UNA PORTA DE LA MAR QUE ABANS MIRAVA AL REAL

Potser vos sorprenga el títol que he triat per a aquest apunt. És curiós i pot resultar una mica confús, però a la fi del mateix hi entendreu el perquè.

En l'apunt anterior vos havia parlat de les dotze portes que tenia la muralla gòtica de València. Doncs bé, quan passem per la plaça del Marquès d'Estella segurament a molts ens resulta difícil no fixar la nostra atenció precisament en la monumental porta que es troba al centre de la seua rotonda: la Porta del Mar. 
Una porta que, inevitablement, potser alguna vegada ens haja recordat a la Porta d'Alcalá de Madrid, però amb la qual no té absolutament res a veure. I de la que alguna vegada ens haurem preguntat pel seu origen i funció, a part de la d'estètica i embellidora de la plaça.

Doncs bé, d'ella assenyalaria d’entrada dues coses importants: la seua ubicació i la seua simbologia.
De la seua ubicació vull dir que es correspon exactament amb la Porta que amb el mateix nom (Porta del Mar) obria en aquest punt l'antiga muralla cristiana en direcció al Pont del Mar. Una porta que es trobava en una indubtable posició estratègica, atès que es situava just al costat de la antiga Ciutadella de la ciutat (de la qual ja vaig parlar en un apunt anterior), i a més donava pas a l'edifici de Duanes (actualment Palau de Justícia), ja que per ella entraven a la ciutat les mercaderies que desembarcaven al port i que devien pagar els corresponents aranzels.
Però la porta d'aquella muralla no és l'actual porta que es troba ara a la plaça. Ni tampoc se li sembla. I després explicaré el perquè.

Sobre la seua simbologia podreu endevinar-la per l'enorme creu de marbre que es troba en el seu va central, i per l'any en què va ser construïda: 1946. Efectivament, aquesta Porta va ser construïda durant el règim del General Franco com un homenatge als "caidos por Dios y la Patria" durant la Guerra Civil espanyola. El seu autor va ser Javier Goerlich Lleó, potser l'arquitecte més determinant que ha tingut la ciutat de València durant el passat segle XX. En un futur apunt explicaré el perquè.
En el cos central del monument trobem dues inscripcions.
La que mira cap als Jardins de la Glorieta diu: "Este monvmento emplazado sobre la cimentación / de la antigva mvralla y pverta del mar es reprodvcción / exacta de la pverta llamada del Real que estuvo / sitvuada frente al pvente de sv nombre y que fve construida / en el año 1801 y demolida en el año 1868."
I la que mirava cap a Navarro Reverter deia: "Francisco Franco Bahamonde Hispanium moderante senatus valentinus ad perpetuam memoriam qui ed patria vitam deo devoverint hoc monumentum erexitanno", què es pot traduir per: "El Senat Valencià va erigir aquest monument a Francisco Franco Bahamonde regidor de les Espanyes per perpetuar la memòria del que va oferir la seua vida per Déu i per la Pàtria.”. Aquesta inscripció va ser ocultada en aplicació de la llei de la memòria històrica.
La primera inscripció esmentada aclareix definitivament el perquè del seu disseny: es tracta d'una còpia historicista idèntica a la Porta del Real de la muralla cristiana, que es trobava tan sols a uns pocs centenars de metres de la Porta del Mar.

Hi adjunte un gravat d’època on hi assenyale amb un cercle roig la Porta de la Mar, i amb un cercle groc la Porta del Real:

Al remat, cal dir que aquesta porta es troba a la posició exacta on es trobava la Porta del Mar, però es una còpia de la que era la Porta del Real.
Hi adjunte una fotografia d’època de l’antiga Porta del Real (on podem veure el Pont del Real), i de l’actual còpia historicista de la Porta del Mar, on podeu comprovar la seua pràctica total similitud.
Enteneu ara el perquè del títol de l'apunt?

COM VEURE FÀCILMENT QUINES DIMENSIONS TENIA L’ANTIGA MURALLA GÒTICA DE VALÈNCIA

L'any 2015 es van complir el 140 é. aniversari de l'enderrocament de l'antiga muralla gòtica de València, una extraordinària muralla medieval de cinc segles d'antiguitat.
Els artífexs d'aquell enderroc van ser Ciril Amorós, en aquells dies Governador Civil de València, i el Marquès de Campo, batlle de la ciutat.

Va ser aquella potser una de les poques ocasions en què la ciutadania en general i la burgesia capitalina hi van estar d'acord. Els primers perquè veien en les muralles un cinturó que constrenyia la ciutat, amb tots els inconvenients que això comportava com la falta de mobilitat, de ventilació, de salubritat, etc. 
I els segons perquè en prendre aquella decisió van veure una oportunitat de revaloritzar els seus terrenys situats a les afores de les muralles, i de fer un suculent negoci amb la construcció de nous barris i la venda de les noves cases que s’hi anaven a construir. L'especulació immobiliària no és un invent del segle XX, com molts pogueren pensar...
Aquella magnífica muralla de més de quatre quilòmetres de longitud tenia 4 grans portes d'entrada a la ciutat, i vuit de menors. 
Cap d'elles es va salvar de la piqueta, excepte les de Quart i la de Serrans. 
I no va ser per consideració històrica o artística, sinó per un afortunat atzar: perquè en aquell moment les dues funcionaven com presons, i el seu enderroc haguera obligat a la ciutat a construir un nou recinte carcerari per al que no hi havia diners. De fet no va ser fins a 34 anys més tard quan es va iniciar la construcció de la presó Model de València, que fou inaugurada el 1903, sent els primers en estrenar-la precisament els presos que estaven en les Torres de Quart.

Tot i que tan sols un xicotet llenç d'aquella muralla s'ha conservat a l'aire lliure al costat de les torres de Quart, la empremta que la mateixa ha deixat, per exemple sobre les pròpies Torres de Serrans, és ben visible i ens fa veure quines eren els seus dimensions en alçada i amplada, com es pot apreciar a la foto que adjunte en aquest apunt:

UNES ESTRANYES ESQUERDES A LA FAÇANA DEL PALAU DE LA GENERALITAT

Quan passejem pel costat de la façana del magnífic Palau de la Generalitat Valenciana, bé siga per la que dóna al carrer Cavallers o a la plaça de Manises, si ens fixem bé i aproximadament a meitat de façana, una mica més a prop de la torre que dóna a l’esmentada plaça, observarem unes curioses esquerdes què les recorren de dalt a baix.
Abans d'explicar-ne el seu probable origen, crec necessari fer primer un brevíssim esment a la construcció de l'edifici. 

El Palau s'inicià l’any 1421 amb la fi d'albergar la mateixa entitat que avui acull i li dóna nom, la Diputació General o Generalitat del Regne de València, la màxima institució foral dels valencians des del 1418. Aviat es compliran sis segles, una de les institucions polítiques més antigues d’Europa.
Construït en estil gòtic tardà per Pere Comte i Joan Guivarró, la part més antiga és la portada del carrer de Cavallers (1481), i la més moderna, però encara gòtica, són els arcs de la galeria superior (1541). És distribueix com un Palau gòtic mediterrani típic, amb pati descobert, escala d'honor, semisoterrani i tres pisos: entresòl, pis principal i galeria.

La torre que mira a la plaça de la Mare de Déu va construir-se entre 1518 i 1585. Tants anys en fer-se la seua construcció van influir en la seua diversitat d'estils, ja que fou encetada amb estil gòtic, continuada en el Renaixement i rematada en Herrerià.

I ara vaig a explicar-vos l'origen de les estranyes esquerdes.

L'edifici original era més xicotet que l'actual, i només tenia una torre. Part de l'edifici i la torre quasi bessona que dóna a la plaça de Manises van ser construïts per l’arquitecte Luis Alberto Ballesteros entre els anys 1940 i 1952. És a dir, és una còpia historicista de la torre antiga i de la resta de l'edifici original. 
La zona d’unió entre la part vella i l’esmentada part nova de l’edifici es manifesta per les esmentades esquerdes a les seues dues façanes. És precisament aquesta la zona més feble de la façana, la conjunció entre la part construïda fa diversos segles i la més recent. 

La situació de les esquerdes, segons he pogut comprovar en fotos i plànols antics i recents, hi coincideix molt aproximadament amb la zona d'aquesta conjunció, pel la qual cosa el seu probable origen ha de tindre relació amb l'ampliació del Palau.

Hi adjunte unes fotografies de les mateixes:

Va ser a partir del 1940 quan la Diputació de València va començar a expropiar totes les cases allà existents per alçar el nou cos de l’edifici i la nova torre. 

Per a la nova construcció és va utilitzar la mateixa pedra que havia estat emprada per a fer-ne la primera (pedra original de les canteres de Godella i Rocafort), a fi d'igualar-ne l'estètica. 

No va ser tasca gens fàcil aquesta, ja que si bé es coneixia la procedència exacta de les pedreres de les que es va extraure la pedra per a la construcció de l'antic edifici, per diverses raons no tota ella es podia utilitzar, pel què va ser necessari recórrer a carreus de pedra porosa tosca procedent de l'enderroc d'antigues construccions, i fins i tot d'alguns vells carreus dels ampits del riu Túria, per tal de donar a l'exterior la uniformitat desitjada en l'ampliació de l'edifici amb relació a la part antiga.
El resultat final ha estat realment molt satisfactori, ja que resulta pràcticament impossible distingir la part vella de l'edifici de la nova. Solament unes esquerdes ho delaten...

Hi adjunte un parell de fotos del Palau presses des del mateix lloc. En la fotografia antiga, anterior a la seua ampliació recent, hi assenyale amb una fletxa l’absència de la nova torre construïda fa només set dècades:

LUCAS GARCIA CARDONA, PARADIGMA DE L’ARQUITECTURA ECLÈCTICA DE VALÈNCIA

En l'apunt anterior havia parlat del bell edifici Monforte, antiga seu dels magatzems de La Isla de Cuba situats a la plaça de la Reina, edifici representatiu de l'arquitectura eclèctica de l'arquitecte Lucas García Cardona, nascut a València l'any 1847.
M’agradaria parlar-vos una mica d’aquesta arquitecte i de la destacada empremta que la seua obra ha deixat als carrers de la nostra ciutat.

La posició acomodada de la seua família li va permetre emprendre els seus estudis d'arquitectura a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.

El seu estil arquitectònic es va desenvolupar dins de l’ecleticisme característic de finals del segle XIX. No obstant això, dins d'aquest estil García Cardona destacà per la diversitat dels seus edificis. La seua imaginació fou molt àmplia i això el porta a utilitzar columnes de ferro colat, ceràmica vidriada, enrajolat, pedra o guixeries policromades. Ressenyables són així mateix els cubrepersianes de ferro colat que es poden observar en la major part dels seus immobles. La combinació de materials a les façanes li va resultar espectacular per a la classe burgesa valenciana d’aleshores que li encarregava els projectes.
Aquests edificis eren construïts en ple centre de la ciutat i pretenien ser reflex de les ànsies distintives dels seus amos, sense perdre per això un sentit popular de l'obra que va gaudir de molta acceptació. Visualment els seus edificis són molt atractius i avui dia podem dir que es troben entre els més bells de València.

Seu és, per exemple, l'actual Centre Cultural Bancaixa a la plaça de Tetuan construït el 1891, un bell edifici al qual incorporà elements barrocs en la seua decoració. Posteriorment va ser completament buidat en la seua restauració, però es van conservar en la seua integritat les façanes i els elements artístics de les teulades.

En 1895 arribà a la seua plenitud artística amb l'esmentat edifici Monforte, amb el què va construir al carrer Sant Vicent 20-24 just davant de l'església de Sant Martí, i amb l'edifici Casa Pedro Sánchez de León situat just enfront de l'edifici Monforte, que també vaig esmentar en el meu anterior apunt.
Lucas García va morir a Godella (València) en 1899. Després de la seua mort serien finalitzades algunes de les obres per ell projectades. La major part dels seus edificis es conserven en peu i han estat restaurats en la dècada passada.

Segur que passejant per València ens han cridat l'atenció moltes vegades alguns dels seus edificis, però dels quals desconeixíem el seu autor. En els apunts que segueixen vos mostraré alguns d'ells, potser els més representatius, que de segur molts de vosaltres sou capaços de reconèixer.
Ací teniu el seu retrat:

Edifici Monforte (seu dels magatzens La Isla de Cuba) (any 1895). Plaça de la Reina 4 i carrer Sant Vicent 1.
Estil eclèctic. Un dels millors edificis de Lucas García que destaca per les seues columnes de ferro colat i les ceràmiques de la seua façana que representen figures de bacants dansant. Va albergar els populars magatzems de La Isla de Cuba, sent avui dia seu d'una entitat bancària. L'edifici va ser un encàrrec de Josefa Sancho.

Casa Pedro Sánchez de León (any 1897). Carrer Sant Vicent, 2 i plaça Sta. Caterina.
Estil eclèctic amb elements ornamentals d'inspiració francesa. Té doble entresòl, columnes de ferro fos i cupulí amb òculs al xamfrà. Va ser dissenyat a sol·licitud de Pedro Sánchez de León:

Edificis Sancho (any 1881). Carrer Cavallers, 14, 16 i 18 i carrer Mare Vella.
Estil eclèctic-neoromàntic. Edifici d'habitatges situat sobre el que va ser Palau dels ducs de Villahermosa. Consta de tres edificis amb una composició unitària de la façana.
Destaca per les baranes dels balcons i els cubrepersianes, tot realitzat en ferro fos. Té detalls decoratius d'inspiració oriental:

Casa de les Religioses Oblates (any 1884). Carrer Pascual i Genis, 23.
Edifici de tall palatí i d’estil eclèctic i neoromàntic amb influències del manierisme italià. Destaca la seua escala i els cubrepersianes de fosa.
Va ser construït per a habitatge de Manuel Candela, passant la seua propietat a les Religioses Oblates amb posterioritat (fotografia sup.)

Casa Mercedes Sánchez de León (any 1895). Carrer Sant Vicent, 8 (davant Sant Martí) i carrer Drets, 2.
Estil eclèctic amb inspiració neogrega i elements decoratius de ferro fos. Va ser encarregat per Mercedes Sánchez de León (fotogarfia inf.):

Casa Blasco (any 1886). Passeig de l'Albereda, 11 i carrer Pintor Peiró.
Estil eclèctic amb influència academicista i de neorenaixentista.
Igual que en altres obres de García Cardona, es destaca la seua reixeria i els cubrepersianes molt característics. 
És l'únic edifici d’aquest arquitecte situat fora del centre de la ciutat, en una zona d'expansió urbana a la fi del segle XIX:

Casa de la Vídua i fills de Ylario (any 1889) Carrer Colon, 25 i carrer Roger de Llúria.
Estil eclèctic d'inspiració neogrega. Edifici d'habitatges en què destaca el mirador situat al xamfrà i l'original frontó que corona l'edifici. Com a curiositat es pot ressenyar que Lucas García va situar l'habitatge principal en el segon pis i no en el primer com era norma en aquesta època.
Segur que molts de vosaltres el reconeixeu ara per ser la seu de la companyia d’ordinadors Apple a València:

Centre Cultural Bancaixa (any 1891). Plaça Tetuan, 23 i carrer General Tovar, 4
Estil eclèctic d'inspiració barroca. Construït com habitatge urbà per a Manuel Gómez Fos, té una aparença luxosa amb torres en els cantons coronades per sengles cúpules, tot això d'aspecte palatí amb elements barrocs en la seua decoració.
L'edifici té sis plantes i doble ingrés. Va ser remodelat en 1980, sent eliminat en la dita remodelació la part interior de l'edifici, conservant-se únicament la façana.
Actualment alberga el Centre cultural de Bancaixa:

Casa Moroder (any 1891). Carrer Pau, 10 i carrer Lluís Vives, 7.
Edifici d’estil eclèctic amb elements renaixentistes. Al xamfrà Garcia Cardona va col·locar una sèrie de miradors rematats per un cupulí apuntat. Va ser un encàrrec de José Moroder:

Casino d'Agricultura (any 1899). Carrer de la Pau, carrer Sant Joan de Ribera i carrer Comèdies, 12.
Edifici d’estil eclèctic amb motius renaixentistes i rica decoració en què de nou destaquen els cubrepersianes i els balcons.
Va ser el seu ek darrer projecte de García Cardona que va deixar inacabat. L'obra va ser acabada per Juan Bautista Martínez i Vicente Alcayde amb algunes modificacions. Va ser un encàrrec de José Espí.
Posteriorment es va instal.lar en aquest edifici el Casino d'Agricultura:

EL CRIDANER EDIFICI ECLÈCTIC QUE VA SER SEU DELS MAGATZEMS DE LA ISLA DE CUBA.

En l’apunt anterior vaig parlar de l’edifici seu dels magatzems de la Isla de Cuba, anomenat Edifici Monforte, construcció d’estil modernista eclèctic que potser va ser l’obra més coneguda de l’arquitecte valencià Lucas García Cardona. 
He de dir que des de sempre m’ha cridat l’atenció aquest edifici quan he passat per la plaça de la Reina. Les columnes de ferro fos i les ceràmiques de la seua façana que representen figures de bacants dansant li donen una aparença i una bellesa especials. 

Responent d'alguna manera al situat just enfront d'ell, obra també del mateix García Cardona (Casa Pedro Sánchez de León, propietat de la família de la que va ser la Delegada del Govern espanyol a València, Paula Sanchez de León), aquest edifici forma juntament amb l'anterior el punt d’arrencada del carrer de Sant Vicent. Dos edificis que dignifiquen la plaça per la seua elegància modernista.

Construït en 1895, l'Edifici Monforte consta de planta baixa, entresòl i quatre pisos. 
La solució que va proposar Garcia Cardona en el seu baix, on la estructura és un esquelet de pilars i columnes, li va permetre obrir amplis vans per als aparadors. 
L’edifici presenta unes façanes molt cridaneres per la seua decoració de motius ornamentals: columnes corínties amb motius hel·lenístics, amb figures dansant, frisos amb palmetes i ovas (Ovas o ous: s'utilitzaven en les bandes, en les rematades del fris a la unió amb la cornisa i en les vores de els frontons), i uns impressionants miradors de fusta amb columnetes tornejades en els extrems de la façana. I tot amb un gran ràfec de fusta rematant tot. No li manca detall.

Hi adjunte algunes fotografies i detalls de l'edifici, així com una presentació feta per l'arquitecte tècnic i professor Roberto Villalvilla Herrero, que paga la pena veure perquè mostra alguns d’aquests detalls arquitectònics que caracteritzen la singularitat de l’edifici: https://prezi.com/i7k5by-7wy1r/edificio-monforte-antiguos-almacenes-la-isla-de-cuba/

EL CARRER DE LA PAU, “EL CARRER MÉS LLARG DEL MÓN”.

En els dos apunts anteriors havia fet esment al primer centre comercial de concepció moderna que es va obrir a València: El Siglo Valenciano.
A El Siglo, obert l'any 1879, li van seguir altres, i entre ells els magatzems "Isla de Cuba" (que anteriorment ja existia com a una xicoteta tenda) , un comerç de teixits i sastreria feta a mida que va omplir la vida comercial valenciana durant la primera meitat del segle XX. 
Aquests magatzems es van situar en un edifici d'estil eclèctic, un dels millors de l'arquitecte valencià Lucas Garcia Cardona.

La creació dels magatzems es va deure als germans Juan i Emilio Campoy, que van ocupar l'estratègica planta baixa i l'entresòl del edifici situat en un punt clau de la ciutat: el xamfrà del carrer de Sant Vicent amb la plaça de la Reina, que en realitat és l'arrencada del carrer de la Pau. 
En 1895 quasi res era com hui en l'urbanisme de la zona. El carrer de la Pau estava naixent, i encara mostrava els sortints de velles cases que s'havien expropiar i enderrocar. La plaça de la Reina era un xicotet triangle que hui no reconeixeríem, amb una superfície de tot just la cinquena part de l'actual. En quant al carrer de Sant Vicent, encara tenia interrupcions en el seu alineament. 

El caràcter socarró dels valencians de l’época va batejar ràpidament al naixent carrer de la Pau com "el carrer més llarg del món", perquè començava al Parterre i acabava a l'Illa de Cuba. Un acudit que anava de boca en boca en la València de finals del segle XIX i principis del XX.

Hi adjunte un parell de fotografies de l'edifici i del carrer de la Pau de l'època:

UN LLENÇ DE MURALLA ÀRAB SOTA ELS ANTICS MAGATZEMS D’EL SIGLO VALENCIANO

Tal i com vaig explicar en l'apunt anterior, l’edifici que va ser en el seu dia el primer centre comercial de la ciutat de València al carrer de Sant Ferran, El Siglo Valenciano, ha esdevingut a hores d’ara el modern Octubre Centre de Cultura Contemporània, després de realitzar-se una magnífica obra de rehabilitació i reestructuració en un edifici que comptava amb quasi 140 anys d'antiguitat.
“A mesura que avançaven les obres d'aquella rehabilitació, duta a terme a principis de la passada dècada, s'anaven despertant expectatives i s'anaven desvetllant tresors insospitats”, va dir l’arqueòloga responsable de l’excavació, Conxa Camps. El concurs d’un arqueòleg és figura preceptiva per llei en qualsevol excavació que es faça en el centre històric de la nostra ciutat.

La sorpresa més gran de totes va ser, sense dubte, el descobriment, sota els ciments, de part de la muralla àrab de València, una xicoteta joia arquitectònica que va afegir valor a l’interés artístic, històric i social de l’immoble.

Hi adjunte a continuació un plànol del centre de València amb el traçat de la muralla islàmica, on hi assenyale la posició d'aquest edifici què podeu comprovar com es veu travessat per l’antiga muralla islàmica de València:

Segons va dir Conxa Camps, “La ubicació del solar i el fet que abrace tot l’ample de l’illa feia preveure l’aparició de la muralla islàmica”. Tanmateix, ningú no podia saber en quin estat de conservació es trobarien les restes. Les obres de construcció de l’edifici fa més d’un segle no varen ser gens delicades, i trinxaren la muralla històrica.
No obstant això, es van trobar intactes un tram de muralla de 13 metres de longitud i 1,45 d’amplària i una torre de planta quadrada amb 4,30 metres per costat, així com restes de la barbacana que recorria la muralla en paral.lel i el fossat, un element defensiu que, ple d’aigua, s’obria des de la barbacana cap al sud, on avui transcorre el carrer de Sant Ferran.

Gràcies al descobriment d’un altre llenç de paret, s’ha pogut determinar per primera vegada l’amplària del fossat, que amb la construcció d’un cercle defensiu més ampli després de la conquesta de Jaume I, s’integrà en el clavegueram de la ciutat i donà lloc a la sèquia coneguda com “vall cobert”.

Hi adjunte a continuació una fotografia de la rehabilitació de l’edifici, on es pot veure la presència de la muralla àrab al seu soterrani:

Segons va subratllar l’arqueòloga, el més important va ser que la troballa inclou el sistema defensiu complet i permet observar la seua evolució a través de les successives reparacions i el cobriment del fossat, entre altres aspectes.
Per aquesta raó, es va decidir amb gran encert afegir al projecte del Centre Octubre la museïtzació del conjunt en un espai d’exhibició permanent, on es mostra, en paraules seues “el conjunt del sistema de defensa islàmica de València, del qual fins ara no se n’havia museïtzat cap tros”.

Per a la vostra informació, les restes d'aquest tros de muralla es poden visitar lliurement al soterrani, on es troba la Sala d’exposicions del Centre.

Hi adjunte un parell de fotografies actuals de l’esmentada sala d'exposicions on s’hi pot veure la muralla sota un gruixut vidre trepitjable:

QUIN VA SER EL PRIMER CENTRE COMERCIAL QUE ES VA OBRIR A VALÈNCIA?

Si caminem per la vorera des de la confluència de l'Avinguda Maria Cristina amb la Plaça de l'Ajuntament cap a la plaça de la Reina, trobarem a mà esquerra un xicotet carrer per a vianants que ens porta cap a la Llotja. És el carrer de San Ferran. 
En el seu número 12 hi trobarem l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (l’OCCC) i la llibreria Fan Set, un centre cultural que ocupa a hores d’ara el lloc on es va obrir a la ciutat el seu primer centre comercial diguem-ne de concepció moderna.
Es deia El Siglo Valenciano.
Hi adjunte una fotografia actual d’aquest lloc, l’OCCC:

En una València plena de xicotetes botigues de barri a la què arribaven els ressons de la Revolució Industrial, es va obrir el 1879 aquest establiment, precisament en una zona en què l’aleshores recentment inaugurat carrer de la Pau, el carrer de Sant Vicent i el desaparegut carrer de Saragossa es postulava com la zona comercial de la València de finals del XIX.
El Siglo Valenciano es considera el primer gran magatzem tèxtil instal·lat a la ciutat. Comparable, salvant les distàncies, als majestuosos Lafayette parisencs o els Harrods de Londres, va suposar una autèntica revolució en aquella època.
Unes galeries de tres pisos en què es podia trobar qualsevol teixit de gran qualitat, des de llanes, punt, teles estampades i mantes, fins mantons de Manila i camises. Gènere tant per a senyores com a cavallers. A l'engròs i al detall. I amb un tracte personalitzat que va enlluernar a les famílies valencianes.
Entrar aleshores en el Siglo Valenciano era endinsar-se en un món totalment nou i desconegut fins al moment.
L'establiment es va convertir en un referent, això sí sol del tèxtil. No serà fins a la dècada de 1950 quan s'introduiren els grans magatzems amb productes d'allò més variats i que s'assemblen més al concepte actual.
Hi adjunte una fotografia d’època d’aquests magatzems:

L’establiment va arribar a comptar fins amb 200 treballadors. Però en els anys 1970 no només va haver d'afrontar la competència d’altres moderns grans magatzems, sinó que a més va haver de pagar el peatge de trobar-se situat en el barri del Mercat, què llavors ja llanguia i es degradava per moments, cedint el protagonisme comercial que sempre va tindre a noves zones en auge com eren el carrer Colom i els seus voltants. El cor de València havia canviat de lloc, però el seu lloc ja no era al mercat.
El Siglo Valenciano no va poder fer front als canvis i tingué que tancar les seues portes paradoxalment un segle després d'obrir-les per primera volta.
Després de 40 anys buit i degradat (va ser objecte fins i tot d'okupació), es va escometre una bona restauració i el 2006 va obrir de nou les seues portes com a llibreria i centre cultural de referència situat al bell mig de la ciutat.
Hi adjunte una targeta de publicitat de El Siglo de l’any 1958:

QUINA VA SER LA PLAÇA ROJA DE VALÈNCIA?

Quan passegem pels principals carrers o places de la nostra ciutat, potser podem pensar que els seus noms en la llista de carrers han estat des dels seus orígens els mateixos que tenen ara.
Però res més lluny de la realitat. 

Els noms de molts dels carrers de moltes ciutats, i en el nostre cas dels de València, han patit freqüents canvis normalment associats al període històric en què es es va trobar la ciutat. Molts d'ells, observats amb la perspectiva actual, de segur ens poden resultar xocants o summament sorprenents.
Un d'aquests períodes va ser durant la II República espanyola.

Com he comentat en apunts anteriors, durant l'època de la II República, i especialment en el període de la guerra en què València va ser la seua capital durant quasi un any, la llista de noms dels carrers va patir radicals transformacions, fins i tot en moltes de les seues grans places i avingudes.
En aquest període en què la República lluitava contra les tropes de Franco, però també contra els seus aliats alemanys i italians, va ser fonamental el suport logístic i armamentístic que va rebre d'un país: la Unió Soviètica.

Hi adjunte una foto d'època de l'actual plaça del Tetuán, aleshores batejada com "Plaça Roja" :

En mostra d'agraïment per aquest ajut (també rebut des de Mèxic, però en una quantia molt inferior), algunes d’aquestes places, carrers i avingudes de la ciutat van canviar el seu nom per altres relacionats amb aquest país durant el període en guerra.
Ara ens pot resultar realment xocant, però per exemple l'actual Avinguda del Port va passar a anomenar-se Avinguda de Lenin, i l'Avinguda de Blasco Ibáñez, també coneguda com Passeig al mar, va anomenar-se Avinguda de la Unió Soviètica. I l'actual plaça del Tetuán passà a dir-se Plaça Roja.
Lògicament aquests noms van ser bandejats del carrers desprès de la victòria de Franco a la guerra, en què ell hi va imposar els seus.

Hi adjunte un fotografia publicada en el periòdic La Hora el 18 de juny de 1937, on es veu l'eixida del cadàver del Brigadista Internacional general Lukach des de l'actual Palau de Cervelló (seu llavors del Comité Provincial del Partit Comunista) en l'aleshores anomenada Plaça Roja. Assenyale el rètol de la plaça a la fotografia:

:

QUAN LES TORRES DE SERRANS I EL COL·LEGI DEL PATRIARCA VAN ALBERGAR LES MILLORS OBRES DEL MUSEU DEL PRADO

En l'apunt anterior havia parlat de què, arran de ser presa la decisió per part del govern de la II República Espanyola de traslladar la seua seu a València al novembre de 1936, es va decidir també evacuar una part del patrimoni artístic de Madrid. I això va afectar, lògicament, a les obres d'art del Museu del Prado.

Després d'estudiar detingudament els edificis de la ciutat, es va considerar que els dos més adequats per albergar aqueix tresor artístic a fi de protegir-lo de les bombes eren les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca:

Hi adjuntes sengles fotografies d'ambdós monuments:

Això va suposar haver de realitzar una bona remodelació en l'estructura de tots dos monuments, principalment a les Torres, per tal de reforçar-los al màxim i convertir-los en refugis a prova d'impactes de bombes. Aquest treball es va encarregar al que aleshores era l'Arquitecte Conservador del Museu del Prado, José Lino Vaamonde, amic personal d'Azaña.

Vaamonde va voler fer ús de solucions constructives que foren totalment reversibles, amb la finalitat que les obres de fortificació no deixaren petjada en els dos monuments.
Així mateix va identificar la humitat com un element tan perillós com les bombes, per la qual cosa va instal·lar dispositius de control d'humitat i un sistema de climatització avançat al seu temps amb la finalitat de crear les condicions òptimes per a conservar els quadres.
L'elecció de les Torres de Serrans per a aquesta tasca es va realitzar perquè l'extraordinària amplada dels seus murs van permetre que, sense realitzar una obra molt costosa, la seua planta baixa quedara completament cuirassada.

En no hi cabre els llenços de grans dimensions, es van habilitar sengles refugis en dues capelles laterals de l'Església del Patriarca, les que llavors es va estimar que estaven menys exposades als bombardejos navals.

Hi adjunte una fotografia presa en el Patriarca on s'hi estan disposant alguns tapissos del Prado:

La màxima obsessió de Vaamonde a les Torres era la d'evitar que, en cas d'un impacte directe, les pedres de les voltes gòtiques caigueren sobre les caixes dels quadres i els destrossaren.
Per això va dissenyar un mallat d'acer i formigó, combinat amb capes esmorteïdores de closca d'arròs i sorra, neta de matèria orgànica, perquè no es cremara en cas d'incendi.
Va recórrer al residu de l'arròs no només perquè ho podia aconseguir amb facilitat a València, sinó perquè era ignífug, ja que temia que es produïssin atacs amb bombes incendiàries, i a més també era un bon absorbidor d'ones expansives produïdes per una explosió.
També va preparar la planta baixa de forma que no fora estanca per tal d’evitar l'efecte de buf i succió de l'ona expansiva. Fins i tot va disposar que no hi haguera espai entre les caixes per reduir el moviment de l'aire a les explosions.

Aquelles mesures antibombardeig implantades per Vaamonde a les Torres de Serrans van servir de lliçó i guia per a posteriors arquitectes que van dissenyar refugis per protegir les obres d'art dels atacs aeris de la II Guerra Mundial.

Hi adjunte el document original realitzat i signat pel propi arquitecte Vaamonde on dissenya tota la remodelació què calia fer a les Torres de Serrans per convertir-les en un autèntic búnquer blindat.
També hi adjunte un parell de fotografies del moment en què un camió amb les obres del Prado les està descarregant a les Torres de Serrans: