En moltes ocasions, quan passegem per les proximitats del Miquelet i mirem cap a la seua terrassa i la seua característica espadanya, haurem observat a sovint algunes persones que hi han pujat segurament amb la intenció de gaudir de la magnífica vista que des d'allà s'albira de la ciutat.
Però, que passaria si un dia alçarem la vista i trobarem a la terrassa del Miquelet un ruc en comptes de persones?
Per increïble que puga semblar aquesta aparentment absurda possibilitat, un dia de fa ara 555 anys va ser realitat, concretament l'any 1461.
Aquesta curiosa i estranya història va ser descoberta pel canonge i historiador valencià Jose Sanchis Sivera, mentre treballava en la preparació de la que va ser la seua obra principal "La Catedral de València. Guia Histórica i Artística".
Inicialment la torre del Miquelet, alçada entre 1381 i 1425, es va construir separada de la resta de la Catedral. No va ser fins l'any 1459 quan es van encetar les obres per ampliar la Catedral i integrar en ella tant el Miquelet com l'Aula Capitular, què també romania separada de ella.
La direcció de l'obra, és a dir, la figura del pedrapiquer major, li va ser encomanada en aquell moment a Francesc Baldomar, reconegut per molts com el millor arquitecte del gòtic que va tindre la València del Segle d'Or, amb el permís de Pere Comte, qui va ser precisament el seu deixeble i que va ser nomenat també mestre d'obres d'aquesta obra quan Baldomar va morir.
Pel que expliquen els relats de l'època, Francesc Baldomar era un home de caràcter tranquil, confiat i bonàs, la qual cosa li feia objecte de nombroses bromes per part dels seus treballadors i obrers.
Baldomar tenia un cobert de la seua propietat a les proximitats de la torre, a on guardava coses pròpies i un ruc al que tenia en molta estima.
Una nit, a l'empara de la foscor, alguns van decidir fer-li una pesada broma. Ni més ni menys que fer pujar l’animal dalt del Miquelet i deixar-ho allà abandonat.
I així va ser. Imaginem el gran esforç que va haver de suposar per als bromistes fer pujar al ruc de Baldomar els 207 estrets graons i els 51 metres d'altura que hi ha des del carrer a la terrassa de la torre. Però finalment ho varen aconseguir.
L’animal va romandre a soles a la terrassa tota aquella nit, fins que al dia següent els sagristans que hi van pujar per fer el toc de campanes ho van descobrir.
La seua reacció en veure el ruc allà dalt va ser inicialment de gran sorpresa, però a continuació de pànic i desconcert, ja que van considerar inexplicable com aquell animal hauria pogut pujar sol fins allà. L'única explicació que van trobar és que allò havia estat "cosa del dimoni", de manera que alguns d'ells van caure per terra esglaiats mentre no paraven de senyar-se, i altres van anar correguent sense parar a amagar-se a les seues cases i van caure malalts o en depressió durant diversos dies.
Quan Francesc Baldomar va arribar a treballar pel matí i li van explicar el que havia passat, també va pensar que el fet hauria estat cosa de màgia i de bruixeria. Però aviat es va saber que tot havia estat una pesada broma.
De res li va servir posar una denúncia davant el jutge del cabildo contra el canonge Guillem de Vich, amb el qual tenia una manifesta enemistat i al què va considerar inspirador de la broma. A Baldomar li varen ordenar que fera baixar immediatament al seu animal d'allà dalt.
Però el ruc es negava a baixar les empinades escales, pres supose de la por. Tots els intents de fer-lo baixar van fracassar. Finalment Baldomar va haver de contractar i pagar de la seua butxaca a mariners experts en el moviment de grans pesos amb politges i contractar-los per fer baixar al seu animal utilitzant aquesta tècnica.
La baixada del ruc des de dalt del Miquelet per l’aire va ser complicada, ja que segons es relata quan l’animal es va veure suspès en el buit es va posar molt nerviós i va començar a moure’s, de manera que posava en perill el seu propi descens. Finalment van haver de procedir a tapar-li el cap amb un sac per poder-lo baixar amb èxit.
El relat d'aquest succés s'havia estès com la pólvora per tot arreu de la ciutat, de manera que al voltant del Miquelet es van congregar pel matí nombrosos ciutadans atents a no perdre’s el descens del ruc des de dalt del campanar fins al carrer. La seua arribada a terra sembla que va ser celebrada amb grans aplaudiments i aclamacions pels allà presents.
I fins ací aquesta hilarant història, pròpia d'una pel.licula de Luis Berlanga. De segur que molts de vosaltres la recordareu quan passegeu pel costat del Miquelet.
Però, que passaria si un dia alçarem la vista i trobarem a la terrassa del Miquelet un ruc en comptes de persones?
Per increïble que puga semblar aquesta aparentment absurda possibilitat, un dia de fa ara 555 anys va ser realitat, concretament l'any 1461.
Aquesta curiosa i estranya història va ser descoberta pel canonge i historiador valencià Jose Sanchis Sivera, mentre treballava en la preparació de la que va ser la seua obra principal "La Catedral de València. Guia Histórica i Artística".
Inicialment la torre del Miquelet, alçada entre 1381 i 1425, es va construir separada de la resta de la Catedral. No va ser fins l'any 1459 quan es van encetar les obres per ampliar la Catedral i integrar en ella tant el Miquelet com l'Aula Capitular, què també romania separada de ella.
La direcció de l'obra, és a dir, la figura del pedrapiquer major, li va ser encomanada en aquell moment a Francesc Baldomar, reconegut per molts com el millor arquitecte del gòtic que va tindre la València del Segle d'Or, amb el permís de Pere Comte, qui va ser precisament el seu deixeble i que va ser nomenat també mestre d'obres d'aquesta obra quan Baldomar va morir.
Pel que expliquen els relats de l'època, Francesc Baldomar era un home de caràcter tranquil, confiat i bonàs, la qual cosa li feia objecte de nombroses bromes per part dels seus treballadors i obrers.
Baldomar tenia un cobert de la seua propietat a les proximitats de la torre, a on guardava coses pròpies i un ruc al que tenia en molta estima.
Una nit, a l'empara de la foscor, alguns van decidir fer-li una pesada broma. Ni més ni menys que fer pujar l’animal dalt del Miquelet i deixar-ho allà abandonat.
I així va ser. Imaginem el gran esforç que va haver de suposar per als bromistes fer pujar al ruc de Baldomar els 207 estrets graons i els 51 metres d'altura que hi ha des del carrer a la terrassa de la torre. Però finalment ho varen aconseguir.
L’animal va romandre a soles a la terrassa tota aquella nit, fins que al dia següent els sagristans que hi van pujar per fer el toc de campanes ho van descobrir.
La seua reacció en veure el ruc allà dalt va ser inicialment de gran sorpresa, però a continuació de pànic i desconcert, ja que van considerar inexplicable com aquell animal hauria pogut pujar sol fins allà. L'única explicació que van trobar és que allò havia estat "cosa del dimoni", de manera que alguns d'ells van caure per terra esglaiats mentre no paraven de senyar-se, i altres van anar correguent sense parar a amagar-se a les seues cases i van caure malalts o en depressió durant diversos dies.
Quan Francesc Baldomar va arribar a treballar pel matí i li van explicar el que havia passat, també va pensar que el fet hauria estat cosa de màgia i de bruixeria. Però aviat es va saber que tot havia estat una pesada broma.
De res li va servir posar una denúncia davant el jutge del cabildo contra el canonge Guillem de Vich, amb el qual tenia una manifesta enemistat i al què va considerar inspirador de la broma. A Baldomar li varen ordenar que fera baixar immediatament al seu animal d'allà dalt.
Però el ruc es negava a baixar les empinades escales, pres supose de la por. Tots els intents de fer-lo baixar van fracassar. Finalment Baldomar va haver de contractar i pagar de la seua butxaca a mariners experts en el moviment de grans pesos amb politges i contractar-los per fer baixar al seu animal utilitzant aquesta tècnica.
La baixada del ruc des de dalt del Miquelet per l’aire va ser complicada, ja que segons es relata quan l’animal es va veure suspès en el buit es va posar molt nerviós i va començar a moure’s, de manera que posava en perill el seu propi descens. Finalment van haver de procedir a tapar-li el cap amb un sac per poder-lo baixar amb èxit.
El relat d'aquest succés s'havia estès com la pólvora per tot arreu de la ciutat, de manera que al voltant del Miquelet es van congregar pel matí nombrosos ciutadans atents a no perdre’s el descens del ruc des de dalt del campanar fins al carrer. La seua arribada a terra sembla que va ser celebrada amb grans aplaudiments i aclamacions pels allà presents.
I fins ací aquesta hilarant història, pròpia d'una pel.licula de Luis Berlanga. De segur que molts de vosaltres la recordareu quan passegeu pel costat del Miquelet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada