Si passegem pel carrer Carnissers des de Guillem de Castro en direcció cap al Mercat Central, després de passar la magnífica façana neoclàssica del Col.legi dels Escolapis, arribarem a un insòlit gran espai buit impropi de ser trobat en ple centre de Ciutat Vella, a l'històric barri de Velluters. Aquest gran espai buit està ocupat per un nou jardí construït en una nova plaça, la de Joan de Vila-Rasa.
Però el que potser molta gent no sap és que aquest espai estava ocupat des del segle XVIII per l'immoble més gran que tenia la ciutat de València després de la Catedral, el Palau de Parcent.
La família Cernecio, hereva de la casa comtal italiana de Parcent, procedent de la zona de Milà, es va establir a València a finals del XVII, dedicant-se a muntar fàbriques de seda. Van arribar a ser una de les families més riques de la ciutat en un dels moments de màxim esplendor de la indústria sedera.
Aquell palau, construït en època de Carles III en estil neoclàssic, va allotjar a personatges de la reialesa europea, com ara a Jose Bonaparte, germà de Napoleó, que va estar ací allotjat durant 15 dies. Era tal la seua grandària que disposava de dues entrades i de dos claustres.
A partir de l'any 1897 va ser seu de Lo Rat Penat.
La magnificència d'aquell palau ens la descriu el "Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 9" de l'any 1959, que diu d’ell: “En la época de Carlos III debió reformarse la primitiva fachada del palacio, transformándolo en un inmueble digno de albergar a príncipes. Es un palacio digno de reyes, con grandes salas, sobrias de decorado, y techos elevadísimos y de magníficas proporciones. Puertas de servicio espaciosas para carrozas y coches, cuadras, guadarnés. Hermoso patio central, con atrio circundante y otro contiguo que fué en aquellos tiempos jardín y picadero. Lo que da idea de la opulenta morada."
Hi adjunte un parell de fotografies del Palau, una de la seua façana i una altra d’un dels seues claustres:
No obstant això, amb la ruïna de la família Parcent com a conseqüència de la crisi de la seda, el palau es va anar poc a poc deteriorant.
L'esmentat butlletí ens descriu com era la seua situació l'any 1959: "Harto diferente es ahora su lamentable estado. Allí se aloja una sociedad de baile, una fábrica de abanicos, un almacén de botellas, y, para colmo del sarcasmo, en el arco que da acceso a la escalera de honor, que conserva en su techo aún las armas cuarteladas de Castilla y León con Francia, el blasón inmarcesible de los La Cerda-Medinaceli, hay un letrero que anuncia: “Cédulas personales.”
El seu darrer inquilí va ser l'Organització Nacional de Cecs (ONCE).
El 1965, sent alcalde Adolfo Rincón de Arellano, es va prendre la incomprensible decisió de derruïr-lo. Amb el seu enderrocament es perdia una part important del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat.
L'arquitecte municipal Emilio Rieta es va ocupar de salvar la seua portada, que a hores d’ara podem observar-lo en l’insípid jardí que ocupa l'espai d'aquell magnífic palau.
Adjunte a l’apunt una fotografia d’aquesta portada que dona entrada al jardí de Parcent:
Però el que potser molta gent no sap és que aquest espai estava ocupat des del segle XVIII per l'immoble més gran que tenia la ciutat de València després de la Catedral, el Palau de Parcent.
La família Cernecio, hereva de la casa comtal italiana de Parcent, procedent de la zona de Milà, es va establir a València a finals del XVII, dedicant-se a muntar fàbriques de seda. Van arribar a ser una de les families més riques de la ciutat en un dels moments de màxim esplendor de la indústria sedera.
Aquell palau, construït en època de Carles III en estil neoclàssic, va allotjar a personatges de la reialesa europea, com ara a Jose Bonaparte, germà de Napoleó, que va estar ací allotjat durant 15 dies. Era tal la seua grandària que disposava de dues entrades i de dos claustres.
A partir de l'any 1897 va ser seu de Lo Rat Penat.
La magnificència d'aquell palau ens la descriu el "Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 9" de l'any 1959, que diu d’ell: “En la época de Carlos III debió reformarse la primitiva fachada del palacio, transformándolo en un inmueble digno de albergar a príncipes. Es un palacio digno de reyes, con grandes salas, sobrias de decorado, y techos elevadísimos y de magníficas proporciones. Puertas de servicio espaciosas para carrozas y coches, cuadras, guadarnés. Hermoso patio central, con atrio circundante y otro contiguo que fué en aquellos tiempos jardín y picadero. Lo que da idea de la opulenta morada."
Hi adjunte un parell de fotografies del Palau, una de la seua façana i una altra d’un dels seues claustres:
No obstant això, amb la ruïna de la família Parcent com a conseqüència de la crisi de la seda, el palau es va anar poc a poc deteriorant.
L'esmentat butlletí ens descriu com era la seua situació l'any 1959: "Harto diferente es ahora su lamentable estado. Allí se aloja una sociedad de baile, una fábrica de abanicos, un almacén de botellas, y, para colmo del sarcasmo, en el arco que da acceso a la escalera de honor, que conserva en su techo aún las armas cuarteladas de Castilla y León con Francia, el blasón inmarcesible de los La Cerda-Medinaceli, hay un letrero que anuncia: “Cédulas personales.”
El seu darrer inquilí va ser l'Organització Nacional de Cecs (ONCE).
El 1965, sent alcalde Adolfo Rincón de Arellano, es va prendre la incomprensible decisió de derruïr-lo. Amb el seu enderrocament es perdia una part important del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat.
L'arquitecte municipal Emilio Rieta es va ocupar de salvar la seua portada, que a hores d’ara podem observar-lo en l’insípid jardí que ocupa l'espai d'aquell magnífic palau.
Adjunte a l’apunt una fotografia d’aquesta portada que dona entrada al jardí de Parcent:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada