En anteriors apunts publicats en aquesta pàgina, he anat exposant l'enorme pèrdua de patrimoni artístic, cultural i històric que malauradament ha anat patint la ciutat de València al llarg dels últims temps.
Si passegem per les proximitats del Palau del Marques de Dos Aigües, concretament per un estret carrer anomenat de l'Ambaixador Vich, probablement no serem conscients que allà on ara s'ubica un edifici modern i totalment impersonal, va estar situat durant diversos segles un dels millors palaus renaixentistes que va tindre la ciutat, símbol del poder d'una de les persones més influents de la València d'aquell temps: Jeroni Vich i Vallterra.
Jeroni Vich provenia d'una família aristocràtica allunyada dels arquetips medievals, ja que eren servidors de l'Estat. Exercien càrrecs governamentals, diplomàtics i militars.
Jeroni Vich va ser designat per la Corona ambaixador a Roma des del any 1507 al 1521, primer de Fernando el Catòlic i després de l'emperador Carlos I d'Espanya i V d'Alemanya. Va representar a la Corona durant els pontificats de Juli II i Lleó X, sent testimoni dels importants esdeveniments històrics i artístics del renaixement italià.
Va ser precisament al seu retorn a València en 1521 quan va manar construir la seua casa senyorial, al més pur estil del Cinquecento italià. Jeroni Vich va jugar a partir d'aquell moment un paper determinant en la introducció del gust renaixentista a la València de començaments del segle XVI, contribuint, al costat del creixement econòmic i demogràfic de la ciutat i del seu desenvolupament artístic i literari, a convertir-la en una de les principals capitals culturals i de difusió del Renaixement a la Península.
Adjunte a l'apunt una representació virtual de la façana d’aquell palau (realitzada amb tecnologia digital per diverses universitats de València, Cartagena i Múrcia), i una vista de l'edifici que a hores d'ara ocupa el seu lloc:
El Palau dels Vich va ser dotat de la bellesa renaixentista que l'ambaixador havia conegut a Itàlia.
En ell destacava sobretot el pati, amb elegants columnes clàssiques, capitells, arcs, cornises i frontons. Estava construït en marbre blanc “antic” de Carrara, amb vuit columnes amb capitells d'estil corinti de fina talla. Les columnes situades a cadascun dels quatre angles del pati eren triples. El cos de finestres de la planta noble que donava al pati era d'un estil conegut com "coronella a la romana", és a dir, gòtic amb elements renaixentistes, que només va florèixer en l'àmbit valencià, tenint el seu origen en el Palau Comtal d'Oliva.
Pocs palaus en la història de la ciutat van aportar al seu propietari tanta estima social com aquest de Vich, suscitant gran admiració pels seus marbres genovesos repartits en columnes, arcs i finestres, en el medi urbà de la València del segle XVI.
Va ser, sense dubte, una de les joies arquitectòniques de l'època.
Amb el pas dels segles l'edifici es va anar deteriorant i canviant de propietaris i d'usos, fins que en 1859 es va prendre la trista decisió d'enderrocar-lo.
L'Acadèmia de Sant Carles, conscient de la seua immediata demolició, va començar les gestions per conservar els seus objectes artístics més notoris com ara les columnes, brancals, llindes, arcs, timpans, que van ser desmuntats, i els enteixinats. D'aquests últims només es conserven els esbossos de la disposició dels seus cassetons i cornises. Probablement es vengueren a baix preu a altres palaus en construcció d’aquells anys.
Els elements que es van poder salvar de l'enderroc van passar pel Convent del Carme i posteriorment al Museu de Belles Arts de València, on l'any 1998 es va començar a plantejar la possibilitat de reconstruir el seu pati, únic en l'arquitectura civil renaixentista valenciana.
Després d'anys d'investigació, el pati del Palau de l'Ambaixador Vich es va reconstruir de manera fidel a com era al Museu de Belles Arts, comptant amb 86 peces originals de marbre genovès, i altres reproduïdes seguint els models arquitectònics de l'època.
Hi adjunte unes vistes de la reconstrucció del pati que actualment es troba al Museu de Belles Arts de València, tal com era en aquell magnífic palau de la València del renaixement:
Si passegem per les proximitats del Palau del Marques de Dos Aigües, concretament per un estret carrer anomenat de l'Ambaixador Vich, probablement no serem conscients que allà on ara s'ubica un edifici modern i totalment impersonal, va estar situat durant diversos segles un dels millors palaus renaixentistes que va tindre la ciutat, símbol del poder d'una de les persones més influents de la València d'aquell temps: Jeroni Vich i Vallterra.
Jeroni Vich provenia d'una família aristocràtica allunyada dels arquetips medievals, ja que eren servidors de l'Estat. Exercien càrrecs governamentals, diplomàtics i militars.
Jeroni Vich va ser designat per la Corona ambaixador a Roma des del any 1507 al 1521, primer de Fernando el Catòlic i després de l'emperador Carlos I d'Espanya i V d'Alemanya. Va representar a la Corona durant els pontificats de Juli II i Lleó X, sent testimoni dels importants esdeveniments històrics i artístics del renaixement italià.
Va ser precisament al seu retorn a València en 1521 quan va manar construir la seua casa senyorial, al més pur estil del Cinquecento italià. Jeroni Vich va jugar a partir d'aquell moment un paper determinant en la introducció del gust renaixentista a la València de començaments del segle XVI, contribuint, al costat del creixement econòmic i demogràfic de la ciutat i del seu desenvolupament artístic i literari, a convertir-la en una de les principals capitals culturals i de difusió del Renaixement a la Península.
Adjunte a l'apunt una representació virtual de la façana d’aquell palau (realitzada amb tecnologia digital per diverses universitats de València, Cartagena i Múrcia), i una vista de l'edifici que a hores d'ara ocupa el seu lloc:
El Palau dels Vich va ser dotat de la bellesa renaixentista que l'ambaixador havia conegut a Itàlia.
En ell destacava sobretot el pati, amb elegants columnes clàssiques, capitells, arcs, cornises i frontons. Estava construït en marbre blanc “antic” de Carrara, amb vuit columnes amb capitells d'estil corinti de fina talla. Les columnes situades a cadascun dels quatre angles del pati eren triples. El cos de finestres de la planta noble que donava al pati era d'un estil conegut com "coronella a la romana", és a dir, gòtic amb elements renaixentistes, que només va florèixer en l'àmbit valencià, tenint el seu origen en el Palau Comtal d'Oliva.
Pocs palaus en la història de la ciutat van aportar al seu propietari tanta estima social com aquest de Vich, suscitant gran admiració pels seus marbres genovesos repartits en columnes, arcs i finestres, en el medi urbà de la València del segle XVI.
Va ser, sense dubte, una de les joies arquitectòniques de l'època.
Amb el pas dels segles l'edifici es va anar deteriorant i canviant de propietaris i d'usos, fins que en 1859 es va prendre la trista decisió d'enderrocar-lo.
L'Acadèmia de Sant Carles, conscient de la seua immediata demolició, va començar les gestions per conservar els seus objectes artístics més notoris com ara les columnes, brancals, llindes, arcs, timpans, que van ser desmuntats, i els enteixinats. D'aquests últims només es conserven els esbossos de la disposició dels seus cassetons i cornises. Probablement es vengueren a baix preu a altres palaus en construcció d’aquells anys.
Els elements que es van poder salvar de l'enderroc van passar pel Convent del Carme i posteriorment al Museu de Belles Arts de València, on l'any 1998 es va començar a plantejar la possibilitat de reconstruir el seu pati, únic en l'arquitectura civil renaixentista valenciana.
Després d'anys d'investigació, el pati del Palau de l'Ambaixador Vich es va reconstruir de manera fidel a com era al Museu de Belles Arts, comptant amb 86 peces originals de marbre genovès, i altres reproduïdes seguint els models arquitectònics de l'època.
Hi adjunte unes vistes de la reconstrucció del pati que actualment es troba al Museu de Belles Arts de València, tal com era en aquell magnífic palau de la València del renaixement:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada