Fa uns dies, en un parell d'apunts, vaig parlar de l'espoli que van patir les columnes de l'antic Hospital General de València, que recordem va ser el primer centre psiquiàtric que es va obrir al món.
Aquell espoli va ser conseqüència d'una gran operació urbanística especulativa que pretenia convertir en ciment i gratacels l'illa sencera que actualment ocupa la Biblioteca, els Jardins de l'Hospital i el Museu Valencià de la Il.lustració i de la Modernitat, el MuVIM.
Explicar la història de l'enderroc de l'antic Hospital en la dècada de 1960 és fer la crònica de l'espoli d'un dels conjunts més destacats de l'arquitectura renaixentista valenciana.
Perquè l'antiga Diputació provincial, propietària del complex, mai va tindre interès a conservar l'històric hospici que havia quedat en desús des de què el 22 de desembre de 1962 es va obrir el modern Hospital General de l'avinguda del Cid. La Diputació, que volia afrontar el crèdit per finançar el nou hospital amb la venda de l'illa de Guillem de Castro als promotors immobiliaris, va licitar la seua demolició en 1962 per un preu de 750.000 pessetes de llavors.
Com he comentat ades, sobre la cobejada illa de 11.500 metres quadrats del vell Hospital, la corporació provincial va aprovar el 1959 un projecte d'urbanització que contemplava 25 edificis, la meitat d'ells d'entre 7 i 10 altures, amb una torre de 20 pisos inclosa.
Aquesta planificació arrasava amb tot el conjunt, a excepció de l'església de Santa Llúcia i la del Capitulet (el primer lloc de València on es va rendir culte a la Mare de Deu dels Desemparats). En aquesta plà d'urbanització, les dues esglésies anaven a quedar literalment atrapades en la planta baixa de sengles edificis de nou i set altures, respectivament.
També es pensava conservar o traslladar a altres llocs quatre portades de pedra: el portal gòtic del carrer Hospital (actualment conservat just en front de la Biblioteca), dues portes renaixentistes de la Infermeria cruciforme de Febres del segle XVI (que actualment perviu com a Biblioteca municipal des de 1979), i la porta gòtica lateral de l'església de l'Hospital, l'únic dels tres temples del complex que finalment va ser enderrocat.
Hi adjunte sengles fotografies presses a mitjans de 1960 on es pot veure l’estat d’enderroc en què va quedar el conjunt hospitalari medieval.
Una imatge que mai més voldríem tornar a veure...
L'anunci de la demolició de l'Hospital va provocar en aquella època una allau de telegrames per sol·licitar la paralització de l'enderrocament per part d'institucions acadèmiques com ara la Reial Acadèmia de la Història i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i també cíviques com la Junta Central Fallera, Lo Rat Penat, l’Ateneu Mercantil o la Colònia Valenciana i de Germanor dels Desemparats de Barcelona.
L'onada de protestes va obligar a intervindre al Govern de Franco, que el 18 de desembre de 1963 publicava en el BOE un decret que declarava «monument històric-artístic» sota la protecció del Ministeri d'Educació Nacional, no només les dues esglésies i les portades de pedra que anava a respectar la Diputació des d'un principi, sinó que hi afegia també els quatre braços de dues plantes en forma de creu de la Infermeria de Febres (l'actual Biblioteca) i la cúpula del seu creuer. Aquest edifici renaixentista va ser el primer a la Península Ibèrica en què s'adoptà la infermeria amb planta en forma de creu grega, sorgida en la segona meitat del segle XV al nord d'Itàlia.
També es va declarar monument protegit «el patinejo» que unia la porta gòtica del carrer de l'Hospital amb la Infermeria de Febres, l'església de l'Hospital i el pati dels quiròfans.
Però malauradament cap dels tres va sobreviure després que la la Diputació provincial va amenaçar amb recórrer la declaració de conjunt històric-artístic.
Com he esmentat ades, finalment es va salvar la Infermeria del segle XVI, però no la Infermeria del Mal de Siment (la sífilis), edifici de transició al segle XVII, en forma de T. Aquesta, a l'igual que la de Febres, comptava amb dos pisos amb cimbori ortogonal en el creuer. A cada alçada, les naus estaven sustentades per dues files de columnes de pedra tallada que originalment van estucar mestres italians, simulant un efecte de "marbre" per donar-les més vistositat.
La declaració de «monument històric-artístic» va arribar tard per a un dels braços de la vella Infermeria, del que es van enderrocar sis crujies (12 columnes), mentre que la del Mal de Siment comptava amb altres 88.
Al novembre de 1965 la Diputació, a instàncies de la Direcció General de Belles Arts, va ordenar conservar totes les columnes llaurades en pedra dels edificis que es van destruir, per tal de col·locar-les al voltant de les façanes dels edificis que finalment s'anaven a restaurar, no permetent-se “alienació ni cessió per cap concepte”. No obstant això, en els jardins que ara envolten a la Biblioteca i al MuVIM, amb prou feines s'alcen completes unes 20 de les 100 columnes que en teoria es van extreure.
De la resta solament, unes 80, es coneix la destinació de set d'elles, que són precisament de les que vaig parlar en els dos apunts anteriors: dos a València, una a l'Eliana i quatre a Montcada. La resta van desaparèixer, potser per a sempre, de la memòria del patrimoni històric dels valencians.
Adjunte a l'apunt una fotografia que mostra just el moment de l'enderroc de l'església de l'Hospital.
Una imatge que mai més voldríem tornar a veure...
Aquell espoli va ser conseqüència d'una gran operació urbanística especulativa que pretenia convertir en ciment i gratacels l'illa sencera que actualment ocupa la Biblioteca, els Jardins de l'Hospital i el Museu Valencià de la Il.lustració i de la Modernitat, el MuVIM.
Explicar la història de l'enderroc de l'antic Hospital en la dècada de 1960 és fer la crònica de l'espoli d'un dels conjunts més destacats de l'arquitectura renaixentista valenciana.
Perquè l'antiga Diputació provincial, propietària del complex, mai va tindre interès a conservar l'històric hospici que havia quedat en desús des de què el 22 de desembre de 1962 es va obrir el modern Hospital General de l'avinguda del Cid. La Diputació, que volia afrontar el crèdit per finançar el nou hospital amb la venda de l'illa de Guillem de Castro als promotors immobiliaris, va licitar la seua demolició en 1962 per un preu de 750.000 pessetes de llavors.
Com he comentat ades, sobre la cobejada illa de 11.500 metres quadrats del vell Hospital, la corporació provincial va aprovar el 1959 un projecte d'urbanització que contemplava 25 edificis, la meitat d'ells d'entre 7 i 10 altures, amb una torre de 20 pisos inclosa.
Aquesta planificació arrasava amb tot el conjunt, a excepció de l'església de Santa Llúcia i la del Capitulet (el primer lloc de València on es va rendir culte a la Mare de Deu dels Desemparats). En aquesta plà d'urbanització, les dues esglésies anaven a quedar literalment atrapades en la planta baixa de sengles edificis de nou i set altures, respectivament.
També es pensava conservar o traslladar a altres llocs quatre portades de pedra: el portal gòtic del carrer Hospital (actualment conservat just en front de la Biblioteca), dues portes renaixentistes de la Infermeria cruciforme de Febres del segle XVI (que actualment perviu com a Biblioteca municipal des de 1979), i la porta gòtica lateral de l'església de l'Hospital, l'únic dels tres temples del complex que finalment va ser enderrocat.
Hi adjunte sengles fotografies presses a mitjans de 1960 on es pot veure l’estat d’enderroc en què va quedar el conjunt hospitalari medieval.
Una imatge que mai més voldríem tornar a veure...
L'anunci de la demolició de l'Hospital va provocar en aquella època una allau de telegrames per sol·licitar la paralització de l'enderrocament per part d'institucions acadèmiques com ara la Reial Acadèmia de la Història i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i també cíviques com la Junta Central Fallera, Lo Rat Penat, l’Ateneu Mercantil o la Colònia Valenciana i de Germanor dels Desemparats de Barcelona.
L'onada de protestes va obligar a intervindre al Govern de Franco, que el 18 de desembre de 1963 publicava en el BOE un decret que declarava «monument històric-artístic» sota la protecció del Ministeri d'Educació Nacional, no només les dues esglésies i les portades de pedra que anava a respectar la Diputació des d'un principi, sinó que hi afegia també els quatre braços de dues plantes en forma de creu de la Infermeria de Febres (l'actual Biblioteca) i la cúpula del seu creuer. Aquest edifici renaixentista va ser el primer a la Península Ibèrica en què s'adoptà la infermeria amb planta en forma de creu grega, sorgida en la segona meitat del segle XV al nord d'Itàlia.
També es va declarar monument protegit «el patinejo» que unia la porta gòtica del carrer de l'Hospital amb la Infermeria de Febres, l'església de l'Hospital i el pati dels quiròfans.
Però malauradament cap dels tres va sobreviure després que la la Diputació provincial va amenaçar amb recórrer la declaració de conjunt històric-artístic.
Com he esmentat ades, finalment es va salvar la Infermeria del segle XVI, però no la Infermeria del Mal de Siment (la sífilis), edifici de transició al segle XVII, en forma de T. Aquesta, a l'igual que la de Febres, comptava amb dos pisos amb cimbori ortogonal en el creuer. A cada alçada, les naus estaven sustentades per dues files de columnes de pedra tallada que originalment van estucar mestres italians, simulant un efecte de "marbre" per donar-les més vistositat.
La declaració de «monument històric-artístic» va arribar tard per a un dels braços de la vella Infermeria, del que es van enderrocar sis crujies (12 columnes), mentre que la del Mal de Siment comptava amb altres 88.
Al novembre de 1965 la Diputació, a instàncies de la Direcció General de Belles Arts, va ordenar conservar totes les columnes llaurades en pedra dels edificis que es van destruir, per tal de col·locar-les al voltant de les façanes dels edificis que finalment s'anaven a restaurar, no permetent-se “alienació ni cessió per cap concepte”. No obstant això, en els jardins que ara envolten a la Biblioteca i al MuVIM, amb prou feines s'alcen completes unes 20 de les 100 columnes que en teoria es van extreure.
De la resta solament, unes 80, es coneix la destinació de set d'elles, que són precisament de les que vaig parlar en els dos apunts anteriors: dos a València, una a l'Eliana i quatre a Montcada. La resta van desaparèixer, potser per a sempre, de la memòria del patrimoni històric dels valencians.
Adjunte a l'apunt una fotografia que mostra just el moment de l'enderroc de l'església de l'Hospital.
Una imatge que mai més voldríem tornar a veure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada