VALÈNCIA EN FALLES... FA MÉS DE 80 ANYS

Com eren les falles i com vivien la festa valencians i visitants fa més de 80 anys?
La Filmoteca de la Generalitat Valenciana va rescatar i va restaurar el 1992 dues joies cinematogràfiques, dos dels fims més antics que es coneixen de les falles. Un d'ells filmat en 1928-29, i l'altre el 1931.

El més antic del que es té coneixement és un documental francès de 1917 anomenat “Valence: Fête traditionnelle des Falles”, de Pathé-Gaumont. Després d'aquest, aquests dos documentals propietat de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana són els més antics que es coneixen.
Aquestes pel.lícules, a més de permetre'ns veure com eren les festes falleres en aquesta època, ens deixen també veure els carrers i les places de la València pre-republicana. Els seus monuments més emblemàtics, com ara el Micalet, la Llotja, l'Estació del Nord, les Torres de Serrans, el Mercat Central, la Plaça de Bous, la plaça d'Emilio Castelar (actual de l'Ajuntament) són protagonistes circumstancials quan la càmera passa per ells, bé filmant les falles properes, o bé mostrant l'enorme gentada passejant pels carrers durant les festes.

Vos deixe amb ells. Gaudiu-los!
https://vimeo.com/84018346
https://vimeo.com/109379296

"EL BRILLO DE LA CERAMO". UN RELAT DE LA HISTÒRICA FÀBRICA DE MAJÒLICA DE REFLEX METÀL.LIC.

"El brillo de la Ceramo" es un conjunt de quatre documentals sobre la Ceramo, la històrica fàbrica de ceràmica que va posar a València en el mapa fa més de 100 anys.
La sèrie està orientada a explicar la història sobre la tècnica del reflex metàl·lic, l'empremta de la seua producció ceràmica en els edificis eclèctics i modernistes de València, els testimonis vius de la gent que va treballar allà i la tasca de les associacions per instar a la seua recuperació i integració en la vida de Benicalap, el seu barri.

La seua ceràmica de reflex metàl·lic, hereva de les tècniques emprades pels musulmans i única en aquells moments, va vestir els edificis més nobles del modernisme valencià, com ara el Mercat Central, el Mercat de Colom, L’Estació del Nord o les cúpules de l'Ajuntament de València, entre altres edificis rellevants de la ciutat.

"El brillo de la Ceramo” pretén posar en valor aquesta emblemàtica fàbrica, gràcies al treball fet per diferents col·lectius, com ara CaminArt, la Asociación de Patrimonio Industrial Valenciano (APIVA) y Círculo por la Defensa y Difusión del Patrimonio.

Ací teniu els enllaços als quatre capítols de “El brillo de la Ceramo”. Gaudiu-los!:
Capitol 1: https://www.youtube.com/watch?v=DFAdZqSXmBs
Capítol 2: https://www.youtube.com/watch?v=95_5EIcR_R0
Capítol 3: https://www.youtube.com/watch?v=xCebkzYzgwo
Capítol 4: https://www.youtube.com/watch?v=k99h6YHXQqM

UN SENYAL DE TRÀNSIT DEL SEGLE XVII A VALÈNCIA.

En l'apunt anterior havia parlat de la retolació de carrer més antiga que tenim a València. Ara vull parlar del senyal de trànsit més antic que es conserva a la ciutat.

Si passem per les rodalies del Pont del Nou d'Octubre en direcció a Mislata, ens trobarem amb un curiós banc de pedra. El seu aspecte vell i neoclàssic ens descobreix immediatament la seua possible antiguitat. I, efectivament, aquest banc va ser manat construir al segle XVII

 per la "Junta de murs i valls", l'entitat que en aquells dies s'ocupava del manteniment de les obres públiques del Cap i casal.

Si ens acostem a aquest banc encara podrem llegir una inscripció en llatí que diu: "Floribus et roseis formosus Turia ripis sempe ...", que traduït vol dir: "Sempre esmaltes amb belles flors i roses les belles riberes del Túria...”. Damunt d'aquesta inscripció hi ha un oval en què s'ha llaurat la banya de l'abundància amb els raigs de Júpiter, que va ser el primer escut que va tindre la ciutat en l'època romana. En la seua part més alta es veu una Corona amb el rat penat, el símbol del Cap i casal al segle XVII.
Però la Junta de murs i valls va pensar en donar a aquest banc una altra funció més important: la de senyalització de direccions.

Perquè aquest banc-senyal estava situat en un lloc estratègic: en el camí que venia de Castella i que, després de passar per Quart de Poblet i Mislata, entrava al terme municipal de València.
La seua missió, a més de proporcionar descans als caminants, era la d'indicar-los que cap a l'esquerra el camí anava cap a la Porta de Serrans, seguint l'ampit del riu. I que cap a la dreta el camí portava a una altra de les grans portes de la ciutat: la Porta de Quart.
Les respectives inscripcions encara són visibles si ens fixem amb atenció en tots dos costats del senyal de trànsit més antic que té València.

Adjunte a l’apunt sengles fotos d'aquest senyal, on podeu situar-vos per trobar-la fàcilment:

A ON ES TROBA LA RETOLACIÓ DE CARRER MÉS ANTIGA DE VALÈNCIA?

En els dos apunts anteriors havia parlat del carrer i del Portal de Valldigna, sense dubte un dels espais més característics de la València medieval.

Vos havia parlat de la seua íntima relació amb la muralla islàmica del s.XI, així com de la seua proximitat a l’impremta on es va imprimir la primera obra literària en la Península Ibèrica en el s.XV. Però no havia parlat del perquè del seu nom: Portal de la Valldigna.
Diuen les cròniques de l'època que Jaume II el Just, nét del rei fundador del Regne de València, Jaume I, quan anava de tornada a València de les seues lluites contra els musulmans, va passar per una vall fèrtil i bella de la qual va quedar enamorat.
El rei, dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vila-seca, abat de Santes Creus, li digué: "Vall digna per un monestir de la vostra religió". I el capellà li respongué: "Vall digna!". 

El nom amb què es va començar a conèixer aquella vall a partir d'aquell moment, nom que ha perdurat fins als nostres dies, es va correspondre amb aquell qualificatiu: "Vall digna" = Valldigna.
El 15 de març de 1298 Jaume II va promulgar l'ordre concedint les terres de la Valldigna a l'abat de Santes Creus per a construir una nova fundació cistercenca. 

Jaume II va triar la ciutat de València per establir la casa Procura del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna com a centre on s’exercira la seua administració, i com a lloc de residència ocasional de les estades dels seus monjos a la nostra ciutat. L’indret triat per ubicar aquella casa va ser un lloc molt proper a on s'obriria en la muralla islàmica el Portal de Valldigna. Recordem que en aquell moment la muralla cristiana encara no existia, i que el cèrcol defensiu de la ciutat seguia sent la muralla que havia estat construïda dos segles abans pels musulmans.
Un cop construïda la muralla gòtica sota el regnat de Pere el Cerimoniós l'any 1400, es va obrir l'esmentat portal a la muralla islàmica, què per la seua proximitat a la casa Procura del Monestir se li va donar precisament el nom de Portal de Valldigna.
Aquella casa Procura es trobava situada a l'actual carrer Landerer, que llavors i per motius obvis es deia carrer de la Valldigna. 

Entre els anys 1760 i 1770 es van enderrocar en aquell carrer unes cases per obrir una xicoteta plaça, just al costat de la casa Procura. La plaça es va anomenar “Plaça de la Valldigna”. Actualment aquesta plaça ja no figura com a tal en la guia de carrers, ja que forma part del mateix carrer Landerer. Però el nom d'aquella plaça ara ja desapareguda perdura vivament en la memòria de la ciutat perquè va ser gravat en un carreu d'una de les seues cantonades l'any 1799. 
En aqueix carreu podem encara llegir clarament el nom d'aquella plaça: "Año 1799. Plaza de Valdigna", en el que a hores d'ara constitueix la retolació de carrer més antiga que existeix al Cap i casal, una retolació amb més de dos segles d'antiguitat.

Hi adjunte una foto del carrer de Landerer amb una fletxa groga indicant el lloc on es troba aquesta antiga retolació, i una altra on podeu observar-la:

SABEU QUE LA PRIMERA OBRA LITERÀRIA IMPRESA A LA PENÍNSULA IBÈRICA VA SER FETA A VALÈNCIA? VOLEU SABER A ON ESTAVA L'IMPREMTA?

En l'apunt anterior vos havia parlat del Portal de Valldigna, un bell portal de la València medieval que servia per travessar l'anell que suposava l'antiga muralla musulmana i passar al barri de la moreria.
Però si passegem pel carrer que alberga aquest preciós portal, el carrer del Porta de Valldigna, ens trobarem a pocs metres del mateix portal amb un indret on va tindre lloc un gran esdeveniment històric cultural per a la nostra ciutat. 

En una de les seues cases, la que actualment es troba al número 15, es va imprimir l'any 1474 el primer llibre de caràcter literari del què es té constància a la Península Ibèrica: "Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria", un llibre que conté 45 poesies escrites en valencià corresponents a un certamen literari celebrat a la nostra ciutat al febrer d'aquell any.
Una placa commemorativa de l'any 1874 incrustada a la façana d'aquesta casa, a una alçada que amb prou feines la fa visible per als vianants (any en què va complir-se el quart centenari d'aquella edició), ens recorda aquell fet.

Encara que sembla provat que la primera impremta que va funcionar a la Península va ser a la ciutat de Segòvia l'any 1472, la de l'impressor Juan Párix procedent de Heilderberg (Alemanya), de la qual va eixir el primer incunable anomenat "Sinodal de Aguilafuente" escrit en castellà, aquest llibre no era una obra literària pròpiament dita, ja que es tractava de 48 fulls impresos que recollia les actes d'un sínode que la diòcesi de Segòvia havia celebrat el juny d’aquell any.
“Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria” van eixir de la impremta propietat de Lambert Palmart, un impressor d'origen alemany, i de l'argenter Alfonso Fernández de Còrdova. 

En aquells anys els impressors, carregats amb la seua premsa, viatjaven per diferents ciutats europees buscant feina; eren autèntics professionals ambulants, el principal client dels quals era l'Església. 
La gran notorietat que havia arribat a tindre la ciutat de València arreu d’Europa durant el segle XV com a focus intel·lectual, artístic i econòmic de primera magnitud al mediterrani, va cridar l'atenció de Lambert Palmart i li va fer establir el seu taller de forma definitiva a la nostra ciutat. A més a més en aquells anys a la propera ciutat de Xàtiva ja es produïa un paper d'impressió d'alta qualitat, ideal per als impressors.
Documentalment se sap que en aquell terç final del segle XV els negocis d'impressió, edició i venda de llibres a València eren bastant habituals. 
La producció valenciana de llibres era constant i considerable, mentre que la de la resta dels regnes peninsulars presentava tot just uns pocs títols dispersos i irregulars, produïts majoritàriament des d’impremtes mòbils, no estables. Per tant es pot afirmar que l'origen de la impremta peninsular (i subsidiàriament americana, ja que els primers impressors en aquell continent procedien de València) és valencià. Fins a ben entrat el segle XVI podem dir que la impremta valenciana és sinònim d'impremta espanyola.

Hi adjunte un parell de fotos de la casa i del lloc del carrer del Portal de Valldigna, en què podeu veure la placa commemorativa que he esmentat adés:

QUIN ERA EL GRUIX DE LA MURALLA MUSULMANA DE VALÈNCIA?

Si decidim donar una passejada pel barri del Carme de València, és probable que ens trobem amb un dels llocs més pintorescs i de major significat històric de la ciutat: el Portal de la Valldigna.

Aquest portal no era en realitat “un portal” pròpiament dit. De fet no va ser construït com a tal, sinó que era el que a l'edat mitjana es coneixia a València com un "trench", que vol dir textualment "un trencat” o “un forat”. A l’igual que el que existia a l’actual carrer del Trench, i del què ja vos vaig parlar en un apunt anterior.
Aquest portal va ser un pas que es va obrir a la muralla musulmana de València l'any 1400 per comunicar la zona "cristiana" de la ciutat amb el barri islàmic, el qual es coneixia amb el nom de la "moreria". 

La moreria havia quedat originalment extramurs en compliment dels acords que van signar el Rei En Jaume I i el governant musulmà de la ciutat Zayyan, en els què es permetia als musulmans quedar-se a la ciutat, però fora del recinte enmurallat, que quedava reservat exclusivament per a cristians i també jueus. 
Els musulmans que van decidir romandre-hi, van construir el barri extramurs de la moreria
Així, quan passem per baix del Portal de la Valldigna estem realment travessant l'antiga muralla islàmica construïda al segle XI. El seu gruix es correspon, per tant, amb el gruix d'aquella meravellosa muralla, qualificada pels cronistes de l'època com la més robusta i bella de tot Al-Andalús.

Adjunte a l’apunt un parell de fotografies de l’esmentat Portal, en què podem observar el seu gruix:

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA. UN PARELL D’INTERESSANTS DOCUMENTALS

En dos dels apunts anteriors vos havia parlat de dos tràgics esdeveniments que havien succeït a València durant el període de la II República i la Guerra Civil.
Vull mostrar-vos ara dos curts documentals en què podem veure i viure una mica l’ambient que es respirava als carrers de la València en aquella època.

És important recordar que durant aquesta guerra València va ser capital de la República espanyola durant quasi un any. El setge al qual les tropes de Franco estaven sotmetent a Madrid, i les grans dificultats de tota índole propiciades per la proximitat del front, van aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de l'Estat i les seues polítiques a una ciutat lluny dels rigors de la guerra, a València. 

Així el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l'aparell polític i administratiu de l'Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, els sindicats i la premsa, es van traslladar a la nostra ciutat fins a finals d'octubre de 1937, quan el que semblava imminent ruptura del front des de Terol cap al mediterrani per part de les tropes nacionals va obligar a realitzar una altra mudança i instal·lar la capital de la República a Barcelona.
Aquest curt fragment de documental que hi adjunte de poc més de dos minuts de durada, descriu els primers dies desprès del colp d’estat del general Franco i com València esdevé capital de la República espanyola. Ací teniu l'enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=t233W3qDkUM
Gaudiu-lo!

Aquest segon documental que vos propose veure ara, de poc més de nou minuts de durada, va ser filmat durant la capitalitat de la ciutat durant la II República.
És un noticiari del Ministeri d'Instrucció Pública que recorre els carrers de la ciutat de València amb motiu d’una manifestació de recolzament al Govern de la República celebrada el 14 de febrer de 1937. Aquella manifestació va passar per davant del Palau de Benicarló, actualment edifici de les Corts Valencianes, des d’on el president de la República, Largo Caballero, va fer un discurs a la multitud des d’una de les seues finestres. 

Poques hores després de celebrar-se aquesta manifestació, la ciutat va patir un dels primers atacs de la guerra realitzat des de vaixells italians situats davant de la costa, atac en què van morir 22 persones. En el documental podrem veure també alguns dels danys produïts per aquell bombardeig en edificis tan emblemàtics com l'Hospital Provincial del carrer de l'Hospital, malauradament ja desaparegut.
A partir del minut 07:30 les imatges ja es traslladen a la ciutat de Barcelona.
Ací teniu l'enllaç: http://www.rtve.es/alacarta/videos/archivo-historico/noticiario-cifesa-1/2833929/

EL DIA EN QUÈ LA PLAÇA ROJA DE VALÈNCIA ES VA TENYIR DE ROIG DE SANG

Tal com vaig comentar en un apunt anterior, València va tindre durant la II República Espanyola la seua particular Plaça Roja. Va ser l'actual plaça de Tetuán.

En aquell període de temps un dels palaus més emblemàtics de la ciutat estava situat en aquesta plaça. Era el Palau dels Comtes de Cervelló, actual seu del museu i Arxiu Municipal de València.
Aquest palau era llavors la seu provincial del Partit Comunista d'Espanya.

La lluita fratricida que mantenien al llarg de la guerra comunistes i anarquistes és ben coneguda.
El 29 de octubre de 1936 la Guàrdia Popular Antifeixista, el cos policial de la Delegació de Milícies controlada pel PCE, va efectuar una batuda en un bar del barri xinès de València a "la recerca de pròfugs".
Allà van identificar al milicià anarquista Tiburcio Ariza, que havia baixat del front de guerra perquè se li s'extraguera un tros de metralla que se li havia incrustat al peu per l'explosió d'una bomba.
Malgrat que Tiburcio anava desarmat, la policia del Partit Comunista el va matar quan aquest es va negar a ser emmanillat. 
Aquell esdeveniment va enervar els anarquistes valencians. Tiburcio era delegat de la Columna de Ferro, una columna de milícies populars d'ideologia anarquista que va participar en el front de Terol durant la Guerra Civil. Els seus voluntaris provenien de diferents parts del territori valencià.

L'organització sindical anarquista CNT va planejar el seu funeral com una demostració de força. La ciutat sencera, conegut l'antagonisme existent entre comunistes i anarquistes, temia un greu enfrontament armat entre tots dos grups durant aquell funeral.
L'ambient que es respirava a València aquells dies per aquest esdeveniment era d'extremada tensió.

En aquella època la Plaça de Tetuán, llavors Plaça Roja, era el centre neuràlgic de la ciutat per on passaven o s'iniciaven les grans manifestacions populars o les manifestacions de dol pels caiguts en la Guerra Civil.

El 30 d’octubre, després de circular pel carrer de les Barques i la Glorieta, la comitiva fúnebre de Tiburcio Ariza es va endinsar a la plaça Roja. Anava encapçalada per xiquets que obrien pas a dues files de milicians de la Columna de Ferro armats amb fusells i metralladores, què escortaven un camió blindat que transportava el fèretre del milicià assassinat. I darrere del camió marxaven centenars de milicians anarquistes, que disparaven salves a l’aire en senyal de dol cada cinc minuts.

A partir d'ací les versions dels dramàtics successos que anaven a succeir difereixen, segons les versions provinguen de fonts comunistes o anarquistes. 

La metxa, segons va relatar el cònsol anglès a València d’aquella època en un document del Foreign Office, la va encendre un jove comunista que es trobava apostat al primer pis del Palau dels Comtes de Cervelló.
El palau havia estat protegit amb sacs de terra i des de les seues finestres nombrosos milicians comunistes es trobaven apostats amb armes en previsió de que es poguera produir un atac per part dels anarquistes.
Del fusell d’aquell jove es diu que va eixir el primer tret cap a la comitiva fúnebre. Encara que des del PCE s'assenyalava que el blindat que portava el fèretre va girar la seua metralladora cap a la seu del PCE en clara senyal de provocació, la qual cosa va desencadenar l’atac des de la mateixa seu.
La veritat és que a partir d'aquest moment es va desencadenar un intens tiroteig entre els dos bàndols. La multitud de milicians anarquistes es va dispersar buscant refugiar-se del atac. Alguns d'ells van fugir cap al riu, on sembla que alguns van morir ofegats en llançar-se al Túria fugint de les bales disparades pels comunistes.

L'enfrontament es va saldar, segons el cònsol britànic, amb entre 18 i 25 morts i 125 ferits, la immensa majoria anarquistes. Segons fonts anarquistes, la xifra va ser de 30 morts i més de 80 ferits.
Alguns testimonis oculars dels fets que encara viuen actualment i recorden aquells tràgics fets, expliquen que després de la matança el sol de la plaça Roja va fer honor al seu nom. Havia esdevingut per tot arreu tot un riu de sang.

ELS DIES EN QUÈ L'EMPERADRIU SISSI VA VISITAR D’INCÒGNIT VALÈNCIA... I LA FÀBRICA DE LA CERAMO!

Aquesta història és realment molt poc coneguda. Però va ser realitat i un gran esdeveniment en la València de fa 124 anys.
Aquell esdeveniment va ser recollit per la premsa local de l'època, en concret pel diari Las Provincias de 28 desembre 1892. Aquell diari duia en portada una informació que parlava de l'estada de l'Emperadriu Sissí a l’illa de Mallorca. 

En la seua redacció ja se sabia que aquell mateix dia 28 Sissi anava a arribar a València, però aquesta informació es va mantindre en secret per una raó que explicaré ara a continuació.
I efectivament, així va ser, a les vuit i mitja del matí un gran vaixell que portava a l'Emperadriu va atracar a la dàrsena del Port de València.
La redacció del diari va tindre bona cura de respectar una clàusula informativa bàsica que li havien fet arribar: la visita era privada i d'incògnit. No se li donava, per tant, tractament oficial. Per això, el dia i l’hora de la seua arribada a la ciutat no es va a fer públic. El secret arribava fins ací, perquè les activitats que va fer Sissi per la ciutat sí es van fer públiques.
Per això ara sabem que l'Emperadriu va visitar aquell matí la Fonda España per poder allotjar-se en un lloc ben cèntric de la ciutat. La Fonda España va ser un bonic edifici modernista del què vos vaig parlar en un apunt fa uns dies que hi havia a la cantonada de la Plaça de l'Ajuntament, llavors d'Emilio Castelar, amb el carrer de les Barques, i que va ser enderrocat per construir l'actual i impersonal edifici Eurotodo. Sembla ser que a Sissi no li va agradar massa, ja que després de veure diverses habitacions no va s'hi va quedar. 
Se sap que a l'hotel va demanar l'assistència d'un intèrpret per tal de visitar amb ell la ciutat. 

Quines zones de València va visitar Sissi aquell desembre de 1892? 

Va recórrer el carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina, el ja desaparegut carrer de Saragossa, va visitar la Catedral, la Basílica, la Llotja i el seu bulliciós mercat de carrer situat al seu costat (aleshores encara no existia el Mercat Central), l'edifici de la Duana (hui Tribunal Superior de Justícia i llavors Fàbrica de Tabacs) i els jardins de la Glorieta. Com estava molt a prop, va recórrer també la Fira de Nadal instal·lada al Pla del Remei, a hores d’ara avinguda de Navarro Reverter.

Las Provincias del 30 de desembre informava que l'Emperadriu havia visitat el dia anterior els molls del port, i que després s'havia pujat al tramvia de vapor, el popular "Ravachol" i va arribar fins a l'edifici de l'Audiència, que és l’actual Palau de la Generalitat Valenciana. 
Més tard va decidir anar de compres d'incògnit, amagant fins i tot el seu rostre per no ser reconeguda, atès que en aquells dies Sissí tenia molta popularitat i els seus retrats i fotografies solien aparèixer en els diaris de l'època.
Se sap que es va gastar 200 pessetes comprant collarets i agulles de monyo típics de les llauradores en una tenda d’argent de la zona de la plaça Lope de Vega, per després traslladar-se fins a la fàbrica de la Ceramo.

Com he explicat abans, La Ceramo i la seua peculiar ceràmica van ficar València en el mapa.
Tenia molt de renom per Europa per la seua ceràmica de reflex metàl·lic, fins al punt que va arribar a coneixement de l’Emperadriu de l’imperi austro-hongarès. 
Sissi es va traslladar a Benicalap per visitar la fàbrica i els seus forns, on va comprar diverses peces de ceràmica que, molt probablement, encara lluiran en alguns espais del Palau Hofburg de Viena, aleshores la seua residència habitual.

En total Sissi va romandre a València tres dies i mig. 
Va anar d'incògnit i per aquesta raó no va acceptar rebre a cap autoritat oficial. Es va dedicar exclusivament a fer a passeigs solitaris, visites turístiques i compres d'objectes d'artesania valenciana, entre ells ceràmica de La Ceramo.

ELS IMPACTES DE LA METRALLA DE LA GUERRA CIVIL AL CARRER POETA QUEROL

Quan passeu pel carrer Poeta Querol, a la altura de la portada barroca de l'església de Sant Joan de la Creu, si poseu atenció a les seues dues columnes salomòniques que flanquejen l’entrada a l’església, hi descobrireu uns danys que pertanyen a impactes de metralla d'una bomba que va ser llançada el dia 26 de gener de l'any 1938, durant la Guerra civil espanyola, per sis bombarders de l'Aviazione Legionaria italiana, aliada de les tropes de Franco, esquadrilla que tenia la seua base d’operacions a l'illa de Mallorca.

Hi adjunte unes fotografies on podeu veure on es troben aquests impactes, per tal de poder-los localitzar fàcilment:

Durant aquell terrible bombardeig va resultar també molt danyat l’Hotel Inglés.

Hi adjunte una fotografia publicada en la premsa de València el dia posterior a l’atac, on es poden apreciar els nombrosos danys causats per les bombes a la façana de l’hotel:

I una altra de les façanes danyades en aquell atac dels bombarders italians al centre de la ciutat va ser la del Palau del Marqués de Dos Aigües.
Podeu veure en unes fotografies d’aquells dies que hi adjunte els danys ocasionats en aquest edifici:

En aquestes dues fotografies que hi adjunte ara, una pressa el dia següent del bombardeig i l’altra feta per mi mateix des d’aproximadament el mateix punt, s’hi pot apreciar dins del cercle roig que hi he adjuntat el lloc exacte d’alguns d'aquells impactes de la metralla sobre el Palau:

Els impactes sobre la façana del Palau han estat “reparats” posteriorment per a no fer-los visibles, però la realitat és que si pagueu una mica d’atenció encara són visibles, tant els “reparats” com algun que hi ha quedat sense reparar. 
Hi adjunte un parell de fotografies on s'hi poden veure les clares marques d’aquells impactes de la metralla:

I mirant amb atenció un dels finestrals que es troben a peu de carrer, vaig descobrir també les marques d’alguns impactes que tampoc no van ser “reparats” desprès de l’atac, que hi assenyale amb un quadrat roig.

Una altra de les bombes d'aquell bombardeig va caure també en una perruqueria propera del carrer de la Pau, causant malauradament nombroses víctimes mortals de clients que en aquell s’hi trobaven allà.
Aquell bombardeig va ser probablement el més dur i tràgic que va patir la ciutat durant la guerra, saldant-se amb un total de 125 morts i 208 ferits. 
Una autèntica tragèdia!

UN SORPRENENT DETALL SOBRE UNA PORTA GÒTICA DEL SEGLE XV

En alguns dels darrers apunts que he publicat vos havia estat parlant de l'església de Sant Nicolau i de la restauració dels seus frescs barrocs, una meravellosa obra que ha tingut fins i tot un ampli reconeixement internacional, fins al punt de ser ja reconeguda com la "Capella Sixtina" valenciana.

Aquesta restauració no va afectar només al seu interior, sinó també a les seues façanes i portes. 
I precisament d'una de les seues portes, una senzilla i austera portada gòtica, volia parlar-vos-en.

Aquesta porta, formada per arquivoltes esqueixades i arcs apuntats sobremuntats per un arc conopial, va ser construïda en la segona meitat del segle XV. Sobre la porta, enganxat al seu vèrtex, podem observar una rosassa gòtica amb la representació de l'estrela de David, similar, encara que més xicoteta i una mica menys decorada, a la que podem trobar sobre la Porta dels Apòstols de la Catedral de València.
Si quan passegem per davant d’aquesta porta ens fixem just baix del vèrtex de l'arc conopial, trobarem un curiós relleu del què possiblement desconeixerem el seu significat. 
Jo vos el vaig a explicar ara a continuació... 

El relleu representa realment un plat en què n’hi ha una coca de carn. Però, a què fa al.lusió tan estranya i curiosa representació en una porta gòtica construïda fa quasi sis segles?

Fa uns dies vaig publicar un apunt en què feia una breu glossa de la vida dels dos sants als què està dedicada aquesta església (Sant Nicolau i Sant Pere Màrtir), per tal de poder-vos explicar el perquè de la seua curiosa representació a l'Altar major.
En concret, en parlar-vos de la vida de Sant Nicolau, vos esmentava el seu miracle més conegut i pel qual és més recordat: la resurrecció de tres xiquets que es va produir en una hostatgeria on el sant es disposava a sopar i a passar la nit durant un viatge cap a Nicea, a Turquia.
En aquell apunt vos contava que, en servir-se el sopar, l'hostaler va posar sobre la taula una font amb carns i coques fetes de carn. En disposar-se Nicolau a fer la benedicció del sopar, es va adonar que aquella carn era d'origen humà. 

Nicolau va denunciar-ho a les autoritats de la ciutat, descobrint-se aleshores que l'hostaler era en realitat un assassí que matava alguns hostes i a altres persones de la ciutat, per procedir després a salar la seua carn per a conservar-la i oferir-la de menjar en la seua fonda.
Les seues darreres víctimes havien estat precisament aquells tres xiquets. 
En record d'aquell miracle, l'arc gòtic d'aquesta església representa sobre el seu vèrtex el plat i el pastís de la carn d'aquells tres xiquets que l'hostaler va servir a Sant Nicolau.

Hi adjunte unes fotografies que mostren aquest curiós detall de la porta gòtica d'aquesta església: