En u dels anteriors apunts vaig parlar de les diferents muralles que havien protegit la ciutat de València al llarg dels seus vint-i-dos segles d'existència.
L'última a construir-se havia estat la muralla cristiana. Una muralla construïda al segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós va plantejar 'als Jurats' de la ciutat (l’equivalent a l'ajuntament actual) la conveniència d'aixecar una nova fortificació que superara les limitacions de la vella muralla de l'època àrab i poguera englobar als nous barris que havien crescut extramurs.
La constant hostilitat existent llavors amb el Regne de Castella, i en particular amb el seu Rei Pere de Castella, aconsellaven que l'empresa es realitzara en el menor temps possible.
A partir de l'any 1356 es va fer càrrec de les obres una junta que es va denominar de 'Murs i Valls'. El tancament sencer de la ciutat per la nova muralla, d’uns aproximadament 4 quilòmetres de perímetre lineal, es va produir 14 anys desprès dels seu inici, el 1370.
Fins a la segona meitat del segle XIX l'asfíxia en què vivien els ciutadans del Cap i casal pel cinturó de muralla que envoltava completament la ciutat s'havia fet insuportable en els últims anys.
L'amuntegament i una creixent sensibilitat per la higiene avalaven la bondat del projecte d'enderrocament de les muralles: "Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell o millor encara en una presó", deia un anònim redactor d'un diari local de l’època.
I potser també raons d'especulació urbanística per la segura revaloració del nou espai urbà que s’anava a produir amb el creixement de la ciutat extramurs, i que afectava a algunes de les famílies més poderoses de la burgesia capitalina, van decantar inexorablement la decisió final del seu enderrocament.
L'ordre la va donar l’aleshores governador civil, Cirilo Amorós, qui va obtindre permís de la reina, Isabel II, perquè hi va haver de vèncer l'oposició dels militars, que no volien que es traguera la protecció defensiva de la ciutat.
Hi adjunte sengles litografies d'època on s'aprecia com la muralla gòtica envoltava la ciutat:
L'última a construir-se havia estat la muralla cristiana. Una muralla construïda al segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós va plantejar 'als Jurats' de la ciutat (l’equivalent a l'ajuntament actual) la conveniència d'aixecar una nova fortificació que superara les limitacions de la vella muralla de l'època àrab i poguera englobar als nous barris que havien crescut extramurs.
La constant hostilitat existent llavors amb el Regne de Castella, i en particular amb el seu Rei Pere de Castella, aconsellaven que l'empresa es realitzara en el menor temps possible.
A partir de l'any 1356 es va fer càrrec de les obres una junta que es va denominar de 'Murs i Valls'. El tancament sencer de la ciutat per la nova muralla, d’uns aproximadament 4 quilòmetres de perímetre lineal, es va produir 14 anys desprès dels seu inici, el 1370.
Fins a la segona meitat del segle XIX l'asfíxia en què vivien els ciutadans del Cap i casal pel cinturó de muralla que envoltava completament la ciutat s'havia fet insuportable en els últims anys.
L'amuntegament i una creixent sensibilitat per la higiene avalaven la bondat del projecte d'enderrocament de les muralles: "Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell o millor encara en una presó", deia un anònim redactor d'un diari local de l’època.
I potser també raons d'especulació urbanística per la segura revaloració del nou espai urbà que s’anava a produir amb el creixement de la ciutat extramurs, i que afectava a algunes de les famílies més poderoses de la burgesia capitalina, van decantar inexorablement la decisió final del seu enderrocament.
L'ordre la va donar l’aleshores governador civil, Cirilo Amorós, qui va obtindre permís de la reina, Isabel II, perquè hi va haver de vèncer l'oposició dels militars, que no volien que es traguera la protecció defensiva de la ciutat.
Hi adjunte sengles litografies d'època on s'aprecia com la muralla gòtica envoltava la ciutat:
I així finalment, el 20 de febrer de 1865, a les 16:30 hora local, autoritats i poble pla es van agrupar davant del pont del Real per presenciar l'inici de l'enderroc de les muralles de València. El governador interí En Cirilo Amorós i Pastor va ser qui va impulsar la idea, com he dit adés, llargament sol·licitada també per bona part de la ciutadania, i que el govern de Madrid intentava impedir.
La tremenda crisi de la indústria de la seda que patia la ciutat havia deixat a l'atur a més de mil cinc cents obrers només a València, els quals van ser emprats en l'enderrocament de la muralla. La conflictivitat social que això estava provocant va ser un bon argument per convèncer al govern de Madrid de la necessitat del projecte.
Per tant, després de 511 anys de emmurallament, la ciutat s'obria definitivament a l'horta que l'envoltava.
La tremenda crisi de la indústria de la seda que patia la ciutat havia deixat a l'atur a més de mil cinc cents obrers només a València, els quals van ser emprats en l'enderrocament de la muralla. La conflictivitat social que això estava provocant va ser un bon argument per convèncer al govern de Madrid de la necessitat del projecte.
Per tant, després de 511 anys de emmurallament, la ciutat s'obria definitivament a l'horta que l'envoltava.
Vist amb la nostra perspectiva del temps ja descorregut, podem dir que la ciutat perdia una vertadera joia històrica i arquitectònica: la seua muralla gòtica.
Hi adjunte un gravat d'època què mostra el moment en què va començar l'enderrocament de la muralla, esdeveniment presenciat per una multitud de gent:
Hi adjunte un gravat d'època què mostra el moment en què va començar l'enderrocament de la muralla, esdeveniment presenciat per una multitud de gent:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada