En l'apunt anterior havia parlat del Convent de Sant Domènec de València, sense dubte un dels millors conjunts històrics e arquitectònics valencians.
Són molts i diferents els elements arquitectònics que es poden admirar en aquest Conjunt. Però entre tots ells n'hi ha un que impressiona vivament al visitant per la seua senzillesa, sobrietat i tècnica constructiva, esdevingut un emocionant espai interior un molt valorat ja des d'antic: la Capella dels Reis, obra cabdal de l'arquitectura valenciana del quatre-cents.
Es tracta d'una autèntica obra mestra de l'arquitectura tardogòtica, clau fins i tot per comprendre l'estereotomia moderna.
Aquesta Capella té una altra característica que la fa diferent de la resta de capelles valencianes: es tracta de l'única peça medieval de la ciutat que no ha patit cap recobriment en èpoques posteriors. Com a conjunt arquitectònic no ha sofert cap repristinació, es conserva exactament tal com va ser concebuda, ja que no han fet efecte en ella ni el temps, ni les guerres, ni les revolucions, ni les desamortitzacions. "Toda ella respira antigüedad y grandeza" va dir d'ella Francisco Diago en 1599. El cronista Sala indicà, en 1608, que per veure-la "de propósito vienen maestros muy afamados". I el pintor i escritor il.lustrat Antoni Ponz, en el segle XVIII va dir d'ella: "Es toda de piedra picada, y aunque gótica, es la cosa mas grandiosa y bien construida de todo este recinto".
El segle XV, època en què va ser construïda, és un temps en què l'arquitectura valenciana arriba a nivells d'excel·lència. Hi ha una renovació en els sistemes constructius, i una nova organització dels obradors.
Les intenses relacions amb els centres italians, flamencs i germànics, fan d'aquesta nova arquitectura un centre d'estudi cap a les noves tendències que es realitzaran en la construcció europea durant tot aquest període.
Ens trobem en un període de gran importància i rellevància històrica. En aquesta època València es caracteritza per la seua prosperitat econòmica i per un alt nivell artístic i cultural. La construcció valenciana desenvoluparà en aquest període el modern art de tall de pedres, fins a aconseguir una gran perfecció.
El rei Alfons el Magnànim, que governava des de Nàpols, des de la distància va patrocinar algunes de les grans obres arquitectòniques del gòtic que han deixat empremta arreu del Cap i Casal.
Les obres de la Capella Reial de Sant Domènec es van inaugurar amb gran solemnitat el 15 d'abril de 1439, segons figura en els documents de "Los Libres d´obra de la capella del rei".
Francesc Baldomar va ser el director d'obra i l'autor de la seua traça. Pere Conte, l’arquitecte de la Llotja dels Mercaders, va ser el seu deixeble i també va treballar a la Capella, desenvolupant un sistema fàcilment descriptible i transmissible: la geometria de l'esfera, que podem també observar en la volta de la torre de la Llotja.
Si ens trobem dins d'aquest espai, i la observem detingudament "amb ulls curiosos", podrem descobrir dos curiosos detalls.
Un d’ells és l'existència de dues xicotetes estades, a manera de capelles, que hi ha a cadascun dels murs de les seues parets laterals. Guarden peces d'orfebreria i litúrgia a manera d'un minúscul museu. Aquestes dues xicotetes estances, protegides per un vidre, són en realitat dues capelles que van ser fetes per albergar les restes mortals del rei de la Corona d'Aragó, Alfons el Magnànim, i de la seua dona, la reina Maria de Castella.
Perquè la Capella Reial, en realitat, és una capella funerària.
Les voltes arestoses de pedra negra, treta d’una cantera de Morvedre, així ho corroboren, ja que les seues penitències decoratives recorden els dossers, draps mortuoris o pavellons que es construïen per a personalitats importants. Així ho testifica el cronista Sala, que en el seu manuscrit autobiogràfic i inèdit sobre la història del convent indicava que "un poquito más abaxo del altar están dos capillas a los dos lados derecho e izquierdo y como tenemos por tradición dicen que fueron hechas para ellas poner los cuerpos de dos personas de los dos Reyes y como mudaron de parecer pusieron dos retablos".
Els llibres de fàbrica precisen qui eren les persones reals per a qui es van construir els sepulcres. El 22 desembre 1446 s'anota el pagament corresponent a la clavaó necessària per els "cindres que fasen fetes per paredar los retrets del Senyor rey y de la Senyora Reyna". La qualitat dels destinataris dels nínxols queda assenyalada per l'escut reial situat a les claus de cadascuna de les fornícules d'aquestes capelles.
Però Alfons i la seua muller Maria mai es van portar bé en vida, i tampoc no van voler estar un al costat de l’altre desprès de la mort. Per això aquesta Capella mai va ser ocupada pels reis a la qual anava destinada.
I la segona de les curiositats a la que vull fer esment és la de la existència d'una xicoteta finestra oberta al sòlid mur, situada just a l'esquerra del Retaule Major.
Quina funció tenia aquesta finestra?
Doncs era la finestreta per la qual l'arquitecte, Francesc Baldomar, s'apostava per seguir l'evolució de les obres de la seua capella. No tenia cap altra funció.
Adjunte a l'apunt una fotografia a on he assenyalat amb una fletxa groga la dita finestra des de la qual Baldomar observava l'evolució de la construcció de la capella. I una altra fotografia a on he assenyalat també amb sengles fletxes grogues les dues capelles què es van construir per albergar les restes dels reis de la Corona d'Aragó, però que mai van arribar a fer la seua funció:
Són molts i diferents els elements arquitectònics que es poden admirar en aquest Conjunt. Però entre tots ells n'hi ha un que impressiona vivament al visitant per la seua senzillesa, sobrietat i tècnica constructiva, esdevingut un emocionant espai interior un molt valorat ja des d'antic: la Capella dels Reis, obra cabdal de l'arquitectura valenciana del quatre-cents.
Es tracta d'una autèntica obra mestra de l'arquitectura tardogòtica, clau fins i tot per comprendre l'estereotomia moderna.
Aquesta Capella té una altra característica que la fa diferent de la resta de capelles valencianes: es tracta de l'única peça medieval de la ciutat que no ha patit cap recobriment en èpoques posteriors. Com a conjunt arquitectònic no ha sofert cap repristinació, es conserva exactament tal com va ser concebuda, ja que no han fet efecte en ella ni el temps, ni les guerres, ni les revolucions, ni les desamortitzacions. "Toda ella respira antigüedad y grandeza" va dir d'ella Francisco Diago en 1599. El cronista Sala indicà, en 1608, que per veure-la "de propósito vienen maestros muy afamados". I el pintor i escritor il.lustrat Antoni Ponz, en el segle XVIII va dir d'ella: "Es toda de piedra picada, y aunque gótica, es la cosa mas grandiosa y bien construida de todo este recinto".
El segle XV, època en què va ser construïda, és un temps en què l'arquitectura valenciana arriba a nivells d'excel·lència. Hi ha una renovació en els sistemes constructius, i una nova organització dels obradors.
Les intenses relacions amb els centres italians, flamencs i germànics, fan d'aquesta nova arquitectura un centre d'estudi cap a les noves tendències que es realitzaran en la construcció europea durant tot aquest període.
Ens trobem en un període de gran importància i rellevància històrica. En aquesta època València es caracteritza per la seua prosperitat econòmica i per un alt nivell artístic i cultural. La construcció valenciana desenvoluparà en aquest període el modern art de tall de pedres, fins a aconseguir una gran perfecció.
El rei Alfons el Magnànim, que governava des de Nàpols, des de la distància va patrocinar algunes de les grans obres arquitectòniques del gòtic que han deixat empremta arreu del Cap i Casal.
Les obres de la Capella Reial de Sant Domènec es van inaugurar amb gran solemnitat el 15 d'abril de 1439, segons figura en els documents de "Los Libres d´obra de la capella del rei".
Francesc Baldomar va ser el director d'obra i l'autor de la seua traça. Pere Conte, l’arquitecte de la Llotja dels Mercaders, va ser el seu deixeble i també va treballar a la Capella, desenvolupant un sistema fàcilment descriptible i transmissible: la geometria de l'esfera, que podem també observar en la volta de la torre de la Llotja.
Si ens trobem dins d'aquest espai, i la observem detingudament "amb ulls curiosos", podrem descobrir dos curiosos detalls.
Un d’ells és l'existència de dues xicotetes estades, a manera de capelles, que hi ha a cadascun dels murs de les seues parets laterals. Guarden peces d'orfebreria i litúrgia a manera d'un minúscul museu. Aquestes dues xicotetes estances, protegides per un vidre, són en realitat dues capelles que van ser fetes per albergar les restes mortals del rei de la Corona d'Aragó, Alfons el Magnànim, i de la seua dona, la reina Maria de Castella.
Perquè la Capella Reial, en realitat, és una capella funerària.
Les voltes arestoses de pedra negra, treta d’una cantera de Morvedre, així ho corroboren, ja que les seues penitències decoratives recorden els dossers, draps mortuoris o pavellons que es construïen per a personalitats importants. Així ho testifica el cronista Sala, que en el seu manuscrit autobiogràfic i inèdit sobre la història del convent indicava que "un poquito más abaxo del altar están dos capillas a los dos lados derecho e izquierdo y como tenemos por tradición dicen que fueron hechas para ellas poner los cuerpos de dos personas de los dos Reyes y como mudaron de parecer pusieron dos retablos".
Els llibres de fàbrica precisen qui eren les persones reals per a qui es van construir els sepulcres. El 22 desembre 1446 s'anota el pagament corresponent a la clavaó necessària per els "cindres que fasen fetes per paredar los retrets del Senyor rey y de la Senyora Reyna". La qualitat dels destinataris dels nínxols queda assenyalada per l'escut reial situat a les claus de cadascuna de les fornícules d'aquestes capelles.
Però Alfons i la seua muller Maria mai es van portar bé en vida, i tampoc no van voler estar un al costat de l’altre desprès de la mort. Per això aquesta Capella mai va ser ocupada pels reis a la qual anava destinada.
I la segona de les curiositats a la que vull fer esment és la de la existència d'una xicoteta finestra oberta al sòlid mur, situada just a l'esquerra del Retaule Major.
Quina funció tenia aquesta finestra?
Doncs era la finestreta per la qual l'arquitecte, Francesc Baldomar, s'apostava per seguir l'evolució de les obres de la seua capella. No tenia cap altra funció.
Adjunte a l'apunt una fotografia a on he assenyalat amb una fletxa groga la dita finestra des de la qual Baldomar observava l'evolució de la construcció de la capella. I una altra fotografia a on he assenyalat també amb sengles fletxes grogues les dues capelles què es van construir per albergar les restes dels reis de la Corona d'Aragó, però que mai van arribar a fer la seua funció:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada