UN SORPRENENT TIMBRE MODERNISTA A L’EIXAMPLE DE VALÈNCIA

Si passegem pel barri de l’Eixample de València, concretament per la confluència dels carrers Ciril Amorós i Pizarro, hi trobarem, entre molts altres en la zona, un preciós edifici construït en estil modernista, Casa Ferrer.

La València de principis del segle XX va experimentar una destacada evolució arquitectònica cap a aquest moviment. Una de les seues fonts d'influència més importants va ser la ciutat de Viena. 
Aquest corrent va fer que València adoptara moltes de les seues particularitats més definides, com ara l'ús del ferro, la ceràmica i el vidre en els edificis, com a elements decoratius més característics.
Un dels membres d'aquest moviment més destacats en aquell moment a València, concretament de la tendència coneguda com Jugendstil vienès o Sezessionstil, va ser Vicent Ferrer, un arquitecte poc acceptat i entès en el seu temps pel purisme de la seua concepció arquitectònica cap al secessionisme austríac.
Aquest edifici va ser encarregat a Ferrer precisament pel seu propi pare per a residència familiar, de manera que l'arquitecte va poder dissenyar-lo sense cap tipus de restricció estilística, la qual cosa va fer seguint el més pur estil secessionista vienès.

Aquell concepte més pur del modernisme, conegut amb el nom de "l'obra d'art total", concebia el disseny d'aquests edificis com un tot, incloent-hi mobles, portes, llanties, escales, tots els seus elements decoratius,..., fins i tot la vestimenta dels seus habitants, en el cas més extrem.
Si ens acostem al pati d'entrada de Casa Ferrer, en el carrer Ciril Amorós número 29, hi observarem un curiós detall. El disseny dels timbres de la finca va ser realitzat també pel propi Vicent Ferrer, imitant la forma de la façana principal del seu edifici. Un xicotet detall més d'aquesta joia del modernisme valencià que podrem gaudir si passem per la seua porta.

Adjunte a l’apunt una fotografia de la façana de l'edifici i del seu timbre, on es poden apreciar clarament les seues similituds buscades per Vicent Ferrer:

UNES TORRES DE QUART BESSONES A LA CIUTAT ITALIANA DE NÀPOLS

Si viatgem a la ciutat italiana de Nàpols, probablement visitarem un dels seus monuments més emblemàtics, el Castel Nuovo.
Aquest castell-palau va ser residència la residència d'Alfons V el Magnànim, monarca de la Corona d'Aragó al segle XV, qui va conquerir la ciutat per a la Corona l'any 1442.
Una de les parts més extraordinàries d'aquest castell és el seu magnífic Arc Triomfal, construït per commemorar la conquesta de la ciutat per Alfonso V. En contemplar aquest Arc, amb les dues torres cilíndriques als seus costats, serà molt difícil evitar la seua comparació amb les Torres de Quart de València.
La seua semblança és extraordinària, però alhora gens casual.

Perquè Francesc de Baldomar, qui va ser l'arquitecte que va dissenyar i construir en bona part les Torres de Quart, va inspirar el seu disseny precisament en les torres cilíndriques del Castel Nuovo. De fet el seu Arc triomfal va ser obra de l'arquitecte mallorquí Guillem de Sagrera, autor de la Llotja de Palma, de gran paregut i inspiradora al seu torn de la Llotja de València.

Adjunte a l'apunt sengles fotografies de les torres de Quart de València, i una de les del Castel Nuovo de Nàpols, en què podreu apreciar la seua extraordinària semblança:

UNES MORERES QUÈ ENS PARLEN DEL BARRI DE VELLUTERS

En l’apunt anterior havia parlat de la presència d'una olivera a la plaça del Doctor Collado de València. Un arbre i un indret que representen el passat de l'antiga Llotja de l'Oli que, durant aproximadament 500 anys, va estar situada en aquest lloc.
Però aquesta olivera no és l'únic arbre simbòlic que hi ha plantat a Ciutat Vella, el centre històric del Cap i Casal.

Si passegem per la plaça del Pilar de València veurem unes moreres. I, a l'igual que l’esmentada olivera, aquests arbres tampoc no s'ubiquen en aquesta plaça només per casualitat.
La plaça del Pilar es pot considerar com el centre neuràlgic d'un dels barris més tradicionals i històrics de València: el barri de Velluters.

Aquest barri es va desenvolupar plenament després fer-se la muralla cristiana l'any 1356. A partir del segle XV va esdevenir el centre de l'activitat de producció de la seda de la ciutat, del "velluto" (vellut), mot italià que li va acabar donant nom al barri: velluters.
Milers de tallers artesans de la seda i del vellut es van instal·lar al barri durant diversos segles. La importància de la producció de seda a aquest barri va ser tal que, a finals del segle XVIII, la meitat de les cases de comerç a l'engròs de València es dedicaven en exclusiva al negoci de la seda. j
Ja en 1479, i per influència genovesa, s’havia creat de manera oficial el Gremi de Velluters, i la seua seu va ser el Col.legi de la Seda, del què he parlat anteriorment en altres apunts arran de la seua recent rehabilitació i recuperació com espai històric i museístic per a la ciutat.
Com he comentat adés, amb el pas dels segles el barri de Velluters es va convertir en el centre neuràlgic de l'activitat comercial de la ciutat, amb més de 4.000 telers en què treballaven tant els homes, més especialitzats en la confecció del teixit, com les dones, que solien dedicar-se a treballs com la filatura o el debanament.

A mitjan del segle XIX es va produir una gran crisi de la indústria fabril degut a l’epidèmia de la pebrina, que provocava que el cuc de la seda moris abans d’acabar el seu cicle vegetatiu. A partir de l'enderroc de les muralles medievals en 1865, el barri només va conservar el seu caràcter residencial.
La presència d'aquestes moreres al centre històric del barri, la plaça del Pilar, ens parla del seu passat tradicional en què la cria del cuc de seda, que menjava fulles de morera, era fonamental per a la producció del fil de seda i, consequentment, per a sustentar l’activitat industrial del barri.

Hi adjunte una fotografia de les simbòliques moreres existents actualment a la plaça del Pilar de València:

UNA SOLITÀRIA OLIVERA EXISTENT AL BELL MIG DE VALÈNCIA

Potser quan hem passejat per la històrica plaça del Doctor Collado de València, ens haja passat desapercebut la presència d'una olivera. He de dir que aquesta és, junt a la plantada a la plaça de l'Arbre, l'única olivera que es troba plantada al centre de València.
I no és per casualitat pel que es troba plantada ací. La història d'aquest arbre, o millor dit, la història que representa, es retrotrau en el temps ni més ni menys que set segles.

Tots coneixem la magnífica Llotja de la Seda, o dels Mercaders, de València. Sense dubte, un dels edificis més bells del gòtic civil d'Europa. Però abans de construir-se aquesta llotja, existia a València una altra llotja més antiga que feia la seua funció, la qual es trobava edificada precisament a la plaça del Doctor Collado.
Cal dir que les llotges van ser uns edificis públics que van irrompre a la Corona d'Aragó amb la finalitat de facilitar, entre els mercaders, la contractació de diversos productes derivats de l'agricultura i altres manufactures (grans, olis, teixits ... ). 
Es construïen seguint el mateix esquema: al seu interior oferien una gran sala de planta rectangular sostinguda per columnes.

L'auge comercial que anava tenint la València en el segle XIV, va fer necessària la construcció d'una llotja. Hi ha dubtes sobre la data exacta de la seua construcció, però tot sembla indicar que va ser cap a mitjans de la centúria de 1300. Aquella primera llotja que va tindre el Cap i Casal era de planta senzilla i estava parcialment oberta, és a dir, que responia a la tipologia de loggia italiana (edifici obert per un o més costats, sustentat per arcs o columnes).
El nom amb el que es coneixia aquell edifici era el de Llotja de l'Oli, producte que era el que més es comercialitzava en aquella època.

Però va haver èpoques en què es va emprar per a tot tipus de transaccions mercantils (mel, farina, etc…), sobretot en un temps en què encara no s'havia construït la nova Llotja dels Mercaders.
Al llarg de tota la seua història, aquest centre comercial va tindre una inalterada activitat mercantil i l'exclusivitat del comerç de l'oli a l'engròs. A més a més en aquesta llotja romania l'antic punt de pesatge i mesura pública. 
L'oli era subministrat a les botigues pels arropers i traginers, dependents de la pròpia llotja i de la municipalitat.
Malauradament l'ajuntament de València va acordar el 10 de juliol de 1876, a petició dels veïns dels carrers limítrofs, la demolició d’aquest singular edifici i dels seus contigus per formar una plaça en què s'establiria un mercat de flors. A proposta de l'alcaldia, la nova plaça es va dedicar el 2 de gener de 1878 al metge valencià Lluís Collado, que va ser catedràtic de Cirurgia a la Universitat de València en el segle XV.
En record d'aquella Llotja de l'Oli es va plantar l'olivera que a hores d'ara poder veure a la plaça, el fruit de la qual, l'oliva, ens dóna l'oli que tant es va comercialitzar en aquell històric edifici.

Adjunte a l’apunt una de les poques fotografies històriques existents d'aquella llotja, on podem observar també la façana posterior de l'actual Llotja de la Seda.
Hi adjunte també una altra fotografia actual en què apareix l'esmentada olivera que es va plantar just a l'espai on va estar situada l'antiga llotja de l'Oli a l'actual plaça del Doctor Collado:

UNA ANTIGA RETOLACIÓ ENS RECORDA L’ANTIGA PLAÇA DE LA SEU

Si passegem per la plaça de la Mare de Déu ho estarem fent pel cor de València, no només de la València actual i de la medieval, sinó també de la València dels seus orígens, la València romana de fa 22 segles.
Aquesta plaça, que ara coneixem amb el nom de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats, ha estat coneguda durant tota l'època medieval fins a principis del segle passat com a plaça de la Seu.
Ens ho recorda una curiosa i xicoteta rajola antiga que trobarem sobre la paret de la Catedral, en el cantó de la plaça amb el passatge Emili M. Aparicio Olmos que ens porta cap a la plaça de l'Almoina.
Aquesta rajola, de lletres blaves sobre fons blanc, correspon a la primera senyalització de carrers que es va fer a València en el segle XIX.

Adjunte a l’apunt un plànol antic del Pare Tosca datat al s.XVIII, on es pot veure el nom original de la plaça, i una fotografia de l’esmentada retolació antiga que ho indica:

ELS REFUGIATS DEL MIQUELET

Uns apunts enrere vaig parlar del fenomen solar que cada 15 d'agost passa a la Catedral, i més concretament al Miquelet. Un fenomen que és fa visible a l'interior del segon cos de la torre, l'anomenada "presó".

La torre del Miquelet es compon de quatre cossos. La seua construcció es va encetar l'any 1381, però per problemes diversos, relacionats fonamentalment amb el finançament de la seua obra, fins al 1402 no va començar a avançar a bon ritme, sent l’any 1405 quan es va finalitzar el seu segon cos.
Però, quina era la funció d'aquest segon cos del campanar?

Imaginem a Julian Assange, el ciberactivista australià, fundador de WikiLeaks, actualment al seu refugi de l'ambaixada equatoriana de Londres, fora de perill de la justícia sueca que el reclama per diferents delictes. Doncs be, la coneguda com a "presó" de la Catedral al Miquelet no era en realitat una presó, sinó un refugi que es beneficiava d'un fur d'immunitat eclesiàstica, pel qual els fugitius de la justícia podien trobar empara al seu interior, i del qual no podien ser extrets a la força ni castigats amb cap pena, segons un privilegi reial atorgat pel rei en Jaume I el 1265.
Aquest refugi, com he esmentat situat al segon cos de la torre, era una sala llòbrega de forma octogonal voltada, que tenia amples murs i una escassa il·luminació natural, ja que només disposava d'una finestra tipus sagetera cap a l'exterior.
Així doncs, com Julian Assange, aquells refugiats a la torre del Miquelet es beneficiaven d'una immunitat davant la justícia, no diplomàtica com actualment Assange, però sí eclesiàstica.

Adjunte a l’apunt una vista del Miquelet, a on he assenyalat el segon cos de la torre que servia de refugi per als perseguits de la justícia en temps passats:

EN QUIN LLOC VA COMENÇAR A ENDERROCAR-SE LA MURALLA MEDIEVAL DE VALÈNCIA?

En dos dels anteriors apunts havia parlat de la Porta de Quart, una de les principals entrades de la muralla medieval de València. Corria l'any 1356 quan el rei Pere IV el Cerimoniós va ordenar als Jurats del Cap i Casal la construcció d'aquell recinte emmurallat, exterior al musulmà existent, que incloguera els nous ravals que havien anat sorgint extramurs de la ciutat en les darreres dècades. 
Aqueix mateix any es van iniciar els treballs de construcció de la nova muralla, sota la direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot, finalitzant-se en 1370. La urgència de la seua edificació derivava de l'anomenada Guerra dels dos Peres, entre Castella i la Corona d'Aragó.

Cinc segles després, aquella muralla medieval asfixiava la ciutat. Almenys així ho declaraven les cròniques de l'època. L'amuntegament de la població intramurs i una creixent sensibilitat per la higiene, avalaven la necessitat d'acabar amb aquell anell que tancava València.
"Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell, o millor encara, en una presó" publicava la redacció d'un diari local.
Ja en 1856 les autoritats valencianes havien enviat un escrit a les Corts espanyoles sol·licitant la demolició de les muralles, ja que València no estava considerada plaça forta. Aviat es va iniciar un plet entre l'Ajuntament i la Capitania General al voltant de la titularitat de l'usdefruit d'aquells terrenys que s'alliberarien després de la demolició de la muralla. 
La municipalitat valenciana va guanyar finalment aquell litigi, i només les Torres de Quart -llavors presó militar- van romandre sota el poder de l'estat. 

El 1862 el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat de la ciutat amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d'una bella llevadora, s'ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs i els cristians data, en la seua forma i extensió actuals, del regnat d’en Pere IV d'Aragó l'any 1356».
El dissabte 18 de febrer de 1856, el Governador civil de València, Ciril Amorós, rebia l'esperat telegrama real autoritzant aquell projecte tantes voltes postergat. Batlle i regidors, que van ser ràpidament informats per la primera autoritat, van saludar amb alegria la bona nova que arribava de Madrid amb un "Viva la Reina!", referint-se a Isabel II. 
Les autoritats es van comprometre, en el millor dels casos, a col·locar plaques de record en els llocs més significatius condemnats a la desaparició. Tot en nom, segons el govern municipal, del «eixample, ventilació i les millors condicions higièniques de la ciutat».

El dilluns 20 de febrer, a les 16.30 hores, en un acte organitzat amb tota la solemnitat sobre un cadafal alçat a la part exterior de la muralla, i davant una multitud entusiasmada, el mateix Ciril Amorós assestava el cop inaugural de l'enderroc després d'un breu i emocionat discurs en què ressaltava la "santedat de l'empresa", i que va acabar amb un nou "Viva la Reina!”.
"La piqueta de l’obrer del segle XIX, no la destral demolidora de les revolucions, sinó l'instrument fecund del treball i de la indústria, ha caigut sobre els merlets que simbolitzaven altres èpoques de força i de ferro", indicava un cronista emocionat a les pàgines del periòdic La Opinión.
El punt exacte d'aquell celebrat inici de l'enderroc va ser just al costat de la Porta del Real, en el tram existent entre aquesta porta i la Porta de Serrans.
La fase inicial contemplava l'obertura d'un espai sense muralla entre la Ciutadella i el Portal Nou, possibilitant la creació d'un nou barri a la zona nord de la ciutat. El Portal del Real i el de Portal Nou van ser demolits aquell mateix any.

Més d'un centenar d'homes van participar aquell dia en l'inici de l'enderroc de la muralla. Entre ells hi havia una brigada de sapadors-bombers, però la majoria d'ells eren treballadors de l'art de la seda que havien quedat sense feina arran de la gran crisi que havia patit el sector les primeres dècades del XIX. De fet, un altre dels arguments esgrimits per les autoritats valencianes per justificar l'enderrocament de les muralles, era el de donar una ocupació temporal a la gran quantitat de treballadors seders que havien quedat a l'atur pel tancament dels seus tallers.

Adjunte a l’apunt un gravat d'època que reprodueix el moment de l'inici de l'enderroc de la muralla. S'hi observa el cadafal de les autoritats i a l'esquerra la Porta del Real. 
Hi adjunte també una fotografia actual a on assenyale amb una fletxa groga el lloc on va començar l'enderroc de la muralla gòtica de València, exactament a l’entrada a la plaça de Tetuán des del pont del Real:

LES TORRES DE QUART... I PERQUÈ DE QUART?

Les Torres de Quart han sigut històricament la portes més famoses de la muralla medieval de la ciutat de València, juntament amb les dels Serrans.
Orientades cap a l'oest, les de Quart eren la porta d'entrada i eixida del camí cap als pobles i ciutats de l'interior de la península.

Aquest camí passava abans d'arribar a València pel poble que actualment s'anomena Quart de Poblet, població de fundació romana.
Aquest fet està ben documentat històricament, per exemple pel historiador Euriclidión, què va descriure en la seua obra com els veïns de “Quartum" (Quart de Poblet) van ajudar a l'exèrcit d'Aníbal quan va quedar paralitzat pel riu Turia.
Però quin és l'origen del nom de Quart, que també dona nom a les torres de Quart de l'antiga muralla cristiana de València?

Quan es va fundar la Valentia romana l'any 138 a.C, la vertebració del territori de l'Horta va passar a estar gestionat per la nova ciutat.
La Via romana que es dirigia cap a ponent esdevingué l’origen del futur poble de Quart, en ser col·locada la quarta pedra miliar en aquesta via. És per això pel que el nom de Quart prové del llatí "at quartum miliarium", que era la distància a la qual aquesta localitat es trobava de València.
Un "miliarium" equivalia a mil passos dobles romans, i aquest, al seu torn, es corresponia amb una milla romana, que vindria a ser actualment 1.481 metres. 
Per tant Quartum miliarium equival a quatre vegades una milla romana, exactament 5.926 metres, que es correspondria amb la distància que hi ha de Quart de Poblet, aproximadament des de l'actual plaça de Valldecabres, fins al cor de la València romana, el fòrum, que es trobava en els terrenys que actualment ocupen la plaça de l'Almoina i la plaça de la Mare de Deu.

Al juny de 2015 una interessant iniciativa popular dels ciutadans de Quart anomenada "Pro Quart Miliarium" va reposar l'històric "quartum miliarium", aproximadament a on s'estima que va estar col·locat l'original fa 2.000 anys.

Adjunte a l'apunt una fotografia d'aquest nou "miliarium" de Quart, i un altra de les torres de València que prenen el seu nom:

LA CURIOSA I DESCONEGUDA HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA DE LES MENINES DE VELÁZQUEZ AL COL.LEGI DEL PATRIARCA

En un apunt anterior vaig parlar del trasllat de les obres d'art del Museu del Prado a València, que es va produir a principis de novembre de 1936, arran dels bombardejos que patia Madrid envoltada per les tropes franquistes.
Aquella agònica situació que patia la ciutat, amb el risc que pogueren caure bombes al museu i destruir les seues obres d'art, va provocar que es prenguera la decisió de traslladar a València quasi 2.000 obres de diferents museus de Madrid, 361 de les quals eren del Prado.
La responsabilitat de l'evacuació de les obres va recaure en la Junta de Defensa del Tresor Artístic Nacional. Els seus principals responsables van ser un jove Josep Renau, cartellista i publicista valencià nomenat director general de Belles Arts al setembre 1936, i l'arquitecte Vaamonde. 

En arribar a València per carretera des de Madrid, les obres van ser emmagatzemades en dos indrets diferents: a les Torres de Serrans i al Col·legi del Patriarca (ací les més grans), desprès de què les seues estructures foren reforçades en previsió de bombardejos.
Les condicions de seguretat del trasllat van originar polèmica, fins i tot internacional, degut a que es va considerar que no havien estat les adequades per a preservar-les en bon estat.
De fet el prestigiós diari britànic The Times va publicar un dur article, en què es dubtava que el trasllat i posterior dipòsit d'aquestes obres s'haguera fet de manera que garantitzara el seu correcte emmagatzemament i la seua seguretat.
Arran de la polèmica suscitada, el Govern espanyol de la II República va convidar els promotors d'aquesta polèmica a visitar València per comprovar “in situ” l'estat de les obres, amb els seus propis ulls. 
L'agost de 1937 es van desplaçar a València diverses personalitats britàniques relacionades amb el món de l’art. 

Van anar a les Torres de Serrans, i desprès de supervisar les obres de reforçament que s’hi havia fet, ja davant de les caixes precintades amb els quadres, van sol·licitar que se'ls obrira una d'elles per comprovar quin era el seu estat de conservació, i si el que deia a l'exterior de la caixa es corresponia amb l'obra que contenia.
L'obra que van triar va ser la de les Menines de Velazquez. 
Les Torres no eren l'indret adequat per poder comprovar l’estat del quadre, ja que havien estat condicionades com un autèntic búnquer i no hi havia espai ni llum suficient per poder examinar-lo amb cura. Per això van decidir dur la caixa al Col·legi del Patriarca.
Allà es va traure el quadre de la caixa i es va desplegar davant de tot l'equip de visitants per comprovar que no patia danys.

Aquell moment va ser retratat per ser publicat en el diari que havia encetat la polèmica, The times. 
Els vistants, Sir Frederic Kenyon, exdirector del British Museum i James G. Mann, conservador de la Wallace Collection, juntament amb Timoteo Pérez Rubio, President de la Junta Central del Tresor Artístic, entre d'altres, es van fer una fotografia amb el quadre en el Patriarca l'agost de 1937.
Aquella foto va aparèixer publicada al periòdic el 3 de setembre de 1937, com a constatació que les obres es trobaven correctament identificades i en bon estat.

Adjunte a l’apunt aquella històrica fotografia del quadre de les Menines de Velázquez al Col·legi del Patriarca de València:

LA CURIOSA PROCEDÈNCIA DE L'ESCALA “GÒTICA” DE LES TORRES DE QUART

Si passegem pel costat de les Torres de Quart, ho estarem fent per un dels monuments més representatius de l'època gòtica de València.

El portal de Quart era una de les dotze portes que s'obrien a la muralla medieval de la ciutat, i van ser construïdes entre els anys 1441 i 1460, segons projecte del què molts consideren que va ser el millor arquitecte (o “mestre pidrapiquer”) del Segle d'Or valencià, Francesc Baldomar (amb el permís de Pere Conte, clar està, el genial arquitecte que va construir la Llotja dels Mercaders).

Si volem pujar per dins de les torres, ho haurem de fer per unes escales d'aparença gòtica i antiga que semblen indicar-nos que són de la seua primera època constructiva. Però res més lluny de la realitat.
Perquè les escales d'accés a les torres van ser construïdes fa tot just quaranta anys, concretament entre 1976 i 1982, quan es va procedir a una restauració general del monument.
Les escales van ser fetes, amb bon criteri, en estil neogòtic, per no desentonar amb el seu estil artístic original.
Però per poder aconseguir la seua aparença d'antiguitat, es van emprar carreus de l'antic Palau de Parcent que havia sigut enderrocat uns anys abans, i del què he parlat precisament en els apunts anteriors.
Definitivament és tot el que ens queda d'aquell magnífic Palau: els carreus de l'escala de les Torres de Quart, i una de les seues Portes que es conserven al jardí de Parcent.

Hi adjunte sengles fotografies d'aquesta escala "neogòtica" de les Torres de Quart:

LA HISTÒRIA DEL PRIMER PÀRQUING SUBTERRANI CONSTRUÏT A VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat de la lamentable desaparició del què va ser el l’edifici més gran que tenia València, només comparable en grandària a la pròpia Catedral: el Palau de Parcent.
La decisió de la seua demolició es va prendre l'any 1965. 

En la nova plaça que va sorgir després del seu enderroc es va construir un jardí, el jardí de Parcent.
Però no només això. També es va construir, sobre els fonaments d'aquell magnífic Palau, el que va ser el primer pàrquing subterrani de la ciutat de València: el pàrquing de Parcent.
Era una època en què, sobre les decisions que es prenien al voltant del disseny de la ciutat, prevalia sobre totes les coses les necessitats de l'automòbil, la seua mobilitat per tot arreu i la necessitat d'habilitar places d'aparcament per facilitar l'accés del vehicle privat a tots els racons de la ciutat, incloent-hi el seu centre històric, encara que fora a costa de sacrificar part del seu patrimoni arquitectònic.

En aquest context històric de la dècada de 1960 s'inaugurà el 16 de desembre de 1969, en aquest indret, el primer pàrquing subterrani de València, en dues plantes i amb capacitat per a 150 vehicles, construït sota de la superfície que ocupava l'antic palau.
Un anodí jardí i un aparcament subterrani per a cotxes és el trist record que ens queda en el lloc on va estar aquell magnífic Palau de Parcent.

Hi adjunte un parell de fotografies de l'entrada al pàrquing i del jardí de Parcent:

LA DESAPARICIÓ DEL PALAU HISTÒRIC MÉS GRAN DE VALÈNCIA

Si passegem pel carrer Carnissers des de Guillem de Castro en direcció cap al Mercat Central, després de passar la magnífica façana neoclàssica del Col.legi dels Escolapis, arribarem a un insòlit gran espai buit impropi de ser trobat en ple centre de Ciutat Vella, a l'històric barri de Velluters. Aquest gran espai buit està ocupat per un nou jardí construït en una nova plaça, la de Joan de Vila-Rasa.
Però el que potser molta gent no sap és que aquest espai estava ocupat des del segle XVIII per l'immoble més gran que tenia la ciutat de València després de la Catedral, el Palau de Parcent.

La família Cernecio, hereva de la casa comtal italiana de Parcent, procedent de la zona de Milà, es va establir a València a finals del XVII, dedicant-se a muntar fàbriques de seda. Van arribar a ser una de les families més riques de la ciutat en un dels moments de màxim esplendor de la indústria sedera.
Aquell palau, construït en època de Carles III en estil neoclàssic, va allotjar a personatges de la reialesa europea, com ara a Jose Bonaparte, germà de Napoleó, que va estar ací allotjat durant 15 dies. Era tal la seua grandària que disposava de dues entrades i de dos claustres.
A partir de l'any 1897 va ser seu de Lo Rat Penat.

La magnificència d'aquell palau ens la descriu el "Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 9" de l'any 1959, que diu d’ell: “En la época de Carlos III debió reformarse la primitiva fachada del palacio, transformándolo en un inmueble digno de albergar a príncipes. Es un palacio digno de reyes, con grandes salas, sobrias de decorado, y techos elevadísimos y de magníficas proporciones. Puertas de servicio espaciosas para carrozas y coches, cuadras, guadarnés. Hermoso patio central, con atrio circundante y otro contiguo que fué en aquellos tiempos jardín y picadero. Lo que da idea de la opulenta morada."

Hi adjunte un parell de fotografies del Palau, una de la seua façana i una altra d’un dels seues claustres:

No obstant això, amb la ruïna de la família Parcent com a conseqüència de la crisi de la seda, el palau es va anar poc a poc deteriorant.
L'esmentat butlletí ens descriu com era la seua situació l'any 1959: "Harto diferente es ahora su lamentable estado. Allí se aloja una sociedad de baile, una fábrica de abanicos, un almacén de botellas, y, para colmo del sarcasmo, en el arco que da acceso a la escalera de honor, que conserva en su techo aún las armas cuarteladas de Castilla y León con Francia, el blasón inmarcesible de los La Cerda-Medinaceli, hay un letrero que anuncia: “Cédulas personales.”
El seu darrer inquilí va ser l'Organització Nacional de Cecs (ONCE).

El 1965, sent alcalde Adolfo Rincón de Arellano, es va prendre la incomprensible decisió de derruïr-lo. Amb el seu enderrocament es perdia una part important del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat.
L'arquitecte municipal Emilio Rieta es va ocupar de salvar la seua portada, que a hores d’ara podem observar-lo en l’insípid jardí que ocupa l'espai d'aquell magnífic palau.

Adjunte a l’apunt una fotografia d’aquesta portada que dona entrada al jardí de Parcent:

EL GRAFFITI MEDIEVAL MÉS ANTIC DE VALÈNCIA, EN PERILL

Si passegem pel històric carrer de la Bosseria, per sorprenent que puga semblar, ens podrem trobar amb la sorpresa de veure un vaixell medieval que va encallar allà fa com a mínim sis segles.

Òbviament no es tracta d'un vaixell real de fusta. Es tracta d'el graffiti d'una "coca" medieval, que eren uns vaixells de transport de mercaderies molt utilitzats, entre d'altres territoris, a l'antiga Corona d'Aragó, pintat a la mitgera d'una casa antiga que va ser descobert fa uns pocs anys desprès d’enderrocar-se l'any 2004 un dels habitatges d'aquest carrer que van ser construïts fa aproximadament 150 anys.
Sobre aquest magnífic graffiti medieval vaig escriure un apunt anteriorment, que vos convida a rellegir per assabentar-vos bé de la seua història i descobriment.

El motiu de recordar ara l'existència d'aquest grafiiti és fer-vos coneixedors d'un interessant article que va publicar el diari digital de Las Provincias fa un temps, en què es recull la denúncia que els nostres amics de l'associació Círculo por la Defensa y Difusión del Patrimonio Cultural van presentar davant el Síndic de Greuges, i com aquesta institució ha reclamat ja dues vegades sense èxit al Consistori municipal que es prenguen mesures urgents per evitar el seu deteriorament i garantir la seua conservació, ja que el dibuix es troba a la intempèrie, sense cap protecció que el protegisca, per exemple, de l'aigua de la pluja o del Sol, fenòmens que podrien deteriorar-lo fins fer-lo desaparèixer.

Vos passe l'enllaç a aquest article de Las Provincias, la lectura del qual vos recomane pel seu interès: http://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/201608/21/dificil-rescate-grafiti-oculto-20160820234701-v.html

Hi adjunte una fotografia d’aquest graffiti medieval, perfectament visible des del carrer de la Bosseria:

LA SORPRENENT PROPORCIÓ GEOMÈTRICA DEL MIQUELET

En l'apunt anterior havia parlat de l'alineació solar que es produeix cada any el 15 d'agost, coincidint amb el dia de l'Assumpció, entre la finestra sagetera del segon cos de la torre del Miquelet i el Sol, permetent l'entrada d'un raig de llum nítid dins de la lúgubre càmera que servia de refugi als que demanaven empara a l'església fugint de la justícia en èpoques més antigues.
Un sorprenent fet que ens parla dels avançats coneixements geomètrics i astronòmics que tingueren els que van dissenyar la torre allà pel segle XIV.
Però no és l'única sorpresa que ens reserva el Miquelet.

Com haurem observat moltes voltes quan passegem pel seu costat, l'estructura de la torre no és la típica quadrada ni redona, sinó que és de 8 costats.
I la seua altura total des de terra fins a la terrassa, sense comptar l’espandanya que hi va ser afegida tres segles més tard, és de 50.85 metres... exactament la mateixa mesura del seu perímetre octogonal: 50.85 metres!
Una altra característica geomètrica de la torre que ens confirma, una volta més, els coneixements avançats dels seus dissenyadors.
Però, qui va tindre tots aquests coneixements en els anys de l'edat mitjana de València, per a fer aqueix peculiar disseny del Miquelet?

Va ser el mestre pedrapiquer Andreu Julià, qui ja havia treballat alguns anys abans en la construcció de l'Aula Capitular de la Catedral de València, actualment Capella del Sant Calze. Ell va ser qui va dissenyar la torre.
I no només la va dissenyar i dibuixar sobre un pergamí per mostrar-la, sinó que sembla ser que també ho va traçar a escala real en terra sobre l'horta de Russafa, per fer veure a les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat d'aleshores la gran estructura i dimensions del seu projecte.
El Miquelet va ser una torre que va ser construïda aïllada de la Catedral, fins que anys després aquesta es va ampliar per a unir la torre al seu recinte.
Després de Julià van treballar arquitectes de la talla de Pere Balaguer, el constructor de les Torres de Serrans.

Aquell "Campanar nou", com es va conèixer durant molts anys al Miquelet, es va construir entre els anys 1381 i 1429 per substituir una antiga torre campanar tardo-romànica erigida on ara està l'actual carrer de Barcella, i de la que ja vaig parlar en un apunt anterior.
Però amb tot, el Miquelet encara guarda més sorpreses. D'alguna ja n’havia parlat en apunts anteriors, i d'altres en parlaré més endavant.
Adjunte a l’apunt una representació pictòrica de com seria la Catedral i el “Campanar nou” quan aquest va ser acabat, abans de l'ampliació de la Catedral:

EL “MIRACLE” DEL 15 D’AGOST AL MIQUELET

Si passegem pel costat del Miquelet i observem la seua esvelta estructura, ens adonarem com des de terra fins a la seua terrassa s’observen quatre cossos ben diferenciats.
Si ens fixem en el segon d'ells, just sobre la Porta Barroca de la Catedral, observarem que presenta una estreta finestra tipus sagetera. De fer és l'única finestra que presenta aquest segon cos de la torre.
L'interior d'aquest segon cos va ser utilitzat en el passat com a refugi per als perseguits de la justícia que s'emparaven sota la protecció de l'església. Se li coneix amb el nom de "la presó", encara que la seua funció, com he dit, era la de refugi.
Consta d'una sala d'amples murs i aspecte llòbrec, amb una única entrada de llum, la de la finestra esmentada.
Però hi ha una sorprenent peculiaritat: l'escassa llum que entra per ella es transforma en un "miracle" cada 15 d'agost, durant la festa de l'Assumpció de la Verge.

La torre de la Catedral registra aquesta data un alineament solar a través d'aquesta finestra, precisament el dia dedicat a la seua advocació. Tots els anys, cada 15 d'agost, el Sol hi incideix verticalment, de manera que la llum penetra cap a l'interior de la sala formant a la zona central del sòl un rectangle lluminós d'una mica de més de tres metres i mig de llarg.

El descobriment d’aquest curiós alineament solar es va produir l'any 2010.
Òbviament aquest fet no és fruit de la casualitat. Perquè la posició i forma de la finestra va ser expressament dissenyada pels mestres d'obra del segle XIV perquè registrara aquest alineament solar, òbviament per retre homenatge a la Mare de Déu en la festa de l'Assumpció.
Vos adjunte un enllaç a un interessant vídeo en què es pot observar aquest fenomen: https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=8Ow1BMpRYHs

Hi adjunte també una fotografia del Miquelet, a on he assenyalat amb un cercle roig la posició de la finestra esmentada, i una altra foto en què es pot veure el fenomen lumínic al dia 15 d'agost:

LA CONSTRUCCIÓ DE L’EIXAMPLE DE VALÈNCIA

L'any 1865 va ser un any clau en la història i el desenvolupament urbanístic de València.
La muralla medieval que envoltava la ciutat vella és enderrocada, i comença l'expansió urbanística, l'anomenat Eixample.
En aquest document recopilatori de fotografies amb explicacions, podem veure pas a pas i en diferents indrets de la ciutat com va anar avançant aquell eixample i com va anar canviant radicalment la fisonomia urbanística de la ciutat, des d’un paisatge mil·lenari d’alqueries i de rica horta, al de carrers i avingudes rectilínies, esquitxades de bells edificis modernistes a gust de la burgesia local de l'època.

Vos adjunte a l’apunt l'enllaç a aquesta presentació, el visionat de la qual vos recomane: http://es.slideshare.net/pagimenez61/5-valencia-ensanche
Gaudiu-lo!

UNA MUNTANYA RUSSA A VALÈNCIA, FA MÉS D’UN SEGLE

Tal com he comentat en apunts anteriors, l'Exposició Regional de l'any 1909 va suposar per a València la possibilitat de mostrar als valencians i visitants alguns dels últims avanços tecnològics existents en aquella època.
En aquests apunts havia mostrat, per exemple, com els visitants d’aquella Exposició van poder sorprendre’s i gaudir amb la primera escala mecànica instal·lada a Espanya i amb un "tramvia aeri" que travessava de part a part el riu Túria per connectar-la amb la ciutat, què va ser considerat com el funicular més llarg d'Europa en aquell moment. Aquests van ser alguns d'aquells avenços, però no van ser els únics.

En aquells anys una Muntanya Russa, una cosa tan comú en els nostres parcs d'atraccions actuals, constituïa un cert desafiament tecnològic. 
El repte de la seua construcció en l'Exposició valenciana va estar a càrrec d’un valencià, Francesc Climent, de l'empresa La Maquinista Valenciana.
Aquella Muntanya Russa, coneguda com "Els Urals", tenia una estructura ovalada de 80 metres d'eix major per 40 metres d'eix menor, amb un recorregut de 126 metres. En un dels seus extrems hi havia una torre de 25 metres d'altura, que allotjava un ascensor que elevava als passatgers fins a un alçada de 14 metres.
Allà dalt començava el recorregut d'una vagoneta amb una capacitat de 6 persones, que circulava sobre un carril elevat amb una suau pendent, passant per alts i baixos, túnels i ponts penjants, fins a donar una volta sencera i tornar a l'esmentada torre, però 6 metres més baix que el punt de partida. Des d'allà els passatgers tenien dues opcions: o bé baixar amb l'ascensor, o bé baixar en un bot per un empinada rampa fins a un llac artificial anomenat “Water Chute”, de 850 metres quadrats.
Tota l'estructura metàl·lica de la instal·lació estava decorada de fusta i cartró pedra.

Hi adjunte diverses fotografies d'aquella Muntanya Russa, que va ser la primera que es va instal.lar a València:

EL FUNICULAR MÉS LLARG D’EUROPA A VALÈNCIA, QUE CREUAVA DE BANDA A BANDA EL LLIT DEL TÚRIA

En anteriors apunts havia parlat de l'Exposició Regional Valenciana celebrada a 1909. Una gran Mostra comercial i industrial organitzada per l'Ateneu Mercantil de València i impulsada pel seu president, Tomás Trénor Palavicino. 
Aquell va ser un esdeveniment que va representar per a la ciutat tota una fita arquitectònica, urbanística i tecnològica.

En un d'aqueixos apunts havia comentat, per exemple, que la primera escala mecànica a Espanya s'havia instal·lat en aquest recinte firal. Però no va ser, ni de bon tros, l'única novetat tecnològica que es va instal·lar a València per a l'ocasió.
Perquè també es va instal·lar un funicular de dues cabines amb el propòsit de passar als visitants de l'Exposició d'un costat a un altre del llit del riu Túria. Aquelles cabines lliscaven penjades d'un cable entre dues torres metàl·liques situades a banda i banda del llit del riu.
La terminal d’arribada es trobava molt a prop de la porta del recinte, just a on actualment podem trobar l'edifici de la Piscina València. Aquest funicular es va conèixer en aquell moment amb l'original nom de "Tramvia aeri", i va ser considerat el més llarg instal.lat a Europa en aquell temps.

Hi adjunte un parell d’interessants fotografies d'aquell "tramvia aeri". En una d'elles he encerclat en groc una de les cabines en el moment que estava travessant el riu: