Era dissabte 12 d'octubre de 1957 i plovia intensament sobre València.
L'endemà, diumenge 13 d'octubre, el dia va despertar desagradable encara que va ploure poc i sense intensitat. Tot i així, aquell dia el diari Las Provincias ja anunciava que "El llit del Túria venia crescut, encara que no de manera alarmant".
En alguns pobles de les comarques de l'interior de València estava plovent des de feia trenta hores. Llíria, Sogorb, Xelva, Requena i Bunyol havien rebut precipitacions de 500 litres en els últims dos dies. Els rius Palància i Millars a Castelló, el barranc del Carraixet i els rius Magre i Túria a València estaven creixent de manera alarmant.
A les nou i mitja del diumenge 13 es van rebre les primeres trucades d'alarma al Govern Civil, anunciant des de Pedralba i Vilamarxant la crescuda del riu. A les onze de la nit es va decidir donar la veu d'alarma a la Guàrdia Civil, Policia, vigilants i serens de València perquè estigueren en situació d'alerta. Curiosament a València no plovia en aquells moments.
Poc després de la mitjanit del dilluns 14 d'octubre, les soques i els troncs flotants van començar a tapar els ulls dels ponts de la ciutat. Les alarmes van començar a sonar i els guàrdies i vigilants a alertar la població.
I llavors el Túria va trencar el límit…
L'aigua va començar a desbordar l'ampit del riu, i les primeres onades van inundar els carrers. Tot just en aquell moment la plutja començà a caure amb fúria.
La gent va començar a allunyar-se del riu que ja creixia de forma amenaçant. Realment donava por. Les aigües topaven contra els ponts i feien saltar onades de més d'un metre.
Entre les dotze i la una de la matinada el cabal va créixer més de dos metres i va augmentar la seua fúria. A la una i mitja el Túria duia més de 1.000 metres cúbics per segon, i l'aigua superava en dos metres i mig el seu nivell habitual.
A la presa de Manises s'informava que el nivell de l'aigua era set metres superior al normal, i a Mislata hi havia triplicat el seu ample natural.
L'aigua potable va perdre pressió i va començar a brollar bruta per les aixetes de les cases. L'electricitat ja fallava en la majoria dels barris de la ciutat. Els telèfons es van col·lapsar.
Dotzenes i dotzenes de tapes de les clavegueres als carrers van botar fora espentades pels sortidors, que van començar a llançar massivament aigua bruta sobre els carrers.
Gran part de València va quedar sota l'aigua i la inundació es va estendre des del centre fins a la mar.
Curiosament la Plaça de la Mare de Déu no es va inundar, cosa que més endavant va ser considerada miraculosa. Tampoc el carrer del Miquelet, la Plaça de la Reina ni el Palau Arquebisbal. La Valentia romana de fa 2.000 anys va romangué intacta: el turó on va ser construïda la primera ciutat va demostrar que els fundadors romans sabien molt bé on situar-se.
A les quatre de la matinada el Túria havia arribat al seu cabal màxim de 2.700 metres cúbics per segon. A partir d'aquest moment el nivell de les aigües va descendir lentament durant les següents dues hores. Sobre les sis del matí s'informava que el nivell de la presa de Manises havia baixat notablement. El màxim, vuit metres sobre el cabal normal, s'havia reduït a quatre a les sis de la matinada del dilluns 14 d'octubre, quan ja començava a trencar l’alba.
València havia quedat incomunicada, excepte per una línia telefònica exterior a través de Castelló, amb la qual es van fer aplegar els primers informes a Madrid. La reacció als greus esdeveniments de València va començar a produir-se al dia següent, abans fora de la ciutat que dins, perquè a la ciutat la població estava en estat de shock.
Mancava la llum elèctrica en quasi tots els barris i el subministrament d'aigua potable s'havia interromput.
Les carreteres de Madrid, Barcelona i Albacete oferien moltes dificultats de pas, i les vies dels ferrocarrils estaven tallades.
Als pocs quioscs que havien pogut obrir no hi havien periòdics.
Les escasses línies de telèfon i telègrafs disponibles havien estat posades al servei de les autoritats.
Alguns ponts del Túria havien desaparegut, juntament amb part de l'ampit de pedra del riu. Bona part de la ciutat havia estat afectada. Però el pitjor encara estava per arribar…
Cap a la una de la vesprada del dia 14, al Govern Civil i a l'Ajuntament no hi havia cap dubte: una nova inundació, prou més gran encara que la primera, s'hi acostava. A partir de migdia la van confirmar tots els punts de referència al llarg del riu, des de Pedralba fins a Vilamarxant.
El riu anava molt més alt que la nit anterior, calculant-se un cabal de 3.500 metres cúbics per segon. L'immensa ona d'aigua va tardar dues hores a recórrer els darrers trenta quilòmetres fins a la mar. Sobre les dues hores de la vesprada va encetar la segona inundació al Cap i Casal, que molt prompte va arribar als 1,90 metres d'alçada al carrer de Blanqueries, al costat de la Porta de Serrans.
A les dues i mitja la ciutat tornava a estar inundada. Poc després va començar a diluviar com poques vegades s’havia conegut abans. Més de cent litres per metre quadrat van caure en només mitja hora. Segons conten els majors, va ploure amb tanta intensitat que l'aigua no permetia veure una façana des de la façana contrària.
A les tres i mitja de la vesprada el riu va abastar la seua màxima amplària, inundant de nou barris sencers.
Una part dels morts els havia causat la primera avinguda, però la segona va fer molt més de mal, arribant a una alçada metre i mig superior a la de la nit anterior.
L’aigua va afectar als fonaments de nombroses cases i ponts, que van caure avall. Els únics que van resistir dignament van ser curiosament els cinc ponts històrics de la ciutat. Es calcula que el cabal del Túria, sumat al del barranc del Carraixet, va superar els 6.000 metres cúbics per segon. La zona inundada va arribar a les 2.200 hectàrees.
A les set de la vesprada l’aigua per fi va començar a baixar, deixant rere seu molts morts, molta destrucció i muntanyes de fang.
La primera ajuda que va arribar a València, durant el matí del 14 d'octubre, va ser un camió de pa procedent d'Alcoi, al qual després es van sumar camions de Sueca, Torrent, Gandia, Burjassot, la Vila Joiosa, Alzira, Altea i molts altres, aconseguint un total de 40.000 racions.
Els primers bombers de l'exterior que van aconseguir entrar a la ciutat van ser els bombers de Cartagena, seguits pels d'Alacant, Castelló, Saragossa, Madrid, Múrcia, Barcelona, Terol i Albacete. La primera ajuda oficial va arribar del vaixell de l'armada espanyola "Sarmiento de Gamboa", que estava atracat al port des del divendres anterior. A ell se li van sumar sis vaixells més de l'armada. A petició de l'ambaixador dels Estats Units a Madrid, un portaavions nord-americà que navegava entre Barcelona i Palma va posar rumb cap a València on va arribar el matí del dia 16. Els vint helicòpters que portava van ser els encarregats de distribuir l’ajut a les àrees afectades.
Al llarg dels següents dies, setmanes i mesos van anar arribant aliments i medicines des de la resta de l'estat. L'exèrcit espanyols es va encarregar d'arreglar carreteres i restituir ponts. També va instal·lar cent barracons per acollir les famílies que no tenien on dormir. Però per rebre l'ajuda oficial de l'estat va haver d'esperar fins a 23 de desembre de 1957, quan es va signar oficialment el "Decret d'adopció de València", amb una dotació de 300 milions de pessetes, destinats tant a la ciutat com a la resta de pobles afectats per la riuada.
La superfície inundada va ser calculada en 2.211 hectàrees, però l'anomenada "batalla del fang" es va centrar en uns 11,2 quilòmetres quadrats de zona urbana, on els militars es van trobar una mitjana de 25 centímetres espessor de fang.
És difícil valorar de manera fiable el total dels danys produïts per la riuada. Oficialment es van comptabilitzar 81 morts, 52 a la ciutat de València i 29 a la resta de les comarques dels voltants. Extraoficialment es considera que es van superar el centenar de morts, però hi ha fonts que asseguren que es va arribar als 300 morts. Es calcula que unes 800 habitatges van ser destruïdes o van haver de ser enderrocades com a conseqüència de l'aigua, i altres 300 més ne van patir danys parcials. Les pèrdues econòmiques en la indústria, el transport, l'agricultura, etc. tampoc són molt clares, però les xifres de pèrdues s'estimen entre 3.200 i 4.400 milions de pessetes.
Aquesta nit i demà es compleixen 59 anys d’aquella riuada d’aigua i fang que va destruir bona part de València.
L'any 2012 la Ràdio Televisió Valenciana va emetre un interessant reportatge d'uns 25 minuts de durada, on es recollien fotografies i pel·lícules d'aquells fets, així com testimonis de persones que van viure aquells tràgics fets.
Ací teniu l'enllaç al reportatge, el visionat del qual vos recomane per poder conèixer amb més profunditat el que va suposar per a València aquella gran inundació: https://www.youtube.com/watch?=ZwNkwdC3kWY
L'endemà, diumenge 13 d'octubre, el dia va despertar desagradable encara que va ploure poc i sense intensitat. Tot i així, aquell dia el diari Las Provincias ja anunciava que "El llit del Túria venia crescut, encara que no de manera alarmant".
En alguns pobles de les comarques de l'interior de València estava plovent des de feia trenta hores. Llíria, Sogorb, Xelva, Requena i Bunyol havien rebut precipitacions de 500 litres en els últims dos dies. Els rius Palància i Millars a Castelló, el barranc del Carraixet i els rius Magre i Túria a València estaven creixent de manera alarmant.
A les nou i mitja del diumenge 13 es van rebre les primeres trucades d'alarma al Govern Civil, anunciant des de Pedralba i Vilamarxant la crescuda del riu. A les onze de la nit es va decidir donar la veu d'alarma a la Guàrdia Civil, Policia, vigilants i serens de València perquè estigueren en situació d'alerta. Curiosament a València no plovia en aquells moments.
Poc després de la mitjanit del dilluns 14 d'octubre, les soques i els troncs flotants van començar a tapar els ulls dels ponts de la ciutat. Les alarmes van començar a sonar i els guàrdies i vigilants a alertar la població.
I llavors el Túria va trencar el límit…
L'aigua va començar a desbordar l'ampit del riu, i les primeres onades van inundar els carrers. Tot just en aquell moment la plutja començà a caure amb fúria.
La gent va començar a allunyar-se del riu que ja creixia de forma amenaçant. Realment donava por. Les aigües topaven contra els ponts i feien saltar onades de més d'un metre.
Entre les dotze i la una de la matinada el cabal va créixer més de dos metres i va augmentar la seua fúria. A la una i mitja el Túria duia més de 1.000 metres cúbics per segon, i l'aigua superava en dos metres i mig el seu nivell habitual.
A la presa de Manises s'informava que el nivell de l'aigua era set metres superior al normal, i a Mislata hi havia triplicat el seu ample natural.
L'aigua potable va perdre pressió i va començar a brollar bruta per les aixetes de les cases. L'electricitat ja fallava en la majoria dels barris de la ciutat. Els telèfons es van col·lapsar.
Dotzenes i dotzenes de tapes de les clavegueres als carrers van botar fora espentades pels sortidors, que van començar a llançar massivament aigua bruta sobre els carrers.
Gran part de València va quedar sota l'aigua i la inundació es va estendre des del centre fins a la mar.
Curiosament la Plaça de la Mare de Déu no es va inundar, cosa que més endavant va ser considerada miraculosa. Tampoc el carrer del Miquelet, la Plaça de la Reina ni el Palau Arquebisbal. La Valentia romana de fa 2.000 anys va romangué intacta: el turó on va ser construïda la primera ciutat va demostrar que els fundadors romans sabien molt bé on situar-se.
A les quatre de la matinada el Túria havia arribat al seu cabal màxim de 2.700 metres cúbics per segon. A partir d'aquest moment el nivell de les aigües va descendir lentament durant les següents dues hores. Sobre les sis del matí s'informava que el nivell de la presa de Manises havia baixat notablement. El màxim, vuit metres sobre el cabal normal, s'havia reduït a quatre a les sis de la matinada del dilluns 14 d'octubre, quan ja començava a trencar l’alba.
València havia quedat incomunicada, excepte per una línia telefònica exterior a través de Castelló, amb la qual es van fer aplegar els primers informes a Madrid. La reacció als greus esdeveniments de València va començar a produir-se al dia següent, abans fora de la ciutat que dins, perquè a la ciutat la població estava en estat de shock.
Mancava la llum elèctrica en quasi tots els barris i el subministrament d'aigua potable s'havia interromput.
Les carreteres de Madrid, Barcelona i Albacete oferien moltes dificultats de pas, i les vies dels ferrocarrils estaven tallades.
Als pocs quioscs que havien pogut obrir no hi havien periòdics.
Les escasses línies de telèfon i telègrafs disponibles havien estat posades al servei de les autoritats.
Alguns ponts del Túria havien desaparegut, juntament amb part de l'ampit de pedra del riu. Bona part de la ciutat havia estat afectada. Però el pitjor encara estava per arribar…
Cap a la una de la vesprada del dia 14, al Govern Civil i a l'Ajuntament no hi havia cap dubte: una nova inundació, prou més gran encara que la primera, s'hi acostava. A partir de migdia la van confirmar tots els punts de referència al llarg del riu, des de Pedralba fins a Vilamarxant.
El riu anava molt més alt que la nit anterior, calculant-se un cabal de 3.500 metres cúbics per segon. L'immensa ona d'aigua va tardar dues hores a recórrer els darrers trenta quilòmetres fins a la mar. Sobre les dues hores de la vesprada va encetar la segona inundació al Cap i Casal, que molt prompte va arribar als 1,90 metres d'alçada al carrer de Blanqueries, al costat de la Porta de Serrans.
A les dues i mitja la ciutat tornava a estar inundada. Poc després va començar a diluviar com poques vegades s’havia conegut abans. Més de cent litres per metre quadrat van caure en només mitja hora. Segons conten els majors, va ploure amb tanta intensitat que l'aigua no permetia veure una façana des de la façana contrària.
A les tres i mitja de la vesprada el riu va abastar la seua màxima amplària, inundant de nou barris sencers.
Una part dels morts els havia causat la primera avinguda, però la segona va fer molt més de mal, arribant a una alçada metre i mig superior a la de la nit anterior.
L’aigua va afectar als fonaments de nombroses cases i ponts, que van caure avall. Els únics que van resistir dignament van ser curiosament els cinc ponts històrics de la ciutat. Es calcula que el cabal del Túria, sumat al del barranc del Carraixet, va superar els 6.000 metres cúbics per segon. La zona inundada va arribar a les 2.200 hectàrees.
A les set de la vesprada l’aigua per fi va començar a baixar, deixant rere seu molts morts, molta destrucció i muntanyes de fang.
La primera ajuda que va arribar a València, durant el matí del 14 d'octubre, va ser un camió de pa procedent d'Alcoi, al qual després es van sumar camions de Sueca, Torrent, Gandia, Burjassot, la Vila Joiosa, Alzira, Altea i molts altres, aconseguint un total de 40.000 racions.
Els primers bombers de l'exterior que van aconseguir entrar a la ciutat van ser els bombers de Cartagena, seguits pels d'Alacant, Castelló, Saragossa, Madrid, Múrcia, Barcelona, Terol i Albacete. La primera ajuda oficial va arribar del vaixell de l'armada espanyola "Sarmiento de Gamboa", que estava atracat al port des del divendres anterior. A ell se li van sumar sis vaixells més de l'armada. A petició de l'ambaixador dels Estats Units a Madrid, un portaavions nord-americà que navegava entre Barcelona i Palma va posar rumb cap a València on va arribar el matí del dia 16. Els vint helicòpters que portava van ser els encarregats de distribuir l’ajut a les àrees afectades.
Al llarg dels següents dies, setmanes i mesos van anar arribant aliments i medicines des de la resta de l'estat. L'exèrcit espanyols es va encarregar d'arreglar carreteres i restituir ponts. També va instal·lar cent barracons per acollir les famílies que no tenien on dormir. Però per rebre l'ajuda oficial de l'estat va haver d'esperar fins a 23 de desembre de 1957, quan es va signar oficialment el "Decret d'adopció de València", amb una dotació de 300 milions de pessetes, destinats tant a la ciutat com a la resta de pobles afectats per la riuada.
La superfície inundada va ser calculada en 2.211 hectàrees, però l'anomenada "batalla del fang" es va centrar en uns 11,2 quilòmetres quadrats de zona urbana, on els militars es van trobar una mitjana de 25 centímetres espessor de fang.
És difícil valorar de manera fiable el total dels danys produïts per la riuada. Oficialment es van comptabilitzar 81 morts, 52 a la ciutat de València i 29 a la resta de les comarques dels voltants. Extraoficialment es considera que es van superar el centenar de morts, però hi ha fonts que asseguren que es va arribar als 300 morts. Es calcula que unes 800 habitatges van ser destruïdes o van haver de ser enderrocades com a conseqüència de l'aigua, i altres 300 més ne van patir danys parcials. Les pèrdues econòmiques en la indústria, el transport, l'agricultura, etc. tampoc són molt clares, però les xifres de pèrdues s'estimen entre 3.200 i 4.400 milions de pessetes.
Aquesta nit i demà es compleixen 59 anys d’aquella riuada d’aigua i fang que va destruir bona part de València.
L'any 2012 la Ràdio Televisió Valenciana va emetre un interessant reportatge d'uns 25 minuts de durada, on es recollien fotografies i pel·lícules d'aquells fets, així com testimonis de persones que van viure aquells tràgics fets.
Ací teniu l'enllaç al reportatge, el visionat del qual vos recomane per poder conèixer amb més profunditat el que va suposar per a València aquella gran inundació: https://www.youtube.com/watch?=ZwNkwdC3kWY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada