràcter decadent i simbolista el forma un grup de tres figures: una jove de cos jacent sobre la qual es reclina una figura agenollada i un àngel protector a la capçalera del llit, tot això amb un gran xiprer com a teló de fons.
Però en la seua següent obra, el panteó de la família Giner, s'endevinen ja les línies de l’Art decó en el contundent àngel, que reclama silenci per al descans etern i sobretot en les dues figures femenines que flanquegen la tomba, de volumetria més sintètica i línies menys ondulants.
Hi adjunte sengles fotografies dels panteons de Moragues i de Giner:

Ja entrats els anys 30 l'estil Decó s'aferma amb Ricardo Boix qui va desenvolupar un estil personal ben definit, basat en línies pures i esquemàtiques, composicions senzilles i un perfecte acabat, com demostra el seu disseny del panteó de Vicente Crespo Carbonell en què dos simètriques siluetes de aparença quasi tova s'inclinen orants sobre un deixant sepulcral.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:

I com a últim apunt sobre el Cementeri de València voldria dir que està integrat en la Ruta Europea de Cementiris que promociona els cementiris amb major valor històric i artístic.
Voldria també destacar una interessantissima iniciativa anomenada “Ruta del Silenci”, dirigida per l'investigador valencià Rafael Solaz Albert.
Es va posar en marxa el 2009, i mostra als visitants les tombes de personatges com l'escriptor Blasco Ibáñez o el pintor Josep Benlliure, en un recorregut turístic gratuït que combina l'interès per l'arquitectura i la història local.
Solaz és autor de més de 20 obres relacionades amb la història de la ciutat de València. Excel.lent documentalista, la seua biblioteca té més de 10.000 títols i ha rebut diversos premis per les seus propostes culturals.

VALÈNCIA, UNA CIUTAT HISTÒRICAMENT EMMURALLADA. LES TRES MURALLES DE VALÈNCIA

Passejant per València tot just podem endevinar que la nostra ciutat ha estat completament emmurallada en tres períodes històrics clau al llarg de la seua dilatada història de quasi vint-i-dos segles, des què el cònsol Dècim Juny Brut la fundara en una illa fluvial del riu Túria allà per l'any 138 a.C.

La primera vegada que València va ser emmurallada va ser en la seua època fundacional romana. Posteriorment en la seua època islàmica. I finalment en la seua època cristiana.

Com he comentat adés, malauradament són molt poques les restes que hi queden d’aquelles magnífiques muralles defensives amb les que comptava la ciutat. No obstant això, ara vaig a explicar tres llocs en el centre històric de València en què podreu veure alguna cosa de cadascuna d’elles.

En el plànol que hi adjunte a continuació podeu observar el traçat de les tres muralles.Traçat que va ser variable en l'època romana, ja que es va anar adaptant a la grandària de la ciutat conforme aquesta anava creixent:

De la muralla romana no sabem amb certesa el seu any de construcció, però el cronista romà Sal·lusti les cita i conta que en les guerres civils entre Sitja i Mario (les anomenades guerres sertorianes), les tropes de Pompeu van derrotar a les de Sertori l'any 75 a.C. “al peu de les muralles de Valentia”. És probablement la primera referència historiogràfica que tenim d’aquella muralla.

Al carrer de les Avellanes hi han uns restes conservades en els baixos d'un edifici particular. 
Es poden contemplar des de l'escala d'entrada a l'immoble i també des del carrer per una finestra amb un cristall, oberta a aquest efecte. És un xicotet tram d'un potent mur romà que probablement corresponga a la muralla de l'època republicana (segles II-I aC). Lamentablement, no s’hi troben senyalitzats.

Hi adjunte una fotografia d'un tros de la muralla i un plànol amb el carrer de les Avellanes on s'hi troba:

La muralla islàmica va ser construïda entre 1021 i 1061 governant Abd-al-Aziz, rei de la Taifa de Balansiya (València) i nét del famós cabdill musulmà Almansor.
Al carrer Salines, prop del carrer de Cavallers, podem admirar un tros de llenç de la magnífica muralla islàmica que va tindre València. Segons cròniques de l'època, era una de les més belles i robustes de tot Al-Andalús. Lamentablement, tampoc està senyalitzada i s’hi troba en un estat de deteriorament lamentable.

Hi adjunte una fotogradia d’aquest llenç i un plànol amb el carrer Salines on s'hi troba:

La muralla cristiana, coneguda també com muralla gòtica per haver estat construïda en l'època de màxim esplendor d'aquest estil artístic, va ser realitzada en 1356 durant el regnat del rei Pere IV el Cerimoniós.
Podem admirar l'únic llenç que existeix de la mateixa a l'aire lliure (a part de dues de les seues portes, la de Quart i la de Serrans), precisament al costat d'una d'elles, la de Quart.

Hi adjunte una fotografia d’aquest llenç i un plànol amb el carrer Guillem de Castro on s'hi troba: