Anteriorment vaig parlar en un parell d'apunts del conjunt arquitectònic de l'antic Convent de Sant Domènec de València, en què assenyalava el seu extraordinari valor patrimonial, tant històric com arquitectònic.
Malauradament aquest patrimoni és encara molt desconegut per a una immensa majoria de valencians i visitants de la ciutat, ja que hi roman amagat al públic per tractar-se d'una propietat de l’exercit espanyol, el qual, malgrat la Llei de Patrimoni cultural valencià què obliga a obrir al públic un mínim de quatre dies al mes els monuments declarats com a Ben d'Interès Cultural (i el Convent de Sant Domènech ho és), no obri les seues portes a la ciutadania, tret de molt comptades ocasions, com va ser el darrer penúltim cap de setmana de maig, dia de portes obertes.
Hi assenyalava també que una de les joies d'aquest conjunt era la seua Sala Capitular, antecessora per més de 170 anys de la pròpia Llotja de la Seda. Si durant la jornada de portes obertes tinguereu ocasió de visitar-lo, potser vos quedareu meravellats alhora que sorpresos en visitar l'altra de les joies d'aquest Conjunt: la seua Capella dels Reis.
Aquesta Capella, construïda entre 1439 i 1463 per Francesc Baldomar, un dels picapedrers (arquitectes) més il·lustres que va tindre la València del Segle d'Or, ens ha arribat miraculosament intacta desprès de més de cinc segles, en no haver patit cap tipus de reforma ni recobriment durant aquest temps.
La Capella, una meravella tardogòtica única en el seu gènere, és una estada rectangular de 11 x 22 metres.
La seua originalitat consisteix en el fet que la seua construcció no té contraforts ni pilastres, ja que els seus murs són prou robusts (de 2.5 metres de gruix) com per aguantar tot el pes del seu sostre mancat de nervis.
Però n'hi ha una característica que, a més d'extraordinària, com he esmentat la fa alhora sorprenent: la seua completa sensació de foscor, sense dubte concebuda a propòsit.
Però, quin va ser el motiu de fer-la tan lúgubre i fosca, en comptes de clara i lluminosa, perquè poguera lluir molt més la seua extraordinària estructura?
La raó la trobem en una decisió del Rei Alfons el Magnànim.
El Rei va voler que aquesta Capella fora el seu mausoleu i el de la seua dona, la Reina Maria de Castella.
Per això, i per donar sensació de dol perpetu, va manar construir la capella amb una pedra especial, una calcària de color gris fosc que només s'obté de les pedreres de Sagunt.
Però Alfons V va preferir viure tota la seua vida a Nàpols, llavors territori de la Corona d'Aragó, separat de la seua dona Maria que ho va fer a València. Tots dos cònjuges van viure separats en vida i van ser soterrats finalment també separats en la mort, ell a Nàpols (posteriorment les seues restes van ser dutes al Monestir de Poblet), i ella al Monestir de la Trinitat de València, l'únic Panteó real que té el Cap i Casal.
Desposseïda de la seua funció sepulcral original, Carles I la va donar l'any 1535 a Mencia de Mendoza, marquesa de Zenete, qui la va convertir en mausoleu dels seus pares, els marquesos de Zenete, i també d'ella mateixa. També va ser soterrat en aquesta capella, però ja molt posteriorment, el pintor valencià Joan de Joanes.
Hi adjunte sengles fotos de la Capella, en què es pot apreciar la seua extraordinària arquitectura gòtica sense nervis i la seua cridanera foscor:
Malauradament aquest patrimoni és encara molt desconegut per a una immensa majoria de valencians i visitants de la ciutat, ja que hi roman amagat al públic per tractar-se d'una propietat de l’exercit espanyol, el qual, malgrat la Llei de Patrimoni cultural valencià què obliga a obrir al públic un mínim de quatre dies al mes els monuments declarats com a Ben d'Interès Cultural (i el Convent de Sant Domènech ho és), no obri les seues portes a la ciutadania, tret de molt comptades ocasions, com va ser el darrer penúltim cap de setmana de maig, dia de portes obertes.
Hi assenyalava també que una de les joies d'aquest conjunt era la seua Sala Capitular, antecessora per més de 170 anys de la pròpia Llotja de la Seda. Si durant la jornada de portes obertes tinguereu ocasió de visitar-lo, potser vos quedareu meravellats alhora que sorpresos en visitar l'altra de les joies d'aquest Conjunt: la seua Capella dels Reis.
Aquesta Capella, construïda entre 1439 i 1463 per Francesc Baldomar, un dels picapedrers (arquitectes) més il·lustres que va tindre la València del Segle d'Or, ens ha arribat miraculosament intacta desprès de més de cinc segles, en no haver patit cap tipus de reforma ni recobriment durant aquest temps.
La Capella, una meravella tardogòtica única en el seu gènere, és una estada rectangular de 11 x 22 metres.
La seua originalitat consisteix en el fet que la seua construcció no té contraforts ni pilastres, ja que els seus murs són prou robusts (de 2.5 metres de gruix) com per aguantar tot el pes del seu sostre mancat de nervis.
Però n'hi ha una característica que, a més d'extraordinària, com he esmentat la fa alhora sorprenent: la seua completa sensació de foscor, sense dubte concebuda a propòsit.
Però, quin va ser el motiu de fer-la tan lúgubre i fosca, en comptes de clara i lluminosa, perquè poguera lluir molt més la seua extraordinària estructura?
La raó la trobem en una decisió del Rei Alfons el Magnànim.
El Rei va voler que aquesta Capella fora el seu mausoleu i el de la seua dona, la Reina Maria de Castella.
Per això, i per donar sensació de dol perpetu, va manar construir la capella amb una pedra especial, una calcària de color gris fosc que només s'obté de les pedreres de Sagunt.
Però Alfons V va preferir viure tota la seua vida a Nàpols, llavors territori de la Corona d'Aragó, separat de la seua dona Maria que ho va fer a València. Tots dos cònjuges van viure separats en vida i van ser soterrats finalment també separats en la mort, ell a Nàpols (posteriorment les seues restes van ser dutes al Monestir de Poblet), i ella al Monestir de la Trinitat de València, l'únic Panteó real que té el Cap i Casal.
Desposseïda de la seua funció sepulcral original, Carles I la va donar l'any 1535 a Mencia de Mendoza, marquesa de Zenete, qui la va convertir en mausoleu dels seus pares, els marquesos de Zenete, i també d'ella mateixa. També va ser soterrat en aquesta capella, però ja molt posteriorment, el pintor valencià Joan de Joanes.
Hi adjunte sengles fotos de la Capella, en què es pot apreciar la seua extraordinària arquitectura gòtica sense nervis i la seua cridanera foscor:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada