LES DOTZE PORTES DE LA MURALLA GÒTICA DE VALÈNCIA.

En un apunt anterior havia parlat de les dimensions que tenia la muralla cristiana de València a través de l’emprenta que la mateixa havia deixat sobre una de les dues úniques portes que sobrevisqueren al seu enderroc fa ara 140 anys, la Porta de Serrans.
Hi comentava que les Portes de Quart i de Serrans van ser preservades de l'enderroc complet de la muralla només per un pur atzar històric, ja que per aquell temps eren utilitzades com a presons. Un fet que les va preservar per a la posteritat i al què hem d'estar profundament agraïts les generacions futures.

No van córrer, però, la mateixa sort la resta de portes de la muralla. Es a dir, els altres dos "Portals Grans": la Porta de Sant Vicent, situada a l'actual plaça de Sant Agustí, i la Porta de la Mar, situada al mateix lloc en què ara es troba la Porta de la Mar de la Plaça Marquès de Estella.

Ni tampoc els altres vuit anomenats "Portals Xics": el Portal dels jueus, el Portal de Russafa, el Portal dels Innocents o de Torrent, el Portal del Coixo, el Portal dels Tints, el Portal Nou o de Sant Josep, el Portal de la Trinitat i la Porta del Real.

Referent a això, vos recomane el visionat d'aquest interessant documental que hi adjunte preparat pels amics de l'associació "Remember València", què recorre totes i cadascuna d'aquestes portes a través dels més de quatre quilòmetres de l'antiga muralla gòtica, bé siga a través de plans, litografies i fotografies antigues, que ens ajuden a conèixer una mica millor com era el traçat d'aquella muralla i com eren aquelles dotze portes d'accés a la València medieval.
Ací teniu l'enllaç. Gaudiu-lo!:
https://www.youtube.com/watch?v=Wt4yWl3WIsY

EL TRIBUNAL DE LES AIGÜES, EL MÉS ANTIC DEL MÓN

Sabeu quina és la institució de justícia més antiga del món?
El nostre Tribunal de les Aigües de València. 

I sabieu que aquest Tribunal té més de mil anys d'antiguitat d'existència ininterrompuda?
Els investigadors estimen que va tindre el seu origen i fundació cap a l'any 960 de la nostra era sota el mandat del Califa de Cordoba Abderraman III. El Rei En Jaume I, pel Fur XXXV confirmà els usos i costums que en el reg tenien els musulmans. "segons d'antic és i va ser establert i acostumat en temps dels sarraïns".
Sabieu que ses seues sentències són d'obligat cumpliment, i que no poden ser recorregudes ni al Tribunal Suprem espanyol?

Vos recomane la lectura d'aquesta interessant entrevista al seu actual president, Enrique Aguilar: http://nonada.es/2014/11/enrique-aguilar-les-multinacionals-no-entenen-que-els-llauradors-posem-ordre.html

EL MERCAT DE COLOM. UNA JOIA DEL MODERNISME VALENCIÀ

Vos propose fer un interessant recorregut fotogràfic per l'obra més important del modernisme valencià de l'arquitecte de Sagunt Francisco Mora Berenguer: el Mercat de Colom de l'any 1914.
Vídeo i fotografies de Tono Gimenez.
Podem gaudir en aquest fenomenal reportatge de la nombrosa ceràmica daurada eixida de la fàbrica de La Ceramo que decora aquesta joia arquitectònica. 
Una meravella de la què hem d'estar orgullosos els valencians. 
Ací teniu l'enllaç. Gaudiu-lo!:
https://youtu.be/SvNiQSEG1ec

ELS REFUGIS ANTIAERIS DE LA GUERRA CIVIL A VALÈNCIA

València compta amb molts refugis antiaeris construïts per protegir els seus habitants contra els bombardejos que patia la ciutat durant la Guerra civil espanyola.

En aquest interessant documental que vos recomane visionar, podreu aprendre una mica més sobre aquest patrimoni què té la nostra ciutat i que caldria posar en valor (com s'ha fet en altres ciutats espanyoles) perquè fora conegut per la ciutadania i servira, per exemple, per albergar exposicions temporals o permanents i per celebrar actes que ens ajudaran a conèixer una mica més aquesta part de la història de València (hem de recordar que València va ser durant quasi un any capital de la II República espanyola) tan desconeguda per a molts dels seus habitants i visitants.
Ací teniu l'enllaç. Gaudiu-lo: https://www.youtube.com/watch?v=iZm_zorpXpE

Ací teniu algunes fotografies d'alguns d'ells, concretament els de l'IES Lluís Vives, el de l'Ajuntament de València i el del carrer de Serrans:

LES DOTZE MILLORS POSTALS DE VALÈNCIA

¿Quines són les dotze millors postals de València? 
Vos recomane la lectura d'aquest interessant article publicat fa un temps al digital de Valencia Plaza: http://www.valenciaplaza.com/estas-son-las-postales-favoritas-de-valencia-segun-una-docena-de-valencianos

Ací en teniu també algunes d'elles.
Gaudiu-les!

Per cert, una de les dotze postals que apareixen en el article de València Plaza correspon a l'edifici situat en la confluència dels carrers de Lauria i Colón de València. Un edifici que des de 2011 alberga la tenda d'informàtica Apple Store, 
Aquest edifici va ser comprat el gener de 2011 per Amancio Ortega a través de la seua societat Pontegadea per 23 milons d'euros.
Adjunte a l'apunt la postal antiga i una fotografia actual de l'edifici:

UNA CURIOSA INSCRIPCIÓ SOBRE LA PORTA DE L'AJUNTAMENT

Quan passem pel carrer de la Sang de valència, si ens fixem amb atenció en la part superior de la porta d'estil neoclàssic de l'ajuntament que recau al dit carrer observarem un bell blasó de pedra i una curiosa inscripció que fa al·lusió a l'ensenyament gratuït de xiquetes.

La raó no és una altra mes que l'ajuntament de València va ser traslladat en l'any 1854 des de la seua antiga ubicació en els actuals jardins del Palau de la Generalitat fins a l’indret on es troba a hores d’ara, sobre un edifici ja existent què era un establiment conegut com la Casa de l'Ensenyament, que havia estat fundada l'any 1756 per l'arquebisbe Mayoral com a col·legi gratuït de xiquetes pobres, que és el que es pot llegir en l’esmentada inscripció feta al costat del blasó (que és el del mateix Arquebisbe), que adjunte a l'apunt.

La construcció de la façana i la porta principal del ajuntament, la que dóna a la plaça, es va iniciar el 1906, i fins que va ser acabada la porta principal d'accés a l'ajuntament era la porta de l’antic col.legi de xiquetes.

LES LITOGRAFIES DE VALÈNCIA D'ALFRED GUESDON

Alguns amics m'han demanat més informació sobre l'excel.lent litografia de la ciutat de València que encapçala la meua pàgina temàtica de Facebook "Passejant València amb ulls curiosos".

En 1863, Alfred Guesdon, nascut a Nantes el 1808, arquitecte, gravador i litògraf francès, és l'autor d'aquesta espectacular vista de València feta poc abans d'enderrocar-se la seua muralla gòtica. 
Per aconseguir fer aquesta litografia va pujar en globus aerostàtic juntament amb el fotògraf i aeronauta gal·lès Charles Cilfford. Van ser necessàries diverses ascensions per realitzar fotografies de la ciutat des de diferents punts. Malgrat què algunes vegades les fotos van eixir lleugerament borroses, van servir per realitzar un detallat i precís dibuix sobre el què es va plasmar aquesta bella i interessant litografia.
Guesdon va ser molt conegut (i reconegut) precisament per les espectaculars litografies aèries que va fer de diverses ciutats europees a mitjans del segle XIX, què va publicar a la revista La Illustration, Journal Universel de París. 
Ací teniu les dues litografies que Alfred Guesdon va fer de València:

A Espanya, a banda d'aquesta de València, va fer-ne altres deu més, com ara Toledo, Cádiz, Sevilla, San Sebastián, Barcelona, Madrid, Alacant, Valladolid, Burgos i Segovia, què desprès va publicar en un espectacular àlbum de litografies.
Vos adjunte un parell de litografies més d'Alfred Guesdon. Corresponen a les que va fer de Madrid i Valladolid, utilitzant sempre la mateixa tècnica descrita en el meu apunt anterior:

I altres dues litografies més de d'Alacant i Sant Sebastià:

Per a la vostra informació, i si teniu curiositat per saber quina era la tècnica que emprava Alfred Guesdom per a fer les seues meravelloses litografies de ciutats des de l'aire, vos diré que la litografia era al segle XIX una tècnica d'estampació fonamentada en el rebuig de l'aigua a les tintes grasses sobre una pedra calcària molt polida. 

Es tractava bàsicament de dibuixar a la pedra amb llapis grassos. Més tard, després de fixar el senyal greix del dibuix i humitejar la resta de la superfície, s'impregnava d'una capa de tinta que quedava adherida a la marca dels llapis grassos. Mitjançant pressió, la tinta retinguda pel greix era traspassada al paper litogràfic. Per realitzar les litografies en color calia dibuixar físicament una pedra per cada color de tinta. Era freqüent usar més de deu tintes diferents.
Així, per realitzar les seues litografies a color, Guesdon havia de fer un dibuix complet de les seues vistes en un paper mentre mirava els seus apunts i les fotos preses amb Clifford.
Després d'això, havia de calcar exactament els contorns de cada color en una pedra diferent amb les mateixes marques de registre.

I finalment s'estampaven totes les pedres en el mateix paper, generant aquestes boniques imatges. Alta tecnologia de la informació al servei de l'exactitud, accessible en aquella època mitjançant subscripció a «La Illustration, Journal Universel de París».... Un treball de moros fet per un francès.
Vos adjunte un exemplar d'època de La Illustration....

VALÈNCIA PER A PASSEJAR-LA

Cal remodelar completament el centre històric de la nostra ciutat i recuperar-la per a la ciutadania. 
Tenim una ciutat que el les darreres dècades ha sigut dissenyada i pensada exclusivament per i per al transport privat, i no per a que puga ser gaudida passejant pels ciutadans i els seus turistes i visitants.

"Se debe establecer una red de itinerarios peatonales que los entrelace. De "plaza" a "plaza" y tiro porque me toca. Esta estructura urbana recupera el espacio para las personas, ya sean vecinos, comerciantes, trabajadores o turistas. El coche ha ocupado el espacio entre los edificios, ha alcanzando su máximo expulsando cualquier actividad distinta al tráfico y el aparcamiento." (José Luis Gisbert, arquitecto en ejercicio profesional y profesor de Urbanismo en la Universidad CEU Cardenal Herrera.) 

Vos deixe un interessant article publicat per Vicent Molins fa un temps en el diari Valencia Plaza, en què diferents arquitectes i urbanistes donen el seu parer sobre aquest qüestió: http://www.valenciaplaza.com/cambiazo-a-las-plazas-asi-las-imaginan-siete-expertos-para-una-valencia-en-transito

LA CONTAMINACIÓ "VISUAL" QUE PATEIX VALÈNCIA

Recomane la lectura d'aquest interessant article de Joaquin Guzmán publicat fa un temps al diari Valencia Plaza sobre la contaminació "visual" que pateix la nostra ciutat i que impedeix gaudir i visualitzar adequadament el nombrós patrimoni artístic i arquitectònic existent als nostres carres i places.

"Si nuestra ciudad no es un museo al aire libre es porque todavía no se han llevado a cabo políticas globales e integrales para convertirla en ello. Pero tiene todos los mimbres para serlo. Ha existido una histórica falta dedesidia en tener estas cuestiones en consideración, que en su momento se pudieron ver como escasamente práctica y que ahora empiezan a verse como un conjunto de políticas que redundan no solo en la calidad de vida, en la valoración de lo nuestro sino que redunda en una mayor apreciación de nuestros valores artísticos y lo que nos diferencia de otras ciudades y que cada vez es algo más relevante para los que nos visitan."
http://www.valenciaplaza.com/valencia-museo-escondido

Ací en teniu un parell d'exemples:

DOS SEGLES D’HISTÒRIA DE LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT.

La remodelació de l'actual Plaça de l'Ajuntament de València és, sense dubte, una de les assignatures pendents que tenim els ciutadans de la ciutat i els polítics que la governen.
Resulta molt evident, almenys per a molts de nosaltres, que el seu disseny i funcionalitat actual està lluny de convertir-la en la plaça ideal, en una plaça amable que fomente el passeig tranquil i el gaudi visual i reposat de la seua interessant i variada arquitectura.
Més ben al contrari, el seu disseny sembla pensat principalment per donar servei al trànsit rodat que connecta una banda i l’altra del centre urbà o que cerca la proximitat i l'accés a les zones comercials properes.
Els vianants ens veiem així obligats a circular solament pels seus laterals, moltes vegades estrets i obligats a sortejar amb menys espai encara les taules de les terrasses allà instal·lades per alguns bars i restaurants. 

I per extensió, el mateix podria dir de les altres dues grans places cèntriques de València, la de Sant Agustí i la de la Reina, totes elles espais urbans poc amables per a la ciutadania que accedeix a elles caminant o en bicicleta.

Estèticament la plaça va tindre un període d'esplendor en què a més era i exercia de Plaça Major.
La demolició de la plataforma elevada i del mercat de flors dissenyat per Javier Goerlich per convertir-lo en aparcament va acabar amb aquella situació. 

Actualment, malgrat que l'espai central, antic aparcament, s'ha peatonalitzat, passats més de 50 anys persisteix en el seu impersonal i anodí disseny, tan diferent del que podem gaudir quan visitem altres importants ciutats espanyoles o europees.
Últimament molts són els articles que estan apareixent en els principals diaris de la ciutat tractant aquest tema. 

Aprofitant aquesta circumstància, crec que ara és un bon moment per abordar conjuntament i de manera multidisciplinària qüestions com ara l'accessibilitat i la mobilitat al centre de la ciutat. i també el tractament que cal donar a les tres places de referència del centre històric, la de l'Ajuntament, la de la Reina i la de Sant Agustí. 
Al meu parer, les actuacions en elles haurien de fer-se pensant en constituir un eix vertebrador que articule el trànsit i integre de manera global el centre de la ciutat per al segle XXI.

Vos adjunte un interessant vídeo que resumeix amb abundant material gràfic l'evolució de la plaça des de l'any 1840 fins als nostres dies. Ací teniu l'enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=SFzjntFiweE&app=desktop

Gaudiu-lo!

LA VALÈNCIA DEL MODERNISME MEDIEVALISTA FANTÀSTIC: JOSE MANUEL CORTINA

En l'apunt anterior vos havia parlat de la destrucció de bells edificis modernistes que s'havia produït a València durant les dècades de 1960 i 1970. Diversos d'aquests edificis havien estat dissenyats i construits per un dels grans arquitectes que va tindre València a finals del segle XIX i principis XX: Jose María Manuel Cortina Pérez.

Afortunadament són encara molts els edificis que romanen en peu a València, que van ser construïts per aquest genial i original arquitecte.
A continuació vos faré primerament una breu semblança de la seua biografia, per després passar a mostrar-vos algunes de les seues obres més representatives existents a la ciutat i que podreu descobrir passejant-la amb ulls curiosos.

Jose Manuel Cortina va nàixer a València l'any 1868.
Va estudiar arquitectura a Barcelona i Madrid, obtenint la titulació d'arquitectura el 1891. A l'Escola d'Arquitectura de Madrid rebrà la influència del corrent historicista que va caracteritzar tota la seua obra.
Finalitzats els seus estudis, i després d'un viatge de diversos mesos per Europa, va tornar a València en 1892 on va obtindre la plaça d'arquitecte municipal i posteriorment els càrrecs d'Arquitecte de l'Eixample i de Cementeris.
Va rebre nombrosos encàrrecs de la burgesia capitalina i d'institucions religioses, realitzant edificis d'habitatges a la ciutat, cases d'estiueig, panteons funeraris en el Cementeri, ermites i algunes restauracions. 

Al llarg de la seua trajectòria va obtindrer nombroses medalles, distincions i premis d'arquitectura a les exposicions de l'època.
Arquitecte de tendència eclèctica, va conjugar els estils bizantí amb el gòtic, i el modernisme amb el islàmic. De vegades s'ha citat la seua arquitectura com un exemple del medievalisme fantàstic.
De la seua obra destaquen diversos edificis que va construir a l'Eixample de València, encara que diversos d'ells van ser enderrocats, tal com vam veure en l'apunt anterior. Paradoxalment, la seua millor obra la va construir fora de València, concretament a Ceuta, un edifici historicista de tres plantes realitzat pe als germans Cerní González.

Va morir a València en 1950.

Sense dubte una de les obres més conegudes de Jose Manuel Cortina a València és la Casa dels Dracs, situada a la cantonada dels carrers Sorní i Jorge Juan.
Construida en 1901, és una curiosa edificació d'habitatges situada en el que estava cridat a ser un dels més importants carrers del primer eixample de València.
El que singularitza aquest edifici és, sense dubte, la peculiar decoració de les seues façanes en el personalíssim estil de Cortina, el Medievalismo fantàstic.
En aquest cas són els dragons el motiu ornamental predominant, dins d'un bigarrat conjunt d'elements neogòtics, ornaments florals, curioses columnes volades sobre mènsules i motius una mica extravagants com la locomotora alada, símbol del progrés, decorada amb un estel al què se li han volgut buscar diferents significats, però que correspon simplement a l'escut de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, que podem trobar per tot arreu a l’Estació del Nord de València.

Hi adjunte un parell de fotografies d'aquest emblemàtic edifici:

Al carrer Felix Pizcueta número 3, Jose Manuel Cortina té un altre original edifici que va construir l'any 1896, en què fidel al seu estil, va combinar elements medievalitzants amb les línies sinuoses de l'Art Nouveau, patent sobretot en les reixes de les obertures i en la fusteria utilitzada en els miradors.

I al carrer Cavallers número 8, hi trobem un altra construcció d'aquest arquitecte, en aquest cas un edifici residencial construït el 1897. La construcció presenta estilitzats elements i motius medievalitzants immersos en una atmosfera arabitzant. Té planta baixa i quatre pisos superiors amb un sol habitatge per planta, i les façanes, acabades amb materials diversos, recorden les antigues edificacions palatines del carrer Cavallers, de composició horitzontal i amb buits jerarquitzats i diferents en cadascuna de les seues quatre altures.

Dalt hi adjunte una fotografia de l'edifici del carrer Felix Pizcueta, i baix una del del carrer Cavallers:

Per acabar amb el repàs a l'obra d'aquest excel·lent i original arquitecte valencià, sense dubte el major exponent del medievalisme fantàstic a València, vos deixe un interessantissim documental sobre la seua vida i obra en una producció de la Generalitat Valenciana (documental realitzat i produït per Adarve Producciones).
Ací teniu l'enllaç: http://www.adarveproducciones.com/popup.php?id=131&idi=1
Gaudiu-lo!

LA VALÈNCIA QUE NI PASSEJANT AMB ULLS CURIOSOS TORNAREM A GAUDIR

A sovint passejant pel centre de València ens trobem amb edificis impersonals i estèticament impropis de l'entorn en què es troben. El que potser no ens puguem imaginar és que en el seu lloc abans van existir valuosos palaus o edificis de diferents èpoques i estils, gòtics, neoclàssics, modernistes, ... que van ser enderrocats per la manca d'una consciència conservacionista adequada en determinats moments històrics pels quals va passar la ciutat, i també, i potser siga aquest el principal motiu de la seua desaparició, per motius purament financers relacionats amb l'especulació urbanística.

I va ser així perquè resultava molt més rendible per als seus propietaris, promotors o constructors tirar avall "el vell" i construir sobre les restes "el nou", en un fals sentit de la "modernitat" que ens ha portat lamentablement a la pèrdua irremeiable d’un patrimoni arquitectònic de gran valor històric i artístic, tal com vos aniré exposant en aquest i en successius apunts, amb els que des d'aquest bloc modestament pretenc denunciar les aberracions urbanístiques i patrimonials que s'han comès fonamentalment al llarg de les últimes dècades a la nostra ciutat, i conscienciar perquè aquests lamentables fets no tornen a repetir mai més.

Quan passegem pel carrer Colom, la Gran Via de Germanies, la Gran Via de Marquès del Túria i per altres llocs de l’Eixample de la ciutat, ens hi trobem amb alguns edificis que estèticament semblen més propis d'urbanitzacions de platja, construïts principalment en les dècades de 1960 i 1970. 
El desenvolupament urbanístic de l‘Eixample de València es va iniciar a finals del segle XIX i es va perllongar durant les primeres dècades del segle XX. Aquesta zona va ser un dels llocs on la burgesia de la ciutat va decidir construir les seues noves cases comptant amb el treball de tota una fornada de joves i talentosos arquitectes, molts d'ells valencians, l'expressió arquitectònica dels quals era la corresponent a aquella època, fonamentalment l'eclecticisme i el modernisme amb influències valencianes.

Si caminem per la Gran Via de Marqués del Túria, en la seua confluència amb el carrer Gregori Maians, hi trobarem l'impersonal edifici que apareix a la foto que hi adjunte. 
Presa des del mateix enquadrament, vos mostre l'edifici (foto i plànols) que es va enderrocar per construir-hi l'actual. Es tractava de l'edifici anomenat "Casa Payá", construït l'any 1906 per l'arquitecte valencià Jose Manuel Cortina Pérez. 
Casa Payá va ser enderrocada en els anys 60 de la passada dècada:

Si passegem pel carrer Colom, just enfront de la plaça dels Pinazo, conflueixen els carrers de Sorni i de Jorge Juan. En una de les seues cantonades trobarem un preciós edifici obra de José Manuel Cortina, el mateix arquitecte que va construir Casa Payá i que vos he esmentat adès. Es tracta de la Casa dels Dracs, obra mestra del "medievalisme fantàstic" dins del modernisme valencià, característic d'aquest excepcional arquitecte.
Just enfront de la Casa dels Dracs, a la confluència dels dos carrers abans esmentats, tornem a observar un altre anodí edifici estèticament deplorable i impropi de la zona en la qual es troba. Però molt més deplorable ens semblarà quan sapiguem que es va construir als anys 70 del passat segle sobre un meravellós edifici neogòtic construït el 1920, dissenyat pel mateix arquitecte Cortina, anomenat Casa Oroval.

Adjunte a l’apunt sengles fotografies de l'edifici actual i de l'Edifici Oroval, preses des del mateix enquadrament.
A la dreta, en ambdues fotografies, podem observar l’esmentada Casa dels Dracs (assenyalada amb una fletxa groga). miraculosament salvada de "la piqueta" en les dècades maleïdes de 1960-70, potser per l'originalitat ornamental dels seus dracs a la façana.
Malauradament no podem comptar actualment amb les dues joies arquitectòniques juntes, com així va ser aproximadament durant cinc dècades al llarg dels segle XX, fins que l'especulació urbanística va arrasar amb la casa d’Eduardo Oroval:

Si continuem caminant pel carrer Colom en direcció a l’encreuament amb el carrer Pasqual i Genís, tornarem a trobar-nos en la cantonada un altre edifici estèticament denigrant que es va construir a finals de la dècada de 1970 sobre un altre edifici modernista construït a principis del segle XX.

Hi adjunte sengles fotografies preses des d'un enquadrament similar:

L'ORIGEN DEL NOM DEL CARRER DE LES BARQUES

Un dels carrers més importants que comencen en la plaça de l'Ajuntament és el de les Barques, un dels més cèntrics i transitats de la ciutat. Aquest carrer acaba amb la travessia del carrer Poeta Querol.

Bastant a sovint he sentit a familiars i amics donar opinions diverses sobre l'origen del nom d’aquest carrer, tot i que dues d’elles han estat les més repetides.

La primera d'aquestes opinions assenyala que l'origen d'aquest nom es podria deure al fet de què com el seu actual traçat coincideix amb el d’un antic braç del Túria, les barques passarien per allà en romandre el riu encara navegable en l'època musulmana, o fins i tot en els primers anys de la dominació cristiana.
La segona d'elles situaria l'origen del nom en les nombroses barques que circularien per aquest carrer després de la riuada que va patir València en 1957, ja que segons els registres existents, l'altura de l'aigua en aquest carrer va arribar fins als 2.70 metres d'alçada.
El que he de dir és que ambdues "hipòtesi" tenen un rerefons de veritat.

Pel que fa a la primera d'elles, cal dir que és cert que un antic braç del riu Túria coincidia amb bastant aproximació amb l'actual traçat del carrer. Però també he de dir que aquest braç degué de deixar de ser navegable perquè va ser encegat en alguna època just desprès de l'arribada dels musulmans a la ciutat de València fa tretze segles, no existint cap document històric conegut que ens parle de la seua navegabilitat en cap moment de l'historia de la ciutat.

Hi adjunte un plànol de la ciutat actual en què es representa l’antic traçat del braç del Túria que va ser encegat. Hi assenyale amb una fletxa el carrer de les Barques, on es veu com coincideix bastant aproximadament amb l’antic traçat d’aquell braç del riu:

En relació a la segona d'aquestes opinions he de dir que també és cert que pel carrer de les Barques, a l’igual que per altres carrers de València, es van utilitzar barques per poder-se moure per la ciutat davant l'extraordinària alçada a què va aplegar l’aigua durant la riuada en alguns indrets de la ciutat.

En la fotografia que hi adjunte es pot veure precisament una barca navegant durant la riuada per aquest carrer. La foto va ser pressa des d’un dels balcons del Teatre Principal:

Però el nom del carrer era molt anterior a la riuada, de manera que no podem associar els dos fets.

La vertadera raó del seu nom és perquè a la seua banda dreta, mirant des de l'actual plaça de l'Ajuntament, antigament s'assentava allà el barri de pescadors de la ciutat.
En ell habitaven pescadors i calafats que fabricaven barques i vaixells de xicotetes dimensions (els més grans es construïen a les Drassanes del port), què portaven amb carros o galeres fins a la mar, bé a través de l’actual traçat, aquest sí, del riu Túria, encara en aquells dies navegable, o bé per l'antic camí cap al Grau, creuant el pont de la Mar.

La via natural d’eixida de les barques recent construïdes en els tallers dels pescadors era precisament el carrer de la Barques, que buscaven a través de la seua prolongació pel carrer Pintor Sorolla i la Glorieta la Porta de la Mar de l’antiga muralla cristiana de València, situada enfront de l’actual Palau de Justícia, per on tenien l’eixida natural, o bé al riu o bé cap al Camí del grau.
Amb el pas dels anys aquesta activitat de pescadors va anar a poc a poc desapareixent, passant llavors el barri a degradar-se i omplir-se de tavernes i locals de prostitució, sent-hi prou freqüents els incidents i les baralles als seus carrers.
Tal va ser la situació de degradació a què es va arribar, que a finals del segle XIX i principis del XX l'ajuntament va ordenar la demolició total del barri, de manera que els antics edificis i locals dels pescadors van deixar pas a les noves construccions de cases i finques que la gent benestant va anar construint. 

El centre urbà de València començava a eixamplar-se i el carrer de les Barques s'omplia d'uns edificis tan elegants i senyorials que encara avui podem gaudir en passejar per aquest indret.
Al llarg dels seus anys d'història, el carrer de les Barques ha patit molts canvis, tant en la seua arquitectura com en el seu nom. En diversos documents que van des del segle XVII fins al XIX, s'esmenten que aquest carrer també era conegut com La Morera, ja que en el seu extrem hi havia un arbre antiquíssim d'aquest mateix nom. Anteriorment, al segle XV, aquest carrer també va rebre el nom de Vall Cubert, perquè passava la sèquia de Valladar pel costat, precisament coincidint amb l’antic traçat del braç del riu Túria.

Hi adjunte un parell de fotografies ben curioses. En ambdues és reconeixible el Teatre Principal, que ens ha de servir de referència per a poder-nos situar i saber des d’on s’ha fet cada fotografia.
En la foto de dalt, pressa a finals del XIX, podem veure l’aspecte del carrer de les Barques d’aleshores. A la dreta s’hi troba la façana del Teatre Principal, i a l’esquerra les façanes de les cases del barri de pescadors.
En la fotografia de baix podem veure l’immens buit que va provocar en el centre de la ciutat el complet enderrocament del barri de pescadors. Al fons s’hi aprecia la façana del Teatre Principal (assenyalat amb el quadre) i la de les d’altres cases que corresponen a un dels costats del carrer de les Barques. L’altre costat, el del barri de pescadors completament enderrocat, ja no hi existia. Com a curiositat he assenyalat amb una fletxa la posició on es troba l‘actual edifici del Banc de València del carrer de les Barques. Aquesta fotografia estaria pressa des de l’actual plaça de l’Ajuntament, aproximadament en el seu encreuament amb el passeig de Russafa: