En dos dels anteriors apunts havia parlat de la Porta de Quart, una de les principals entrades de la muralla medieval de València. Corria l'any 1356 quan el rei Pere IV el Cerimoniós va ordenar als Jurats del Cap i Casal la construcció d'aquell recinte emmurallat, exterior al musulmà existent, que incloguera els nous ravals que havien anat sorgint extramurs de la ciutat en les darreres dècades.
Aqueix mateix any es van iniciar els treballs de construcció de la nova muralla, sota la direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot, finalitzant-se en 1370. La urgència de la seua edificació derivava de l'anomenada Guerra dels dos Peres, entre Castella i la Corona d'Aragó.
Cinc segles després, aquella muralla medieval asfixiava la ciutat. Almenys així ho declaraven les cròniques de l'època. L'amuntegament de la població intramurs i una creixent sensibilitat per la higiene, avalaven la necessitat d'acabar amb aquell anell que tancava València.
"Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell, o millor encara, en una presó" publicava la redacció d'un diari local.
Ja en 1856 les autoritats valencianes havien enviat un escrit a les Corts espanyoles sol·licitant la demolició de les muralles, ja que València no estava considerada plaça forta. Aviat es va iniciar un plet entre l'Ajuntament i la Capitania General al voltant de la titularitat de l'usdefruit d'aquells terrenys que s'alliberarien després de la demolició de la muralla.
La municipalitat valenciana va guanyar finalment aquell litigi, i només les Torres de Quart -llavors presó militar- van romandre sota el poder de l'estat.
El 1862 el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat de la ciutat amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d'una bella llevadora, s'ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs i els cristians data, en la seua forma i extensió actuals, del regnat d’en Pere IV d'Aragó l'any 1356».
El dissabte 18 de febrer de 1856, el Governador civil de València, Ciril Amorós, rebia l'esperat telegrama real autoritzant aquell projecte tantes voltes postergat. Batlle i regidors, que van ser ràpidament informats per la primera autoritat, van saludar amb alegria la bona nova que arribava de Madrid amb un "Viva la Reina!", referint-se a Isabel II.
Les autoritats es van comprometre, en el millor dels casos, a col·locar plaques de record en els llocs més significatius condemnats a la desaparició. Tot en nom, segons el govern municipal, del «eixample, ventilació i les millors condicions higièniques de la ciutat».
El dilluns 20 de febrer, a les 16.30 hores, en un acte organitzat amb tota la solemnitat sobre un cadafal alçat a la part exterior de la muralla, i davant una multitud entusiasmada, el mateix Ciril Amorós assestava el cop inaugural de l'enderroc després d'un breu i emocionat discurs en què ressaltava la "santedat de l'empresa", i que va acabar amb un nou "Viva la Reina!”.
"La piqueta de l’obrer del segle XIX, no la destral demolidora de les revolucions, sinó l'instrument fecund del treball i de la indústria, ha caigut sobre els merlets que simbolitzaven altres èpoques de força i de ferro", indicava un cronista emocionat a les pàgines del periòdic La Opinión.
El punt exacte d'aquell celebrat inici de l'enderroc va ser just al costat de la Porta del Real, en el tram existent entre aquesta porta i la Porta de Serrans.
La fase inicial contemplava l'obertura d'un espai sense muralla entre la Ciutadella i el Portal Nou, possibilitant la creació d'un nou barri a la zona nord de la ciutat. El Portal del Real i el de Portal Nou van ser demolits aquell mateix any.
Més d'un centenar d'homes van participar aquell dia en l'inici de l'enderroc de la muralla. Entre ells hi havia una brigada de sapadors-bombers, però la majoria d'ells eren treballadors de l'art de la seda que havien quedat sense feina arran de la gran crisi que havia patit el sector les primeres dècades del XIX. De fet, un altre dels arguments esgrimits per les autoritats valencianes per justificar l'enderrocament de les muralles, era el de donar una ocupació temporal a la gran quantitat de treballadors seders que havien quedat a l'atur pel tancament dels seus tallers.
Adjunte a l’apunt un gravat d'època que reprodueix el moment de l'inici de l'enderroc de la muralla. S'hi observa el cadafal de les autoritats i a l'esquerra la Porta del Real.
Hi adjunte també una fotografia actual a on assenyale amb una fletxa groga el lloc on va començar l'enderroc de la muralla gòtica de València, exactament a l’entrada a la plaça de Tetuán des del pont del Real:
Aqueix mateix any es van iniciar els treballs de construcció de la nova muralla, sota la direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot, finalitzant-se en 1370. La urgència de la seua edificació derivava de l'anomenada Guerra dels dos Peres, entre Castella i la Corona d'Aragó.
Cinc segles després, aquella muralla medieval asfixiava la ciutat. Almenys així ho declaraven les cròniques de l'època. L'amuntegament de la població intramurs i una creixent sensibilitat per la higiene, avalaven la necessitat d'acabar amb aquell anell que tancava València.
"Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell, o millor encara, en una presó" publicava la redacció d'un diari local.
Ja en 1856 les autoritats valencianes havien enviat un escrit a les Corts espanyoles sol·licitant la demolició de les muralles, ja que València no estava considerada plaça forta. Aviat es va iniciar un plet entre l'Ajuntament i la Capitania General al voltant de la titularitat de l'usdefruit d'aquells terrenys que s'alliberarien després de la demolició de la muralla.
La municipalitat valenciana va guanyar finalment aquell litigi, i només les Torres de Quart -llavors presó militar- van romandre sota el poder de l'estat.
El 1862 el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat de la ciutat amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d'una bella llevadora, s'ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs i els cristians data, en la seua forma i extensió actuals, del regnat d’en Pere IV d'Aragó l'any 1356».
El dissabte 18 de febrer de 1856, el Governador civil de València, Ciril Amorós, rebia l'esperat telegrama real autoritzant aquell projecte tantes voltes postergat. Batlle i regidors, que van ser ràpidament informats per la primera autoritat, van saludar amb alegria la bona nova que arribava de Madrid amb un "Viva la Reina!", referint-se a Isabel II.
Les autoritats es van comprometre, en el millor dels casos, a col·locar plaques de record en els llocs més significatius condemnats a la desaparició. Tot en nom, segons el govern municipal, del «eixample, ventilació i les millors condicions higièniques de la ciutat».
El dilluns 20 de febrer, a les 16.30 hores, en un acte organitzat amb tota la solemnitat sobre un cadafal alçat a la part exterior de la muralla, i davant una multitud entusiasmada, el mateix Ciril Amorós assestava el cop inaugural de l'enderroc després d'un breu i emocionat discurs en què ressaltava la "santedat de l'empresa", i que va acabar amb un nou "Viva la Reina!”.
"La piqueta de l’obrer del segle XIX, no la destral demolidora de les revolucions, sinó l'instrument fecund del treball i de la indústria, ha caigut sobre els merlets que simbolitzaven altres èpoques de força i de ferro", indicava un cronista emocionat a les pàgines del periòdic La Opinión.
El punt exacte d'aquell celebrat inici de l'enderroc va ser just al costat de la Porta del Real, en el tram existent entre aquesta porta i la Porta de Serrans.
La fase inicial contemplava l'obertura d'un espai sense muralla entre la Ciutadella i el Portal Nou, possibilitant la creació d'un nou barri a la zona nord de la ciutat. El Portal del Real i el de Portal Nou van ser demolits aquell mateix any.
Més d'un centenar d'homes van participar aquell dia en l'inici de l'enderroc de la muralla. Entre ells hi havia una brigada de sapadors-bombers, però la majoria d'ells eren treballadors de l'art de la seda que havien quedat sense feina arran de la gran crisi que havia patit el sector les primeres dècades del XIX. De fet, un altre dels arguments esgrimits per les autoritats valencianes per justificar l'enderrocament de les muralles, era el de donar una ocupació temporal a la gran quantitat de treballadors seders que havien quedat a l'atur pel tancament dels seus tallers.
Adjunte a l’apunt un gravat d'època que reprodueix el moment de l'inici de l'enderroc de la muralla. S'hi observa el cadafal de les autoritats i a l'esquerra la Porta del Real.
Hi adjunte també una fotografia actual a on assenyale amb una fletxa groga el lloc on va començar l'enderroc de la muralla gòtica de València, exactament a l’entrada a la plaça de Tetuán des del pont del Real:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada