En els dos apunts anteriors havia fet esment al primer centre comercial de concepció moderna que es va obrir a València: El Siglo Valenciano.
A El Siglo, obert l'any 1879, li van seguir altres, i entre ells els magatzems "Isla de Cuba" (que anteriorment ja existia com a una xicoteta tenda) , un comerç de teixits i sastreria feta a mida que va omplir la vida comercial valenciana durant la primera meitat del segle XX.
Aquests magatzems es van situar en un edifici d'estil eclèctic, un dels millors de l'arquitecte valencià Lucas Garcia Cardona.
La creació dels magatzems es va deure als germans Juan i Emilio Campoy, que van ocupar l'estratègica planta baixa i l'entresòl del edifici situat en un punt clau de la ciutat: el xamfrà del carrer de Sant Vicent amb la plaça de la Reina, que en realitat és l'arrencada del carrer de la Pau.
En 1895 quasi res era com hui en l'urbanisme de la zona. El carrer de la Pau estava naixent, i encara mostrava els sortints de velles cases que s'havien expropiar i enderrocar. La plaça de la Reina era un xicotet triangle que hui no reconeixeríem, amb una superfície de tot just la cinquena part de l'actual. En quant al carrer de Sant Vicent, encara tenia interrupcions en el seu alineament.
El caràcter socarró dels valencians de l’época va batejar ràpidament al naixent carrer de la Pau com "el carrer més llarg del món", perquè començava al Parterre i acabava a l'Illa de Cuba. Un acudit que anava de boca en boca en la València de finals del segle XIX i principis del XX.
Hi adjunte un parell de fotografies de l'edifici i del carrer de la Pau de l'època:
A El Siglo, obert l'any 1879, li van seguir altres, i entre ells els magatzems "Isla de Cuba" (que anteriorment ja existia com a una xicoteta tenda) , un comerç de teixits i sastreria feta a mida que va omplir la vida comercial valenciana durant la primera meitat del segle XX.
Aquests magatzems es van situar en un edifici d'estil eclèctic, un dels millors de l'arquitecte valencià Lucas Garcia Cardona.
La creació dels magatzems es va deure als germans Juan i Emilio Campoy, que van ocupar l'estratègica planta baixa i l'entresòl del edifici situat en un punt clau de la ciutat: el xamfrà del carrer de Sant Vicent amb la plaça de la Reina, que en realitat és l'arrencada del carrer de la Pau.
En 1895 quasi res era com hui en l'urbanisme de la zona. El carrer de la Pau estava naixent, i encara mostrava els sortints de velles cases que s'havien expropiar i enderrocar. La plaça de la Reina era un xicotet triangle que hui no reconeixeríem, amb una superfície de tot just la cinquena part de l'actual. En quant al carrer de Sant Vicent, encara tenia interrupcions en el seu alineament.
El caràcter socarró dels valencians de l’época va batejar ràpidament al naixent carrer de la Pau com "el carrer més llarg del món", perquè començava al Parterre i acabava a l'Illa de Cuba. Un acudit que anava de boca en boca en la València de finals del segle XIX i principis del XX.
Hi adjunte un parell de fotografies de l'edifici i del carrer de la Pau de l'època:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada