EL CARRER DE LA PAU, “EL CARRER MÉS LLARG DEL MÓN”.

En els dos apunts anteriors havia fet esment al primer centre comercial de concepció moderna que es va obrir a València: El Siglo Valenciano.
A El Siglo, obert l'any 1879, li van seguir altres, i entre ells els magatzems "Isla de Cuba" (que anteriorment ja existia com a una xicoteta tenda) , un comerç de teixits i sastreria feta a mida que va omplir la vida comercial valenciana durant la primera meitat del segle XX. 
Aquests magatzems es van situar en un edifici d'estil eclèctic, un dels millors de l'arquitecte valencià Lucas Garcia Cardona.

La creació dels magatzems es va deure als germans Juan i Emilio Campoy, que van ocupar l'estratègica planta baixa i l'entresòl del edifici situat en un punt clau de la ciutat: el xamfrà del carrer de Sant Vicent amb la plaça de la Reina, que en realitat és l'arrencada del carrer de la Pau. 
En 1895 quasi res era com hui en l'urbanisme de la zona. El carrer de la Pau estava naixent, i encara mostrava els sortints de velles cases que s'havien expropiar i enderrocar. La plaça de la Reina era un xicotet triangle que hui no reconeixeríem, amb una superfície de tot just la cinquena part de l'actual. En quant al carrer de Sant Vicent, encara tenia interrupcions en el seu alineament. 

El caràcter socarró dels valencians de l’época va batejar ràpidament al naixent carrer de la Pau com "el carrer més llarg del món", perquè començava al Parterre i acabava a l'Illa de Cuba. Un acudit que anava de boca en boca en la València de finals del segle XIX i principis del XX.

Hi adjunte un parell de fotografies de l'edifici i del carrer de la Pau de l'època:

UN LLENÇ DE MURALLA ÀRAB SOTA ELS ANTICS MAGATZEMS D’EL SIGLO VALENCIANO

Tal i com vaig explicar en l'apunt anterior, l’edifici que va ser en el seu dia el primer centre comercial de la ciutat de València al carrer de Sant Ferran, El Siglo Valenciano, ha esdevingut a hores d’ara el modern Octubre Centre de Cultura Contemporània, després de realitzar-se una magnífica obra de rehabilitació i reestructuració en un edifici que comptava amb quasi 140 anys d'antiguitat.
“A mesura que avançaven les obres d'aquella rehabilitació, duta a terme a principis de la passada dècada, s'anaven despertant expectatives i s'anaven desvetllant tresors insospitats”, va dir l’arqueòloga responsable de l’excavació, Conxa Camps. El concurs d’un arqueòleg és figura preceptiva per llei en qualsevol excavació que es faça en el centre històric de la nostra ciutat.

La sorpresa més gran de totes va ser, sense dubte, el descobriment, sota els ciments, de part de la muralla àrab de València, una xicoteta joia arquitectònica que va afegir valor a l’interés artístic, històric i social de l’immoble.

Hi adjunte a continuació un plànol del centre de València amb el traçat de la muralla islàmica, on hi assenyale la posició d'aquest edifici què podeu comprovar com es veu travessat per l’antiga muralla islàmica de València:

Segons va dir Conxa Camps, “La ubicació del solar i el fet que abrace tot l’ample de l’illa feia preveure l’aparició de la muralla islàmica”. Tanmateix, ningú no podia saber en quin estat de conservació es trobarien les restes. Les obres de construcció de l’edifici fa més d’un segle no varen ser gens delicades, i trinxaren la muralla històrica.
No obstant això, es van trobar intactes un tram de muralla de 13 metres de longitud i 1,45 d’amplària i una torre de planta quadrada amb 4,30 metres per costat, així com restes de la barbacana que recorria la muralla en paral.lel i el fossat, un element defensiu que, ple d’aigua, s’obria des de la barbacana cap al sud, on avui transcorre el carrer de Sant Ferran.

Gràcies al descobriment d’un altre llenç de paret, s’ha pogut determinar per primera vegada l’amplària del fossat, que amb la construcció d’un cercle defensiu més ampli després de la conquesta de Jaume I, s’integrà en el clavegueram de la ciutat i donà lloc a la sèquia coneguda com “vall cobert”.

Hi adjunte a continuació una fotografia de la rehabilitació de l’edifici, on es pot veure la presència de la muralla àrab al seu soterrani:

Segons va subratllar l’arqueòloga, el més important va ser que la troballa inclou el sistema defensiu complet i permet observar la seua evolució a través de les successives reparacions i el cobriment del fossat, entre altres aspectes.
Per aquesta raó, es va decidir amb gran encert afegir al projecte del Centre Octubre la museïtzació del conjunt en un espai d’exhibició permanent, on es mostra, en paraules seues “el conjunt del sistema de defensa islàmica de València, del qual fins ara no se n’havia museïtzat cap tros”.

Per a la vostra informació, les restes d'aquest tros de muralla es poden visitar lliurement al soterrani, on es troba la Sala d’exposicions del Centre.

Hi adjunte un parell de fotografies actuals de l’esmentada sala d'exposicions on s’hi pot veure la muralla sota un gruixut vidre trepitjable:

QUIN VA SER EL PRIMER CENTRE COMERCIAL QUE ES VA OBRIR A VALÈNCIA?

Si caminem per la vorera des de la confluència de l'Avinguda Maria Cristina amb la Plaça de l'Ajuntament cap a la plaça de la Reina, trobarem a mà esquerra un xicotet carrer per a vianants que ens porta cap a la Llotja. És el carrer de San Ferran. 
En el seu número 12 hi trobarem l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (l’OCCC) i la llibreria Fan Set, un centre cultural que ocupa a hores d’ara el lloc on es va obrir a la ciutat el seu primer centre comercial diguem-ne de concepció moderna.
Es deia El Siglo Valenciano.
Hi adjunte una fotografia actual d’aquest lloc, l’OCCC:

En una València plena de xicotetes botigues de barri a la què arribaven els ressons de la Revolució Industrial, es va obrir el 1879 aquest establiment, precisament en una zona en què l’aleshores recentment inaugurat carrer de la Pau, el carrer de Sant Vicent i el desaparegut carrer de Saragossa es postulava com la zona comercial de la València de finals del XIX.
El Siglo Valenciano es considera el primer gran magatzem tèxtil instal·lat a la ciutat. Comparable, salvant les distàncies, als majestuosos Lafayette parisencs o els Harrods de Londres, va suposar una autèntica revolució en aquella època.
Unes galeries de tres pisos en què es podia trobar qualsevol teixit de gran qualitat, des de llanes, punt, teles estampades i mantes, fins mantons de Manila i camises. Gènere tant per a senyores com a cavallers. A l'engròs i al detall. I amb un tracte personalitzat que va enlluernar a les famílies valencianes.
Entrar aleshores en el Siglo Valenciano era endinsar-se en un món totalment nou i desconegut fins al moment.
L'establiment es va convertir en un referent, això sí sol del tèxtil. No serà fins a la dècada de 1950 quan s'introduiren els grans magatzems amb productes d'allò més variats i que s'assemblen més al concepte actual.
Hi adjunte una fotografia d’època d’aquests magatzems:

L’establiment va arribar a comptar fins amb 200 treballadors. Però en els anys 1970 no només va haver d'afrontar la competència d’altres moderns grans magatzems, sinó que a més va haver de pagar el peatge de trobar-se situat en el barri del Mercat, què llavors ja llanguia i es degradava per moments, cedint el protagonisme comercial que sempre va tindre a noves zones en auge com eren el carrer Colom i els seus voltants. El cor de València havia canviat de lloc, però el seu lloc ja no era al mercat.
El Siglo Valenciano no va poder fer front als canvis i tingué que tancar les seues portes paradoxalment un segle després d'obrir-les per primera volta.
Després de 40 anys buit i degradat (va ser objecte fins i tot d'okupació), es va escometre una bona restauració i el 2006 va obrir de nou les seues portes com a llibreria i centre cultural de referència situat al bell mig de la ciutat.
Hi adjunte una targeta de publicitat de El Siglo de l’any 1958:

QUINA VA SER LA PLAÇA ROJA DE VALÈNCIA?

Quan passegem pels principals carrers o places de la nostra ciutat, potser podem pensar que els seus noms en la llista de carrers han estat des dels seus orígens els mateixos que tenen ara.
Però res més lluny de la realitat. 

Els noms de molts dels carrers de moltes ciutats, i en el nostre cas dels de València, han patit freqüents canvis normalment associats al període històric en què es es va trobar la ciutat. Molts d'ells, observats amb la perspectiva actual, de segur ens poden resultar xocants o summament sorprenents.
Un d'aquests períodes va ser durant la II República espanyola.

Com he comentat en apunts anteriors, durant l'època de la II República, i especialment en el període de la guerra en què València va ser la seua capital durant quasi un any, la llista de noms dels carrers va patir radicals transformacions, fins i tot en moltes de les seues grans places i avingudes.
En aquest període en què la República lluitava contra les tropes de Franco, però també contra els seus aliats alemanys i italians, va ser fonamental el suport logístic i armamentístic que va rebre d'un país: la Unió Soviètica.

Hi adjunte una foto d'època de l'actual plaça del Tetuán, aleshores batejada com "Plaça Roja" :

En mostra d'agraïment per aquest ajut (també rebut des de Mèxic, però en una quantia molt inferior), algunes d’aquestes places, carrers i avingudes de la ciutat van canviar el seu nom per altres relacionats amb aquest país durant el període en guerra.
Ara ens pot resultar realment xocant, però per exemple l'actual Avinguda del Port va passar a anomenar-se Avinguda de Lenin, i l'Avinguda de Blasco Ibáñez, també coneguda com Passeig al mar, va anomenar-se Avinguda de la Unió Soviètica. I l'actual plaça del Tetuán passà a dir-se Plaça Roja.
Lògicament aquests noms van ser bandejats del carrers desprès de la victòria de Franco a la guerra, en què ell hi va imposar els seus.

Hi adjunte un fotografia publicada en el periòdic La Hora el 18 de juny de 1937, on es veu l'eixida del cadàver del Brigadista Internacional general Lukach des de l'actual Palau de Cervelló (seu llavors del Comité Provincial del Partit Comunista) en l'aleshores anomenada Plaça Roja. Assenyale el rètol de la plaça a la fotografia:

:

QUAN LES TORRES DE SERRANS I EL COL·LEGI DEL PATRIARCA VAN ALBERGAR LES MILLORS OBRES DEL MUSEU DEL PRADO

En l'apunt anterior havia parlat de què, arran de ser presa la decisió per part del govern de la II República Espanyola de traslladar la seua seu a València al novembre de 1936, es va decidir també evacuar una part del patrimoni artístic de Madrid. I això va afectar, lògicament, a les obres d'art del Museu del Prado.

Després d'estudiar detingudament els edificis de la ciutat, es va considerar que els dos més adequats per albergar aqueix tresor artístic a fi de protegir-lo de les bombes eren les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca:

Hi adjuntes sengles fotografies d'ambdós monuments:

Això va suposar haver de realitzar una bona remodelació en l'estructura de tots dos monuments, principalment a les Torres, per tal de reforçar-los al màxim i convertir-los en refugis a prova d'impactes de bombes. Aquest treball es va encarregar al que aleshores era l'Arquitecte Conservador del Museu del Prado, José Lino Vaamonde, amic personal d'Azaña.

Vaamonde va voler fer ús de solucions constructives que foren totalment reversibles, amb la finalitat que les obres de fortificació no deixaren petjada en els dos monuments.
Així mateix va identificar la humitat com un element tan perillós com les bombes, per la qual cosa va instal·lar dispositius de control d'humitat i un sistema de climatització avançat al seu temps amb la finalitat de crear les condicions òptimes per a conservar els quadres.
L'elecció de les Torres de Serrans per a aquesta tasca es va realitzar perquè l'extraordinària amplada dels seus murs van permetre que, sense realitzar una obra molt costosa, la seua planta baixa quedara completament cuirassada.

En no hi cabre els llenços de grans dimensions, es van habilitar sengles refugis en dues capelles laterals de l'Església del Patriarca, les que llavors es va estimar que estaven menys exposades als bombardejos navals.

Hi adjunte una fotografia presa en el Patriarca on s'hi estan disposant alguns tapissos del Prado:

La màxima obsessió de Vaamonde a les Torres era la d'evitar que, en cas d'un impacte directe, les pedres de les voltes gòtiques caigueren sobre les caixes dels quadres i els destrossaren.
Per això va dissenyar un mallat d'acer i formigó, combinat amb capes esmorteïdores de closca d'arròs i sorra, neta de matèria orgànica, perquè no es cremara en cas d'incendi.
Va recórrer al residu de l'arròs no només perquè ho podia aconseguir amb facilitat a València, sinó perquè era ignífug, ja que temia que es produïssin atacs amb bombes incendiàries, i a més també era un bon absorbidor d'ones expansives produïdes per una explosió.
També va preparar la planta baixa de forma que no fora estanca per tal d’evitar l'efecte de buf i succió de l'ona expansiva. Fins i tot va disposar que no hi haguera espai entre les caixes per reduir el moviment de l'aire a les explosions.

Aquelles mesures antibombardeig implantades per Vaamonde a les Torres de Serrans van servir de lliçó i guia per a posteriors arquitectes que van dissenyar refugis per protegir les obres d'art dels atacs aeris de la II Guerra Mundial.

Hi adjunte el document original realitzat i signat pel propi arquitecte Vaamonde on dissenya tota la remodelació què calia fer a les Torres de Serrans per convertir-les en un autèntic búnquer blindat.
També hi adjunte un parell de fotografies del moment en què un camió amb les obres del Prado les està descarregant a les Torres de Serrans: 

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA I REFUGI DE LES OBRES DEL MUSEU DEL PRADO

El 6 de novembre de 1936 el govern de la II República espanyola iniciava el seu trasllat a València per convertir al Cap i Casal en capital de l’Estat espanyol durant quasi un any, concretament des del 6 novembre de 1936 fins al 30 d'octubre 1937.
En aquells moments Madrid era una ciutat assetjada i sotmesa a constants bombardejos per l'exèrcit de Franco. El patrimoni cultural de la capital es trobava en risc de ser destruït per l'acció de les bombes, de manera que el dia 5 de novembre de 1936 la direcció del Museu del Prado va rebre una ordre ministerial de la Direcció general de Belles Arts perquè procedira al trasllat de les seues obres mestres a València, lloc en què anava a instal·lar-se el Govern espanyol.

Entre el 5 de novembre d’aquell any i el 5 de febrer de 1938 es van realitzar vint expedicions per carretera de Madrid a València amb les millors obres del Museu del Prado, en què es van traslladar 391 pintures, 181 dibuixos i el Tresor del dofí.
La Junta Central, amb la col·laboració de la delegada de València, va disposar de dos dipòsits a la nostra ciutat que haurien de ser especialment condicionats per a la conservació d'aquestes valuoses obres: les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca.

Hi adjunte una fotografia del quadre de Las Meninas de Velázquez, fotografiat en el Col.legi del Patriarca de València:

La responsabilitat de l'evacuació recau en la Junta de Defensa del Tresor Artístic Nacional. Un dels seus principals responsables va ser el cartellista i publicista valencià, Josep Renau, llavors director general de Belles Arts.
Després de ser acuradament embalades, les obres van ser muntades en camions militars per al seu trasllat a València. 

El risc que suposava traslladar aquestes obres per carretera a una distància de 350 qm., en un país en guerra era molt notable. Es va disposar que la velocitat de marxa emprada havia de ser molt baixa (màxim 30 qm/h) per disminuir els efectes de les vibracions en les obres, i que els vehicles havien d'estar proveïts d'extintors i repostar allunyats dels sortidors de benzina mitjançant vehicles cisternes de suport, per evitar els efectes d'un possible incendi dels dipòsits de combustible. Finalment havia d'establir-se la composició, distància de marxa i escorta del comboi.

L'empresa va resultar un èxit, ja que excepte alguns xicotets incidents ocorreguts durant els primers trasllats, la resta es van realitzar sense contratemps, arribant totes les obres a València en perfecte estat per ser allotjades en els dos edificis assignats.

En l’apunt que hi adjunte podeu veure un curt però interessant documental que mostra instants d'aquell trasllat i com es van condicionar les Torres de Serrans i el Col.legi del Patriarca per ser allotjades de manera segura:
https://www.youtube.com/watch?v=-hwazKaob_4&feature=share

UNA MAGNIFICA PORTA GÒTICA MEDIEVAL DESAPAREGUDA EN NA JORDANA

Tots els que vivim a València, així com molts dels nombrosos visitants que venen a la nostra ciutat durant les festes falleres, coneixem la falla de Na Jordana, sense dubte una de les millors, més antigues i més populars falles de la ciutat.
La falla es planta en una xicoteta plaça del casc històric existent al costat de l'antic llit del riu Túria, en l'anomenada plaça del Portal Nou, sovint equivocadament coneguda com a plaça de Na Jordana, precisament per ser el lloc on es planta aquesta falla.

En un apunt anterior vaig parlar de l'enderrocament de l'antiga muralla cristiana de València, del què el 2015 es va complir el 150è. aniversari.
Però potser el que poca gent conega és que en aquesta plaça s'alçava majestuosa una de les portes més grans i boniques que tenia aquella muralla: el portal Nou o Porta de Sant Josep.

Hi adjunte a continuació una litografia feta pel gravador i litògraf francès Alfred Guesdon el 1853, on assenyale aquesta porta de la muralla gòtica de València. A la seua dreta podem observar la següent porta de la muralla, la porta dels Serrans:

Aquest portal, que va ser l'últim que es va obrir a les muralles, guardava una certa semblança amb les Torres de Quart, sent els seus arquitectes i constructors els mateixos que aquestes torres.

En origen aquest portal va ser una simple obertura en la muralla, però cap a 1419 el rei Alfons el Magnànim va autoritzar la construcció d'un nou portal d'acord amb la necessitat del major trànsit de persones i carros que, procedents principalment de Campanar i de la seua horta, així ho demanaven.

I és així com es va construir una nova i monumental porta flanquejada per dues torres circulars que seria acabada l'any 1474. 

Davant d'aquesta porta es construiria en 1606 el pont en pedra que tots coneguem com el Pont de Sant Josep, substituint a un anterior molt més modest que hi havia.

Hi adjunte a continuació unes fotografia d'època d'aquesta porta:

El dia 9 gener 1812 la ciutat de València, què es trobava assetjada per les tropes de Napoleó i defensada pel capità general Blake, es rendeix a les tropes franceses. Cinc dies més tard el mariscal Suchet creua el riu Túria pel pont de Sant Josep i fa la seua entrada oficial a la ciutat precisament a través del Portal Nou. 
Arran d’aquest fet, l'emperador Napoleó li va nomenar Mariscal de l'imperi i Comte de l'Albufera, prenent com a residència el Palau de Cervelló, situat a l'actual plaça de Tetuán.
Per recordar aquesta trista efemèride per a la ciutat,en el portal va existir una làpida ja desapareguda que deia: "Por este portal entraron las tropas invasoras francesas el día 14 de enero de 1812, capitaneadas por el futuro duque de la Albufera, general Suchet".

Malauradament el portal, juntament amb la resta de les muralles i torres de la muralla gòtica de la ciutat (a excepció de les Torres de Quart i de Serrans), va ser enderrocat en 1865, privant a les generacions futures d'una extraordinària porta gòtica que hi hauria competit en esplendor i bellesa amb les altres dues portes que afortunadament van sobreviure a la demolició, les de Quart i les de Serrans.

Hi adjunte un dibuix del segle XVI i una magnífica recreació del Portal Nou (on l'alçada de les muralles està desproporcionada amb respecte a la realitat, més baixes):