Des de la conquesta cristiana de la ciutat de València per Jaume I, els difunts eren sempre soterrats en els voltants de les parròquies. Així van nàixer els cementeris parroquials, cada parròquia o església tenia el seu propi cementeri i en ella eren soterrats els difunts que pertanyien a l'esmentada parròquia.
Però en 1787, mitjançant una Real Ordre expedida pel rei Carles III el 3 d'abril, es va manar que a partir de llavors els difunts foren soterrats en cementeris generals allunyats de la ciutat, ja que es considerava que el costum de soterrar als morts a l'interior de la ciutat era antihigiènic i insalubre.
Però no serà fins a principis del segle XIX quan la Reial ordre es va complir a la nostra ciutat. Els terrenys dels cementiris parroquials són venuts i amb el producte de la venda es construeix el Cementeri General, llavors allunyat de la ciutat en el conegut com a Camí Vell de Picassent.
El cementeri va ser construït entre 1805 i 1807 per l'arquitecte municipal Cristóbal Sales, i va ser inaugurat el 7 de juny de 1807. El sistema d'enterrament al principi es feia en fosses comunes, però ben aviat es van començar a construir nínxols, considerant aquest sistema com el més idoni per economitzar espai i individualitzar al difunt perquè poguera ser recordat pels seus familiars.
A mitjan segle XIX van començar a construir-se els primers panteons per part de la burgesia i noblesa local.
Els primers a ser construïts van ser els de la família Romero, marquesos de Sant Joan (1848), família Dotres (1851) i la família White-Llano a 1853.
Alguns d'ells han esdevingut autèntiques obres d'art que paga la pena visitar solament per contemplar la seua vàlua artística i escultòrica, i que han convertit al cementiri en un autèntic museu a l'aire lliure amb mostres d’un patrimoni artístic divers que abasta des del neoclassicisme fins l'art Decó.
L'ajuntament el va declarar en 2010 Ben de Rellevància Local.
A continuació vos oferisc algunes fotografies d'alguns exemples destacables.
Panteó de la família Moroder de 1907.
D'estil modernista i amb escultures de Mariano Benlliure, destaca en ell la figura nua de l'àngel realitzada en marbre blanc de Carrara que obre la porta de bronze del panteó. A la part superior dues figures desconsolades oculten la cara, mentre subjecten el Sentíssim Sagrament. La inscripció del frontal diu: "Vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora de la mort".
La figura d'aquest Àngel va guanyar el tercer premi a nivell nacional del I Concurs de Cementeris organitzat per la revista especialitzada Adios Cultural, desprès de la impressionant escultura que va realitzar Mariano Benlliure dedicada al tenor Julain Gayarre del cementiri de Roncal (Navarra) i de la de El petó de la mort del cementeri del Poblenou, de Joan Bonbernat, a Barcelona.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:
Panteó de Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923), el pintor valencià universal.
Un fèretre de marbre amb un senzill escut de la ciutat. En la seua base una corona de llorer i en el seu centre un nom: SOROLLA.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
L'estil neogòtic, possiblement el preferit dins del cementeri, va deixar mostres de gran interès fins ben entrat el segle XX, per exemple al panteó dels Bertran de Lis, de l'arquitecte Ramon Maria Ximénez, basat en les llanternes funeràries medievals franceses.
Una estructura de planta triangular, amb un cos superior quallat de florons en el que s'aixopluguen les al.legories de les tres virtuts teologals: la Fe (amb una creu), l'Esperança (amb una àncora de vaixell) i la Caritat (amb un xiquet en braços).
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
D'inspiració completament diferent és el panteó de la família Llovera, expressió d'aquella egiptomania viscuda al s. XVIII, de l'arquitecte Antoni Martorell de 1883.
Aquesta interpretació neoegípcia ens presenta una piràmide perfecta, encara que perforada en els seus quatre fronts per robusts pòrtics de columnes amb capitell palmiforme, rematats tots ells amb una creu a la cornisa.
Hi adjunte foto d'aquest panteó:
Panteó de la família Risueño Ortiz, de 1909, dissenyat pel arquitecte Vicente Sancho i fet pel escultor Josep Carreras. En ell un àngel apocalíptic toca la trompeta i diversos difunts s'afanyen a eixirr de la tomba per ser jutjats.
És possiblement un dels panteons més tètrics de tots el cementeri.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
Panteó de la família Romero (Joan Baptista Romero Conches, marquès de Sant Joan).
Data de l’any 1846 i està considerat el primer panteó i per tant el més antic de tots els construïts al cementeri.
En 1845 un dels burgesos més rics de València dedicat al comerç de la seda perdia el seu fill primogènit, el seu únic hereu Joan Baptista Romero Conches. En el seu honor es va alçar aquest primer monument funerari.
Realitzat per l'arquitecte Sebastià Monleón i l'escultor acadèmic Antonio Mall. Al front les al·legories de la Joventut i l'Esperança Perduda es reclinen sobre un gran sarcòfag d'estil imperial, i en els timpans del gran ara classicista s'insereixen els més variats símbols funeraris al·ludint a la brevetat de la vida i la confiança en la vida eterna.
Cal destacar en ell l'emotiu epitafi que va compondre el poeta i cronista de la ciutat Vicente Boix:
”El amor paternal le preparaba un brillante porvenir y la esperanza y felicidad sonreían a sus padres por la vida de su hijo único bien amado. La providencia en sus altos juicios probó su virtud arrebatando al hijo en medio de su juventud. Consagrado a su memoria, este monumento conservará los restos del hijo y de los padres, por amor, por consuelo, por no separarse jamás.”
Dominant el conjunt s’alça un gran obelisc en què s'insereix en lletres de bronze la màxima:
"Beati MORTUI QUI IN DOMINO MORIVUNTUR."
Un complet disseny que uneix arquitectura, escultura, iconografia i poesia.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
Panteó de la família Dotres. Va ser erigit en memòria de Virgínia Dotres Guix, morta en 1851 als quinze anys d'edat.
De nou la mort prematura d'una jove pertanyent a la burgesia financera valenciana motiva la construcció del segon monument funerari al cementeri.
El panteó és una reproducció en miniatura d'un temple grec perípter d'ordre dòric, compost per deu columnes estriades que alberguen en el seu interior un sarcòfag decorat amb símbols en relleu.
L'ordre arquitectònic emprat, dòric amb columnes de fust estriat sense basa, va ser únic a la ciutat de València en aquell moment.
Però la importància d'aquesta obra no rau només en la seua innovació, sinó també en la seua autoria i procedència, ja que el monument va ser dut peça a peça des d'Itàlia, i va ser realitzat pel famós escultor genovès Sant Varni.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:
A finals del segle XIX la varietat estilística es multiplica. En aquell moment l'eclecticisme arriba al seu punt culminant amb les obres de José Manuel Cortina, l’arquitecte valencià considerat com un dels més importants del modernisme valencià, caracteritzat per una arquitectura imaginativa i de gran fantasia. Així tenim el gran panteó construït per als Monterde Tejada l’any 1896 en què desenvolupa el que s'ha qualificat com "medievalisme fantàstic", un nou llenguatge que uneix elements tan heterogenis com l'eclecticisme medievalista, la il·lustració de les novel·les romàntiques, el bestiari heràldic i l'arquitectura gòtica i oriental.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
Amb el canvi de segle es produeix un canvi estructural en els dissenys funeraris, preferint ara panteons de menor grandària però ricament decorats amb escultures a la moda
Un dels millors artistes que va aprofitar aquest canvi va ser Eugenio Carbonell Mir, format en el classicisme de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però influït també per l'estètica Liberty i simbolista italiana de finals de segle.
El seu llenguatge va encaixar a la perfecció amb el gust de l'alta societat de principis de segle XX per la qual cosa va acaparar gran part dels encàrrecs funeraris durant quasi tres dècades, arribant a fer aproximadament un centenar de panteons.
La gran influència italiana en les seues obres es poden apreciar per exemple en el panteó per a la Família Suay, potser basat en la tomba de Giuseppe Mazzini en el Cementiri de Staglieno, obra de Gaetano Vittorio Grasso.
Hi adjunte fotografies del panteó de la Familia Suay i del panteó de Giuseppe Mazzini, on s'hi pot apreciar la seua semblança:
Treballant en la mateixa època trobem a l'escultor Vicente Navarro Romero.
De la seua producció a cavall entre el modernisme i l'art decó, conservem dues grans obres al cementeri de València: el panteó per Amparo Moragues i el conjunt per a la Família Giner.
El primer, de caràcter decadent i simbolista el forma un grup de tres figures: una jove de cos jacent sobre la qual es reclina una figura agenollada i un àngel protector a la capçalera del llit, tot això amb un gran xiprer com a teló de fons.
Però en la seua següent obra, el panteó de la família Giner, s'endevinen ja les línies de l’Art decó en el contundent àngel, que reclama silenci per al descans etern i sobretot en les dues figures femenines que flanquegen la tomba, de volumetria més sintètica i línies menys ondulants.
Hi adjunte sengles fotografies dels panteons de Moragues i de Giner:
Ja entrats els anys 30 l'estil Decó s'aferma amb Ricardo Boix qui va desenvolupar un estil personal ben definit, basat en línies pures i esquemàtiques, composicions senzilles i un perfecte acabat, com demostra el seu disseny del panteó de Vicente Crespo Carbonell en què dos simètriques siluetes de aparença quasi tova s'inclinen orants sobre un deixant sepulcral.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
I com a últim apunt sobre el Cementeri de València voldria dir que està integrat en la Ruta Europea de Cementiris que promociona els cementiris amb major valor històric i artístic.
Voldria també destacar una interessantissima iniciativa anomenada “Ruta del Silenci”, dirigida per l'investigador valencià Rafael Solaz Albert.
Es va posar en marxa el 2009, i mostra als visitants les tombes de personatges com l'escriptor Blasco Ibáñez o el pintor Josep Benlliure, en un recorregut turístic gratuït que combina l'interès per l'arquitectura i la història local.
Solaz és autor de més de 20 obres relacionades amb la història de la ciutat de València. Excel.lent documentalista, la seua biblioteca té més de 10.000 títols i ha rebut diversos premis per les seus propostes culturals.
Però en 1787, mitjançant una Real Ordre expedida pel rei Carles III el 3 d'abril, es va manar que a partir de llavors els difunts foren soterrats en cementeris generals allunyats de la ciutat, ja que es considerava que el costum de soterrar als morts a l'interior de la ciutat era antihigiènic i insalubre.
Però no serà fins a principis del segle XIX quan la Reial ordre es va complir a la nostra ciutat. Els terrenys dels cementiris parroquials són venuts i amb el producte de la venda es construeix el Cementeri General, llavors allunyat de la ciutat en el conegut com a Camí Vell de Picassent.
El cementeri va ser construït entre 1805 i 1807 per l'arquitecte municipal Cristóbal Sales, i va ser inaugurat el 7 de juny de 1807. El sistema d'enterrament al principi es feia en fosses comunes, però ben aviat es van començar a construir nínxols, considerant aquest sistema com el més idoni per economitzar espai i individualitzar al difunt perquè poguera ser recordat pels seus familiars.
A mitjan segle XIX van començar a construir-se els primers panteons per part de la burgesia i noblesa local.
Els primers a ser construïts van ser els de la família Romero, marquesos de Sant Joan (1848), família Dotres (1851) i la família White-Llano a 1853.
Alguns d'ells han esdevingut autèntiques obres d'art que paga la pena visitar solament per contemplar la seua vàlua artística i escultòrica, i que han convertit al cementiri en un autèntic museu a l'aire lliure amb mostres d’un patrimoni artístic divers que abasta des del neoclassicisme fins l'art Decó.
L'ajuntament el va declarar en 2010 Ben de Rellevància Local.
A continuació vos oferisc algunes fotografies d'alguns exemples destacables.
Panteó de la família Moroder de 1907.
D'estil modernista i amb escultures de Mariano Benlliure, destaca en ell la figura nua de l'àngel realitzada en marbre blanc de Carrara que obre la porta de bronze del panteó. A la part superior dues figures desconsolades oculten la cara, mentre subjecten el Sentíssim Sagrament. La inscripció del frontal diu: "Vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora de la mort".
La figura d'aquest Àngel va guanyar el tercer premi a nivell nacional del I Concurs de Cementeris organitzat per la revista especialitzada Adios Cultural, desprès de la impressionant escultura que va realitzar Mariano Benlliure dedicada al tenor Julain Gayarre del cementiri de Roncal (Navarra) i de la de El petó de la mort del cementeri del Poblenou, de Joan Bonbernat, a Barcelona.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:
Panteó de Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923), el pintor valencià universal.
Un fèretre de marbre amb un senzill escut de la ciutat. En la seua base una corona de llorer i en el seu centre un nom: SOROLLA.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
L'estil neogòtic, possiblement el preferit dins del cementeri, va deixar mostres de gran interès fins ben entrat el segle XX, per exemple al panteó dels Bertran de Lis, de l'arquitecte Ramon Maria Ximénez, basat en les llanternes funeràries medievals franceses.
Una estructura de planta triangular, amb un cos superior quallat de florons en el que s'aixopluguen les al.legories de les tres virtuts teologals: la Fe (amb una creu), l'Esperança (amb una àncora de vaixell) i la Caritat (amb un xiquet en braços).
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
D'inspiració completament diferent és el panteó de la família Llovera, expressió d'aquella egiptomania viscuda al s. XVIII, de l'arquitecte Antoni Martorell de 1883.
Aquesta interpretació neoegípcia ens presenta una piràmide perfecta, encara que perforada en els seus quatre fronts per robusts pòrtics de columnes amb capitell palmiforme, rematats tots ells amb una creu a la cornisa.
Hi adjunte foto d'aquest panteó:
Panteó de la família Risueño Ortiz, de 1909, dissenyat pel arquitecte Vicente Sancho i fet pel escultor Josep Carreras. En ell un àngel apocalíptic toca la trompeta i diversos difunts s'afanyen a eixirr de la tomba per ser jutjats.
És possiblement un dels panteons més tètrics de tots el cementeri.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
Panteó de la família Romero (Joan Baptista Romero Conches, marquès de Sant Joan).
Data de l’any 1846 i està considerat el primer panteó i per tant el més antic de tots els construïts al cementeri.
En 1845 un dels burgesos més rics de València dedicat al comerç de la seda perdia el seu fill primogènit, el seu únic hereu Joan Baptista Romero Conches. En el seu honor es va alçar aquest primer monument funerari.
Realitzat per l'arquitecte Sebastià Monleón i l'escultor acadèmic Antonio Mall. Al front les al·legories de la Joventut i l'Esperança Perduda es reclinen sobre un gran sarcòfag d'estil imperial, i en els timpans del gran ara classicista s'insereixen els més variats símbols funeraris al·ludint a la brevetat de la vida i la confiança en la vida eterna.
Cal destacar en ell l'emotiu epitafi que va compondre el poeta i cronista de la ciutat Vicente Boix:
”El amor paternal le preparaba un brillante porvenir y la esperanza y felicidad sonreían a sus padres por la vida de su hijo único bien amado. La providencia en sus altos juicios probó su virtud arrebatando al hijo en medio de su juventud. Consagrado a su memoria, este monumento conservará los restos del hijo y de los padres, por amor, por consuelo, por no separarse jamás.”
Dominant el conjunt s’alça un gran obelisc en què s'insereix en lletres de bronze la màxima:
"Beati MORTUI QUI IN DOMINO MORIVUNTUR."
Un complet disseny que uneix arquitectura, escultura, iconografia i poesia.
Hi adjunte sengles fotografies d'aquest panteó:
Panteó de la família Dotres. Va ser erigit en memòria de Virgínia Dotres Guix, morta en 1851 als quinze anys d'edat.
De nou la mort prematura d'una jove pertanyent a la burgesia financera valenciana motiva la construcció del segon monument funerari al cementeri.
El panteó és una reproducció en miniatura d'un temple grec perípter d'ordre dòric, compost per deu columnes estriades que alberguen en el seu interior un sarcòfag decorat amb símbols en relleu.
L'ordre arquitectònic emprat, dòric amb columnes de fust estriat sense basa, va ser únic a la ciutat de València en aquell moment.
Però la importància d'aquesta obra no rau només en la seua innovació, sinó també en la seua autoria i procedència, ja que el monument va ser dut peça a peça des d'Itàlia, i va ser realitzat pel famós escultor genovès Sant Varni.
Hi adjunte fotografies d'aquest panteó:
A finals del segle XIX la varietat estilística es multiplica. En aquell moment l'eclecticisme arriba al seu punt culminant amb les obres de José Manuel Cortina, l’arquitecte valencià considerat com un dels més importants del modernisme valencià, caracteritzat per una arquitectura imaginativa i de gran fantasia. Així tenim el gran panteó construït per als Monterde Tejada l’any 1896 en què desenvolupa el que s'ha qualificat com "medievalisme fantàstic", un nou llenguatge que uneix elements tan heterogenis com l'eclecticisme medievalista, la il·lustració de les novel·les romàntiques, el bestiari heràldic i l'arquitectura gòtica i oriental.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
Amb el canvi de segle es produeix un canvi estructural en els dissenys funeraris, preferint ara panteons de menor grandària però ricament decorats amb escultures a la moda
Un dels millors artistes que va aprofitar aquest canvi va ser Eugenio Carbonell Mir, format en el classicisme de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però influït també per l'estètica Liberty i simbolista italiana de finals de segle.
El seu llenguatge va encaixar a la perfecció amb el gust de l'alta societat de principis de segle XX per la qual cosa va acaparar gran part dels encàrrecs funeraris durant quasi tres dècades, arribant a fer aproximadament un centenar de panteons.
La gran influència italiana en les seues obres es poden apreciar per exemple en el panteó per a la Família Suay, potser basat en la tomba de Giuseppe Mazzini en el Cementiri de Staglieno, obra de Gaetano Vittorio Grasso.
Hi adjunte fotografies del panteó de la Familia Suay i del panteó de Giuseppe Mazzini, on s'hi pot apreciar la seua semblança:
Treballant en la mateixa època trobem a l'escultor Vicente Navarro Romero.
De la seua producció a cavall entre el modernisme i l'art decó, conservem dues grans obres al cementeri de València: el panteó per Amparo Moragues i el conjunt per a la Família Giner.
El primer, de caràcter decadent i simbolista el forma un grup de tres figures: una jove de cos jacent sobre la qual es reclina una figura agenollada i un àngel protector a la capçalera del llit, tot això amb un gran xiprer com a teló de fons.
Però en la seua següent obra, el panteó de la família Giner, s'endevinen ja les línies de l’Art decó en el contundent àngel, que reclama silenci per al descans etern i sobretot en les dues figures femenines que flanquegen la tomba, de volumetria més sintètica i línies menys ondulants.
Hi adjunte sengles fotografies dels panteons de Moragues i de Giner:
Ja entrats els anys 30 l'estil Decó s'aferma amb Ricardo Boix qui va desenvolupar un estil personal ben definit, basat en línies pures i esquemàtiques, composicions senzilles i un perfecte acabat, com demostra el seu disseny del panteó de Vicente Crespo Carbonell en què dos simètriques siluetes de aparença quasi tova s'inclinen orants sobre un deixant sepulcral.
Hi adjunte una fotografia d'aquest panteó:
I com a últim apunt sobre el Cementeri de València voldria dir que està integrat en la Ruta Europea de Cementiris que promociona els cementiris amb major valor històric i artístic.
Voldria també destacar una interessantissima iniciativa anomenada “Ruta del Silenci”, dirigida per l'investigador valencià Rafael Solaz Albert.
Es va posar en marxa el 2009, i mostra als visitants les tombes de personatges com l'escriptor Blasco Ibáñez o el pintor Josep Benlliure, en un recorregut turístic gratuït que combina l'interès per l'arquitectura i la història local.
Solaz és autor de més de 20 obres relacionades amb la història de la ciutat de València. Excel.lent documentalista, la seua biblioteca té més de 10.000 títols i ha rebut diversos premis per les seus propostes culturals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada