En un apunt anterior havia parlat de l'estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.
Aquesta portada, la més "valenciana" de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l'antic Regne de València i per a bona part d'Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l'any 1703 a l'arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l'Arxiduc Carles d'Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l'any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d'interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s'havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d'aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València.
Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l'església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d'aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l'ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l'obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d'aquesta església d'on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d'Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on es pot observar la seua extraordinària semblança:
Aquesta portada, la més "valenciana" de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l'antic Regne de València i per a bona part d'Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l'any 1703 a l'arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l'Arxiduc Carles d'Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l'any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d'interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s'havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d'aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València.
Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l'església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d'aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l'ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l'obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d'aquesta església d'on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d'Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on es pot observar la seua extraordinària semblança:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada